S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 19 de setembre de 2013

El cap ben dret!


“Als catalans no se’ns coneixen herois històrics, perquè de tants que en tenim els anomenem col·lectivament poble”. No se de qui és la frase, però haig de reconèixer que em va impactar. Desconec si ho va dir un bon patrici del catalanisme, o és el resultat de la inspiració de un twitàire inflamat per l’èxit de la Via Catalana.

Aquest poble nostre, sempre menyspreat mai doblegat, ha despertat del somni de l’esperança democràtica espanyola. A cop de trepitjades als ulls de poll de la cultura, de la butxaca, de la dignitat, del nostre vot en referèndum per l’Estatut, del nostre model social i de convivència, els catalans ens hem posat dempeus, ens hem donat les mans, mirat als ulls i hi hem trobat la força acumulada de la raó i l’orgull.

Orgull, si. Se’n diu així. Punyetero orgull de ser com som. La consciència comuna de saber-nos indestructibles si estem junts. La certesa que dona el comprovar que som molts, quasi tots, amb històries personals i familiars heterogènies perseguint una fita de tots destinada a fer una Catalunya millor per a tothom. Tenim la il·lusió, el tremp, que dona saber on volem anar, i que hi volem anar plegats.

Els enemics del poble, perquè a partir d’ara els anomenaré així, pel seu nom, voldran anestesiar-nos comprant als qui es vulguin vendre per quatre euros que ens han robat prèviament. Ens voldran espantar com a criatures, amenaçant-nos amb les ires del infern, de l’aïllament internacional, de la fugida de capital. Ells, ens acusaran de ser nosaltres els feixistes, de ser nosaltres qui posa fronteres, de ser nosaltres els qui dividim. Quan són ells els qui permeten l’assalt a la delegació catalana a Madrid per part de la ultradreta, els qui volen excloure un país lleial i respectuós amb la democràcia de la Unió Europea, i els qui ens han fet empassar-nos la catalanitat i la nostre llengua, primer arraconant-la al Congrés dels Diputats, després trinxant-la dividint-la en LAPAOS i “sa nostra llengo” i acabant per intentar arrabassar-nos-la també de les nostres escoles.

Només ens tenim a nosaltres. No espereu ajut de fora, ni  d’Europa, ni d’Espanya. Podeu seure a esperar que es pronunciïn governs i organitzacions internacionals, no passarà. El joc de la diplomàcia va així. Ningú no es mullarà només per un moviment civil i pacífic. S’admiraran, ens donaran copets a l’esquena, però si no construïm un mandat democràtic clar, mostrant-nos disposats a tirar pel dret caigui qui caigui no ens prendran seriosament.

Els espanyols, un a un, seran tot lo simpàtics que vulgueu, però quan s’organitzen políticament i es troben prou forts com per portar a terme el seu projecte nacional, es posen d’acord immediatament per fer-nos desaparèixer del mapa i dels llibres d’història. Jo no sé vosaltres, però jo estic fart de ser una anomalia curricular en la definició de l’ànima espanyola, ni em sento, ni sóc, ni em veuré com espanyol mai de la vida, perquè per definició hauria d’abraçar la causa forastera que no és altre que destruir la manera pròpia de veure el món que té el meu poble, vosaltres.

Els catalans estem en la situació del cavall lligat per les regnes a una cadira de plàstic. La bèstia podria marxar en qualsevol moment, només cal que faci un petit estirabot, un senzill cop de coll engegaria la cadireta a dida i podria anar a perseguir eugues lliure de fer el que fos el seu desig. Acostumats a estar lligats a una cadira que a voltes era de ferro colat, i prou feliços ens feia que l’amo no ens pegués amb el fuet. Ni ens havíem plantejat mai fotre el camp. Però la sentència de l’estatut ens va recordar que estàvem lligats, la manifestació de l’any passat ens va fer veure que la cadira era de plàstic i la Via Catalana ens demostra que si ens movem una miqueta l’arrosseguem sense esforç.

No us vull enganyar. Caldrà tenir valor. Perquè l’enemic tot just comença a bombardejar-nos, per ara amb amenaces, fins avui amb por i mentides, divisió i acusacions innobles vomitades pels seus altaveus, parides pels seus sequaços d’esquerres i de dretes, que veuen perillar els seus privilegis a l’estable espanyol. Pegar-nos, escupi’ns, insultar-nos els sortirà de franc. Militars a la reserva, polítics en actiu, velles glòries d’aquí i d’allà ens assenyalaran amb el dit i en faran gran riota, ens passejaran les eines de capar pel davant dels ulls, alhora que ens diran allò de “et faré una feina que tindràs problemes fins i tot per pixar”. Abaixareu el cap? Ara que la llibertat és a tocar?

