S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 17 d’octubre de 2013

Gràcies Sandruscu!


El Barça aquell de quan jo era petit ha mort. Ara és una gran multinacional de l’espectacle de masses, adreçada als mercats internacionals, en mans de les teles i governada pels interessos particulars de quatre pijos.

Jo, personalment, no puc deixar de seguir-lo, es clar. Ningú no renuncia fàcilment a la seva infantesa, aquelles coses que ens feien somniar i sentir-nos orgullosos de la tribu.

Malgrat que ara portem a la samarreta la publicitat de la línia aèria d’un país com Qatar, una monarquia del Golf Pèrsic d’aquelles tant democràtiques.

Malgrat que els jugadors catalans del primer equip s’amaguin davant l’afany de llibertat dels catalans.

Malgrat que els jugadors estrangers només parlin català el dia de la seva presentació al Nou Camp.

Malgrat que jugar la Lliga espanyola ens obligui a comparar-nos contínuament amb el Real Madrid com si forméssim part d’alguna cosa comuna.

Malgrat el seguit de directives formades pel millor de cada casa que em fan passar vergonya a cop de calçotets als aeroports, genuflexions al President de Extremadura o fraus fiscals prescrits.

Malgrat que el model de potenciació del talent de la Masia serveixi per fer guanyar competicions a la Roja, bastint el relat de l’orgull imperial de l'enemic, del “soy español a qué quieres que te gane”.

Malgrat que la indústria dels continguts futbolístics en forma de diaris sigui monolingüe, en castellà.

Malgrat tot... jo ja no tinc remei. Perquè ho vaig mamar, a casa, de petit, i això queda gravat a foc en els gens de la identitat, del que hom és. Als cinquanta anys haig de reconèixer que sóc un home del segle passat, de quan el futbol era un esport i una religió.

Però resulta que ara els pares i avis no podran colar la mainada a l’estadi. Les raons més fondes d’aquesta decisió suposo que suraran d’aquí un temps, que ara no ens les expliquen. Potser veurem el camp ple de turistes de luxe de cap de setmana, russos, xinesos i àrabs, carregats de cadenes d'or i penjats del coll de senyores que fumen i tracten de tú als homes. Mentre que el penyista de tota la vida, i les famílies aquelles que es passaven els carnets de generació en generació desapareixeran definitivament de la graderia.

I sabeu què? Doncs que potser serà una bona notícia. Potser els nanos, en comptes de rebre les primeres dosis de burundanga i soma barcelonista de franc, asseguts a la falda de la iaia o de l’oncle conco, no construiran les mateixes estúpides lleialtats que vaig bastir dins meu quan anava amb pantalons curts.

Potser els nostres fills i nets, en comptes d’anar a badar al darrera d’onze paios que corren darrera una pilota es quedaran a casa i faran alguna cosa productiva, i llegiran Stevenson, Conrad, Verne, Rowling, Tolkien o Jerome K. Jerome...

En comptes de glorificar les cuixes d’en Johan vibraran amb les de la Natasha de Guerra i pau, passaran de les croquetes d’en Laudrup i menjaran lembas amb els hobbits, no tindran por del Hugo Sanchez i la tindran de Voldemort. I seran millors persones que jo. I estarán més ben preparades que jo. I veuran més lluny que jo. I, potser, ho faran tot millor que jo.

Potser gracies al Sandro, els nostres fills i nets no conformaran un altre generació d’analfabets funcionals com la que tenim ara segons la OCDE, es formaran intel·lectualment, pensaran per si mateixos i, fins i tot... votaran partits i polítics que no els estafin com ens ha passat a nosaltres; que mentre ens preocupàvem si en Bogarde era dolent o si en Shuster estava lesionat, ens colaven bou per bèstia grossa i ara ens trobem amb aquesta democràcia de fireta i amb aquesta Constitución de Santa Ritaritarita, lo que se da no se quita.  

Sóc conscient que les possibilitats que succeeixi aquest miracle nacional són més aviat minses. Ja ho sé. Però la darrera alcaldada de la directiva del Barça, malgré tout, obra una finestra d’oportunitat, una porta a l’esperança. Si les nostres criatures no s’enganxen a la droga dura del futbol via familiar potser faran un país millor del que tenim quan siguin adults Així doncs, sense que serveixi de precedent, gràcies Sandruscu!   

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Xoc de trens


“La confrontació ha deixat de ser un perill per ser un objectiu”. I ho diu l’amic del Florentino, l’àliga de la Llei i pare de la Constitució, en Miquel Roca i Junyent. Les cartes que estaven tapades sobre la taula, comencen a girar-se i el que mostren te molta mala pinta. Espanya ha triat el sus i a ellos, i nosaltres encara amb cara de germans donem-nos les mans.

