S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 29 de juliol de 2010

Toros i altres tradicions hispàniques

Quina una s’està muntant al voltant de la prohibició dels toros a casa nostra! Els ciutadans tornem a assistir a una comèdia política amanida de declaracions esquizoides que dilueixen una iniciativa popular benintencionada i la converteixen en una arma per destruir la discussió civilitzada i fer aflorar els pitjors sentiments dels uns i els altres.

Mireu, jo no me’n amago de tenir un passat. De petitet, segons la meva avia, tenia els mateixos gustos que les vaques. M’agradaven els toros. Els veia a la tele i al•lucinava amb el posat de Santiago Martín, el Viti, quan doblegava la espasa contra el burladero –en un ritual acte de superstició- abans de entrar a matar. Vibrava amb les faenes de un rejoneador portuguès, del qual he oblidat el nom, i flipava que el tio anés vestit com un cavaller del segle XVIII –"a la portuguesa" deien els locutors-.

Aquesta afició es va anar esvaint. Només he anat a una corrida en tota la meva vida. Jo era petit, i la família va decidir anar a veure una novellada a la plaça estable més antiga de Catalunya: Olot. La meva família es filla de la muy leal villa i capital de la Garrotxa. Per això als meus gens hi tenen tirada tant les carlinades garrotxines com la lliberal tradició olotina dels toros –als senyors de pagès mai no els va agradar aquesta tradició forastera i chabacana, era una cosa “de ciutat”-. La tarda de toros aquella va ser un desastre, la inexperiència dels toreros va convertir el sacrifici de cada una de les bèsties en un bany de sang, adobat pels seus crits desesperats durant la agonia. Tot plegat horrorós.

Jo no soc doncs un animalista, i durant anys i panys he utilitzat els arguments dels taurins per defensar la tradició a casa nostra de les corrides. Fins i tot em vaig sentir temptat de anar a veure en directe en José Tomás en la seva reaparició. Potser era una barreja de ganes de portar la contrària i de fàstic per les moralines i les prohibicions. Malgrat tot, jo ahir hagués votat per la prohibició de les curses de braus al Parlament. Principalment perquè estic segur que es correspon al sentiment majoritari a Catalunya i perquè em sembla estúpid mantenir una cosa que ofèn a tanta gent: la conversió de la mort en un espectacle.

Al darrera de la votació, però, hi ha moltes altres coses. Tots ho sabem. No es parla de tauromàquia, es parla de identitats nacionals. Els catalanistes amb un vot acosseguien fer-se els simpàtics a l'extranger, tocar els ous als espanyolistes i salvar uns animals, que sempre es popular. Per altre banda, fixeu-vos –i no oblideu- la vergonya de uns diputats del PSC que prefereixen votar contra la prohibició i mantenir un bon cartell electoral dins el PSOE –no els hi cal fer-ho davant la ciutadania-, o es que ara resulta que la festa dels toros es progressista? Tingueu sempre més present el nou caramel enverinat que el PP i el President de la Generalitat ens volen fer empassar: la prohibició va contra les llibertats! Quina barra... Aquí no es prohibeix que la gent vagi a Saragossa a veure toros, no els multarem ni denunciarem, el que no es pot fer es venir aquí a matar bèsties per diversió.

El debat guapo, que hagués estat el cultural, també ha quedat esvaït. Ara ja ha quedat presoner del PP que es vol convertir en pal•ladi de les tradicions culturals comunes a la pell de brau. Diuen de canviar lleis i de portar-ho al constitucional.

Jo els diria als nacionalistes espanyols que no facin arqueologia dels costums comuns entre els pobles de Espanya perquè al capdamunt de tots hi ha les guerres civils. Per il•lustrar la comunió de aquests dos bens culturals tant propis dels ibers que son les guerres fratricides i els toros us transcric un passatge de l’imprescindible llibre de Juan Eslava Galán –un dels pocs republicans federalistes espanyols que conec personalment- Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie.. Val a dir, siguem justos, que la barbàrie que descriu la duen a terme uns “nacionals”, però el llibre també està ple de animalades fetes pels “republicans”. Prego a les criatures i als animes-sensibles que no segueixin llegint, que el text és força dur.

(...) tras la entrada de los nacionales en Ronda llevaron a las afueras a tres presos para fusilarlos, pero antes les ordenaron cavar su propia fosa. Uno de ellos, Emilio Mares, hijo de un alcalde republicano, se encaró con sus verdugos: “A mí me podréis matar y me vais a matar –les dijo-. Pero a mí no me toreáis.”
Marías le escuchó la historia a un famoso escritor que se jactaba de haber participado en el asesinato: “Le tomamos la palabra y lo toreamos, literalmente. Lo lidiamos. “¿Con que no, eh? (le dijo el malagueño). Tú te vas a enterar.” Y cogió la camioneta, se volvió para la ciudad y en menos de media hora estaba de regreso alcampo con los trastos. Allí mismo lo banderilleamos, lo picamos un poquito desde el techo de la camioneta haciéndole pasadas lentas y luego fue su paisano el que se encargó del estoque. Un tipo atravesado, muy cabrón, y se vio que tenía algo de práctica, le entró a matar, la primera hasta el fondo, cruzada en el corazón. Yo le puse sólo un par de banderillas cortas, en lo alto de la espalda. Vaya si se enteró el tal Emilio Mares. A los otros dos los tuvimos de público y los obligamos a gritar olés. No los fusilamos hasta rematar la faena, en premio por haber cavado. Así pudieron ver de lo que se habían librado. El malagueño se empeñó en cobrarse una oreja”.

Una salvatjada, no? Després de llegir-lo, ja fa uns anys, se’m van esvair totes les tonteries protaurines del cap i de cop, ho vaig haver de rellegir varies vegades... aquest es el patiment que reben els toros a la plaça, només si hom se’l imagina a la seva pròpia carn –i la narració de Eslava ho aconsegueix- podrem entendre-ho. Dit això, i vist com les gasten PP i PSOE, només demano que el Parlament de Catalunya no se li acudeixi prohibir les guerres... no fos cas que els espanyols decidissin recórrer al seu constitucional particular.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Toy Story en castellà? Penitenciagite!

Ahir vaig anar a veure Toy Story 3. Al bell mig del debat sobre la distribució de còpies en català o en castellà d’aquesta pel•lícula em trobava immers, de nou, en un estat d’esquizofrènia friki sense saber què havia de fer. Fart de no poder gaudir del mundial de futbol per culpa de no tenir selecció pròpia, d’estar condemnat a llegir el diari Avui i a veure el 3/24 , tant si com no, si vull estar informat en el meu idioma i d’haver de fer esforços titànics de dignitat i sacrificis lingüístics per sobreviure, era el meu sant i vaig pecar: vaig anar a veure-la en castellà. Penitenciagite Savalls!

La qüestió de la llengua en la conformació d’uns referents culturals populars, l’ús polític de la llengua dels herois de la infantesa i l’adolescència constitueix una de les parts més importants de l’orquestrat genocidi cultural al qual es veu sotmès el català. Tot plegat no té res de subtil, és un fenomen que ve determinat per les circumstàncies de mercat, pels mínims garantits a pagar per les llicències segons la llengua, pel nombre de còpies a distribuir i els riscos de segmentació de les audiències potencials dels cinemes i, en el cas editorial, pels tiratges mínims a produir dels llibres, els còmics, els jocs i de la seva rendibilitat. Porto més de vint anys dedicant-me a la traducció i edició de productes de consum cultural destinats a joves, i no tant joves, i crec de justícia intentar explicar-vos, si no us sap greu, que la dissortada realitat del català en aquest àmbit té causes diverses i el culpable no sempre és a Madrid.

