S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 23 d’agost de 2010

Els catalans de Catan

Fa uns dies parlàvem de les misèries del món de la edició en català, de les forces tel•lúriques que dificulten l’accés a llibres fets per ser llegits gaudint, amb normalitat, en la nostra llengua. Denunciàvem aquesta patuleia de censors, opinadors i demés àrbitres de la moral i el bon gust literari que consideren que els adolescents han de llegir literatura o llibre de adoctrinament en la multiculturalitat i el bonisme, en comptes de aventures heroiques perquè tothom sap que son masclistes i violentes.

Us vaig prometre que parlaríem dels jocs. Com a concepte i com a realitat industrial i de mercat a casa nostra. Crec que val la pena fer-vos cinc cèntims del que he anat aprenent al llarg dels anys.

Els pilars de la saviesa dels productes mainstream

Una de les fantasies estúpides en les que vivim immersos els catalans es la de la exemplar convivència lingüística. Segons aquest tòtem de la transició, el fet que els catalanoparlants claudiquem davant de la inexistència de productes atractius de consum cultural en català se’n diu convivència exemplar. Ni cine, ni llibres de aventures, ni productes de televisió purament de lleure –gràcies a les polítiques suïcides de TV3 en el seu afany de adoctrinar els infants en comptes de distreure’ls- ni jocs. Collonut, oi?

Dins la indústria de la cultura popular existeixen quatre pilars de la saviesa que son els que fan que els referents culturals, els codis de comportament, fins i tot ideològics, funcionin com a patró i esdevinguin negoci. Perquè un producte, una idea, triomfi al pati de l’escola, als bars de la uni, i als grans magatzems ha de ser el resultant de la suma de una presència identificable en imatges –cine o sèrie de televisió-, continguts editorials –en forma de novel•la, de revista o de còmic-, presència i interacció a la xarxa –en forma de fòrums, blocs, i gestió eficaç de la comunitat de fans-, i la possibilitat de interacció social de caràcter lúdic –sigui amb canviant cromos, jugant on-line o mitjançant un joc presencial. Aquestes son les eines sobre les que es construeixen els fenòmens culturals de masses per la gent jove, les icones que marquen la forma de divertir-se, de entendre el món, de construir les bases morals i, fins i tot, l’imaginari de les aspiracions vitals dels nostres xavals.

Les coses no funcionen perquè si. Si al darrera de un producte editorial o audiovisual no hi ha una bona definició de la història, dels personatges, de l’argument, no funciona. Si hi ha dirigisme i manca de llibertat a la xarxa la iniciativa fracassa. Si el joc es dolent, car o no s’ajusta a la edat la cosa pot acabar en desastre.

Em preguntareu de què us parlo oi? Doncs de Batman, Marvel, Pokémon, Harry Potter, de Yu Gi Óh, Star Wars, Bola de Drac, Tortugues ninja, Dungeons and Dragons, Màgic, Senyor dels Anells o dels Simpsons. Conceptes i productes que, potser no tots tenen una presencia forta a tots els aspectes explicats abans, però que constitueixen la font de continguts on van a beure, o ja han begut, les noves generacions de catalans. I el català... no toca pilota, significativament, en cap de aquests productes... i el que es més fotut: de vegades podria.

Hem de dir que a Catalunya es fan referents culturals propis, i de masses. El número 1 es el futbol, el barça més ben dit. Malauradament sembla que la actual directiva vol que torni a ser un club espanyol de futbol, sota el mantell protector de aquesta pretesa unitat cultural catalana, segons la qual ens hem de fer els simpàtics perquè hi ha seguidors espanyols del barça que els ofèn la mostra unívoca de catalanitat militant que seria la presentació del president de l’entitat només en català. Un altre referent de masses son Les Tres Bessones, un èxit multinacional del bon rollo, la no violència, l’adoctrinament tou en el bonisme, la correcció política per a pares angoixats amb el canvi climàtic i fans de la multiculturalitat de arrel cristiana. Vale... jo ho hem fet... no resulta estrany que al món hi hagi centenars de milers de pares que comprin productes i continguts de caràcter blanc i amable als seus fills impúbers. Tampoc es casualitat que les Tres bessones siguin un producte parit a Barcelona, capital del món mundial dels complexes de culpabilitat eurocèntrics, far d’occident en la defensa de la venda als indefensos menors de edat de un món sense competitivitat, sense enemics, sense violència, sense diferències, sense frustracions... podem estar orgullosos de les bones intencions dels guionistes i de la pasta que han guanyat a base de vendre merchandise als pares de les criatures... però a la mainada no li fem cap favor i a la que poden agafen al mando a distància i es posen Bob Esponja que es el que mola al pati del cole.

