S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 21 de novembre de 2010

Beatles contra Rollings

Els conec com si els hagués parit. Els uns dels Beatles, els altres dels Rollings, però tot figues del mateix paner. Aquesta campanya electoral, per qualificar la pantomima d’alguna manera, està deixant ben clar el que tindrem a partir del dia 28 de novembre. Alguns ciutadans esforçats, que encara creiem en la democràcia, seguim fent preguntant-nos qui manarà a la Generalitat els propers quatre anys, però ells ja ho han decidit. Si regireu les hemeroteques d’aquests dies veureu que CiU contra qui lluita es contra el tripartit i no contra els socialistes, i que els del PSC ho fa contra els independentistes i contra “la dreta” que representa la coalició CiU - PP. Totes dues formacions preparen el terreny per la sociovergència, no ho veieu?

CiU vol un govern fort però no sembla que tindrà majoria absoluta. Quin govern més potent pot oferir que la representació del abrazo de Vergara amb els companys de viatge autonòmic del PSC? Un govern de salvació nacional que aparti als nois d’ERC i als peluts de Iniciativa i aplegui a la gent seriosa, aquells que defensen dins el PSOE la singularitat de Catalunya junts amb els encarregats de La Caixa i de tota la mandanga. Criticant el tripartit no fan més que reforçar la tesi d’en Montilla segons la qual si els socialistes no han pogut governar de manera responsable es per culpa de les hipoteques dels governs de coalició amb partidets radicals, que no representen el seny i la centralitat.

Fixeu-vos hi bé. Fins i tot en Montilla prepara la seva desaparició del mapa polític i posa na Tura de segona. Casells apart, no trobeu que posa cara de ser una magnífica cap de govern per en Mas? Mireu, qui res no diu res no esguerra, jo us dic la meva aposta: els qui han portat Catalunya fins al precipici econòmic i nacional, pactant amb Espanya tot i més, no els queda altra remei que anar junts per defensar la feina feta i, de passada, tapar les vergonyes de l’altre.

Crec que serem testimonis de una estafa política de proporcions històriques, i ens ho vendran com un exercici de responsabilitat. Té collons que entre convergents i sociates ens hagin portat fins aquí i ara ens vulguin explicar que només ells poden treure’ns d’aquesta situació. Em sembla que la sociovergència ja no la para ni Déu i que el peix està tot venut.

Us deia que porten quaranta anys discutint si son millor els Beatles o els Rollings, i ara resulta que a aquest parell de partits el que els agrada son els grups de guitarra, bataca i vocalista... Els Kinks dels d’ERC, els Who de Iniciativa... potser podien anar abans de gira amb els Rollings, ja no serà així, i sembla que els convergents descarten portar un altre cop els Brincos del PP per obrir els concerts... ara uniran esforços i crearan una megagrup rollo Gènesis o Yes, d’aquelles dels anys 70, i passaran del rock al rock simfònic per seguir remenant les cireres del pactisme amb Madrid i tallant el bacallà de la corrupció a Catalunya. Quina barra! Els estalviaré feina i els hi suggeriré un nom per la nova –mai millor dit- banda: Els Dalton.

Canviarà el repertori, faran versions temes dels uns i dels altres, però la música serà la mateixa dels últims anys, la que ens sabem de memòria... tot i que m’agradaria saber com tiraran endavant el primer concert, l’econòmic, que sembla que es indestriable de la supervivència dels dos grups... si no, els seus fans ja han dit que potser també els fa el pes el crooner fiestero que es en Laporta Sinatra i la gravetat mesiànica d’en Carretero Cohen.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Saber dir NO

Aquest cap de setmana vaig tenir oportunitat de veure un reportatge sobre el poder de la televisió i la capacitat de dir no, revoltant-se en front de l’autoritat. El programa reproduïa una experiència científica feta als Estats Units als anys 50, amb més mitjans i capacitat de producció. Us en faig cinc cèntims perquè les conclusions son colpidores per una banda i esperançadores per l’altre.

Una productora fictícia de televisió va seleccionar 80 candidats a gravar un programa concurs pilot. Tots aquests candidats, un a un, es reunien amb el cap de realització i amb un altre “candidat”, en aquest cas un actor, i se’ls hi explicava les bases del joc:
Un concursant seria interrogat per l’altre –preguntes relativament senzilles-, quan el que contestés fes una errada l’interrogador accionaria un corrent elèctric –cada cop més potent- castigant-lo. Si arribaven al final de les preguntes, es repartirien un important premi en metàl•lic, encara que al ser un pilot no hi hauria premi. El candidat subjecte a estudi sempre guanyava el sorteig i l’actor seria qui respondria les preguntes.