El cinema
Vaig aprendre a estimar el cinema als cines Rialto i Spring, en sessions dobles de cap de setmana, i a Sesión de tarde. La meva generació va construir els seus mites cinematogràfics, heroics, en castellà. D’això fa quaranta anys! Groucho deia “la parte contratante de la primera parte”, John Wayne “y el bar está cerrado”, Rutger Hauer "He visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir” y Marlon Brando "Entiendo. Tu paraíso era América. Tenías tu negocio, la vida te iba bien, la policía velaba tu sueño con la ley, y no me necesitabas. Pero ahora vienes a mí a decir: ‘Don Corleone, pido justicia’. Y pides sin ningún respeto. No como un amigo. Ni siquiera me llamas Padrino. En cambio, vienes a mi casa, el día de la boda de mi hija a pedirme que mate por... dinero”. Els meus fills tampoc se’n lliuren, Buzz Lightyear diu “hasta el infinito y más allá”, i Gandalf “¡huid insensatos!". Som un poble capat, també en això. .

No vull entrar en el debat, que només conec mitjançant la premsa i els polítics, de la distribució de còpies en català o castellà de les pelis de la indústria nord-americana. Vull dir que no puc dir-vos si els distribuïdors tenen més o menys raó quan expliquen els seus números i rendibilitats, de fet se me’n refoten perquè és evident que al darrera hi ha intencionalitat política. El que sí que us diré és que considero que és un tema cabdal, que afecta l’autoestima dels catalans i que cal resoldre. Urgentment.
Els governs que legislen a cops de quotes i prohibicions específiques em provoquen urticària. Si els partits catalans volen que el català jugui a primera divisió haurien de començar per obligar l’estat a fer ús del català a les Corts, i si no... no hi ha pressupostos –collons!-, o dir-li al Rei que potser ja és hora que la web de la Casa Real, que també paguem els catalans, pogués llegir-se en català i no només en castellà i anglès. En comptes de fer això legislen cara a la galeria putejant als Balañá i ens expliquen sotto voce que aquesta família finança els ciutadans de l’Albert Ribera –ben mirat, tampoc m’estranya-. Quanta hipocresia! Per tant, ja m’explicaran com acaba el tema de les pelis però em nego a adoptar postures heroiques de boicot fins que em cregui que els nostres representants tot això del català s’ho creuen de debò.

Soc més partidari de la claredat de les lleis, i de les constitucions, curtes i directes. Com els americans, que prohibeixen el doblatge a l’anglès de les produccions estrangeres, blindant així els seu mercat intern de merchandise –els productes de consum derivats dels referents culturals tipus Star Wars o Marvel-. Si els altres generadors de llicències per públic jove que hi ha al món, els japonesos –Pokémon, Naruto, Yu Gi Óh, Bola de Drac-, volen construir un mercat als Estats Units per a les seves figuretes i cartes han de produir les pelis cedint els drets a una major americana.

De fet, però, la meva experiència no rau en el món de l’audiovisual, sinó en el dels còmics, la novel•la de gènere. Us en faig cinc cèntims.

Còmics i novel•la de gènere

Fa un grapat d’anys, en Miquel Giménez em va fer una entrevista a la COM a resultes del Saló del Còmic. Amb la seva bonhomia habitual, en un escenari preparat perquè la industria puguem mirar-nos el melic, em va preguntar que com ho veia tot això. Fora de guió vaig contestar-li, més o menys, que el negoci bé, gràcies, però que en tant que nou públic la novel•la d’aventures i el còmic estaven condemnades a mort, i en català probablement abans de néixer. Pobre Giménez! Quina cara em va posar la criatura...

El pervers vici de llegir aventures, sigui textos o adobats amb dibuix, és majoritàriament masculí. Igual que els jocs. No ho dic jo, ho diu el mercat. Estic absolutament convençut que els processos de foment de la lectura que porten a terme les escoles són unívocament femenins, i el que dic es pot veure en qualsevol estadística que ens parli de quin sexe conforma majoritàriament el públic lector a casa nostra, sobretot en ficció: les dones. Les decisions que es prenen a l’hora de triar les lectures recomanades durant l’adolescència pel departament d’ensenyament està destruint desenes de futurs lectors masculins cada dia. Que quedi clar que no estic dient que les nenes no tinguin esperit crític a l'adolescència, el que estic dient és que els nens reclamen uns tipus de continguts que ara per ara estan censurats, foragitats, del llibre recomanat a les escoles.


Mestres i educadors presoners de la correcció política del dogmatisme marxista més retrògrad i mancat d’imaginació que s’entesten en recomanar a xavals de tretze anys llibres del pal On és l’Ahmed? en comptes de recomanar La mà del Rei, la primera part de la indispensable sèrie de novel•les de fantasia de George R. Martin Canción de Hielo y fuego. Els editors en català d’aquestes novel•les han abandonat el projecte, els números no els hi sortien. Varen creure que si ells es van enamorar de la lectura gràcies a Verne, Salgari, Dumas i (perquè no dir-ho?) Sven Hassel, la generació dels seus fills tenien dret a llegir novel•les de aventures i en català. És el que volen els xavals! I volen texts moderns, d’autors contemporanis que construeixin un món de fantasia coherent amb el que els agrada. Doncs no! Els nostres nanos estan condemnats a passar del llibre recomanat per a criatures –gran, gran Sorribas i el seu Zoo d’en Pitus!- a llegir novel•les políticament correctes pensades per a públic adolescent –quin fàstic, com si fossin tontos- per part d’autors ignots i enxufats... Llibres que tindran molta emotivitat, molt missatge transversal, seran molt sostenibles i els protagonistes ho reciclaran tot, i les nenes potser trobaran altres virtuts en aquest tipus de literatura -no ho dubto-... però no hi ha ni un heroi, ni morts, ni sang, ni fetge, ni traïció, ni revenja, i per descomptat... ni honor. I el nen que li agrada llegir i juga malament a futbol –el prototip de friki que esdevindrà, amb els anys, líder d’opinió per dominar l’àmbit de la lectura- se’n va a una llibreria i es compra l’Spiderman o la Dragonlance, en castellà. Gràcies, Departament d’ensenyament!

La transició com a lector que es produeix durant l’adolescència és vital. Però el panorama editorial en català és orfe de tot allò que agrada als nens. Algun idiota pretén que els nanos passin d’en Teo a Faulkner, d’Astérix a Joyce, de Sorribas a Borges, obviant deu anys, pel cap baix, d’entrenament. Probablement per això, el públic masculí tendeix cada cop més a refugiar-se en la no-ficció, aquest espai de caire més científic encara no ha resultat emasculat per les tisores de pacifistes de saló, feministes del 68, ex-banderes-roges i altres hippies impresentables. I, per si no en tenien prou amb el contingut dels llibres ara estant dinamitant el de TV3, prohibint la violència a les series d’animació infantil, programant rollo multy-culty i Les tres bessones –Bola de Drac és impensable avui en dia a la seva programació- i empenyent els nostres infants al consum de series d’animació en castellà a Antena 3, Televisió Espanyola o als canals digitals... Molt bé macos! Zero a dos a favor dels dolents!