Una llengua sense productes per adolescents

I tot això què té a veure amb els jocs? I amb el català? Tot.

La canalla i els adolescents catalans no s’esveren de no tenir pelis o diaris en català, i que el seu idioma no serveixi per parlar al congrés de l’estat. Quan comencen a arrossegar la seva catalanitat pel món dels adults ja fa molts d’anys que varen rebre la primera hòstia... potser sí que els llibres recomanats a l’escola i comprats a Abacus eren en català, i en Teo “desembolica cabdells i tafaneja amb delí de l’eixida estant”, però Spiderman no parla català, Gollum va a la recerca de mi tesssoro i el 99% dels jocs de taula i de ordinador son en castellà, o angles. Benvinguts al món catalanets!

El doblatge de l’audiovisual mainstream al català, potser sí que és un afer polític que implica TV3 i els botiflers tipus Balañá –per cert, si no hi ha pasta per finançar una xarxa pública de sales de cinema en català el que podríem fer es com als Estats Units: prohibir el doblatge i a cagar a la via, o follem tots o fotem la puta al riu-, però que hi hagi còmics, llibres i jocs traduïts al català es responsabilitat de empreses com Planeta, Panini, Norma còmics, Glenat, Diset, Borras-Plana, Mattel o Hasbro. Companyies de obediència i accionariat català, o multinacionals amb seu a Barcelona o València –poso a Hasbro dins l’equació perquè a donat mostres més que constatables de intentar normalitzar al català els seus productes, fins el punt de rebre denuncies blaveres en contra del seu Trivial de Catalunya-. Aquestes empreses no foten gairebé res en favor de la llengua. I el que es més dolorós, tenen arguments racionals per no fer-ho.

Perquè no es fan edicions al català dels productes de cultura popular adolescent?

La primera raó es la rendibilitat. Aquesta indústria funciona posant al mercat un nombre de novetats pagat per l’èxit comercial de tres o quatre, entre desenes, que paguen les altres edicions. Per cada producte es paguen uns mínims, i uns drets, o bé es compra la edició complerta localitzada en un idioma si el japonès o l’americà de torn es reserva la producció. Son operacions que tenen el seu risc, i les xifres ens diuen que els catalans compren, aproximadament entre el vint i el trenta per cent de la edició en castellà. Una edició en català del producte, que funcionés comercialment, no necessariament fa caure la venda del castellà de una forma tant dràstica, substituint-ne un per l’altre... de fet el global de dues edicions ven més que una de sola en castellà, però no sempre es així, i les empreses son això: empreses, ni fan política ni salven pàtries. No sembla assenyat econòmicament posar en perill el compte de explotació de un producte dues vegades, una per idioma.

La segona raó, la més determinant, es la manca de complicitat de premsa, educadors, classe política i botiguers. Quan alguna d’aquestes empreses dona la cara i arrisca amb un producte en català creieu que algú se’n fa ressò? Penseu que els compradors catalans de les xarxes de distribució de joguines i llibres es llencen al buit i en demanen pels seus establiments? Creieu que TV3 en parla? Les escoles afegeixen el producte a les seves biblioteques o ludoteques? No em feu riure... Si un empresari es juga els quartos editant cultura popular en català ningú no li fot cas.

Quan alguna de les empreses de les que us parlava, supera els seus neguits econòmics i les pors al què diran els grans clients espanyols de les ganes de marcar paquet catalàunic que els agafa, la resposta de la societat, dels mitjans de comunicació i dels forjadors de opinió es nul•la, inexistent, comuniquen... bip... bip... bip. Curiosament, els únics compradors que faran un forat als seus centres catalans per oferir el producte son els de Madrid... els quals amb la por al cos de ser mal vistos no els ve de demanar producte en català per campanya de Nadal –de fet com que si els hi surt dels pebrots te’l poden retornar quan els vingui de gust... aquí paz y después gloria-. No entraré en detall pel que fa referència als llibres i els còmics, centrem-nos en els jocs.

