Nadal

A mi encara m’agrada Nadal. Ja ho sé que es un moment de nervis, que si ja has encarregat el sagí; si aquest any ve la xicota del nano i no hi cabrem; que si haurem d’aguantar el cunyat, el cosí o la reneboda; que si trobarem a faltar els pares, als avis o la nostra ingenuïtat infantil.

Nadal pot amb tot. Al cap i a la fi compartirem taula i escudella amb familiars o amics, qui més qui menys. Els fills es fan grans i participen triant regals, reclamen el pessebre de tota la vida i acaben per fer l’arbre al darrer moment. A cop de calendari, d’anys, i memòries construïdes al voltant d’aromes de caldo contundents, de torrons i mandarines per fer-ho baixar tot plegat, bastim entre tots uns punts de referència que enviem generació avall, en l’esperança que el que es essencial traspassi noves modernitats, “tant se vals”, mandres o agressions de cultures forasteres, més enllà de la nostra pròpia mort –que tot arribarà-.

Diuen que aquests dies son dies durs per molta gent. Crec que per tothom. Nadal i Sant Esteve son un llast per qui ha perdut gent estimada al llarg de l’any; o bé la feina i amb ella aquells ingressos que permetien coses que ara per ara no poden ser; o la salut, que pot fer que una frase que sovinteja socarronament moltes sobretaules -la vella profecia dels avis “potser aquest Nadal serà l’últim”- aquest any no sigui dita a moltes cases donada la cruesa de un diagnòstic. Tot això forma part de la vida que tornem a posar a zero quan seiem a taula el dia vint-i-cinc. Alguns ja no hi seran, i d’altres ben trobats s’afegiran a l’àpat.

A mi encara m’agrada Nadal. Triar els regals. Preveure que tothom sigui feliç. Trucar a vells amics per felicitar les festes. Cantar nadales quan em dutxo, quan vaig en cotxe o quan cuinem a casa la vigília del dia D. Preparar a última hora el sopar del vint-i-quatre, i admirar-me que a Madrid mengin besuc i no celebrin Sant Esteve ni prenguin canelons –son ben bojos aquests romans-.

No ho puc evitar, malgrat el record i les comparacions amb altres èpoques menys tocades per tota mena de tràngols que intenten dinamitar-nos les festes, per Nadal soc feliç com un nen petit. El nen Jesús, els pastorets, el dimoni escuat, James Stewart i Donna Reed, fer bombolles de Vichy al sofà amb el cinturó deslligat i vasodilatació perifèrica a les galtes... I els fills que ara son grans i que en el futur ompliran la casa de criatures amb les que fer el pessebre i als qui malcriar a cop de regal prohibit. Nadal marca ritmes vitals i viure, al cap i a la fi es la nostra única obligació, no? Doncs això, a viure que son dos dies i a reforçar memòries compartides amb els qui estimem.

Us desitjo a tots els seguidors fidels o esporàdics unes bones festes, i us agraeixo de tot cor que tingueu la paciència de passar-vos per aquí de tant en tant a veure que diu aquest ximple que us parla.

Que tingueu un Bon Nadal i proveu a gaudir-lo, malgré tout, que al final seran els records que ens endurem, i els que passarem als qui ens enyorin, fem-los bonics i recordeu-vos de dir a amics i familiars –si, si, també al cunyat, el cosí i la reneboda- que us els estimeu, Nadal es això, ni més, ni menys.

Lliçons de Barrio Sésamo

Fa uns anys vaig llegir una metàfora sobre el poder que em va agradar molt. No em feu dir qui n’era l’autor, no ho recordo, però més o menys funcionava així:

El poder estaria a l’interior de un castell d’alt d’un turonet. Fora hi viuria la majoria de la població. Dins, aquells privilegiats que remenen les cireres. De tant en tant hi ha merder fora i la gent intenta assaltar el castell, o bé es posa a escridassar als que viuen a l’interior. Els del castell, aleshores, agafen una garrotxa amb un ham enorme al seu extrem i trien, de entre els que més criden o estan més a prop de tirar la porta a terra, als més actius i potents, els enxampen i els pugen fins d’alt la muralla.

Un cop dins, el revolucionari de torn es presentat a la societat del castell, menja les seves viandes, departeix en converses interessants amb els seus habitants i s’hi queda a viure oblidant la massa que viu fora. Això repartiria el món entre la gent de dins i la de fora el castell. Tot plegat una mica Barrio Sésamo, oi? (Arriba, abajo, dentro, fuera...)

Tot això ho dic perquè potser hauríem de començar a mirar la política, les ideologies, i els afers públics deixant d’emmirallar-nos en els preceptes del XIX i el XX de esquerres i dretes. Prendre nota de qui es dins i qui fora del castell.

Coneixent com conec els catalans, val a dir que l’adaptació al nou paradigma ens portarà moltes discussions internes, molta assemblea, i plantejarem moltes i diverses conclusions abans d’arribar a una conclusió final i definitiva, però ens ho hauríem de fer mirar. Sobretot, tota aquesta colla de barruts –entre els que m’hi incloc voluntàriament- que seguim discutint si ens estimem més la llibertat individual o la col·lectiva, en comptes de fabricar catapultes d’assalt i ariets per derruir portes, mentre que la senyoreta Llibertat segueix presonera dels que viuen dins el castell –i diuen alguns que està de molt bon veure-.

Des de les muralles ens enfronten als uns als altres. Sembrant la zitzània. A l’hora que representen per a nosaltres la gran comèdia de la discussió política de l’esquerra i la dreta. Com si no ens sabéssim el final, l’argument i el cant de l’obra. Ens fan titelles a l’hora dels noticiaris, com si es barallessin molt seriosament. Perquè dins del castell hi ha d’esquerres i de dretes, de comunistes com en Rafael Ribó i fatxendes com en Joan Rossell; sociates com en Quim Nadal i unionistes com en Duran; empresaris de clientela espanyola arrapats al poder i dirigents sindicals d’organitzacions estrangeres; banquers que regalen iots als borbons i presidents de clubs de futbol amics de salafistes; amos de mitjans de comunicació amb títol nobiliari i milhomes que deuen el seu grup de comunicació a les seves tristes amistats forjades en el tripijoc del tripartit, i molta, molta, molta fulana i molt, molt, molt entretingut. Hi ha de tot dins el castell, com aquella església que va retratar la Trinca en el seu disc Opus 10, hi ha de tots els colors, i així ens tenen embadalits amb la seva farsa.

I fora del castell qui hi veig? Doncs la gent normal. Cambrers i product managers, empresaris i minyones, autònoms i entrenadors de futbol base, perruqueres i cuidadors socials, funcionaris i becaris, senyores Maries i oncles concos, fins i tot alcaldes i urbanos! i molts molts molts aturats, en definitiva... el poble.

Voleu fer el favor de deixar de barallar-nos! Que no té perquè pensar tothom igual! Mare de Déu... Que no! Que el que hem de fer es veure que nosaltres som al ras i allà dins hi ha festa grossa a costa nostra. Aparquem una estona tot això de si ens tiba més la dreta o l’esquerra i adonem-nos que hi ha uns a dins i la resta som a fora, uns a d’alt i els altres a baix. Que no vareu estar atents a Barrio Sésamo o qué?