S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 28 de desembre de 2013

Triarem decidir que decidim decidir per sempre més.


Faig aquest post fent les pertinents bombolles intestinals de l’endemà de la fira, aposentant la pilota entremig de la col i el torró. Després dels excessos toca expiació i reflexió, i abans que busqueu la llufa, avui és dia dels Innocents, us diré que ha nevat al Tibidabo, i així podem encetar els bons propòsits anuals sense buscar-hi cap befa en el que m’agradaria dir-vos avui, vint-i-vuit de desembre de l’any del Senyor de 2013, darrer de la nostra espanyolitat si decidim decidir.
D’aquí quatre dies encetarem el 2014. L’any gran, aquell en el que Catalunya, per fi, pot mirar-se al mirall i prendre una decisió històrica. Serà via consulta, serà via plebiscitàries, què serà, serà? Uot-ebar-uil-bí uil-bí...però uil-bí. Ho tenim a tocar, i en el fons, per una vegada, només dependrà de nosaltres. De la nostra capacitat de posar la pebrotera al damunt de la taula, no defallir, serrar les dents i endavant les atxes.

I ara ajudeu-me a imaginar. Si us plau. D’entrada allunyeu de la ment la Malícia, en Navarro i el “dúo sacapuntas” del Ribera i en Cañas. Com si botiflers i lerrouxistes no hi fossin, com si visquérem en un país en el qual poguéssim per fi mirar al futur amb passió i esperança, en comtes de mirar al passat. Fem un altre esforç i imaginem-nos que els partits d’ara i els polítics d’ara son a casa escrivint memòries interessades d’autobombo i plateret –que no, que no, que en el país que imagino no haurien d’escalfar cadira en el consell d’administració d’un banc o d’una elèctrica-, A caseta, amb una bona pensió i una medalla pels serveis prestats.
Obriu els ulls en direcció al futur de prosperitat i responsabilitat que ens espera. Un país on podrem decidir, i podrem seguir decidint, i equivocant-nos i encertant-la, sols solets. Perquè el dret a decidir que ens discuteixen els espanyols i els traïdors d’aquí casa, no s’acaba el nou de novembre del 14, no s’immola per sempre en una jornada de referèndum, no amics i amigues... el dret a decidir dels catalans naixerà a ulls nostres i de tot Déu si votem que marxem d’Espanya i decidim decidir per sempre més nosaltres.

Que si, que ja ho sabem que hi haurà coses que haurem de pactar quan marxem, i que hi haurà altres assumptes a discutir amb els altres països del nostre entorn. Qüestions referents al comerç internacional, a les garanties i seguretats jurídiques, a la defensa del territori. Però en tot cas, i fins i tot, en aquestes qüestions serem nosaltres qui decidirem sempre més. Amb més o menys encert, com quan hom s’emancipa i va a viure, sol, en parella o en comunitat... s’hauran acabat les excuses, ens haurem de rentar i planxar la roba –ai l’as- però nens, i nenes, si deixem fumar a la sala o no ho decidirem nosaltres. Per bé o per mal.
Us ho podeu imaginar? Fugir d’aquesta presó caïnita de la dreta feixista i preconciliar i de l’esquerra jacobina, ressentida i envejosa. Anar a petar ben lluny d’aquesta patronal de la caspa, la brillantina, i l’oligopoli dels mafiosos i d’aquestes estructures sindicals lampedusianes de dirigents de moral minúscula, dels que esperen la subvenció per anar-se’n de senyores que parlen de tu als homes. Marxar d’aquesta església venjativa i retrògrada, i abandonar als borbons al llot de la seva corrupció, dient-los “apa, siau que els catalans no tenim Rei”.

I poder veure un mundial de futbol sense haver-nos de auto-justificar les filies i fòbies per la selecció nacional? I poder empènyer als agents socials nostres a trobar sortida a la formació professional, als convenis, als sistemes de prevenció contra les reduccions de plantilles, a la revisió del sistema de subvenció a l’atur? En comptes de seguir escoltant les mateixes declaracions demagògiques i tronades cada primer de Maig? No fotem! Us ho imagineu?
Un país on el català fos definitivament una llengua prestigiant del tot i sense discussió? On ens poguérem portar a tribunals i dir-nos el nom del porc a cop de demandes en la llengua del país? Sense passar por de que el jutge t’agafi mania per parlar en català? Ostres! Què maco seria, oi?

