S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 12 de juny de 2013

L'abraçada de Bergara (qui ens entengui que ens compri)


Després del Pla de Govern del President Mas d’ahir, de la seva afirmació segons la qual vol esgotar la legislatura, fer una consulta amb perfil d’enquesta ves a saber quan, i que d’això de tirar pel dret amb una declaració unilateral d’independència nasti de plasti, els separatistes d’infanteria –no patiu, ja ho dic jo- ens hem quedat de pasta de moniato. Avui, l’endemà de la roda de premsa del timoner del vaixell cap a Ítaca, ja ens tenim a tots de cul intentant treure’n conclusions i com sempre, hi ha divisió d’opinions –no anéssim a estar d’acord entre catalans en alguna cosa, no?-.

Els uns diuen que és el més llest de la classe i que manipula per fer-se el simpàtic amb la Unió Europea, la ONU, la Troika, el Vaticà, la CIA, els Ángeles del Infierno i el Sindicat gascó de classificadors de coleòpters per tal que el món se’n adoni que aquí anàvem de bona fe, que som gent pacífica i no ens agrada cridar i que si no arribem a port es per culpa de Madrit.

Altres diuen que si és un traïdor i que el botifler d’en Duran ha guanyat la partida que es juga al despatx dels Fainé, els Lara, els Godó, en Miquel Roca i els borbons. Que ja ens ho havíem d’haver ensumat això, que els convergents tal i qual i la puta i la Ramoneta i que patatim patatam que a la vera vera vera de San Juan.

Després que tots ens haguem plantejat aquest dubte essencial i atàvic de si Mas ha sucumbit a la punyetera mania pàtria de “fer-se el simpàtic” per tal que ens donin la raó –cosa que hores d’ara hauríem d’haver entès que no val per a res, que de raons ens en sobren fot segles- o bé que “s’ha tret la careta i que els convergents no ho són d’indepes”, hem anat a mirar la reacció de l’únic polític del qui encara ens en refiem: l’Oriol Junqueras.

I com a reaccionat en Junqui? Doncs dient que si fixem data pel referèndum fins i tot estaria disposat a entrar al govern. Bé... en resum, i més o menys pel broc gros, és el que ha dit ERC. Ostres tu! Se’ns ha quedat a tots cara d’estar més descol·locats que un demòcrata en una recepció de la Llanos de Luna. No em digueu que algú de vosaltres ho ha entès tot això, si és així que ens ho expliqui amb dades –no més conclusions esotèriques ni sopars de duro, si us plau-.

Perquè.. jo no, no-no-no! A mi no em mireu amb aquesta cara! Que jo tampoc no en tinc la resposta a tot l’entrellat. Només puc dir-vos tres cosetes que hem de plantejar-nos i sobre les quals haurem de reflexionar quan tornem a provar de treure conclusions de tot plegat.

El primer eix a considerar es que no n’aprenen, ni els polítics, ni nosaltres. La cosa aquesta de es-que-resulta-que-hi-ha-coses-que-no-sabem, les teories de la conspiració que ens fan imaginar sopars d’amagatotis on es prenen decisions ocultes que no ens són revelades perquè els ciutadans no hem de fotre’n res... en comptes de provoca’ns aquesta sobtada afició per fer de sacerdot romà i esbudellar gallines per tal d’inspeccionar-hi els auguris, el que ens hauria d’obrir es la gana de manifestar al carrer el nostre rebuig a la política dels secrets de palau. Jo ja no vull haver de interpretar els gestos dels uns i dels altres, els polítics tenen a les seves mans el nostre futur i el dels nostres fills, exigeixo claredat meridiana i transparència. No em val quedar-me només amb les explicacions que ens donen els tertulians, els periodistes i els polítics que fins el deu de setembre del 2012 havien menyspreat la feina del poble anònim –te collons- en favor de la independència.

En definitiva, com va dir en Joan Capri: “volen fer el favor de passar la pel·lícula? Que ja en tenim prou de tràiler!!"?

La segona consideració es que anem a la font. Si, si... ja sé que soc un pesat amb aquesta frase i que semblo un cap escolta portant criatures axirucades d’excursió. Vull dir que consulteu les hemeroteques, o aquest blog mateix. Fixeu-vos com era el món polític català el juliol del 2010 quan allò de l’estatut, i com cap partit ni polític de la centralitat del país –ho sento per Carreteros, Tenas i Laportas, que ja es va veure el pes electoral que tenien- no va moure un ditet en favor de l’alliberament nacional.