L’interrogador seu en una cadira rodejat de commutadors que van dels 50 als 500 volts de 50 en 50 –crec recordar-, el públic seu al seu darrera, i l’actor seu dins una cabina que esmorteix el soroll. Després de una petita tongada de preguntes, l’actor comença a fallar i el concursant ha de començar a castigar-lo amb corrents cada cop més forts. Quan les descàrregues comencen a superar els 200 volts, l’actor implora parar, plora, crida... i el concursant segueix accionant palanques augmentant la dosi de tortura. Cada cop més fortes, malgrat que l’actor diu que no vol jugar més. Quin joc més bèstia, oi?

L’experiment pretenia, i haig de dir que ho assolia, demostrar la capacitat dels essers humans de allunyar-se dels problemes, de esborrar-se de l’equació, per tal de no aixecar-se contra l’autoritat –en aquest cas el programa de televisió en forma de dolça presentadora-. Les tàctiques fetes servir pels concursants anaven des de intentar “fer trampa” donant pistes a l’actor, a cridar més que l’altre a fi de no sentir-lo, a actuar mecànicament com si la cosa no anés amb ells. Us asseguro que feia por, que hom hi podia veure la distància amb el que estant fent que poden agafar els qui torturen, els qui detenen, els qui maten per compte de l’autoritat... en viu i –en aquest cas- en diferit.

De un total de 80 concursants interrogadors només 9 varen aturar la tortura quan l’actor va dir que no volia continuar. Només 7 varen parar quan es va negar a seguir responent.
El primer grup de rebels tots havien pres decisions, al llarg de la seva vida, que comportessin negar l’autoritat (divorcis, canvis de feina traumàtics, o havien viscut sota una dictadura). Venien torejats. El segon grup, el de 7, varen donar aquest pas per primer cop durant el concurs.
Tots els concursants eren bones persones. Tots compartien valors i no eren uns millor que altres... En definitiva, la conclusió de l’experiment que més em va impactar es la que diu que les persones quan neixen no saben dir NO a l’autoritat, es tracta de un recurs rar, que costa molt de portar a la pràctica, i que només un cop ets l’amo de la teva voluntat fent-lo servir ets una persona lliure.

Em direu... I la gent era capaç de seguir castigant l’altre concursant? En un programa pilot on no hi havia diners en joc? Doncs si. Els concursants quedaven perplexos davant del patiment de l’altre i intentaven negar-se a continuar! Es clar que si! La gent es bona i no li agrada torturar. Però aleshores entrava en joc l’ús de la autoritat en la forma de cinc frases que gradualment argumentaven la situació per tal que la tortura continués:

- “Es el seu torn, jugui”. La presentadora recordava que el concursant havia adquirit el compromís de jugar segons unes regles.
- “El reglament diu que heu de continuar”. Clarifica que l’actor i el concursant havien pactat unes normes abans de començar i que cal seguir-les.
- “Ara us implora que us atureu, però d’aquí deu minuts us agrairà que hagueu continuat”. L’autoritat esquiva el problema amb una promesa de futur de felicitat.
- “Nosaltres ens fem responsables del que pugui passar”. Un missatge molt fort. El concursant no es responsable del mal que fa a l’actor, en aquest cas ho seria el programa, el poder.
- “Que en pensa el públic?”. Un moment de forta càrrega emotiva. El públic demana el corrent elèctric, i els concursant que havien superat les quatre primeres propostes autoritàries queien en el parany quan es trobaven sols davant del grup que exigia sang a crits de “La fortune, la fortune!”, incapaç de revoltar-se també contra els seus iguals, el grup, la massa. Brutal, oi?

Doncs als catalans ens passa com als concursants. Es evident que les coses no funcionen econòmica, democràtica i nacionalment. Corrupció, atur, crisi, espoli, sentències del constitucional... i votarem als partits que ens han conduit a tot això. Dir que NO costa, i molt. Revoltar-se contra l’autoritat es una cosa reservada a uns quants que mitjançant la raó, més que les emocions, decideixen aixecar-se de la taula i construir les seves pròpies regles del joc, el seu propi futur.