Lo fotut de tot això, és que la majoria de les editorials d’aquest sector són d’obediència catalana! Norma, Devir, Planeta, Panini, Glenat... editen en castellà, i només de tant en tant en català. Perquè? Números canten! La majoria dels títols amb prou feines arriben als mínims de rendibilitat en castellà, si els escapces un 25 o un 30 per cent del mercat, tururut. No és només que les vendes en català no justifiquin la seva edició, és que moltes vegades també es posa en perill la versió en castellà.

La solució dels polítics seria subvencionar... Ja us dic ara que aquesta no és la solució. Les subvencions provoquen clientelisme, joc brut, amiguisme i corrupció. Potser fer polítiques que afavorissin el sector d’una manera genèrica, campanyes de sensibilització, canvis en les lectures recomanades a l’escola, ajuts amb l’IVA... però coses que ajudessin tothom, que no haguem d’esperar que un grup editorial proper al conseller de torn rebi una morterada de pasta per editar còmics i novel•la de gènere en català i de pas enfonsi les empreses que ja existeixen ara i que fan el que poden. Cal fer alguna cosa, però espero que el govern no ho faci d'esquenes a la indústria, com fa sempre.

Buf... m’estic allargant massa i em falta parlar dels jocs... que és el que més m’agrada... sabeu què? Ho deixo per un altre post... És massa llarg d’explicar ara i el perill molt més gran. Perquè en el món dels jocs alguns enemics –els multy-culty correctes també hi sortiran- són els mateixos, però n’’hi ha un de molt més poderós que el castellà: l’anglès.

dissabte, 24 de juliol de 2010

Converses d'estiu

He tornat de la setmaneta de vacances i resulta que la cosa de la política no ha parat de donar salts, provocar estirabots, escenificar xocs de trens, i de fer el dragonkhan. Alguna cosa es deu moure digui el que digui l’enquesta teledirigida d’El Periódico.

Que jo recordi hi ha hagut la presentació de la Solidaritat Catalana d’en Laporta; el Museu d’Història de Catalunya ha demanat la pancarta perquè serà un tresor nacional d’aquí uns anys; els partits catalans varen marcar paquet propi a Madrid oblidant el mandat del poble; el PSC ens va recordar que el PSOE és pel davant de Catalunya; Tura, Castells, Nadal i Maragall han remugat sense ensenyar massa les dents; en ZP ha passat de l’”objetivo cumplido” al “ui, ui, ui, però si jo us estimo molt”; CiU i ERC han passat d’apropar-se a una candidatura transversal no fos cas que perdessin la mamella; Montilla ha anat a Madrid a fer de super-heroi, a renyar el govern i a demostrar la seva “audàcia”; en Joan Ferran del PSC va fer unes declaracions dient que “abans socialistes que catalans” i que els polítics socialistes han de fer el que diu “la direcció”, que semblaven tretes d’un discurs de Lenin, una circular als grups d’asalt de Rohm o les memòries de Bèria; el Tribunal de la Haia fa detonar els preceptes profilàctics espanyols anti-independència i la premsa i els polítics vinga a aclarir que això no té res a veure amb Catalunya, no està malament per a una setmana de juliol, no?

Aquests dies de sol i platja he pogut revisar amb una mica de distància els arguments que fan servir els qui intenten avortar les passes cap a la independència que hem començat a donar. Bàsicament són dues tàctiques complementàries.

La primera és negar l’evidència. Aquí no passa res. La gent vol federalisme. CiU ho té guanyat. Els espanyols trobaran la forma de satisfer-nos fent-li un dribling al constitucional. El que importa és fer un govern d’esquerres i aturar la dreta. Els independentistes varen apropiar-se de la manifestació però són quatre i mal avinguts. No us penséssiu que aquests arguments vinguin de Madrid, de l’estat... No. Vénen d’aquí. Són dissenyats pels caps de campanya dels partits autonomistes i amplificats ara per La Vanguardia, ara pel Periódico. Pim, Pam. Us ho dic de debò... sort que vaig anar a la manifestació! Si no, diria que érem 60.000 i que uns grups de violents professionals de les manifes varen tergiversar la voluntat majoritària que era la defensa de l’estatut.

Aquesta tàctica dóna, malauradament, els seus fruits. Anar de vacances també significa canviar per uns dies de tertulians. Deixar enrere aquelles persones amb qui tens contacte regular i trobar-te altres amics que fa temps que no veus... i que no beuen la informació de la mateixa font que tu. Ostres! Em vaig quedar astorat del mal que fa la premsa i els seus clixés! Us parlo de gent compromesa amb el país, eh? No us penseu que sopo amb qualsevol indocumentat! Però el cert és que la gent encara no s’ho creu! No veu el que està passant! Ni de bon tros! Potser caldrà que sortim més a parlar amb tothom i deixem d’agradar-nos tots tant dins del món virtual d’Internet... la cosa està verda encara per a molta gent, gràcies a l’anestèsia que genera el sistema.

Com podem fer-hi front? Parlant amb la gent, amb els amics, la família, als bars... Deixant clar que no votarem més partits autonomistes, que la cosa va de veres. Militant, militant on sigui però militant. Donant-nos d’alta al Cercle Català de Negocis. Repartint pamflets. Donant pasta per a la campanya. Tornant al carrer. I, sobretot, no deixant-nos trepitjar en les converses, documentar-nos i fent despertar a la bona gent. És possible. Jo ho provo de fer i resulta difícil, però és possible.

La segona tàctica, perillosíssima, és la de la fractura nacional. Tot el tema de la Roja ha estat instrumentalitzat de forma barroera, i us diré que hem sigut una colla d’imbècils perquè ens hem deixat fer un gol. Amb la nostra desafecció esportiva hem donat minuts de glòria als fatxes de la plaça Artós i als fills de la immigració que volen diferenciar-se dels nou-nou-vinguts a crits de “yo soy español, español, español”... I nosaltres, catalanets sense equip però amb una cultura futbolera ancestral, al bell mig del sarau, recolzant Holanda i patint pel Xavi i els seus col•legues... quanta esquizofrènia oi?

El cert és que el triomf de la Roja i la Cale Borroka posterior dels violents de sempre han provocat un fenomen pèrfid, una trampa en la qual tots els opinadors catalans han caigut de peus... que si l’audiència de TV... que si les banderes... En aquest procés encara ningú no ha comparat l’audiència de la final de la Copa del Món amb l’audiència de la de l’any 2006! Tanta diferència hi havia tenint en compte que hi jugaven sis catalans? Jo vaig veure la final del 2010 i no la del 2006... Això em converteix en votant de Ciutadans? Ostres tu, no fotem! Els que manen volen dir-nos que “Catalunya és diversa”, “que no és uniforme”, subliminalment ens diuen que la independència portarà a un conflicte civil. Té molt mala llet i apel•la als nostres sentiments i a les nostres pors més amagades. I a més a més... no és veritat i la Roja és un cop cada dos anys... Catalunya és aquí amb nosaltres sempre.