Sabeu la història del coronel Lepic a Eylau? És una història sensacional, i en sabem el nom del protagonista perquè els francesos s’estimen molt a sí mateixos, i bé que fan fent-ho. Us l’explicaré.

Febrer de 1807, Napoleó enfurismat i enfrontat a mig món, com sempre, intenta destruir les forces russes estacionades a Prússia. Fot un temps de merda, una tempesta de neu que porta la infanteria francesa a avançar a cegues massa prop de l’artilleria russa. Una carnisseria. Els regiments francesos queden atrapats sota la neu i no poden avançar ni recular. Bonaparte crida a Murat, el seu cunyat de tant poques llums com tant de pebrots i ordena que la cavalleria carregui contra els canons russos.

Els esquadrons de la Grand Armée comencen a concentrar-se al bell mig de les forces franceses sota un sostingut foc d’artilleria rus. La massa de cavalls i genets triga quasi una hora a arrenglerar-se per l’heroica càrrega que es prepara. Entre els regiments hi destaquen amb els seus alts barrets de pell d’ós els granaders a cavall de la guàrdia imperial. La crème de la crème, els més alts amb els millors i més poderosos cavalls, tots i cadascun d’ells amb el valor demostrat en combat, a Austerlitz, a Iena, a Marengo...

Els granaders formen disciplinats al darrera del seu coronel, Louis Lepic, i de tant en tant una explosió fa clarejar les endreçades fileres. Els genets suporten estoicament el bombardeig, però ho fan amb el cap cot, en l’esperança d’oferir un blanc més difícil a les canonades de l’enemic. Lepic es gira sobre la seva sella de muntar i els renya: “Haut les têtes, la mitraille c’est pas la merde!”. Els caps amunt la metralla no és merda!

És el temps dels herois. I a Catalunya això significa que és el moment del poble i com els granaders a cavall de la Guàrdia Imperial el valor el tenim més que demostrat. Amics, amigues, ho tenim a tocar, cop sec i enviem a can Pistraus aquesta Espanya de cartró-pedra, mantinguem-nos junts: El cap ben dret, els titulars de premsa no són metralla!

dilluns, 16 de setembre de 2013

El famós pensament únic a Catalunya


No se exactament perquè faig aquest post. Els lectors d’aquest bloc ja sabeu el què diré, i els qui l’haurien de llegir no crec que ho facin, perquè d’entrada el faig en català. Bé... el faré, perquè crec que cal fer un kit-kat i veure on som en termes d’això del que s’acusa als catalans, la cosa aquesta del pensament únic en favor de la independència.
Fem un parell de passes enrere i mirem-nos-ho com si això del món de les idees polítiques fos com un mercat de consum convencional, com de fet ja ho és.
 

La participació de mercat ideològic a Catalunya (share of market)

Els mercats es divideixen segons la participació que suposen les vendes de cadascuna de les companyies que el comparteixen competint-hi. D’això se’n diu la “participació de mercat”. Fins aquí tots d’acord, oi?

Tindrem un líder de mercat que en direm Independència Catalana s.c.p. (IC) Posem que té una posició de forta dominància i suposa el 52% del mercat. En el mercat polític, històricament, comptava amb una participació de mercat entre el 12% i el 20% -tirant llarg-.

La seva competència, Autonomia Espanyola Catalanista S.L. (AEC S.L.), que era líder de mercat fins l’estiu del 2010, ha passat d’una posició hegemònica del 75% del mercat a un 28%. Aquesta companyia va rebre un sotrac important, quan el producte estrella que havia preparat pels propers anys, l’Estatut 2.0, va ser prohibit i desnaturalitzat pel Tribunal de la Competència espanyol, per no ajustar-se a la Llei.

Ara, la participació de mercat de l’AEC S.L., ha quedat dividida en tres marques: Unionismo y Constitución, Pactefiscalisme S.A. i Federalisme Socialista d’Espanya i Fills.