Els jocs de taula en català

Quan més pacífica, pròspera i culte és una societat més juga. Les societats que consideren els jocs com a “coses de nens” son poc evolucionades, poc democràtiques i tenen uns rols socials rígids i fortament dogmàtics. El mercat de jocs de societat a casa nostra es prou desenvolupat, però antiquat. Estem força lluny del consum de jocs de taula que tenen a Alemanya, Holanda, França o els països escandinaus... més o menys som a l’alçada de Itàlia i una mica per sobre de Portugal... com sempre. Encara regalem jocs a les criatures, ho fem per Nadal, no juguem amb ells i els productes son autèntics dinosaures tipus Monopoly o Trivial. Dels jocs familiars alemanys de última generació que han trencat tots els motllos con Carcassonne o Los colonos de Catan encara en comprem poquets.

Em direu que es normal... que a Catalunya fa bon temps i preferim anar a fer l’aperitiu i sortir perquè som meditarranis i vivim al carrer mentre que els finesos es suïciden i juguen a jocs tancats a casa perquè sempre es de nit... Si, ja... Un altre fantasia absurda d’aquestes que tant ens agraden als catalans com la de la exemplar convivència lingüística. Ens hem cregut la nostra pròpia propaganda dels jocs del 92, segons la qual vivim en el país de les tres bessones i la qualitat de vida es mesura en tant en quant t’omplis el pap de patates braves i canyes de cervesa Moritz. Doncs no. Es venen pocs jocs familiars en relació a Noruega, però es venen proporcionalment una brutalitat més de jocs de consola que a Alemanya, malgrat el sol espatarrant que diuen que gaudim al carrer... quan la veritat es que pares i mares som a la feina en comptes de jugant amb la canalla i per això els canguritzem a base de X-boxes i cursets de angles.

Els gestors culturals i els polítics tampoc ajuden. Tot el que faci ferum de ser negoci o de tenir interès per la gent jove que no serveixi a l’adoctrinament en la multiculturalitat políticament correcte no pot ser protegida per les institucions. En cultura, els quartos dels contribuents han de fer-se servir per fer teatre experimental, conferències sobre jocs ètnics de l’Africa subsahariana, la producció de series de televisió meravellosament correctes com Els Gaudins –busqueu-ho a internet i us pixareu de riure- o a recuperar la part de la memòria històrica que afavoreixi la imatge del meu partit –rollo Saura-. Per la banda de la administració cultura ha de ser sinònim de avorriment, digueu-me tonto però jo no se perquè.

Dins d’aquest context absurd i que desaconsella qualsevol acció empresarial en la direcció de normalitzar el català hi ha uns editors de jocs que encara creuen que la autoestima dels catalanets que pugen mereix alguna mena de esforç per part seva.

Es tracta de una multinacional de butxaca brasiloportugusacatalanamericana que fa jocs propis i distribueix els dels altres. Estant una mica sonats, perquè els dos títols propis que han fet son un wargame sobre la guerra civil i un de familiar sobre els castellers –com veieu dos conceptes de “cultura popular” en els quals els catalans som experts-, però resulta que les vendes dels altres productes del seu catàleg donen, de tant en quant, prou oxigen per fer alguna cosa pel país. Em diuen que, aquests pajarus de Devir, han decidit posar en el mercat la nova edició de Els colons de Catan íntegrament en català i abans que en de fer-ho en castellà. Pensen fer una roda de premsa i una presentació a la Pedrera el dia setze de setembre... ja veure’m si algú els fa cas, però jo ho dubto.
Veieu? Malgrat no tenir complicitats –ni subvencions el qual els honora especialment-, encara hi ha gent que creu que els jocs valen la pena, i que és important que les famílies, plegades, ho puguin fer en català. Aquests tios s’hauran begut l’enteniment, però per a mi ja son, per sempre, Els catalans de Catan.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Carta als meus amics socialistes

La decisió del conseller Castells, esperada i desitjada per molta gent, ha obert la caixa de Pandora. Potser sí, o potser no. Jo m’estimo el país i crec que si no reaccionem acabarem diluïts, convertits en una excepció dins l’Espanya de sempre, una minoria similar als 5.000 tàrtars musulmans que encara viuen al nord de Polònia malgrat les atzagaiades de la història. Per això qualsevol pas individual o col•lectiu en la direcció de marcar diferències amb la tesi de la uniformitat espanyola, que representa el PSOE més que ningú, la rebo amb molta alegria. Tinc por, però, que aquesta lectura optimista vingui determinada pel fet que el conseller diu el que jo vull sentir, no tinc ni idea del que pensareu els meus amics socialistes... ni quines conseqüències tindrà a la pràctica.

Jo no en sóc de sociata, prou que ho sabeu. No ho he estat mai. Els meus amics de tota la vida que ho sou, o que històricament els voteu, sou com jo en quasi tot, ens hem educat pràcticament de la mateixa manera, veiem el món de una forma molt similar, però ens separen tres o quatre coses.