Tot ha estat des d’aleshores pur tacticisme, jugant a fer Versalles i declaracions de només amb la punteta li ho ben juro senyoreta! I ara resulta que teniu alguna raó especial per pensar que mitjançant un procés de mutació digne d’un còmic de la Marvel, des de l’Herrera fins la Joana Ortega –la meva psicòloga favorita- passant pels sindicaleros d’UGT i els campions de la subvenció pública i la menjadora com l’Arcadi Oliveres, s’han transmutat en els campions de les llibertats del país? Us els creieu a tots aquests? Atrinxerats en la consigna repetitiva que els correspon segons les sigles del seu partit o del seu modus vivendi? Obcecats en la lluita de vol gallinaci d’esgarrapar quatre vots al partit del costat o per obtenir cinc minuts de gloria pel seu tweet?

En resum, que no ho veieu que son la mateixa tropa que s’han gastat els nostres estalvis en el carril VAO cap a Cerdanyola, o regalant-los a la Caixa o al Sabadell, que tant me fot? Aquesta colla preteneu que tiri endavant el país enfrontant-se a Espanya –que per si no ho recordeu, és un mal bitxo i de mal perdre-?

I aquí es on jo volia arribar. A valorar l’organització que havia d’empentar a tot aquests sapàstres de bebesinsed de polítics, que diuen que ens mereixem, cap a la independència del país. Us parlo de l’ANC, la gran promesa blanca, allò assembleari i transversal farcit de la moral que els donava haver omplert Barcelona de gent estelada la passada diada. Sabeu que se’n ha fet d’aquella empenta? Doncs ara us ho dic... preparar concerts, encendre espelmes –a ves a saber quina Verge o Sant- mentre la seva cúpula es dedicava a protagonitzar una baralla interna de colló de mico per tal de veure qui surt a la foto. Una guerra sanguinolenta que ha deixat l’organització en mans de persones que fa dècades que s’arrastren de partit en partit a la recerca d’un càrrec, totalment teledirigits per il·lustres desconeguts que han viscut a sou de les subvencions de CDC o del PSC durant toooooooot el període autonòmic. Es a dir, que de “controlar els polítics per tal que no es desviïn de la voluntat popular”... res, de res, de res.

Així és..., el dia que varem sortir al carrer, i enganxarem en pilotes Espanya, la diada aquella que varem obrir informatius a tot el món malgrat la diplomàcia espanyola, en Cuní i la mare que els va parir... acabàvem la festa veient com la Presidenta de l’ANC, la Carme Forcadell, s’abraçava a la fada del Parlament, la super-indepe-de-tota-la-vida Núria de Gispert –si, si, aquella catalanistíssima que no sap ni parlar un català decent-. Hauríem d’haver-nos-ho ensumat...

El poble que estava emprenyat com una mona i que havia sortit al carrer pel damunt de partits, televisions i de la feina de distorsió dels serveis d’intel·ligència espanyols via grup Godó, va contemplar aquella rediviva abraçada de Bergara que apunyalava tot l’esforç fet amb les consultes –per posar un exemple- i regalava el procés als polítics autonòmics de tota la vida. I ara ens admirem de que passin de tot?

Això es el que tenim, nois i noies... el nostre futur en mans dels convergents, els sociates i els comunistes, mentre que de fons veiem ERC fent un paper que no acabem d’entendre!. Mare de Déu Senyor... qui ens entengui... que ens compri.

dilluns, 10 de juny de 2013

The Segòvia Big Band (el relat de la transició i els sopars de duro)


Haig de dir que a casa sortim poc a la carretera. Vull dir que malgrat ens agrada anar a passeig, fem poc allò de la carretera i manta. Així doncs, un cop aclarit que ni Abertis ni Repsol poden considerar als Savalls uns bons clients, el passat dissabte varem trencar la norma que l’ocasió s’ho valia.

Ni el vent, ni la pluja, ni totes les inclemències de la meteorologia que es produïren dissabte al matí, ens podien aturar. Anàvem a l’estrena en petit comitè de “The Segovia Big Band”, un documental fet per la Gemma Serrahima i en Joan Rossell a l’entorn de la famosa fuga de 29 presoners del penal de Segòvia l’abril del 76. Un treball que proporciona llum, a cop de testimoni coral, sobre uns fets que han quedat enterrats pel relat oficial sobre la transició.

Si us pareu un moment a pensar, potser només els qui tingueu més de cinquanta anys i un mínim d’interès per la història recordareu l’esdeveniment. Franco havia mort al llit el vint de novembre del 75, i aquí no havia canviat res. Encara s’afusellava i el President del Govern seguia sent en Carlos Arias Navarro, conegut pels demòcrates com el carnicerito de Màlaga a resultes de la seva brutal repressió durant la postguerra en aquella ciutat andalusa.