Els consumidors de la política, que religiosament compraven algun subproducte de AEC S.L. cada quatre anys, varen quedar absolutament descol·locats, i davant la poca credibilitat de la marca van dispersar la seva compra en multitud de noves propostes a la prestatgeria de la secció partits i partidets.

La participació de mercat ideològic a Espanya (en vers el Dret a Decidir)

Només hi ha un estudi de mercat. Aquest assenyala que un 45% dels espanyols (incloent-hi col·lectius infranacionals com els bascs i els catalans) creu que els catalans haurien de ser consultats. El 55% està en contra des del constitucionalisme light o hard-core versió ultramuntana.

La participació en la veu (el share of voice) a Catalunya

Des d’allà, i des dels mitjans d’aquí, ens diuen que a Catalunya es viu una dictadura ideològica totalitària en favor a la independència. Ho diu el PSOE, el PP, els ministres –Wert encapçalant-los-, els botiflers valencians i de ses illes, les línies editorials de premsa, ràdio i televisió. Vaja... que Espanya ven que som una colla de nazis rentadors de cervells.

Sostenen la teoria que hi ha un pensament únic que empeny la població a buscar i desitjar la independència. Un contuberni dels mitjans catalans, privats i públics que atien la desafecció amb Espanya per tal d’instaurar un règim nacionalista de caràcter acrític.

En marketing, quan estudies la participació de mercat, fas el segon pas que no és altre que analitzar el share of voice. Quanta pasta es gasten les companyies per a fidelitzar el consum del seu producte, i per crear nous consumidors. Quin pressupost publicitari, quanta audiència arriba a conèixer el missatge, la proposta de compra, mitjançant la publicitat. Els líders de mercat, acostumen a tenir grandiosos pressupostos, que gairebé sempre son igualats per la competència –si es que vol aspirar a treure el lideratge de les vendes al mascle dominant del sector-. Fins aquí tots d’acord?

Bé, doncs hi ha un segon factor a tenir en compte: quan els gustos, les necessitats canvien, sigui per A o per Z, algunes de les petites marques al mercat, si son de fiar, comencen a arrabassar participació de mercat a les grans companyies. Encara que no gastin un duro en publicitat. Ni més ni menys és el que ha passat a Catalunya amb la independència.

Fem-ne doncs un anàlisi de com està el share of voice a Catalunya al voltant de la independència (dades del Estudi General de Mitjans)


Diaris (representen el 36,2% de l’audiència ideològica)

La Vanguardia (Pactefiscalisme S.A.)                                    37%
Periodico (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)              28%
Premsa local (Diversitat ideológica)                                       12%
El País (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                   9%
El Punt Avui (Independència Catalana s.c.p.)                         7%
Ara (Independència Catalana s.c.p.)                                       4%
El Mundo (Unionismo y Constitución)                                      2%
La Razón (Unionismo y Constitución)                                      1%

Resum: El recolçament a premsa de les capçaleres editorials deixa un quadre com aquest (posarem la meitat de la premsa local amb la independència, un 25% al federalisme i un 25% al pactefiscalisme): 

Independència (55% de les vendes al mercat, recordem-ho)  17%
Pactefiscalisme                                                                         40%
Federalisme                                                                              40%
Unionisme                                                                                   3%

El missatge contrari a la independència, o possibilista, te un 28% del mercat (en intenció de vot) i un 83% del share of voice als diaris.

Si considereu que soc injust, i que al Periódico i a La Vanguardia hi ha presencia independentista us diré que d’acord. Com la valorem? Quants articulistes hi empenyen de manera oberta? Un 25% (siguem generosos). D’acord! La cosa queda així:

Independència                                                                         33,2%
Pactefiscalisme                                                                        31,8%
Federalisme                                                                             33%
Unionisme                                                                                  3%

Lluny de la realitat electoral... però el pensament únic no el veig per enlloc, oi?
 

Ràdio (Representen el 64,1 de l’audiència)

Ah, no! Però a la ràdio la independència és ben present! Em direu... I jo us contesto, segur?

D’entrada a les tertúlies hi posen: 1 indepe, 1 pepero, 1 federalista i un navegant del status quo en favor del dret a decidir, l’estat propi o l’eufemisme convergent que més us escaigui... I això dona un 25% a cada una de les aproximacions al fet nacional... però deixem a banda coses subjectives. Anem a les dades.