La qüestió de la redistribució de la riquesa, dels impostos, dels acomiadaments més o menys cars, en definitiva... les coses que fan referència a la intervenció de l’estat en la vida econòmica em separen de vosaltres. Sí. Es veritat. Soc un liberal convençut. No crec que el mercat ho pugui regular tot, i defenso que els polítics són l’últim baluard de defensa –haurien de ser, vaja, a casa nostra no és així i els polítics juguen a favor dels dolents- de l’interès general enfront dels particulars i dels lobbies. Per això els ciutadans triem uns representants que vetllin per la cohesió social, la qual cosa també vol dir que nosaltres els electors els hem de vigilar per tal que no es desviïn perseguint interessos privats o de grup. Es l’essència del liberalisme, i la democràcia representativa forma part del seu ADN.

Això no vol dir, al meu entendre i ja ho sabeu, que els governs hagin de posar les grapes dins del món empresarial subvencionant uns i no uns altres, o legislant en favor d’un sector econòmic o un altre, si més no trobo que és abonament per a la corrupció; tampoc vol dir que la legislació laboral empari uns drets dels treballadors de tal manera que els empresaris dubtin de la conveniència de crear llocs de treball estables. Es veritat... aquestes són coses que em separen de vosaltres, però em separarien igualment si fóssim independents d’Espanya, aquesta no és la discussió hores d’ara, no?

La qüestió nacional la veiem bàsicament igual. Som una nació. Les diferències rauen en la confiança que teniu, o teníeu, en el fet que, a Espanya, la “gent d’esquerres” ens respecta com a tal. Jo no ho creia i els anys, entenc, i l’experiència han acabat per demostrar que jo tenia raó. És fotut assimilar que has estat equivocat trenta anys, jo ho he fet en moltes altres coses... no veig per què no podeu fer-ho vosaltres també. Ho fareu. Costarà. Però ho fareu. Quants socialistes o progres espanyols han dit alguna cosa en defensa dels catalans, de Catalunya, les últimes setmanes? On són els vostres amics de la pell de brau ara? Molt copet a l’esquena i molt insistir en què la culpa és del PP... que no tot Espanya és així. Encara cola? Encara després de sentir i llegir en Bono, en Gonzàlez o la Chacón? Els socialistes de tota la vida podeu estar errats, però no sou imbècils, no?

Hi ha també un grapat de coses puntuals que veiem de forma diferent. A mi m’agrada la platja i a molts de vosaltres la muntanya; a mi Coppola i a vosaltres Fellini; a mi Disney i a vosaltres us posa més el rollo Kóniec; soc fan dels Beatles i no tant dels Stones. Prefereixo el folk que el jazz que tant us fa flipar. En Llach és com és però m’agrada més que el vostre Serrat. Pel que fa a gustos va haver-hi un temps que només coincidíem en el Barça, i no sempre.

Dic tot això per fer evident que les coses que ens separen ideològicament no tenen res a veure amb el grau d’amor al país. En això no us guanyo. Heu fet moltíssim perquè Catalunya fos un país integrador. Haig de reconèixer que molt més que jo, que encara responc en castellà als nouvinguts per no perdre el temps. El PSC ha estat cabdal en la catalanització del cinturó i és trist que el tacticisme electoral us pugui portar a un neolerrouxisme de perfil Chacón si el socialisme català –ni tant sols dic catalanista- no ho impedeix. Cal que us pregunteu si socialisme i sobiranisme són veritablement antagònics. No poden conviure dins del PSC? Què votareu els que hagueu vist la llum i que el federalisme amb Espanya és una entelèquia? Mai no votareu CiU! ERC? Als hippies dels neocomunistes? No puc dir-vos que voteu en Laporta! I quan us dic que Reagrupament és transversal em contesteu que el que jo soc és un carlí! Què fareu companys? No passarà res? En què quedarà el pas que han donat Castells, Mascarell, Bohigas...?

Avui sí que no tinc resposta a les preguntes que em faig. No puc contestar-les perquè, per molt que ho intento, no em puc posar dins la vostra pell. El que intueixo és que les coses es mouen, que canvien... espero que no us quedeu orfes aquesta tardor i pugueu votar conforme la vostra ideologia –equivocada no cal dir-ho, hahaha- però que ho pugueu fer en clau de dignitat nacional. La caixa de Pandora acaba d’obrir-se al carrer Nicaragua... I ara què fareu?