El poder fa amb nosaltres el mateix que la presentadora. Ens diu que el joc es entre Mas i Montilla i centra el nostre focus en la existència o no de un debat entre possibles presidents. Ens recorda que la decisió i el reglament diu que es entre tripartit i sobiranisme convergent... ah si? No es entre dignitat nacional i subordinació? Els polítics ens diuen que anem a votar que ells ja gestionaran un nou pacte amb Espanya, o posaran mesures contra la crisi... (una promesa de futur feliç irracional) sense dir quines passes faran més enllà de repetir fantasies ja dites. Fins i tot en Putxi ens diu que hi ha qui pensa que serem independents prement un botó a Internet, dient-nos que Ell SI sap el difícil que és i que els electors no en tenim ni idea... ERC també es dins el brou dels qui manen.

Però la última i definitiva descàrrega de l’autoritat contra el pobre catalanet que ha decidit triar Reagrupament –fins i tot Solidaritat, encara que faci tuf d’establishment- son les enquestes! “Que en pensa el públic?”... La fortune, la fortune!... Com pretenen que els electors vagin contra la massa de forma heròica si no sabem dir que NO?

Us deia al començar que tinc esperances. Us preguntareu, amb raó, si m’he begut l’enteniment. Doncs no, mai ho havia tingut tant clar. L’experiment de la televisió ens diu que els independentistes ens barallem entre nosaltres perquè som gent que ja hem aprés a dir NO, potser massa... Les diferències que tenim es magnifiquen per culpa de ser gent amb criteri propi, del morro fort, que no accepta la autoritat (si no acceptem la d’en Pujol imagineu-vos el que podem pensar de la d’en Puigcercòs, en Ridao, en Tena, en Laporta o en Mas). Per tant... res de greu. La discrepància es normal entre persones lliures, ens fa forts i ens fa estimar la democràcia com cosa pròpia no com un regal dels Déus.
I més important encara... L’opinió del públic? Us respondré el que ens afecta: quants reagrupats creieu que s’avenen a respondre una enquesta telefònica formulada pel poder? Dels que conec... cap ni un.

Treballem doncs els vots un a un. Ensenyem a la gent que estimem i que tenim a prop nostra que dir que NO es sà, i que ens fa millors a tots. Tant se val el que digui l’autoritat, els polítics actuals, els mitjans o les enquestes. Direm NO, ara volem ser lliures.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Religió i democràcia

El dia que el cardenal Ratzinger va ser votat com a Papa va ser un dia trist per molts catòlics i per encara més cristians. Molts fidels, no tots es clar, esperaven un canvi de rumb al Vaticà, més finestres obertes, una deriva cap a la adequació del missatge de l’església a les realitats científiques, un estovament de la duresa en els plantejaments sobre l’avortament o al menys en l’ús del preservatiu, una lluita decidida contra els delictes de pederàstia al sí de l’esglèsia, un relaxament en el seu discurs sobre el divorci, o el paper de la dona... La tria de Benet XVI deixava clar que aquest progrés envers el món del segle XXI haurà d’esperar a un altre pontificat. El Papa ha vingut a Barcelona i hem pogut llegir de tot, per part de gairebé tothom, opinions, crítiques, elogis i condemnes.

Haig de dir que no sóc mitòman, i per tant no trobava cap argument per apropar-me a la Sagrada Família a fer el babau. De fet, tampoc m’hagués atansat a veure l’Obama fer un discurs a la Plaça Catalunya. Però vaig veure les notícies i hi ha quatre coses que em varen provocar reaccions ben potents.

La primera emoció va ser quan vaig veure l’interior de la Sagrada Família i els fidels cantant el Virolai. Mireu, que voleu que us digui? Em vaig emocionar, i vaig pensar que els catalans som capaços de construir bellesa i de elevar una obra humana, un temple, a la categoria de Casa de Déu, no tant per la presència de Ratzinger si no per el cant en comunió dels que varen ser presents a missa. Ja hem sentit i llegit que la excel•lent realització de TV3 ha construït un spot televisiu de un impacte universal. Felicitats i gràcies Mònica Terribas, un 10.

