Llei anti15M? Jo comunico

Ja sé que encara sóc un súbdit espanyol, vosaltres també, però el meu trencament emocional amb Espanya és tant supercalifragilístic que el mal que ve d’Almansa sembla que ja no m’alcança.

Dic això, perquè per poc que hom remeni les xarxes, posi la tele o escolti als tertulians s’adonarà que el país veí ha iniciat el descens als inferns de la pre-democràcia. Roda el món i torna al 19-N.

Si us plau, no em poseu cara de “això ja li he sentit al Savalls”, no penso tornar a fer el tour turístic pels jutjats que no condemnen corruptes, ni per la constitució i la seva democràcia de fireta. No. Espanya no té remei, prou que ho sabem tots.

Avui no vull parlar del nyap institucional fill de la transició. Avui el meu pensament va dirigit als espanyols que callen i atorguen. Tota aquella gent que van callar amb la llei de partits, amb la doctrina Parot, amb les recollides de signatures en contra de l’Estatut. Penso en aquells bons veïns que ens veuen com una mena de perseguidors dels castellano-parlants, els qui remouen el terme xarnego-panxa-content pel facebook, els qui ens han deixats sols davant les ofensives contra el català tant de tiris com de troians.

És un recordatori amb un somriure a la boca. Un moment per a reflexionar sobre el silenci dels amics compatriotes per la Roja, que miraven les musaranyes quan aquí érem al carrer protestant front la injustícia de la sentència del Constitucional. Aquells que no van moure un dit, ni un post als seus blogs, ni una trista carta als diaris preguntant com podia ser que un Tribunal esmenés la voluntat popular expressada en referèndum. Perquè van callar com a putes, oi?

Els que malgrat ser del PP es consideren demòcrates i europeus –pobrets-, els que pensen que comprant El País es legitimen com a defensors de l’esquerra, fins i tot els anti-sistema rollo pelut i quinze-eme. Si, si... fins i tot els anarco-internacionalistes antifrontera, coneguts arreu del món per la seva solidaritat amb Palestina i el seu menyspreu pel catalanisme. Tots i totes, en un paquet els poso, amb un llacet que on hi resa “de parte de tus amigos catalanes”, me’ls miro i penso: “això us passa per burros, consti que nosaltres us varem avisar”.

Sembla que aquest divendres, la nena de l’exorcista Rajoy –la Soraya, vaja- ens avançarà a la població en general, i als catalans en particular, una nova llei de seguretat ciutadana que té pinta d’enyorar els anys 70, el gris als uniformes i les tocineres marca Ebro. Que si mires malament un polític del PP et podran caure 20 anys a galeres; si et cagues amb un socialista amb escó a perpetuïtat et tallaran el presseguer en un auto de fe a la Plaza del Café con leche; que si et queixes quan et desnonin hauràs de fer-te càrrec de les hipoteques dels policies que t’han rebentat la porta, per ser violent i un element constitucionalment perillós. Multes de 30.000 de 600.000 euros si la manifa no la convoca en Rouco Varela, que és el veritable àrbitre del que és políticament correcte de dir al carrer.

I si et queixes o els portes als tribunals, ja saps... tururut, que estan col·lapsats tapant les vergonyes de la família real i no tenen temps per tu. Ah! I no se’t acudeixi anar a tribunals internacionals... que a la pipe-line de càrregues de profunditat contra la democràcia, el govern prepara un altra llei –quina mania amb l’Imperio de la Ley, ja sembla el Imperio hacia Dios- que farà les sentències espanyoles inalterables per tribunals estrangers! I no és conya! Ells sempre tant oberts al món!