Us deia que he parlat amb persones amb qui no tinc el plaer de poder xerrar una estona en profunditat al voltant de la política. Creieu-me o no... però he pogut fer-ho amb la meva dona i els fills! Pobrets... perquè sóc allò que en diuen un “rollo” en les distàncies curtes... De fet, els meus nois, tot i que naveguen una mica desorientats en això de la política, han fet una aportació vital –al menys per a mi- per entendre el concepte de la centralitat en la vida social de la idea de la independència.

Als patis dels instituts, i als bars de les facultats... “tothom és indepe” –endeguen aquest “tothom” amb la seguretat de la joventut, és clar- Vaig dir-me ostres! Com als anys 70! Durant la meva adolescència “tothom” estava contra el règim! No? Però els pares... els profes... les tietes... quan Franco era viu anaven molt en compte! I els franquistes? I els de Falange? Per què es varen fer l’harakiri? Ara ho entenc! Als anys 70 jo no podia entendre-ho perquè no era pare! Però és evident!

Els homes i dones que varen abandonar el franquisme per portar a la normalitat política allò que era normal al carrer –com va dir en Suárez, crec- ho van fer pels fills. Com pots anar en contra del que volen les teves criatures? Una idea em balla pel cap des d’aleshores... és possible que els papis convergents acabin per no enfrontar-se als seus fills? Els immigrats amb fills indepes –que n’hi ha un tou- acabaran per votar pels seus fills en comptes de votar pels seus familiars del poble? Els sociates podran seguir defensant en ZP i el federalisme davant dels seus fills adolescents a l’hora de sopar?

No sé si ho recordeu... jo sí. Però... algú hauria dit l’octubre de 1975 que al juny del 77 hi hauria eleccions quasi-lliures i es podria votar el PCE? Ningú, oi? Els propers mesos fliparem, ja ho veureu! I tot anirà molt millor del que podem pensar ara, sobretot si els catalans despertem de les anestèsies i fem cas dels nostres fills, i de les converses d'estiu.

divendres, 16 de juliol de 2010

Generositat

Avui, al Parlament de Catalunya, els representants dels partits polítics –em nego a dir que representin la ciutadania que es va manifestar dissabte passat- escenifiquen la paròdia de l’últim intent de fermesa institucional davant de l’agressió d’Espanya a la nostra dignitat. No tinc cap mena d’esperança que arribin a cap acord de mínims nacionals, tret del de defensar el seu status quo com a interpretadors de la voluntat del poble segons els seus interessos particulars.

Els ciutadans de Catalunya vàrem fer una demostració de força de proporcions homèriques i ara volem uns representants polítics que ens defensin sense embuts, tacticismes i picabaralles. Tots dubtem, els fets ens donen la raó, que uns polítics atrapats per la corrupció, la crisi econòmica, el xantatge dels poderosos, la por de perdre la feina i la subordinació a la política espanyola, siguin capaços de fer alguna cosa més que el ridícul. No entenc com pot ser que no trobin postures unitàries! Podrien començar amb l’amor a la cadira, l’arrogància davant els electors i que són dels pocs catalans a qui els bancs, de tant en tant, els condonen el deute perquè puguin anar fent –perdoneu-me l’exabrupte, però quan parlen de condonacions de deutes als partits, no puc fer més que pensar que si els progenitors de tots aquests polítics venuts haguessin fet ús de condó estaríem tots molt millor.

Però aquesta gent no m’interessa, se me’n refot el que decideixin, les seves mancances i la seva ignomínia. A mi el que em fa patir és l’estructuració de la candidatura unitària per la independència del meu país. Queden 100 dies per a les eleccions i ens hi juguem tots molt, de fet tot.

Què ens diu la història? Els dos precedents que haurien d’inspirar la candidatura unitària per la independència són la Solidaritat Catalana, de 1906, i ERC al 1931. Dos moviments improvisats a pocs mesos de les eleccions, a conseqüència de la buidor del sistema anterior, les agressions de Madrid, i de la generositat dels qui els varen construir. La Solidaritat Catalana -aplegava fins i tot carlins i republicans que estaven matant-se entre ells tot just feia vint anys- va assolir 41 dels 44 escons en joc, amb un 68% dels vots. ERC va aconseguir el 70% dels regidors triats a Catalunya a les municipals del 31 que varen fer caure la monarquia. El dia abans d’ambdues eleccions ja hi havia un run-run estomacal que deia als nostres avis i besavis que s’acostava un canvi substancial. Com ara. Aquest hauria de ser l’objectiu d’una candidatura amb cara i ulls, i per això intentaran destruir des de fora i des de dins totes les passes que endeguem en aquesta direcció, perquè si anem junts ho fotrem tot cap per avall.

Qui està en contra de la unitat d’una candidatura independentista unitària? Espanya? Sí. Els poders fàctics de la mamella? També. Els partits polítics catalans? Sobretot. Però tenim altres enemics: nosaltres mateixos.

En Laporta no pot fagocitar l’esforç de tanta gent durant tants anys tantsols per ser una figura coneguda. És benvingut per haver donat la cara, per haver rebut els atacs personals que ha rebut, per valent i no deixar-se trepitjar. Però cal que sigui generós.

Reagrupament no pot pretendre que tots els independentistes hagin de militar a la seva organització. Però tothom ha de reconèixer que són els únics que han fet els deures, han fet un congrés, han fet una proposta política, han redactat una Constitució de Catalunya i han trepitjat el país portant la bona nova durant més d’un any i de forma organitzada. És un capital polític de primer ordre, i espero que mantindrà la seva oferta d’obrir les seves llistes electorals a noves incorporacions, vinguin d’on vinguin, i de formar coalició amb altres partits sota un sol paraigües. Cal que Reagrupament sigui generós, i crec que ho serà.

Els rebotats per dignitat dels partits de l’establishment, López Tena de CiU, Bertran d’ERC, i –si us plau Tura, Castells, Maragall... ja sé que no em llegiu, però amb gent sortida del PSC seríem imbatibles- han de tenir cabuda al capdavant de les llistes. Ens agradi a tots o no. L’objectiu no és governar, sinó desfer-nos de l’estat que ens menysprea i pretén destruir-nos, i en aquesta causa hi cap tothom. No munteu més paradetes. A tots aquests també els demanaria generositat, per favor.

Altres grups independentistes, i altres patriotes solitaris, hem treballat anys i panys pel país. Ho fèiem quan aquesta aposta no ocupava la centralitat política catalana com ho fa ara, eren temps difícils. Jo mateix em considero part d’aquest col•lectiu. Hem de ser conscients que tenir un web molt visitat i ser capaços de fer sopars de dues-centes persones no ens dóna dret a reclamar una quota a les llistes. Trist? Injust? No. Tenim l’oportunitat d’assolir el nostre objectiu nacional, la nostra feina és treballar per arrasar a les eleccions de la tardor. Podem militar a partits i associacions tan incorruptes i defensores de l’essència nacional com vulguem, discrepar el que calgui, però és imprescindible que siguem generosos, i ho serem si no volem fer-ho petar tot.