RAC 1 (Pactefiscalisme S.A.)                                                         17%
RAC 1 (Independència Catalana s.c.p.) (fifty/fifty, ok?)                  17%
Catalunya Ràdio (Independència Catalana s.c.p.) (per dir algo)    29%
SER (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills) (per dir algo)         21%
Onda Cero (Unionismo y Constitución)                                             8%
COPE (Unionismo y Constitución)                                                    7%
Altres (diversitat absoluta)                                                                 1%

Resum: Suposant, i ja és molt suposar, que Catalunya Ràdio fos absolutament independentista... i dividint RAC 1 meitat i meitat, la cosa a les ones queda així:

Independència                                                                                 46%
Pactefiscalisme                                                                                17%
Federalisme                                                                                     21%
Unionisme                                                                                        16%

Un retrat molt més fidedigne de les intencions de vot segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Però segueixo sense veure el pensament únic per enlloc.

Anem a la tele?
 

Televisió (Representa el 88,6% de l’audiència)

Posarem tota la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals a fer l’indepe (que és molt dir). Som-hi?

Antena 3 (Unionismo y Constitución)                                                        20%
TV3, C33 (Independència Catalana s.c.p.) (i Esports 3 i els Supers!)      21%
Telecinco (Unionismo y Constitución)                                                       18%
RTVE (Unionismo y Constitución)                                                             16%
Cuatro (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                                       9%
La Sexta (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                                    8%
8 TV (Pactefiscalisme S.A.)                                                                         6%
La 2 (Unionismo y Constitución)                                                                  2%
         
Resum? Cal?

Independència                                                                                            21%
Pactefiscalisme                                                                                            6%
Federalisme                                                                                               17%
Unionisme                                                                                                  56%
 
I recordeu que la televisió SI que arriba a molta gent: un 88,6% dels catalans, en termes absoluts aquests percentatges son tant pantagruèlics com les mentides de La Razón.


Internet (abans que no us poseu gallets)

Internet arriba al 58,3% dels catalans, i la utilitzen per informar-se el 18,6% d’aquests (i un 3,1% hi segueixen blogs). Suposant, suposant, suposantíssimament, que tot fos de caire independentista... aproximadament el 13% dels catalans podrien informar-se sobre el procés de manera favorable a la xarxa. Així que ja podeu marxar del bloc aquest! Que sou la minoria de la minoria minoritària silenciosa de la Soraya.



El share of voice espanyol sobre el procés

- Respecte pel procés: Vicente del Bosque, Miguel Bosé, Suso del Toro, Iñaki Gabilondo i cinc o sis que m’oblido immerescudament. Share of voice? Ínfim estadísticament.

- En contra del procés: Des dels federalistes a corre-cuita però amb cafè per a tothom fins als defensors de la pàtria espanyola a cops i a empentes a la Llibreria Blanquerna: TOTS els mitjans públics i privats espanyols.

Quina població està sotmesa al pensament únic per part dels seus mitjans? Com es possible que tot  i així hi hagi un 45% d’espanyols que respectin el dret a decidir dels catalans? Doncs per la mateixa raó que malgrat el poc share of voice que te l’independentisme a Catalunya, hi ha coses que estan per sobre: la dignitat, l’amor al país, la història, el projecte... i sobretot la democràcia.
 

En resum

Malgrat els uns i els altres, el poble català ha iniciat un camí sense retorn cap a un futur incert i il·lusionant. Jo... només diria als defensors de la teoria del pensament únic a Catalunya, com la senyora Camacho, l’Albert Rivera, o en Cercas –que ahir ens acusava de instigadors d’un “totalitarisme light”- que s’ho facin mirar. Semblen el tio aquell de l’acudit que va en contra-direcció per l’autopista, i que quan a la ràdio sent que hi ha perill de col·lisió, que hi ha un cotxe anant al revés de la circulació... exclama preocupat: “Un?! TOTS!!!”

Espero haver deixat el tema tancat i barrat. I ara, anem per feina que tenim pressa tots plegats.

divendres, 13 de setembre de 2013

Empresaris per la Independència (2) "Il·lusió"


El primer punt que m’agradaria tractar es el nou debat que començarà:

Aquesta sectorial, que fa un any que treballa on pot, i quan pot, representa la línia de flotació contra la que s’adreçaran els torpedes del unionisme, del d’aquí i del d’allà.