Votar? Per quins set sous? Si resulta que tries un President de la Generalitat i te’l volen fotre a la presó si intenta complir el seu programa electoral! Que les més mínimes condicions objectives perquè Espanya sigui considerada una democràcia efectiva saltaran pels aires més aviat que tard. I allà és quedaran tots aquests mals amics, mals companys de viatge que coneixem genèricament com “espanyols”. I us dic el què? Doncs que a mi, al cul me les fotin bullides! Que no penso moure un dit per lluitar contra el que els caurà a sobre, que a mi no m’afecta! Rebota, rebota i explota! Que els catalans que ja hem fet el salt quàntic de negar la major estem convençuts que això ja no va amb nosaltres. Perquè malgrat que els nostres partits no estan a l’alçada nosaltres ho estarem, i fotrem el camp pel civil o per lo criminal, que això d’Espanya fotia mala pinta, però la-que-se-avesina serà per llogar-hi cadires.

No compteu amb que m’hi quedi a veure-ho de prop. I molt menys amb que intenti ajudar-los en la revolta. No hi tinc lligams amb ells i resulta que tinc pressa per perdre’ls de vista. Es el que té haver-nos abandonat a la nostra sort, i a sobre fer-nos conyeta i tractar-nos d’imbècils, de insolidaris i de nazis. Ja s’ho faran! Llei anti15M? Jo comunico.

 

 

 

 

Acabarem per haver de passar-vos per sobre...

Els compositors del ritme de la burundanga, els qui determinen del que hem de parlar per seguir endormiscats, han dissenyat per aquest matí de diumenge dos espectacles d’allò més tronats per repetits.

El Mariscal General dels unionistes, en Duran Lleida, rebla el clau de la seva deslleialtat nacional des de les planes de El Periódico, diu allò de que ho estem fent fatal i que el procés acabarà malament –sobretot per culpa dels catalans, es clar-.

I a l’altre banda de la botiflerié, al carrer Nicaragua, el PSC reprodueix l’argument i cant de l’obra de la seva pretesa dualitat, aparell i díscols, cinturó immigrant i catalanisme popular, bé... un nou capítol del particular Cuéntame dels sociates que pot acabar, o no, en escissió –pela a què no- o en una declaració de consens per xutar la pilota de la sobirania catalana uns quants mesos, o anys, mes enllà. I a esperar que els corrents electorals hispans canviïn, que si el PSOE va ser capaç de fer Ministre de Treball a un analfabet funcional com en Corbacho, encara hi ha esperances per illetrats com en Balmón.

I d’aquestes bestieses és del que volen que parlem, i no penso. És des d’aquest desori polític rollo marmota de Punxsutawney que us vull cridar l’atenció sobre un altre aspecte del que està passant que si que ens pot canviar la vida: les properes eleccions al Parlament Europeu.

Fins ara, tot això d’Europa i les seves institucions havia set com un gran cementiri d’elefants de la política local. Un club exclusiu per a representants dels governs estatals triats a dit, que emetia directives que els països es passaven per l’entrecuix, el primer de tot la pròpia Alemanya, sobretot l’Espanya del PP i del PSOE que té el record d’incompliment de normatives europees i aquí no passava res. Fins que l’economia del deute i la barra lliure va petar pels aires, i ara la cosa va de veres, i el Banc Europeu pot fer caure economies, governs i –ai las- carreres polítiques personals!

La Unió Europea cada dia tindrà més importància en la nostra vida diària, en la redistribució de recursos, en l’impuls del es economies dels països. Es possible que el soroll complicat i burocràtic que se’n desprèn de les notícies que venen de les seves institucions ens facin pensar que no te a veure amb nosaltres tot allò... però us ben asseguro que si els lobbies han abandonat les capitals dels estats membres per instal·lar-se a Brussel·les no és pel clima de Flandes.

