S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 17 de febrer de 2013

Grândola, Vila Morena

A mi m’agafa la fase ploranera amb els musicals d’escenes dramàtiques com Els Miserables, les pel·lícules d’animació per a criatures de totes les edats com Ratatouille i amb les demostracions d’afirmació popular vinculades a la història. Vull dir que perdo l’oremus i la dignitat de bon patrici quan la Hathaway plora i canta la mort de Fantine, Proust reviu en una ratatiouille cuinada per en Remy, o els veterans de la selecció de rugby gal·lesa canten a ple pulmó “The land of our fathers” al Stadiwm y Mileniwm de Cardiff. No puc fer-hi més, és més fort que jo. De fet, durant el pròleg de Up, la meva dona i els meus fills varen haver de fer allò del “jo aquest dels singlots descontrolats no el conec de res”.

Explico totes aquestes interioritats per tal de fer-vos cinc cèntims de l’emoció que em va produir la cantada del Grandola Vila Morena per part de la gent que hi havia a la tribuna del Parlament portuguès aquest divendres. Sinó heu vist les imatges les podeu tribar al youtube. Desconec els antecedents concrets del que va passar, si estava orquestrat amb finalitats específiques, fins i tot si es tractava d’alguna manipulació emocional per part d’algun grup polític en concret. Com a espectador, observador, del que els passa als nostres cosins portuguesos em vaig quedar amb la dosi justa del que per a mi significaven aquells càntics.
Jo hi tinc molt bons amics portuguesos, de fet hi treballo cada dia i som socis a la companyia. Els admiro. Asseguts en un país allunyat de les bondats de l’Europa de la mantega, la cervesa, i els bons usos democràtics, han sobreviscut enganxats a la xacra ibèrica que representa Espanya fent la seva pròpia història d’esquenes a la península i mirant al mar. “De Espanha nem bon vento nem bon casamento”. Gent amb una capacitat de suportar el mal govern molt més prima que la nostra, no imagino als portuguesos aguantant un dèficit fiscal com el català sense sortir al carrer cada dia.

Diu la cançó que Grandola és terra de fraternitat, que és el poble qui hi mana; que a cada cantonada hi ha un amic i a cada rostre igualtat, i jurem defensar la seva voluntat. Amb aquesta cançó, els capitans d’un exèrcit portuguès de lleva (quedi dit), que portava anys i panys de guerres colonials de les que millor no entrar en detalls donaren el tret de sortida per l’enderrocament de la dictadura. Una dictadura que es va escolar a la vida portuguesa des del propi parlament democràtic quan la gran depressió del 29, demanant Salazar que salvés el país del desastre econòmic, cosa que va fer i, ja posats, s’hi va quedar unes quantes dècades.
A Portugal, l’abril del 73, l’exèrcit i el poble varen fotre fora el successor de Salazar, Marcelo Caetano, i varen conquerir la democràcia. A Espanya, el novembre del 75, Franco mor al llit i l’exèrcit pacta la concessió de la democràcia al poble. Democràcia concedida o democràcia conquerida, heus aquí la diferència. Heus aquí el perquè l’Ada Colau crida a la tribuna del Congrés i Jesús Posada, el President de la cambra, fa que la desallotgin amb un “desalójenlos, coño”, casernari i impresentable; heus aquí que un cop han marxat de la tribuna els qui cantaven Grandola al Parlament portuguès, el primer ministre no pot dir més que: “De totes les formes possibles d’interrompre una intervenció parlamentària, haig de reconèixer que segurament aquesta es la de millor bon gust possible”.

Dic això, perquè el mitjà fàctic per antonomàsia a Catalunya, La Vanguardia, comenta avui els casos de les Corts Espanyoles i del Parlament portuguès de la següent manera:
“Contrastos ibèrics: A dalt, dimarts 12, els promotors de l’ILP  contra els desnonaments, protesten amb fúria al Congrés, després d’haver obtingut una victòria política. A baix, divendres 15, ciutadans portuguesos canten serenament Grandola Vila Morena en el Parlament, davant el primer ministre Passos Coelho”.

Ai... quanta mala llet hi ha per sota, oi Enric Juliana? D’on ve la fúria de l’Ada Colau i companyia? Aquesta foto de la seva indignació que tu compares amb la “serenor” dels ciutadans portuguesos? Els ciutadans portuguesos saben que es varen guanyar la democràcia, els espanyols ara desperten del somni de la transició i descobreixen que els han pres el pel durant trenta anys. Es el que passa quan deixes que la política te la facin els altres en comptes fer-la tu mateix, i escriure així la teva pròpia història i el teu destí com a poble, com sí que han fet portuguesos.  

dimecres, 13 de febrer de 2013

Que quan ens busquin ja no ens trobin (si us plau)


Com voleu que calli? Com voleu que no digui res? Vivim immersos en aquesta sensació de que per fi “tot se sabrà” i no puc dir-hi la meva? El pujolisme, l’oasi català, ha saltat pels aires. A l’enterro de la puta i la ramoneta l’ha seguit l’aparició de tota mena de casos putrefactes de corrupció, tràfic d’influències, comissions il·legals, subvencions falses, pactes amb la fiscalia, detectius i gravacions, xafarderies sobre delictes fiscals congelades amb intencions d’extorsió política, informes inútils pagats entre tots, sobres de diner negre amunt i avall... A mi se’m queda una cara de “però què és això?”, “què s’han cregut?”, i no puc més que fer un post, o rebentaré per dins.