A Espanya, i a l’espanyolisme que viu entre nosaltres només els queden com arguments:

-          La por

-          La Constitució

-          El terrabastall econòmic   

El terrabastall econòmic és cosa nostra. Som també nosaltres, els empresaris, i no només els economistes qui hem de combatre’l. Ja sé que no us diré res de nou, però cal repassar-ho per saber on haurem d’incidir. 

L’argument del terrabastall econòmic l’ataquen des de tres eixos d’actuació:

-          El front mediàtic donant el megàfon al Cercle d’Economia, Foment i el Club del Puente Aéreo

-          El boicot comercial

-          L’expulsió de la Unió Europea

Heu de pensar que fins ara els espanyols ens han ignorat. Menystingut.
Encara no han començat a fer ofertes, encara no han començat a posar la màquina de l’argumentari en marxa.
I, malgrat que no cal que us convenci de res, encara que penseu que, ara per ara, no en tenen d’argumentari, tant se val.
No el tenen, però l’inventaran i l’escenificaran.
Prepareu-vos a veure com els “salvadors de l’economia catalana” demanaran un nou tracte fiscal i Espanya els farà cas, després de resistir-s’hi un parell de setmanes.
Intentaran vendre que es molt complicat mantenir les estructures actuals i la prosperitat econòmica catalana sota la pressió dels arguments que ells mateixos hauran creat:

-          Des del Front mediàtic

-          El boicot

-          L’expulsió de la Unió

Encara no han començat a escenificar l’abraçada del Pacte Fiscal, però ho faran per fer-nos perdre la majoria per la independència que tenim en aquest moment.
Perquè, malgrat tot, la por és un argument de pes. I no podem fer com fan ells i ignorar l’enemic. Nosaltres no ens ho podem permetre.
La pressió serà terrible, per tant cal que els presents agafem el compromís de combatre aquesta batalla en els tres fronts.

1.- El front mediàtic 1 només el podrem rebatre de quatre maneres:

-          A la xarxa

-          Amb cartes als diaris, amb intervencions particulars als mitjans de comunicació i fent un èxit de les nostres presentacions

-          Entrant i canviant el missatge dins d’aquelles patronals, associacions sectorials, i organitzacions empresarials que tinguem a l’abast

-          Fent ús de tots els contactes personals que tinguem amb premsa nacional i internacional, utilitzant canals existents, també, com el col·lectiu Emma.

2.- El boicot cal desarticular-lo sota les següents premisses:

-          Els referents històrics diuen que no passarà més enllà del començament i contra producte finalista i de clar origen de marca catalana

-          Sempre funciona en dues direccions, i potser ells també haurien de preocupar-se

-          Qui pretengui mantenir un negoci més enllà dels àmbits estrictament locals, lligats al territori, ha d’estar boig de confiar la viabilitat de la seva empresa només en el mercat espanyol

-          La independència de Catalunya portarà la prosperitat també a Espanya a conseqüència de:

a- L’augment del PIB català que augmentarà el consum de productes espanyols al Principat
b- La millora de les infraestructures catalanes comportarà una baixada del cost d’exportació a Europa a les companyies espanyoles
c- Espanya quedarà lliure d’aplicar les normatives de racionalització necessàries que consideri oportunes del seu model territorial

3.- La qüestió de la Unió Europea és més delicada, i la festa va per barris. Perquè hi ha empresaris que estaríem encantats de ser-hi fora, i altres que no.
Però en tot cas hi ha dos arguments bàsics a tenir en compte:

-          Es cert que la Unió Europea no preveu al Tractat de Lisboa com tractar una secessió en un estat membre. Tant cert com que no preveu com treure la ciutadania europea a 7.500.000 de catalans i catalanes en cas de que això passi. Som un primer (potser segon) cas a estudiar en ambdues direccions com ja està fent Alemanya.

-          A Espanya no li interessa. Perquè ells parlen molt de La Caixa, però obliden que el Banc de Santander te més de 3 milions de c/c a Catalunya. Parlen molt del cava català, però obliden que el seu buc insígnia de la distribució, El Corte Inglés, ven entre el 25% i el 30% dels productes al Principat. Mentre que l’empresariat català ha obert mercat fora, són els monopolis espanyols els qui encara tenen una hipertròfia de vendes catalanes als seus comptes d’explotació.

Aquesta qüestió de la UE els toca solucionar-ho als del Club del Puente Aéreo més que a nosaltres. No ho dubteu.