A dia d’avui és molt més rellevant influir en el poder europeu que en l’espanyol . El favoritisme de llotja de Bernabeu ja només és important per la caspa tronada, pelse walking deads com l’editor amb ànsies de Hearst, que podria obtenir un altre cadena de televisió a cop de pagar favors en forma de bestreta pels drets d’unes altres memòries inútils del polític de torn, que ningú no llegirà. Potser a canvi de fer servir la porta giratòria entre política i consell d’administració, encara caurà algun altre privatització a preu de saldo, una prebenda, un altre decret que permeti un altre augment de tarifes d’algun servei bàsic que la població no pugui evitar de consumir... Però estem vivint les escorrialles d’aquest modus operandi. La casta madrilenya que repartia favors serà esclafada pels buròcrates europeus i els seus negocis particulars, xof. I jo que me’n alegro.

El proper mes de maig hi ha eleccions europees. Si, si... aquelles que ens saltem i no anem a votar, com si això de votar ho haguéssim pogut fer sempre els catalans! Son eleccions on el programa electoral es el de menys –bé, com sempre, no?- i qui va a votar ho fa en clau “d’enviar un missatge”. Si o no? Es el dia que els qui encara ens creiem que la democràcia serveix d’alguna cosa “enviem recadets als polítics”... com quan 40.000 catalans vam anar a votar Herri Batasuna per tocar la pera i va passar el que va passar. Doncs aquestes que venen son importantíssimes.

Europa es redefinirà com a ens supranacional els propers anys, les institucions de Brussel·les hauran d’obrir-se a la democràcia directe tant si com no, els països més rics i –val a dir- més gelosos dels seus sistemes democràtics de govern –com Holanda o el Regne Unit- defensaran el poder dels estats nació pel davant del de la Unió, en un combat que s’albira èpic, històric... Mentre que la ultradreta intentarà l’assalt a la legitimitat del poder, que a casa de cadascú d’ells ho tenen pelut i aniran juntets a Europa a toca’ns la pebrotera al crit de “mejor unidos”.

Un diputat europeu costa a l’entorn de 250.000 vots. Normalment, a “la circunscripción indivisible de la nación más vieja de Europa” –ja sabeu de qui parlo-, s’emeten uns 22 milions de vots (un 60% de participació) per tal de triar 54 diputats... El PP i el PSOE, amb el vot del 24% del cens cadascú (el 40% del vot emès) s’enduen més del 40% dels diputats europeus (entre 22 i 25 per barba), mentre que tota xavalla de vots dividits s’endú la torna en forma de set diputadets, com si fossin els nans de Blancaneus per molt que alguns hagin fet la feina de els Siete Magníficos. Perquè d’això és del que va aquest post: Amb l’excel·lent feina que han fet els eurodiputats Tremosa, Junqueras i Romeva... els partits catalans no seran capaços de fer una candidatura conjunta? Què ens diran? Què ara no toca? I quan collons tocarà?

Unió vol anar amb el PNB que no s’ajunta amb ERC ni en coma etílic, i ERC vol anar amb Bildu que son amics de no se qui, i ICV no  pot girar l’esquena al seu projecte socialment ibèric, i... i... i... Aquesta colla de sapastres i sapastresses (ho sento... no ho he pogut evitar) creieu que ens portaran fins al reconeixement de la sobirania catalana? Si no son capaços de posar-se d’acord en fer una candidatura a les europees quan podrien fer saltar pels aires l’establishment electoral espanyol! Que no saben sumar? Que no veuen que amb una llista unitària i amb una mobilització electoral que fes anar a votar aquest 80% en favor de la consulta traurien vora 4 milions de vots i ho podrien detonar tot? O es que no volen?

Mireu... cada cop soc més del parer de la frase que cada cop sento més vegades als bars, a la feina, als dinars familiars... “el poble, nosaltres, els hi passarem per sobre” . Mai no ho havia cregut possible... però si els partits catalans segueixen jugant a la Puta i la Ramoneta, a les preguntes inclusives, a les respostes en arbre, a la recerca del sumatori del consens, i a les unanimitats impossibles mentre hi hagi cadires i escons europeus a repartir... potser si... potser si que al final... acabarem per haver de passar-vos per sobre.