Em direu... I les llistes què? Doncs us diré que a mi com si volen fer-ho a palletes o per sorteig. Bromes apart, el que ja seria una hemorràgia de satisfacció fora convidar als catalans a unes primàries per decidir els quatre caps de llista. Donaríem exemple de participació i aconseguiríem que tothom conegués els nostres candidats. Em direu que soc un ximple, un il•lús i gens realista. Tindríeu raó. Per això resulta més fàcil demanar generositat a tots els implicats. Els catalans no entendríem que l’alternativa als partits vergonyants que ens representen avui tampoc fos capaç de trobar la tan desitjada unitat.

dimecres, 14 de juliol de 2010

De transicions i revolucions

Amics meus, només ha calgut que passessin tres dies perquè el poble que es va manifestar unitàriament el dissabte vegi com els partits són incapaços d’arribar a un acord de mínims en defensa de la sobirania catalana. No només això, sinó que en una renovada demostració d’incompetència i covardia, els nostres representants polítics varen convertir el dia d’ahir en un dia d’infàmia nacional, d’ignomínia, aturant la iniciativa popular per un referèndum per la independència.

Jo acostumava a fer una entrada en aquest bloc només de tant en tant, però ja fa unes quantes setmanes que tinc la sensació d’estar fent la crònica virtual d’uns fets històrics cabdals en la història de Catalunya. Suposo que en John Reed –imprescindible llegir un cop a la vida Deu dies que sacsejaren el món, que aquest home si que escribia bé- va tenir la mateixa sensació a l’estómac quan relatava la revolució russa.

Us parlo de revolució, i d’en John Reed, perquè sóc dels que creuen que aquest país ha tingut massa polítics advocats o filòlegs, i molt pocs polítics historiadors. Qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la, mentre que qui la coneix sap per què hi ha coses que es repeteixen. Que no és el mateix. Intentaré doncs compartir amb vosaltres algunes perles de la història, no fos cas que les oblidéssim.

De transicions

Els partits de pretesa obediència catalana –si més no els bancs, les caixes, el diner públic, els prohoms i els Millets que els financen ho són, de catalans-, ERC i CiU, estan intentant vendre una nova moto. Una altra camama, que pretén dir-nos que entrem a la segona transició, estigueu a l’aguait que serà beneïda qualsevol dia d’aquests pels seus “palmeros” a La Vanguardia, Vade retro transició!

Les transicions les fan les elits que toquen poder per no ser descavalcades de la mamella a resultes del canvi necessari que demana el poble. Els qui toquen cuixa, de sobte se n’adonen que el poble va per davant d’ells i adopten les mesures de maquillatge que calguin per dir a la gent que tot serà diferent. El príncep de Lampedusa ho resumeix a Il Gattopardo: "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi!".

Hi ha transicions que acaben com el rosari de l’aurora.
La Revolució francesa va començar com una transició amb la convocatòria dels Estats Generals –les corts franceses- que feia més de un segle que no es reunien. La revolució d’octubre a Rússia va ser precedida per la de febrer, que pretenia reformar la monarquia endegant un procés de transició democràtica. Tots sabem que la cosa no va colar, i que el poble els va passar per sobre –a la brava, com es feien les coses abans que hi hagués la tele que ens adorm i el Barça que ens esbrava-.

Els catalans tenim la nostra, de transició. Els poders del franquisme varen pactar seguint fil per randa el guió de Lampedusa. No seré jo qui digui que l’oposició al franquisme es va equivocar, o que hauria pogut fer més del que va assolir davant l’amenaça real de l’exèrcit franquista i de la por a la involució en un marc històric determinat per la guerra freda. Els fills bords d’aquelles pors, d’aquell possibilisme poruc varen ser la Constitució del 78 i l’Estatut de Sau. Aquesta Constitució que ara fan servir els qui aleshores no volien democràcia per fer-nos callar.
No contents amb això, els poders fàctics varen provocar el cop d’estat de 1981. Una conxorxa mai aclarida i sospitosa de ser una orquestració justificativa del tancament del procés democràtic, i sobretot de la castració de les aspiracions nacionals de catalans i bascos, amb la connivència vergonyosa del PSC votant a favor de la nostra emasculació com a nació en forma de LOAPA. Hi ha gent que ho ha oblidat, jo no.

ERC i CiU volen endegar una segona temporada de transicionisme? de trenta anys més? No gràcies. No en el meu nom. Quan penso en ells recordo una escena de Braveheart on els nobles escocesos pretenen tenir tot el peix venut per mantenir els seus privilegis pactant amb Eduard I –martell d’escocesos-, i al poble ja li ho explicarem després.

De revolucions

Què és una revolució? Anar a cremar convents? Matar burgesos? Esquarterar el virrei a la platja de la Barceloneta? Depèn. De vegades les revolucions són socials com el maig del 68, d’altres nacionals com l’americana. Poden ser involucionistes com la iraniana o bé progressistes com la francesa. Hi ha revolucions violentes com la russa i n’hi ha de incruentes com l’anglesa, però totes tenen dos denominadors en comú:

- Una revolució la fa el poble, no els polítics.

- Una revolució és la substitució d’una elit –política i de tota mena- per una altra de diferent.

Sento comunicar als meus estimats lectors que si volem recuperar els nostres drets nacionals, la nostra sobirania, ens enfrontem a una tria històrica entre transició i ruptura, entre reforma o revolució. Fa por, oi? Hi estem disposats?

Es evident que el context històric on ens movem no té gaire a veure amb processos violents, i que per vies democràtiques podem assolir el nostre objectiu. Espanya és un país membre de l’OTAN i la Unió Europea, difícilment podrien aturar la voluntat dels catalans a base de l’ús de la força. La Constitució diu que l’exèrcit és el garant de la unitat de la nació espanyola, i aquest argument ens caurà al damunt qualsevol dia d’aquests. De tota manera us diré que el Tribunal Internacional de la Haia ha determinat que les accions militars sèrbies en contra de la independència de Kosovo són ilegals digui el que digui la seva carta magna, interpretant que la “integritat del territori” afecta només al cas d’una agressió externa, no de la voluntat de secessió d’un poble.
Per altra banda, els catalans hem tingut el seny, tàctic i étic, de no anar mantenint un procés de lluita armada. Almenys darrerament, perquè si ens mirem la nostra història veurem que aquest país nostre ha estat sempre terra de garrotades –en aquest cas, us recomano la lectura de la magnífica Història militar de Catalunya d’en Xavier Hernàndez.

Estarem tots d’acord doncs que hem d’inspirar-nos en la Revolució de vellut del novembre de 1989 a Txecoslovàquia i en la Gloriosa del 1688 a Anglaterra, revoltes, insubmissions pacífiques i incruentes.

Què hem de fer?
La resposta és fàcil i està als llibres d’història: el canvi ha de protagonitzar-lo el poble i no els polítics, i hem de substituir una elit política per una altra de nova.

Com ens ho fem?
Utilitzant les eines al nostre abast. Mobilitzant-nos. Impedint que els polítics s’apropiin del procés. Concentrant-nos al davant del Parlament de Catalunya quan es reuneixin d’aquí uns dies per tornar-nos a trair. Cridant que som una nació i que nosaltres –no ells- decidim. Convertint Internet en una barricada en contra de les mentides, del soma i de l’anestèsia que començaran a vomitar els mitjans de comunicació. I, sobretot, vivint nacionalment i votant. No us deixeu entabanar pels qui diuen que res no canviarà. El vot és l’única eina que tenim que els fa por. Sense el nostre vot no són res. Ajudem, fem tot el possible per construir una candidatura transversal per la proclamació de la nostra independència. Treballem perquè l’alternativa del poble escombri aquesta colla de venuts. No oblideu que si el poble vol, res és impossible. Podem fer-ho, doncs fem-ho.

dimarts, 13 de juliol de 2010

"Vos sou puta?"