 

                                               * * * * * * * * * * * * *

La segona cosa que crec que hem de tenir clar, i seré més breu, és el que podríem anomenar Foc amic.

Hem fet molt bona feina, tots i totes, i ara la població catalana ha pres una consciència molt ferma al voltant del tema de l’espoli.
Aquest argument, que tant de bon servei ens ha fet a tots per explicar-nos, per fer transversal i social la promesa de la independència, és una bomba de rellotgeria que es pot fer esclatar “tornant a comprar als catalans amb una millora del tracte fiscal”.
Ja sabem que és una estació que varem deixar enrere fa uns anys. I no dic que les persones en bloc passin a pensar el contrari del que pensen ara.

Pensar, potser no. Però votar, ja no ho podem garantir.

En la construcció del discurs de la sectorial és necessari que mirem més enllà de l’espoli. Si consulteu el manifest que hi ha penjat a la web de l’ANC, veureu que ja pensàvem en aquesta direcció fa un any.
Les oportunitats que ens ofereix la independència son unes altres. Els empresaris no hem de fer el que ja hi ha massa gent fent hores d’ara... que no és més que imaginar noves maneres de gastar-nos entre tots els 16.500 milions (o la xifra que creieu oportuna) salvant sectors, activitats, recuperant subvencions, o obrint nous fronts de despesa pública.

Doneu-los per perduts aquests cèntims.

Hem de ajudar a construir una realitat legal, fiscal, acadèmica que s’ajusti a aquelles coses que sabem fer aquí i que constitueixen les nostres fortaleses en l’àmbit dels negocis. Hem d’ajudar i aportar en la configuració d’una República Catalana, d’un estat, que ens sigui lleial. No podem demanar més, però tampoc podem aspirar a menys.

L’altre punt important d’aquest Foc amic és la idea marcada a foc dins l’esquerra nacionalista que “els empresaris” en general som botiflers.
No és d’estranyar que passi. Tots els mitjans i tertulians confonen Abertis, Piqué, i Rosell amb vosaltres. Alguns de manera malintencionada, i els altres per desconeixement flagrant de la realitat del país.

Per acabar-ho d’adobar hi ha una conseqüència encara més difícil d’esborrar.
La idea “bonista”, la dels empresaris bons i els empresaris dolents.
Aquella que diu que els grans empresaris son botiflers i la resta son uns romàntics disposats a perdre-ho tot per un somni.
Que “si hi ha empresaris pel procés son només de la petita i mitjana empresa, de poble, o joves”.

A mi ja em perdonareu, però no conec cap empresari que no vulgui crear més riquesa, obrir mercats, provar nous productes, aprofitar oportunitats, contractar i formar nous professionals i créixer.
Qui ven 1 vol vendre 2, qui ven 2 vol vendre 5, i el de 5 posats a fer 10, 100, o 1000. 

Aquesta idea del “bon amo catalanista d’estar per casa” ens converteix en econòmicament irrellevants, quan resulta que generem el 90% dels llocs de treball i el 75% del PIB.   
Tots i cadascun de vosaltres sou essencials per a combatre aquest Foc amic que és tant o més perillós que la Brunete i el Grup Godó plegats.

                                               * * * * * * * * * * * * *

La darrera cosa de la que us vull parlar es de la il·lusió.

Sota el meu parer personal. I no vull comprometre el seny dels companys de la sectorial, que són molt més vàlids i professionals que jo. En aquests moments hi ha dues coses que ens separen de debò d’Espanya.

I no son la qüestió fiscal, ni la llengua, al menys només.

La primera és la superació de la divisió en dos blocs fills de la guerra civil.

Espanya està enquistada en un debat polític continu, inacabable, entre els guanyadors de la guerra del PP i els perdedors del PSOE. Formalitzant en una democràcia de fireta i en uns agents socials tronats i casposos, l’antic sistema d’alternança al govern de la primera restauració borbònica.

Catalunya espera molt més de la República Catalana perquè els fills i nets dels uns i els altres, dels que combateren a la Guerra Civil, ara fem via junts per a construir un país modern, un país del segle XXI.

Es això precisament el que ens separa d’Espanya: Tenim projecte comú i això genera il·lusió.

Es per a omplir de contingut aquesta il·lusió des de la perspectiva de l’empresariat català que us demano compromís.