El cas que ara ens ocupa a tots, el del fill gran del President Pujol, voleu dir que us ve de nou? Ningú no havia sentit mai algun executiu fatxenda, de l’administració o de les que treballen dins les empreses que manen a Foment o al Cercle d’Economia, ventant-se de negocis d’aquells de línia directe amb l’entorn del sector negocis convergent o sociata? Sóc l’únic que ha hagut de patir anys i panys les seves insultants condescendències? Aquesta sensació irrespirable que no importava el que deia la Llei sinó saber amb qui s’havia de parlar? Oi que no? Perquè ara, qui més qui menys, deixa anar les xafarderies sentides aquí i allà sobre aquest o aquell, la gent hem perdut la por, i ara hem engegat el ventilador de la merda. I deixem anar la bilis, a voltes injustament? Potser si... però es ho hem portat al pap durant trenta anys.

Que no se sabien aquestes coses entre els que manen? Entre els polítics que han de vetllar pel bé comú? I tant que se sabien! Fixeu-vos amb el tema la del restaurant La Camarga (pobrets la que els ha caigut al damunt). Una dona emprenyada vomita els draps bruts del fill d’un polític venerat al país a la líder de l’espanyolisme a Catalunya. Coses que poden ser delicte, però que no seran denunciades i es guardaran a la nevera, per si de cas es poden fer servir... suposo que en privat i lluny de l’opinió pública. I per acabar-ho d’adobar, la conversa es gravada per l’altre partit espanyolista, mitjançant uns detectius que... varen cobrar 30.000 euros de la Generalitat tripartita per fer un informe sobre l’avellana l’any 2009!!!! Es a dir que les operacions de Mortadelo i Filemó, a sobre, es paguen amb diners de tots! Els Barzini i els Tatagglia n’estarien orgullosos... no em direu que no, oi? Quina vergonya!

Ja ens ensumàvem que tants anys d’impunitat i d’immunitat per part de la classe política acabaria malament. L’estat ho sabia tot això, de fet ho sabíem tots, i les formiguetes de l’administració, els serveis d’intel·ligència, les forces de seguretat, els inspectors de treball, d’hisenda, anaven acumulant indicis, històries, lligant cabs i posant-los al congelador, per si de cas. I ara és el cas. Roma no paga traïdors, i si cal portar-se pel davant als efímers servidors del Leviatà, els polítics i partits que tant bé han servit als designes superiors de l’Imperi a canvi de deixa’ls fer, de mirar cap a un altre banda quan ficaven la mà a la caixa, doncs es tira pel dret caigui qui caigui, encara que caigui l’estat de dret, la monarquia, les autonomies o la pau social.

L’objectiu és el control del procés constituent que estem vivint. Per una banda, la manifestació de l’onze de setembre i la voluntat democràtica dels catalans per tal de ser consultats pel seu futur, i per l’altre l’enfonsament del sistema econòmic espanyol han despertat els mecanismes d’autodefensa de l’Espanya eterna. Hi ha dos camins: el reconeixement de la sobirania catalana que comporta el perill de secessió dels qui subvencionen, espoliats, la política d’aparador de l’altiplà; o la centralització de ferum falangista, l’entronització d’un elefant blanc amb bigoti que parli català en la intimitat, que posi ordre, “que ponga en cintura” aquesta democràcia que sabíem de fireta i que ha estat gestionada per famílies polítiques que tenien en Mario Puzo com a lectura de capçalera.

Mentre que a Catalunya els particulars, els desafectes, varem aconseguir que fins i tot CiU (CiU!!!) s’apuntés al carro de la dignitat nacional, Espanya es dirigeix de cap a un conflicte social entre castes oligàrquiques i poble d’infanteria, de caires caïnites i proporcions de déjà vú que posa la carn de gallina. A youtube podeu trobar l’escridassada dedicada a la Cospedal pels carrers de Madrid, per part de la gent anònima, de persones normals, fartes de retallades, de mentides, però sobretot amb ganes que “passi alguna cosa”. Molt perillós tot plegat, encara a ningú se li ha anat la mà, però prendrem mal. I els primers a rebre serem nosaltres, els catalans, perquè si hi ha una cosa que fa la bèstia quan s’emprenya, es fer coincidir la dreta i l’esquerra espanyola en la idea que la culpa es nostra, s’està rifant un gec d’hòsties, i els catalans tenim tots els números, com sempre. Espero que quan ens busquin ja no ens trobin al seu abast (si us plau).

dimecres, 6 de febrer de 2013

De colònia a protectorat


Tot es redueix a la titularitat de l’exercici del monopoli de la coacció física. Que no ho enteneu encara? Dic això a tota aquesta gent de bona fe que ja està volent canviar el món, demanant que Catalunya sigui diferent, que els seus ciutadans declinin el seu dret a defensar-se i contractin una altre gent, forasters, mercenaris, per tal de treure’ns les castanyes del foc si hi ha merder. Els qui no volen que la República de Catalunya tingui exèrcit.