Atenció catalans! Després que el poble donés un missatge inequívoc als seus polítics aclarint que som una nació i que, per tant, nosaltres decidim, només els ha calgut dos dies per fer la seva interpretació de la nostra voluntat; i ara resulta que no els ha quedat clar el que demanàvem. Vull dir que nosaltres vàrem ser capaços de donar un missatge d’unitat, segons el qual tant se val si volem ser només espanyols, seguir amb la conyeta de l’autonomisme o tirar pel dret i tenir un estat propi... Aquest no és el debat ara, ja ho decidirem nosaltres. Vàrem dir-los que ni Espanya, ni la Constitució ni, evidentment, el Tribunal Constitucional poden estar per sobre de la voluntat popular expressada en referèndum. Els vàreu veure ahir a l’Agora de TV3? Quina vergonya! Incapaços d’abandonar el tacticisme, i tots obsessionats encara en guanyar les eleccions que els permeti manar en aquesta gestoria espanyola -sense quartos per més inri- que és la Generalitat de Catalunya.

Diuen els del gremi polític que no troben quin ha de ser el missatge unitari que puguin portar conjuntament al debat de l’estat de la nació –l’espanyola- al Congrés dels diputats. Jo ja entenc que aquesta patuleia de gentussa sigui incapaç de pensar per si sola, però aquest cop ho tenen ben fàcil, perquè el poble ja els ho ha dit, el que vol. Només caldria que es llegissin els estatuts dels seus partits polítics: a tots, fins i tot als del PSC i no estic segur del que diu als del PPC, hi diu que Catalunya és una nació. Voleu més pistes, colla d’indocumentats? Sou tan curts de gambals que no trobeu punts d’acord?
Els diputats catalans a Madrid –els recordo que representen el poble i no els seus amos feudals del partit- haurien de proposar al congrés una proposta de resolució en el següents termes:

“Cataluña es una nación. Es por ello que el congreso de los diputados insta al gobierno, partidos políticos y demás instituciones del estado a impulsar las reformas legales necesarias y la apertura de un proceso de reforma constitucional, durante la presente legislatura, que garantice el reconocimiento jurídico del pueblo de Cataluña como sujeto de soberanía dentro de un nuevo marco constitucional”

No és la meva proposta política, però quan les persones amb qui parlo em pregunten “i ara què hem de fer?”, els contesto que el primer de tot és aclarir les regles del joc, perquè si no ho fem ara ens les canviaran a mig partit.

Aquesta proposta posa el dit a la nafra, és una pregunta que aclareix si a Espanya queden federalistes –al PSOE o al PP-; dóna una oportunitat al PP de Catalunya d’aclarir-nos què en pensa, de tot això de Catalunya; permet a CiU i a ERC camins decidits de sobiranisme o d’independència més clars; dóna un últim cartutx als demòcrates espanyols –llegiu Rubalcaba o Ruíz Gallardón- per tal d’intentar salvar els mobles i la viabilitat econòmica d’Espanya; construiria relat propi en la tria entre la transició –si us plau un altre cop no!- o la ruptura envers la independència; aclariria internacionalment el desig dels catalans de ser considerats una nació i no una regió –un cop llegits els articles de la premsa europea sobre la manifestació de dissabte és evident que per ara estem sols com mussols-; i sobretot el poble català veuria, per una vegada, com els nostres representants no fan el ridícul i expressen la voluntat popular allà on els paguem –nosaltres, no en Millet- el sou. No ho faran, ai las.

L'aposta rupturista, que només representa Reagrupament, segurament acabarà per ser l’única solució. El que no poden fer els nostres representants és enganyar-nos, ni enganyar els colonitzadors. Si tant acaten, si tant respecten Espanya que delmen per ser els seus virreis a Catalunya, almenys que facin com el paio de l’acudit i els facin la pregunta de forma directa i clara, per darrera vegada:

Un home entra en un bar i s’acosta a una rossa espectacular que hi ha a la barra. “Perdoni senyoreta, preguntar ofèn?”. La noia se’l mira i li diu “no”. Educadament el senyor li pregunta: “vos sou puta?”

diumenge, 11 de juliol de 2010

Aquest cop va de veres!

Ahir el poble de Catalunya va sortir al carrer a dir que s’ha acabat el bròquil. Els polítics catalans també varen sortir al carrer, i el poble els va passar per sobre. Els nostres representants porten trenta tres anys negociant en el nostre nom, aprovant pressupostos espanyols, salvant la governabilitat de l’estat, pactant peixos al cove i buscant complicitats federalistes. Espanya els ha dit que això de Catalunya és una mena d’anomalia històrica, quelcom que hauríem de superar, que la Generalitat és una mena de gestoria i que el català és molt maco per estar per casa però que fem el favor de ser moderns i parlar la “lengua común”. Els nostres representants, fins i tot ahir, intentaven culpar al constitucional, al PP o a la caverna, quan els màxims responsables de tot aquest desgavell són ells, tots. I el poble ho sap.

Aquest fracàs flagrant dels nostres partits polítics es fonamenta en algunes raons històriques i en altres de supervivència electoral –dels llocs de treball- de la classe política catalana. La por a la involució va marcar les concessions que es varen fer l’any 78 a l’hora de redactar la Constitució, i ara resulta que ens ho haurem de menjar amb patates sempre més. El discurs “charneguillo” del PSC tenia com a màxima capitalitzar el vot d’esquerres fill de la immigració dels anys 60, i ahir al voltant meu a la mani hi havia un fotimer de famílies castellanoparlants portant estelades. La institucionalització del conflicte competencial etern amb Espanya ha estat la benzina que ha mantingut en moviment la sala de màquines del catalanisme durant 30 anys. Tots, PSC, CiU i finalment –en un acte cínic de traïció política envers el seus votants sense precedent- ERC. Aquesta manera de fer ha venut una realitat catalana als espanyols que no té res a veure amb la voluntat sobirana dels catalans. Però, el que és més fotut, emparats per uns diaris catalans vergonyosos, també ens ho havien venut als propis catalans. Ahir centenars de milers de persones varem despertar de l’anestèsia, del soma que ens havien posat a la sopa nacional els nostres propis polítics, i varem descobrir que som molts, diversos i heterogenis, però molts.

Això d’Espanya i les vies del pacte ja no s’aguanta per enlloc. I el poble ho sap. Ahir, quan es cridava “independència” els manifestants no feien després una rialleta que digués que “ens estem portant una mica malament, provocant perquè estem de mani i tot s’hi val”. Crits d’independència fa molts anys que els sentim a les manis, però ahir els catalans quan ho cridàvem no estàvem per hòsties, ningú no deia por lo bajini “ai... nois... calleu, calleu que prendrem maaal”... el poble proclamava el seu desig d’assolir una llibertat nacional plena.

I ara què? Perquè el que està clar és que, després d’aquesta comunió de juramentats que varem escenificar ahir, Catalunya ha de posar-se a treballar. El divendres hi ha sessió plenària del Parlament de Catalunya, els polítics hauran entès el missatge? El PSC dirà que ens vàrem manifestar contra el PP i el Tribunal Constitucional? CiU seguirà construint aquest discurs polivalent de ser més indepes que ningú perquè tenim en López Tena, però que el que cal és que en Duran sigui ministre per tal de fer pedagogia –el primer polític que torni a parlar de fer pedagogia a Espanya si us plau preneu-li el número de matricula-? Iniciativa insistirà en salvar l’estatutet aquest que ahir el poble reclamava que fos arxivat a Salamanca? ERC farà caure el govern botifler o és que els seus milers de enxufats a la administració son tant incompetents en el món laboral real que tres mesos més de sou els resulten imprescindibles per menjar calent?