Aquesta es l’única cosa que us demanem, i la raó d’aquest acte: compromís

Ens calen més cervells, més idees, més talent, més presència arreu. A patronals, associacions, mitjans locals, a la xarxa. I sobretot a la sectorial.
També ens calen més diners per a fer coses, que sense finançament no s’engega res. Que això ho  hauríeu de saber.
Us demanem compromís per a dotar de contingut aquesta il·lusió i combatre els propers atacs que afectaran directament el nostre àmbit d’actuació sectorial.

Perquè segons el diccionari del Institut d’Estudis Catalans una il·lusió pot ser com la d’ahir, la de la Via Catalana per la Independència: “L’engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa”

Però també pot esdevenir: un “Error dels sentits o l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença”

Si volem guanyar un país nou, un estat lleial, ens caldrà el vostre compromís per tal de convertir aquesta il·lusió en realitat.

dimarts, 10 de setembre de 2013

Aquesta via és cosa nostra


De vegades, a voltes, les nacions es troben al bell mig d’un punt d’inflexió.
Aleshores, la gent, les persones, un a una, decideixen... “girem cua o aixequem el cap?” I es pregunten:

 

Un a una, tu i jo

el miserable, el campió

el noi empàtic de l’ascensor

i el seu col·lega petitó

 

Aquell que pensa si comença

a demanar allò perdut,

fa tant de temps que no recorda,

si era cert o és un barrut

que va votar per l’Estatut

 

I aquest d’aquí

I aquell d’allà

I la veïna del replà

I el colmadero i la seva dona russa hi anirà

I en Pep Guardiola no hi serà

 

Oh benvinguts, passeu, passeu

que decidir serà fotut

que aquesta via es cosa nostra

si volem tenir futur

 

I ens tocaran, el voraviu

els d’en Godó, i aquell que riu

perquè fa temps que fa el què vol

i tot s’ho manega tot sol,

vivint al Palace tant li dol

 

Però anem junts,

que ens sabem sols,

i ja tenim plens els pebrots,

que si esperem algun miracle

serà un acte... de tot Déu,

perquè de d’alt res no espereu

 

Oh benvinguts, passeu, passeu

que decidir serà fotut

que aquesta via es cosa nostra

si volem tenir futur

 

Demà farem història! No deixeu pas que ens la robin.

divendres, 6 de setembre de 2013

Els petons als "Felpudos rojos" queden prohibits


L’última aparició televisiva de la Soraya Saenz de Santamaria em va posar en guàrdia. La nena de Rajoy, preguntada pel problema català, en comptes de conyeta o esmentar la sacrosanta Constitució, va venir a dir que “las relaciones se desarrollaban entre los Presidentes dentro del máximo respeto institucional”. Ni premsa ni polítics van dir res, vaig pensar que el pecat era dins del meu ull i que veia coses que no eren.

El missatge de la Soraya venia a dir que hi haurà diàleg. La qual cosa resultava un canvi substancial, per molt que m’ensumo que la oferta espanyola serà la de comprar voluntats a canvi d’engrunes, com sempre ha estat. Recordeu Bravehearrt, no? Quan els anglesos desarticulaven els aixecaments escocesos comprant els nobles amb terres al sud? Doncs això.

Va passar el cap de setmana i em surt el hobbit, vull dir el conseller Homs, i amb cara d’estar a la pomada dels secrets, deixa anar que caldria esperar un canvi d’actitud per part de Madrid en referència al procés. I aquí, les patums i patumetes de les tertúlies ja van començar a fer d’esbudelladors de gallines sacrificades i d’interpretadors sacerdotals de la realitat política. Fins i tot recuperant de la tomba el cadàver del pacte fiscal.

Tot això, passava a les esquenes de un poble preocupat en omplir les terres del Ebre amb la cadena humana. De trucades amunt i avall omplint cotxes, de territorials de l’ANC canviant per tercer cop de tram per omplir forats. La poderosa tribu catalana, de peu dret per dignitat després de cent anys, notava que tenia a tocar el control del seu destí. Es preparava per regalar un lloc a la història a tot un grapat de polítics de segona categoria, a base d’invertir temps, diners, i il·lusió en fer la major mobilització cívica europea dels darrers temps.