La segona i tercera emocions, aquestes equidistants entre la mala llet i la vergonya aliena, me les produïren les manifestacions i actes protagonitzats per les defensores de l’avortament i el col•lectiu homosexual. Les primeres, les feministes de tota la vida -no se si les vareu veure i m’estalviaré comentaris- jo les vaig trobar a faltar quan des del PSC varen utilitzar arguments de baixa estofa, masclistes i casernaris, per atacar precisament na Mònica Terribas arrel de una entrevista al President Montilla, on us vareu amagar aleshores? Colla de impresentables. Els drets de la dona mereixen ser defensats cada dia, no només quan es pot sortir a la tele sense riscos.
I els homosexuals? En comptes de contraprogramar amb un acte seriós i digne... doncs a posar-se lentejuelas i a portar El Molino al carrer, o a morrejar-se davant de la Catedral en un exercici de exhibicionisme que m’agradaria tractessin de reproduir a La Meca, ficar-se amb els catòlics sembla que surt de franc, oi? Un paper molt trist de dos col•lectius que tenint raó, i el recolzament majoritari tant de la societat civil com de molts cristians, fan el possible per fer el ridícul més absolut a la que tenen ocasió. Si us plau, la gent us donem suport, no trenqueu la complicitat de la societat fent befa de una visita i uns actes que per molta gent de bona fe eren importants i motiu de joia.

La quarta reacció va ser de simpatia absoluta. Va ser la que em va provocar una mestressa catalana, cabell curt i ros. Vorejava els setanta anys i estava més feliç que un gínjol. Havia vist el Papa passar i ara anava a casa a veure la missa per la tele. La vareu veure? Jo no puc evitar alinear-me amb les persones com aquesta senyora, la bona gent.

Aquesta dona, el seu somriure, em va recordar que la humanitat es sorprenent i magnífica. Al llarg dels segles hem construït coses úniques, sensacionals. Coses divines com la música, greus com el culte als morts, banals com els jocs i l’esport. Símbols, litúrgies, construccions i tecnologia. Els individus, no ens en podem escapar de viure immersos dins aquest reguitzell d’obres humanes, filles de la nostra història, i si hi ha dues institucions que ens afecten la moral transcendent i la moral seglar, al menys al meu entendre, son la religió –fins i tot des de la negació i l’ateisme- i la democràcia.

Església i sistema de govern. Dues coses que ens hem inventat els humans per tal de solucionar la nostra dualitat espiritual i carnal. Creients i no creients, ciutadans tots. Ambdues institucions comparteixen en el seu adn la voluntat de resoldre’ns els eixos principals sobre els que prendrem decisions, qüestions ètiques siguin sacres o civils. El problema rau en que son institucions humanes governades per homes i subjectes per tant als nostres vicis i imperfeccions. Religió i democràcia han seguit camins paral•lels que les han portat a quedar reduïts a la sacralització del símbol, a la litúrgia per la litúrgia. Buits de contingut. Carcasses del que podrien ser i no son. Eines del poder més barroer en comptes de estructures que ens ajudin a travessar la nostra existència amb el cap ben alt sabent-nos senyors del que és públic i del que és espiritual. Els polítics ens tracten com els capellans tractaven als pagesos analfabets del segle XVII. Ells saben el que ens convé, els hi ha revelat la oculta cúria dels poderosos, i nosaltres, feligresos obedients hem de anar a votar-los, a ells i no a altres, el dia de les eleccions... com qui va a missa el diumenge sense saber ben bé perquè.

Ni soc un menja capellans ni soc de missa, i que Déu em perdoni, però la democràcia me la prenc com una religió civil. Els ciutadans som l’església i la nostra responsabilitat moral es de bastir el poder dels qui ens governen fent-lo sorgir de la nostra responsabilitat política, dia a dia, no només el dia del Domund que sembla ser la jornada electoral. Si no ho fem així, el sistema de representació parlamentari quedarà reduït al que es ara per ara la església catòlica, el Vaticà i Benet XVI. Una cosa llunyana, mancada de vincles reals amb els membres de base, una superestructura endogàmica que actua a la defensiva, per defecte, i que nega les evidències de la realitat. La elecció de Ratzinger com a Papa va suposar un endarreriment de la modernització del catolicisme i va desorientar a molts fidels; la claudicació electoral en forma de abstenció o vots en blanc alimentarà la bèstia del sistema dels partits actuals, de les enquestes teledirigides i el compadreo dels de sempre. Es el que volen, que li fem a la democràcia el que li hem fet a la religió, buidar-la de contingut i deixar només els símbols i les liturgies.

La democràcia la hem de construir dia a dia i hem de ser crítics. Però a més a més cal ser practicant quan toca. Per tant, el dia 28 tots a votar, i a votar amb el cor i el cap, es el nostre dret i la nostra obligació. Si regalem el nostre govern, i la nostra nació, sense lluitar-ho a les urnes pecarem per omissió, i a mi això em van dir de petit que era un pecat mortal.