Els protagonistes de la fuga posen veu i record a la figura de l’Oriol Solé Sugranyes, el militant català del MIL que va resultar mort a trets per la Guàrdia Civil a tocar de la frontera amb França l’endemà de l’escapada. Rodat gairebé sense mitjans, aquest colpidor documental obre la caixa de Pandora dels records amagat per l’intencionat oblit dels qui han escrit la història com els ha convingut. La realitat es que des de l’any 73, quan una flebitis va allunyar definitivament Franco de la presa de decisions, fins el cop d’estat de Tejero el febrer del 81, es va forjar una realitat política que ens han venut com si es tractés d’un sopar de duro. La desinformació, el temps i la propaganda han fet la resta, però la veritat es que sense la fuga de Segòvia no hagués hagut amnistia.

La presentació de l’acte la va fer el historiador Antoni Segura. I han estat les seves paraules les que han provocat aquest post: el que és important es el relat que en queda dels esdeveniments. En aquest país la gent que varem néixer els anys 50, 60 o 70, ens varem haver de fer una composició de la història de la guerra civil a base de retalls, de testimoniatges d’uns i d’altres, extrets amb cullera i a contra cor dels qui la varen viure perquè a l’escola sempre s’acabava el curs abans d’explicar-la, no es així? El professor Segura va alertar d’aquest intent de construir un relat únic i oficial, quelcom que dona peu a la tergiversació dels fets, a la manipulació de les intencions, a la mentida descarada, al revisionisme... La realitat es que la memòria històrica se la fa cadascú en base a la memòria familiar, a la de classe, o a la nacional. Sumant bocins d’aquí i d’allà fins construir un puzzle que s’adapti a allò que suposem va ser la realitat, encara que de vegades acabem per destriar les peces que hi acabem posant i les que descartem, ai las!

En Joan i la Gemma començaren el documental des de la innocència dels que només han viscut el relat oficial de món de Yupi que és la sacrosanta transició. Què voleu? Es un relat on han triomfat els qui han amagat que gracies a ETA i la mort de Carrero Blanco l’arribada de la democràcia a Espanya es va accelerar com a mínim deu anys; un sopar de duro que estalvia explicar que la Constitució és en sí mateixa una llei de punt final que ha permès que els repressors de la dictadura, els delators, els torturadors, morissin al llit; un cuentu que oblida que ERC no es va poder presentar com a tal a les eleccions del 77, les constituents, i que la legitimitat de la Generalitat –que defineix Catalunya com a subjecte polític, carai!- es anterior a la Constitució en més d’un any.
 
En el procés de construcció del relat sobre la fi de la ETA, els redactors de la realitat volen fer el mateix que van fer amb la guerra civil i amb la transició. Un sòl discurs, una única veritat de bons i dolents, una victòria unívoca i incontestable del que anomenen forces democràtiques en contra de una banda de malfactors. No seré jo qui defensi ETA que n’estic molt vacunat d’aquest fenomen. Entre altres coses perquè aquesta obstinada i anacrònica activitat terrorista ha permès al PP i al PSOE, al Madrid de la democràcia de fireta, justificar l’odi a l’enemic intern, acusar els moviments d’alliberament nacional de tot menys de guapos, i parir una llei de partits que hauria d’estudiar-se a totes les universitats del món per vergonyosa –amb el vot favorable de CiU, quedi dit-.

Els qui heu seguit aquest blog, sabeu que tinc una obsessió malaltissa a parlar de la guerra civil –també de la transició-, però es que és absolutament necessari superar els efectes de la memòria feta a bocins. Els franquistes varen guanyar la guerra al camp de batalla i a les ambaixades europees, però la República va guanyar la de les llibreries, les novel·les i la superioritat moral. I és sobre aquests fonaments de l’odi, la por i la revenja que hem viscut i hem crescut. Incapaços de superar el tràngol de les memòries personals revelades a cau d’orella, i sense que haguem pogut arribar a un acord sobre el que ens va passar com a poble, com a catalans del 36 al 39.

La meva opinió ja la sabeu: la República, i la societat catalana amb ella, va perdre la guerra el 21 de juliol del 36, quan l’esquerra radical va començar a cremar convents i a matar “gent d’ordre”, va empènyer a la dreta catalana cap a l’abraçada de l’ós del feixisme, i de retruc a les cancelleries de les democràcies europees també. El dia que entre nosaltres acordem aquesta premissa superarem la guerra definitivament, podrem mirar-nos les vergonyes de la transició amb calma, i haurem fet un pas definitiu per a ser un poble lliure.