El dia 14 a Madrid hi ha Debate del estado de La Nación –la seva-. Què farà el PSC? Dirà alguna cosa sobre el que va dir ahir el poble o ens utilitzarà un altre cop per dir al PP que tot és culpa seva? Hernández i Fernández –Durán i Ridao- renyaran al govern i després se’n aniran de tapes amb la premsa madrilenya en la seva lluita per caure simpàtics a l’enemic? Jo els demanaria a tots que no hi anessin, que s’estalviarien el ridícul i no ens farien passar vergonya al dir que parlen en nom nostre. Aquest cop us estarem vigilant, colla de ganduls!

Catalans! Som molts. Som forts. Això no ho para ni Déu. Amics socialistes que esteu farts i voleu la independència... si no us cau bé en Carretero munteu un partit propi, si us plau. Companys convergents digueu-li al Mas que el poble està madur i que no digui més bestieses del rollo “concert econòmic”. Els d’ERC parleu amb en Putxi i que faci el fotut favor de deixar de prometre carrils-bici i que es posi a treballar només per la independència que és pel que el vàrem triar. I als amics de Reagrupament ja us ho vaig dir personalment... a mi com si presenteu un armari per Girona, al pop Paul per Barcelona i en Bob Esponja per Tarragona –això sí... en Jaume Fernàndez per Lleida ni el toqueu que és l’únic polític que puc dir segur que és honest perquè el conec personalment-, a mi tant me fot... com si voleu fer les llistes per sorteig, el meu vot ja el teniu, només ens calen uns pocs més. Entre tots ho aconseguirem, aquest cop va de veres!

diumenge, 4 de juliol de 2010

L'equip de futbol de la tribu

Soc del barça i m’agrada el futbol. M’agrada veure’l, jugar-lo, parlar-ne i pontificar. El vaig mamar a casa, de petit, i no es que fóssim molt futboleros, vull dir que no érem socis, però el seguíem cada jornada i cada temporada, fins ara.

Quan vaig començar a festejar la meva dona el barça passava per èpoques de foscor. Hi havia en Núñez de president –una broma tràgica per la societat civil catalana- , en Van Gaal de entrenador –una bona persona destinada a destruir el somni del planter cruyffista a base de jugadors holandesos mediocres-, i tot i guanyar lligues jo preferia no veure’l. Desitjava obertament que ens en fotessin vint-i-cinc fins i tot en els partits amistosos, i ho diu un que va fer campana al cole per anar a Basilea de stranguis. No em vull esplaiar explicant el perquè d’aquesta esquizofrènia, els culers –d’acord o no amb la meva postura- ja sabeu perquè, i els que no us agrada el futbol caldria que dediqués un post tant summament llarg de escriure que no paga la pena que ens hi posem a aquestes alçades.

Deia que quan la meva i dona i jo varem passar el tràngol negociador inicial que passa tota parella, un servidor els tenia ben plens amb el barça... i no el vaig incloure a “la llista”. Que què és “la llista”? Doncs, aquelles activitats que hom considera imprescindibles per ser feliç i que la parella ha de conèixer abans de començar una relació, per no resultar enganyada. Aprofito per demanar-li disculpes públicament, però la cabra tira al monte, (sigh).

Fa uns anys vaig sentir parlar un psicòleg mexicà que havia estudiat els vincles emotius que fan que les persones puguin canviar de parella, de feina, de partit polític o de nacionalitat, però que no puguin canviar de equip de futbol. La seva tesi doctoral tractava d’aquest tema, i la seva conclusió era que hom pot renunciar a tot menys a la seva infantesa, i el futbol té una vinculació pels nens –els colors del club, els herois esportius, la felicitat de la família- molt més propera que altres conceptes més sofisticats intel•lectualment, com ara els partits polítics. El meu pare, que li agradava el futbol però que passava bastant dels estats conjunturals del barça, se li il•luminaven els ulls quan afirmava “ni Simonsen, ni Reixach, ni Basora, ni mandangues... ningú com en Ventolrà”, la seva adolescència, allò del “abans de la guerra”, li sortia de molt endins, ell tampoc renunciava a la seva infantesa.

Què us vull dir amb tot això? Que ens han volgut vendre la moto que esport i política van separats, o que futbol i religió no tenen res a veure –això no m’ho dieu a la cara a Glasgow, vale?- i que l’esport es un valor superior, que plana per sobre dels personalismes, mens sana in corpore sano, contamos contigo, amics per sempre i que en Laporta era la personificació del dimoni per fer política com a President, un “chulo”, un aprofitat i a més a més que està fet un bacó –dit de passada- .

Els socis del barça, lliurament, gens condicionats pels mitjans de comunicació de l’establishment, sense una alternativa seriosa de continuïtat, varen decidir matar el Laportisme i tornar a instal•lar a la presidència del club als de sempre, als senyorets de “Barsalona”, dinamitant tota la tasca de recuperació de la catalanitat del club feta al llarg de set anys.

Les quatre primeres decisions de la era Rosell son les següents:

1.- Aprofundir simbòlicament l’enfrontament amb el cruyffisme, recuperant el nuñisme, i prescindir públicament de la figura de Johan Cruyff com a President de Honor del Barça. Es a dir, no conciliar, si no dividir.

2.- Esbandir públicament la amoral clàusula de acomiadament del director general, Joan Olivé. Demostrant així que en Laporta i els seus “sequaços” intentaven aprofitar-se al màxim del club. Ara vés a saber quants quartos es gastaran en indemnitzacions per fotre fora els laportistes i posar-hi “els seus” –han de pagar molts favors- , d’aquesta pasta dubto que en parlin.

3.- A la presa de possessió rollo West-Wing que es varen muntar, el discurs va ser en català, castellà i anglès. Català, perquè no hi ha més collons. Anglès per fer com Heinz Chez amb Puig Antich, “la torna” del castellà. Diuen que en varen fer ús “per no ofendre als afeccionats del barça de la resta de l’estat”. Perdoneu, colla de pijos, el català no ofèn. Jo no vull que el President de la Federació Argentina de Rugby em parli en català malgrat jo flipi amb els Pumas. Jo no vull vendre samarretes a Calahorra, jo no vull dins la meva tribu ningú que es molesti si el President del Barça parla en català. Només faltaria.

4.- La primera sortida institucional fora de Catalunya d’en Rosell serà anar a veure –a retre homenatge i a demanar perdó, suposo- al president de la comunitat autònoma de Extremadura per haver estat insultat per en Joan Laporta. Quanta indignitat, perdoneu que us digui, els nanos aquests ja estan fent efectiva la sentència de l’Estatut abans de acabar de saber el contingut dels articles interpretats.

La cinquena decisió podria ser celebrar els títols a la Zarzuela en comptes de fer-ho a la Generalitat, rollo La Caixa, rollo Sazatornil de La escopeta nacional.