Aquesta es la clau de volta de tot plegat. L’essència del ser lliures per a governar-nos o no ser-ho. L’última línia vermella al darrera de la qual els civils podem fer la nostra, perquè ens sabem protegits pels nostres i no per la bonhomia dels nostres veïns.

Si no acceptem la responsabilitat d’anar per lliure, sense haver d’anar de la maneta de cap germà gran, com voleu que ens deixin anar a aplegar cargols tot solets? No veieu que si volem ser els qui decidim el nostre propi destí hem de garantir que ningú ens farà una cara de mans quan li vingui de gust?

Els qui llencen torpedes de calibre hippy en contra de la construcció d’un exèrcit nacional català, fan la feina bruta als qui estan avui per avui dissenyant el nostre futur sobre la gran estafa de la interdependència. Els qui es reuneixen amb la casa reial durant hores i no expliquen el que pacten; els qui canten els elogis no contrastats però unànimes a les virtuts d’en Felipe de Borbón.

Perquè aquest es el que han pensat els qui no han tingut més remei que posar en crisi el seu poder a Catalunya al ser sobrepassats per la voluntat majoritària de la ciutadania. Els empresaris del Pont Aeri, els sectors negocis dels partits dinàstics, de CiU i PSC, els seus mitjans de comunicació afins... ja han decidit per nosaltres i treballen per una reforma constitucional, que permeti un pacte fiscal a Catalunya, una corona compartida amb la Espanya personificada en l’actual Príncep d’Astúries, el Barça a la Lliga espanyola –que es veu que és molt important això del Barça, més que la nostra dignitat-, una representació a Europa en tant en quant membres de la corona espanyola que seguiríem essent, i res de serveis d’intel·ligència propis, i res de policia de fronteres, i res d’aigües territorials, i ja veurem si res de polítiques d’extracció del subsòl i sobretot, sobretot, sobretot, res de res de res ni imaginar-ho de tenir dret a defensar-nos sols, es a dir d’exèrcit.

A veure si ens entenem. Que no dèiem que volíem fer camí solets? Doncs això significa que hem d’acceptar fer-nos grans i construir un estat de debò, no de fireta, que això ja ho varem acceptar amb la democràcia espanyola de la transició i així ens ha anat.

Ja he explicat en altres ocasions que no es pot valorar la milícia sota el patró de l’exèrcit espanyol que hem conegut els darrers 300 anys. Si us plau. L’antimilitarisme es cura coneixent militars de països de tradició democràtica, com Suïssa, com Noruega, com el Regne Unit, si us plau. Bramant contra l’autodefensa pel sol fet d’haver fet de cambrer catorze mesos d’un coronel caspós quan hom va fer la mili només demostra l’espanyolitat dels vostres arguments, de la vostre visió del món i de les coses. L’exèrcit, els seus homes i dones, en un país com cal, representen les majors virtuts de servei, de sacrifici i d’honorabilitat. Son aquells que tenen l’alta responsabilitat de garantir les nostres llibertats per sobre, fins i tot, de les seves vides. Com voleu renunciar a caminar amb el cap ben alt i sense demanar permís per fer-ho? Que us heu tornat bojos?

Sota el verí de la cultura per la pau, amagada en la modernitat de la globalització i la interdependència, els qui tenen interès en aigualir les nostres llibertats, la nostra normalitat ciutadana, conspiren per convertit Catalunya en un protectorat en comptes d’una colònia. I no penso explicar-vos la diferència que per això hi ha la viquipèdia.

Mireu, diuen que els territoris, els països, sempre estan ocupats, vigilats –per bé o per mal- per un exèrcit, i que el problema radica quan els soldats son d’un altre país. Ho enteneu ara? Doncs deixeu de fer el préssec, que només esteu fent el joc als qui no ens volen complerts, sòlids, únics i d’una peça. La vostra inconsciència alimenta la idea d’una Catalunya “singular”, “especial”, “diferent”, “desarmada”, “contracorrent”, tot molt maco... però em pensava que els catalans el que volíem ser era normals, ni millors ni pitjors, senzillament fer la nostra. I això passa per acceptar responsabilitats, i la primera es la de tenir la capacitat militar de defensar les nostres llibertats i no quedar condemnats a ser el protectorat d’una potència estrangera.