Salvador (Puig Antich), la peli i jo

Ahir a la nit vaig veure Salvador (Puig Antich). No l’havia vist al cinema, ni quan la varen passar abans per la tele, ni a Internet fent de piratilla, que aquestes coses jo no les faig.

Em vaig quedar de pasta de moniato davant del retrat d’aquella por que empastifava la vida de tots els qui varem viure l’agonia del règim feixista. Quan van matar en Puig Antich jo era a punt de fer tretze anys, i el món era en blanc i negre i el carrer estava ple de grisos. Massa petit per posar-me medalles de legitimitat democràtica, com fa tothom, i massa gran per no adonar-me de la por dins els ulls dels uns i els altres.

La peli del Huerga –a qui no conec personalment, malgrat compartir FB- em va transportar al bell mig d’aquella angoixa irracional del tardo-franquisme. Més enllà de la figura ingènua, abrandada, incompresa, fora del procés, vola coloms i de lectura política mal païda, que representa tant el MIL com el propi Salvador, la solitud de la família davant l’inevitable desenllaç de la fugida endavant del protagonista fa mal.

Ni heroi, ni màrtir, arraconat a la cel·la esperant sentencia i condemna, mentre que la oposició democràtica –la que acabaria per fer la transició i pactar amb el règim que matava a garrot en Salvador per pura venjança- no el va acabar de posar mai en el seu imaginari reivindicatiu. Només de rebot en Salvador va tenir un paper d’estrella convidada quan varem sortir al carrer en nom de la Llibertat d’Expressió la primavera del 77. En Boadella, i els seus Joglars, a l’obra de teatre La Torna, es colpia el pit per la mort simultània de Heinz Chez un delinqüent comú mort pel franquisme el mateix dia que Puig Antich per tal de diluir el caràcter polític de l’execució d’en Salvador. Ara que hi penso, te collons haver corregut davant dels grisos per demanar la llibertat d’aquell miserable.

Els patricis de la transició, els pares del règim Juan Carlista –aquest gran demòcrata campechano que mirava cap un altre banda quan s’aplicava el concepte de legalitat, aquest que tant agrada als unionistes- no varen moure un dit per en Salvador, ho van fer amb l'afusellament d'en Txiki l’any següent. Varen treure l'orella del fang de la irrellevància quan ja tenien clar que el règim s’apagava amb la vida del dictador, i que no el sobreviuria. Aleshores Franco ja havia passat la premonitòria flebitis que inaugurava el camí cap una mort llarga, una degeneració física feta a poc a poc, de decrepitud humiliant però –ai las- mai prou dolorosa en proporció al verí en forma de por i a les morts d’uns i d’altres que ens va deixar a tots com a llegat col·lectiu.

Salvador és una pel·lícula que als anys setanta, a l’escola, ens haguessin portat a veure els profes peluts que lluitaven per inculcar-nos la democràcia a cop de peli d’art i assaig francesa, polonesa o italiana. Aquells cine-forums que esdevenien un espai de revolta i conscienciació, Costa-Gravas, Wayda i Pontecorvo! Santíssima Trinitat!. Malgrat el desprestigi que suposa ara haver estat un “progre”, gràcies al regalet en forma de degeneració moral de les esquerres un cop van tocar cuixa de poder als anys 80. Malgrat l’oblit forçat de la cagalera col·lectiva que ara tapen amb un relat de flors i violes constitucionalistes, amb falsos esperits de concòrdia, els mateixos que cremaven llibreries i omplien les parets de Sant Gervasi amb el missatge “zona nacional”. Malgrat nosaltres mateixos, que hem deixat créixer aquesta democràcia del pacte de la por fins esdevenir el monstre de democràcia de fireta que és ara. Malgrat tot seguim vius, i el Manuel Huerga ahir m’ho va fer recordar. Potser encara som a temps de recordar el que va passar i posar-nos drets d’una punyetera vegada.