El teu equip de futbol és la representació de la teva tribu. Els millors caçadors del grup s’enfronten als millors dels altres per tal de guanyar. S’hi juguen l’honor, i això si bé es cert que està per sobre de les opcions polítiques, està per sota de la voluntat de la tribu. Això es el que fa especial l’esport. El que l’allunya de les opcions polítiques personals al mateix temps que el fa representar les millors virtuts del poble que representa l’esportista, o l’equip. L’any 1970 a Brasil hi havia una dictadura militar, però el poble va embogir amb el mundial de Mèxic, amb Tostao, Jairzinho, Pelé, Rivelinho... i tant! Perquè la tribu es la tribu i la política, la política. Tant important que en Sarkó crida a capitol Henry per esbrinar què li ha passat a les bleus al Mundial. Tant important que Nelson Mandela ha hagut de consolar personalment al xaval de Ghana que va fallar el penal contra Uruguai i va acabar amb el somni de tot el continent africà. Que no és important?

Fixeu-vos si és important tenir equip propi de la tribu que Espanya ens el nega, i nosaltres als qui ens agrada el futbol i no tenim equip propi hem de fer malabarismes per tal de voler que en Piqué no guanyi un Mundial per no alegrar en Tomás Roncero –als qui encara cregueu que Mundial no és sinònim de aquelarre de nacionalisme llegiu el seu article d’avui a l’AS que porta per títol “Viva Es-pa-ña”-.

Quan els meus amics europeus, aquests dies, m’envien missatges en favor de “la roja” haig de tornar a explicar l’Onze de Setembre, la princesa Peronella, les carlinades, l’ou com balla, i tota la història de Catalunya en cançons... No puc més! El Barça ha tornat a ser durant set anys un bon substitutiu de equip tribal, però... malgrat la meva infantesa, no deixa de ser metadona. Uns socis que permeten blasmar Laporta per dir que personalment creu que la independència es una bona solució per Catalunya i aplaudeixen que en Rossell aposti per la subordinació lingüística al castellà? Aquest es el meu equip tribal?

Amics meus... una de les millors noticies que ens portarà la independència es que als que ens agrada el futbol podrem ser de l’Europa, l’Hospi, la Grama, el Nàstic, el Lleida o el Júpiter sense haver de donar explicacions. Serem una tribu normal, i amb un únic equip tribal comú, aleshores sí, definitivament per sobre de la política i al servei de tots sense distinció: la Selecció Nacional de Catalunya.

Mentrestant veure menys partits del barça que la meva dona s’ho mereix.

divendres, 2 de juliol de 2010

Unitat

El dia 10 de juliol toca anar de mani. Fa uns dies, en aquest bloc, us parlava de l’emoció que vaig sentir en veure un patriota involucrat repartint pamflets a la porta de la universitat, sembla que d’aquí uns dies toca sortir al carrer, a tothom.

Sóc conscient que aquest bloc que faig el segueix gent majoritàriament de la corda, i que per això m’envieu mails de suport, i que per això us sentiu acompanyats en la dissort de la nostra catalanitat, i que plegats tenim la sensació de donar passes endavant encara que sigui dins del món de la virtualitat d’Internet. Avui m’agradaria contribuir perquè la defensa de les nostres essències no ens la faci vessar el dia de la manifestació.

Hores d’ara ja hi ha un grapat d’il•luminats suïcides que, fent de la intransigència i de la puresa dels seus plantejaments independentistes una bandera del ressentiment, posen en discussió anar en processió reivindicativa urbana al darrera d’en Montilla i en Mas. Se que molts de vosaltres teniu aquest sentiment, una escudella de vòmits emocionals, de ràbia i d’al•lèrgia ideològica, jo també el tinc. Haig de demanar-vos, si us plau, que deixeu les emocions de banda. Us prego que feu ús de la raó, del seny –sembla mentida, oi?-, perquè si la independència és a tocar és perquè suma, perquè ja no cal fer bandera ni de la història, ni de la llengua, ni dels sentiments. La solució és un estat propi perquè la racionalitat ens empara, perquè Espanya no ens considera subjecte de sobirania, és a dir una nació.

En Miquel Iceta, del PSC, feia un símil amb el bàsquet dient-nos que el PP havia perdut 114 a 14 –referint-se als articles que han passat el sedàs-, en una mostra més de la banalització del fet nacional per part dels socialistes. Aprofito el seu símil esportiu traslladant-lo al futbol per dir-vos que Espanya ha centrat perquè nosaltres rematem de cap. Si ens diuen que no hi cabem, tard o d’hora marxarem. Suposo que dins de l’esquizofrènia ideològica del PSOE hi haurà molts dels seus al capdavant de la manifestació, i molts d’altres que vergonyosament s’amagaran –com la Chacón, que suposo que no tindran collons de presentar com a candidata a la Generalitat ara-. Els socialistes que vindran sumen per dir al món, i a la CNN, que Som una nació, benvinguts.

L’Artur Mas creu que els catalans no som prou madurs per segons què, ara considera que la solució és el concert econòmic, en el seu afany per assolir la majoria absoluta hom no sap si és independentista, autonomista, regionalista, federalista o cap de colla. I què? Va descobrir el nacionalisme quan va començar a treballar a la Generalitat? I què? CiU ha fet de perdonavides amb els independentistes fins fa deu minuts? I què? Hi ha una cosa per sobre de tot això: Convergència i Unió, els seus votants, els seus militants, els seus dirigents, tenen clar que Catalunya és una nació. La manifestació del dia 10 de juliol és una manifestació de reafirmació nacional. Sobirania no és incompatible amb considerar que hem de seguir negociant amb Madrid, com creu que hem de fer CiU. I què? El moment de deixar les coses clares als senyors Mas i Duran serà el dia de les eleccions al Parlament.

Catalunya no es mereix que els catalans ens quedem a casa o que marxem a fer una paella el dissabte de la mani. Els que ja hem decidit apostar per la independència com a sortida lògica de supervivència cultural, econòmica, social i nacional, hem de ser més generosos que mai. Hem de donar la mà a tots aquells catalans que es manifestaran amb nosaltres per tal de deixar clar que res no pot estar per sobre de la voluntat democràtica d’un poble. L’ús que farem en el futur de la nostra capacitat per decidir son figues d’un altre paner, com diria qui tots sabem: “ara no toca”. La dignitat de la pàtria mereix unitat, cal que enviem un missatge clar al món, a Europa, a Espanya i sobretot a nosaltres mateixos: Catalunya és viva i és forta.

Es cert que pel camí hi ha molts paranys. Els autonomistes i els federalistes que queden ens voldran vendre la moto que cal tornar a negociar, que cal refer el pacte amb Espanya o reformar la Constitució. Tenen el seu dret a defensar aquesta postura, encara que només sigui per defensar el seu lloc de treball, encara que només sigui per no admetre que han fracassat i que s’han equivocat durant cent cinquanta anys. Les eleccions al Parlament són aquí mateix, aleshores serà el moment d’explicar tant als regionalistes regeneradors de la pell de brau, com als federalistes igualitaris d’esquerres, que els seus projectes son caducs. Ara no ens podem permetre desavinences que alimentin la caverna i el discurs del nacionalisme espanyol que pretén dividir-nos. Cal que el poble de Catalunya torni a demostrar que hi ha una cosa per sobre de tots els tacticismes polítics: Som una nació i –per tant- nosaltres decidim.