La veritat es que “The Segòvia Big Band” rebla el clau d’allò que sabem i hem deixat oblidat. En Joan i la Gemma ens han posat un documental sobre la taula que espero que faci recordar a més d’un, on érem i on hem anat a parar després de tants anys, de tanta renúncia i de tant sopar de duro venut com si fos memòria col·lectiva. Gràcies xavals, us en devem una.

dilluns, 3 de juny de 2013

La tindrem gran o petita? (Barrio Sésamo per en Lucena)


La nova estrella del federalisme i l’espanyolisme acomplexat del PSC es el noi aquest en Lucena.
Diuen que és llest, i jo m’ho crec. Jo dic que és un manipulador i un tergiversador, perquè dir les veritats com et passi pels dallonses per tal de tenir raó, fugint d’estudi, i essent fidel a la norma:

-Perdoni que te hora?

-No, es que vinc de prendre un entrepà

-Ah, perdò, es que com he vist que portava una pinta a la sabata...
 
Els països petits tenen menys pes a la UE? O a la NATO? O a la ONU? Es clar, no! Però quin pes té Catalunya en les decisions de la UE ara mateix? Mentre som una regió espanyola? L’últim cop que vaig consultar el nostrat euroinfluenciòmetre català, el resultat era de ZERO.

Però, donat que el nano aquest insisteix a dir obvietats amagant l’ou de la crua realitat, farem un túnel del temps cap al classicisme de Barrio Sésamo, a veure si ho entén.

Gran i petit. Diferències...

El PIB de la Unió Europea es de 15.200.000 milions d’euros aproximadament.

-Això es graaaaaaaaaaan.

El PIB d’Alemanya representa una mica més del 20% d’aquest PIB europeu, amb els seus 3.000.000 i escaig milions d’euros. Es gran o es petit? Home... comparat amb els 1.000.000 milions espanyols direm que és....? Graaaaaaaaaaaan.

La població alemanya en relació als 500 milions d’europeus es vora el 16%, uns 80 milions d’alemanys.

Alemanya te el 20% del PIB europeu i representa el 16% de la població... I quina es la influència d’Alemanya a la política europea, nens i neneeeeeees? Es petita? O es gran?

-(tots i totes) Graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan!

Sinó pregunteu-ho al Hollande, als xipriotes, o als italians.

-Bé... Ara nens i nenes mirem Espanya i les influències pàtries de les comunidades autónomas constitucionales.
Qui té un PIB amb un pes similar a l’alemany al país de la Leticia i en Felip?
Qui té un PIB de 200.000 milions sobre el 1.000.000 de milions d’aquest país tant influent d’en Rajoy i els Lucenes?
Qui té un 16% de la població espanyola? Diguem-ne uns 7.5 milions sobre els 47 milions de la suma de botejaras, patxis, països colonitzats i funcionaris de la Cort?
Ho sabeu nens i nenes?

-(tots i totes) Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

-Qui?

-(tots i totes) Cataluuuuuuuunyaaaaaaaaa.

-Molt bé!

I quina es la influència política da Catalunya? no a la Unió Europea, no... que no hem assolit ni tant sols l’oficialitat del català a les seves institucions malgrat el gran pes específic d’Espanya (encara som ciutadans espanyols, oi?) a la UE. No? O es que no és oficial precisament perquè Espanya ho impedeix? Ui... ui.. ui... Bé, la pregunteta, va, som-hi... Quina influència té Catalunya a la política i a l’economia espanyola? Es gran o petita?

-(tots i totes) Petiiitaaa....

-Però no havíem quedat que Alemanya la té graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan?
I no havíem quedat que ho feia perquè tenia el 20% del PIB europeu i el 16% de la poblacióoooooooo?

 -(tots i totes) Siiiiiii!! Alemanya la té graaaaaaaaan!!!! I Catalunya petiiiiitaaaaaa!!!!

Doncs per quins set sous ens entabanen els peperos i els del PSC amb arguments de pa sucat amb oli i ens fan titelles amb els números com si mai no haguéssim vis Barrio Sésamo?

El problema no té a veure amb la futura influència de la República Catalana en el sí de la Unió Europea. El problema es que Espanya, i els defensors de la Unió amb el darrer regne borbònic del món mundial –el PP i el PSC-, fan que els catalans tinguem ara mateix: Zero influència a la Unió Europea, i zero influència a la cort de Madrid. Una capacitat d’influir similar a la de Finlàndia representaria per Catalunya un increment infinit de la nostra presència a la taula de negociació europea, perquè ara es de ZERO, i qualsevol increment és un punyetero salt quàntic! Que això em varen ensenyar al cole del franquisme (per tant deu de ser veritat, oi Wert?)

 Us imagineu que la influència catalana a la política espanyola fos proporcional a la influència d’Alemanya a la UE? Doncs això. Que de que carai ens parla en Lucena? Cada cop estic més convençut que ja hem guanyat el debat del perquè fotre el camp. Només cal treballar per a decidir, entre nosaltres, com ens ho fem, que si la tindrem gran o petita és qüestió nostre i els espanyols no n’han de fer res.