I ahir el President Mas, l’home pel qui fins i tot, i sobretot, els qui odiàvem el que representava política i nacionalment varem apostar com a líder de l’alliberament nacional va tirar aigua al vi, ens va abandonar. Va diluir a un segon pla la Via Catalana i ens va venir a dir que si no ens donen permís des de Madrid haurem d’aguantar-nos tres anys més. Malgrat les seves promeses de consultar-nos sí, o sí al llarg del 2014. Traïció, un altre cop dels felpudos rojos que tant bé descriu l’Albert Sànchez Pinyol en el seu imprescindible Victus: la classe política catalana d'avui i de sempre.

Perquè no ho dubteu ni per un moment. Ens han tornat a vendre. És més, esperen que aquest clatellot a la nostra innocència ens desmobilitzi. El primer que s’alegraria que la Via Catalana no acabés d’anar bé es el propi President Mas. Així podria tornar a aquell discurs del “no estem madurs”, “cal construir una majoria sòlida”, i “blablabla”, a fi i efecte de cavalcar la sortida de la crisi –que ja se que no noteu, però que entre tot l’establishment acabaran per convèncer-nos de que ha passat- i guanyar unes eleccions que avui te perdudes, al crit de "qui Via passa legislatura empeny".

Encara no fa un any, un poble acostumat a ser derrotat, a callar i anar amb el cap cot cap a casa, superava el “no t’hi emboliquis” ancestral i quedava embadalit pel mer fet que el President del país, després de la manifestació de l’11 de setembre es posés formalment al davant de la reivindicació de la societat. Una ciutadania, un poble, tant poc acostumada a que la tinguin en consideració, tant necessitada de ser estimada pels seus líders, que es va creure que el President Mas estaria a l’alçada. Que l’home que va aigualir-li l’Estatut al President Maragall –que ja em direu-, per l’esquena en una “reunió secreta” amb Zapatero, havia caigut del cavall i era un Prat de la Riba rediviu. Doncs no. El poble, avui està sol. Com ho va estar el 1714, venut als castellans pels botiflers. Com ho va estar el 20 de juliol del 36, venut als designis revolucionaris per l’autoritat republicana. Com ho va estar al 1918, venut a canvi d'un ministeri per la Lliga i per Cambó.

Som de tanta bona fe, que encara hi ha qui creu que les declaracions de Mas son una cortina de fum per tal de seguir un pla secret que ens farà lliures amb un cop sec. Tant de bo tinguin raó els qui pensen així, però jo només tinc fe en aquelles coses que pugui fer per mi mateix. Si en teniu cap dubte de cap on va tot plegat només cal que llegiu l’exercici de tocaments voluptuosos d’autosatisfacció que fan avui La Vanguardia i el Periodico, els diaris oficials del botiflerisme i el lerrouxisme han vist com se’ls obria el cel, el futur, i els tornaven a donar accés als comandaments de l’opinió pública. Per si hi ha algú que encara no ho hagi vist, estan en procés de tornar-nos a vendre a canvi d’uns pocs privilegis que els de sempre gestionaran. No hi doneu més voltes.

Jo no sé com ho teniu vosaltres, però els darrers tres anys de dedicació a la causa em tenen –com li passava al Bilbo en El senyor dels anells- “I feel thin, sort of stretched, like butter scraped over too much bread”, massa poca mantega per tant de pa. Tres anys més no  els aguantarem. Per això, demano l’única cosa que es a les nostres mans avui. A tots vosaltres us prego que no defalliu i fem que l’11 de setembre els felpudos rojos es caguin a les calces. Sortiu al carrer i deixeu clar que hem recuperat la dignitat i que no se la poden vendre. Superem l’atzagaiada del 2012 col·lapsant carreteres i informatius internacionals.

L’any passat, les endorfines desbocades varen fer que la Carme Forcadell, rematés l’èxit de la Diada repartint petons i abraçades quan va ser rebuda al Parlament. Això s’ha acabat, Carme. Representes –t’agradi o no- la voluntat dels qui hem dit que prou, el poble, l’ANC, la Via Catalana, tots nosaltres, no som la minyona de ningú, i menys d’aquests mig homes sense sang que es reuneixen a Palau i ens venen a Madrid, d’aquestes insaciables paparres de l’erari públic malalts d’electoralisme barat i de vol gallinaci.

Carme... no oblidis el que signifiques! Ets el símbol de la nostra dignitat, del poble que exigeix, no d’un exèrcit al servei de carreres polítiques. Els petons als "Felpudos rojos" queden prohibits.