No per augurat, el xoc de trens que s’albira serà dels que marquen època. I el que és més greu: ens pot passar per sobre mentre debatem democràticament si al Talgo desbocat que és l’estat espanyol, li contraposem el Tren de la Bruixa, el de Sarrià, o el trenet d’Olot.

Que us sembla si deixem per un moment de posar “m’agrades” al FaceBook i ens fixem en com està responent Espanya al nostre moviment familiar, cívic i democràtic?

Doncs... anant a per nosaltres! Destruint la immersió a ses Illes, escapçant les inversions pressupostàries a Catalunya, negant la revisió singular del finançament de la Generalitat i escarxofant la convivència lingüística a l’escola amb la Llei Wert. Els uns i els altres, peperos i sociates, que les declaracions de la nova Presidenta andalusa no deixen veure cap canvi plurinacional federalista a can PSOE. Volíeu que parléssim d’allò vostre, catalans? Doncs si no volíeu caldo en tindreu dues tasses!

Els més optimistes de entre els justos, aquí a casa, diuen allò de que “l’estat es blinda al màxim per a negociar des de les posicions més allunyades a la proposta catalanista, per a poder donar sensació de cedir a cada pas que doni”. Pobrets... també els jueus alemanys deien que “Alemanya no podia prescindir d’ells perquè els calia la seva laboriositat”.

El cotó fluix no enganya i cagarem tramussos. L’estratègia de l’estat passarà per escanyar la Generalitat provocant la seva fallida, impulsant als partits que volen la consulta a avançar-la al màxim que puguin, a risc de passar per traïdors si no ho fan, llençar-nos pel capdamunt la sacrosanta Constitució i suspendre’ns l’autonomia. Punt final.

I què passarà l’endemà? Quan constatem que ni plebiscitàries podrem fer. He sentit que algú de vosaltres pensava en veu alta... “i Europa?”. Europa? Aneu seient-vos que de fora no mouran un dit. Res, nasti-de-plasti, deixaran que se’ns mengin pels peus, comminant-nos a trobar una solució interna, com si els esclaus poguéssim seure a discutir condicions amb els amos. Perquè això és el que som, esclaus amb una cadena prou llarga per anar a voltar de tant en tant a bord d’un avió low-cost.

El que us deia. Estos son mis poderes, diu Madrid. I ens fotrà tot el pes de les seves lleis injustes i els seus tribunals corruptes per sobre. I, aleshores serà el moment del conflicte, del xoc, de la confrontació amb l’estat. L’hora dels sacrificis. L’hora de deixar de queixar-nos a la xarxa social de torn, el moment que caldrà fer quelcom més que sortir al carrer en massa l’onze de setembre. Que ja hem vist que la democràcia espanyola –per dir-ho d’alguna manera- no ha signat el enterado.

I aleshores... què farem? Serem prou forts per plantar cara? Ells creuen que no. Que abans de posar els ous sobre la taula ens barallarem entre nosaltres. I així van bastint el record guerra-civilista així que poden. Que si amb els màrtirs, que si xiuxiuejant a cau de les orelles que ho vulguin escoltar que “la burgesia tornarà a trair al poble”, que si sembrant les pors a les classes mitjanes amb un futur revolucionari al carrer així que algun pallús benintencionat li trenqui la cara a algun botifler pota negra. Ja ho va dir l’Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. I a això van.
 
Caldrà doncs que pensem i triem què culleres hi posarem a la via per fer front al seu tren blindat. Quin sacrifici farem? Perquè això anirà de sacrificis de debò de la bona. I quan la cosa es posi xunga no recordarem que els nostres fills no tindran beques perquè han nascut catalans en comptes de madrilenys; no ens vindrà al cap que la cultura catalana pot desaparèixer en dues generacions; se’ns en fotrà l’espoli si pugem a cavall de la vaga general indefinida i comencem a notar les primeres incomoditats?

Lluitar per un país és la més noble de les causes, perquè és lluitar pel futur dels nostres fills i per la dignitat dels nostres pares. Però el que se’ns ve a sobre no serà divertit. Gens ni mica. Estem decidits? Estarem prou junts? Seguirem units independentment dels nostres orígens, de les nostres històries familiars? Més val que ens anem calçant.

Descartada la lluita armada perquè el dia que s’endegués fora el dia de la nostra derrota. Dificultós el camí el del tancament de caixes en un món informatitzat i amb uns bancs al servei d’Espanya. Quedarà només la desobediència civil. Aneu pensant com trepitjar-los alguna cosa més que l’ull de poll, perquè la cosa ni serà fàcil, ni serà ràpida i exigirà molt de nosaltres.

Espero que d’aquí a pocs mesos tinguem pensades algunes alternatives insurreccionals i pacífiques que els faci insuportable no deixar-nos anar. Perquè, per ara, lo més fotut és que no se’m acut com carai fer-ho... i ni el Tren de la bruixa, ni el de Sarrià ni el trenet d’Olot fan pinta d’aguantar l’atzagaiada que és a punt de caure’ns al damunt.