I viure en un país on poguéssim parar-nos a pensar si volem o no volem peatges a les autopistes? Perquè es clar que no en volem si no hi ha rutes alternatives! I encara menys si resulta que a la resta de l’estat eren de franc! Però un cop sols? Parlarem entre nosaltres i decidirem el que més ens convingui, què carai! I a qui no li agradi, ja sap, com deia en Capri: “si et fa mal posa-t’hi fulles, fulles de pàmpol, fulles d’escarola... remei català!”
Va... vinga... ho diré... us imagineu viure en un país amb separació de poders? Es possible! En un país que vulgui lluitar contra l'analfabetisme funcional en comptes de contra els nostres mites històrics? Podem fer-ho! I en un país on l’estat no interfereixi en la moral dels ciutadans a cop de lleis de l’avortament com la del Gallardón? Doncs ho tenim a tocar!

Ostres... el dia de Sant Esteve, sentint al Palau de la Música esclatar en una cantada del Cant de la Senyera que devia de fer bellugar els ossos del poeta Maragall dins de la tomba, de pura joia... hi pensava en aquest post. Mireu que m’estimo Els segadors com a himne, però és que ni tant sols ens caldrà cantar sobre el nostre desori i el nostre desig de venjança contra Espanya, contra els Reis i els seus Ministres que ens han fet la vida impossible durant 300 anys!
Podrem cantar himnes com el Cant de la Senyera, que ens fan mirar enlaire, que creixen amunt al grat de l’aire, i que ens assenyalen el camí del nostre futur com a poble sense tenir en compte el que pensin, el que diguin ni el que facin els demés.  L’any que ve els catalans decidirem, i per fi podrem triar decidir que decidirem nosaltres, per sempre més, amb esperança, llum als ulls i força al braç! D'aquí menys d'un any... triarem decidir que decidim decidir per sempre més.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Joyeaux Noël!


Vaig veure la peli de rasquis, i ara no puc deixar de veure-la pels volts de Nadal. La nit del 24 de desembre de 1914 les tropes alemanyes i aliades varen confraternitzar a les trinxeres, després d’haver estat matant-se durant mesos els uns als altres. No és ficció. Ho vaig poder llegir en petites notícies publicades als exemplars originals de la Ilustration Française que custodio per la següent generació de Savalls.

Els homes que es van veure avocats a lluitar a la primera guerra mundial venien d’un món que va desaparèixer enfonsat al llot del Marne, el Somme i Verdún. Molts d’ells tenien pocs estudis, provenien del camp o de les fàbriques i mines d’arreu d’Europa, gent senzilla que somniava un món millor per als seus fills, que no coneixien la tele, que lluitaven sota el paraigües de la solidaritat de classe barrejat de fidelitat a la família, al poble. Altres havien rebut una bona educació, encara bastien la vida sota valors desapareguts com l’honor, la cavallerositat, el fair-play, i el patriotisme. La industrialització de la guerra i les metralladores els varen convertir en carn de canó, i mai més ben dit.

L’any que ve farà 300 anys de la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les nostres constitucions, i també en farà 100 de la desaparició de la innocència al món occidental, d’aquella ànsia pel progrés que anava a crear una millor societat. Al romanticisme el va substituir definitivament el miserable individualisme del consum alienant. Tolkien va anar a la guerra amb els seus amics i en va ser l’únic supervivent, i la desesperació per aquell món perdut el podem trobar en els seus escrits, quan lloa la vida dels hobbits i renega de la industrialització personificada per un Saruman que arriba a pervertir la natura de tal manera que fins i tot s’atreveix amb la manipulació genètica.

Dins d’aquell desori que va ser la guerra de trinxeres, en un darrer esclat d’innocència les tropes contendents es varen aplegar a l’entorn d’arbres de Nadal la nit del 24 de desembre. La resposta dels comandaments va ser desfer les unitats implicades, repartir-los a noves unitats i canviar de destí els qui van protagonitzar aquells fets. Això ho van fer tant els alemanys com els britànics i francesos, que la maldat no és patrimoni de cap nació en concret.

Per la història en va quedar el Cant dels confraternitzats, la cançó que es va tornar un himne entre les tropes que havien fet amistat espontàniament, que diu així en la seva versió original anglesa:

"I hear the mountain birds
The sound of rivers singing A song I've often heard
It flows through me now
So clear and so loud
I stand where I am
And forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home
It's carried in the air
The breeze of early morning
I see the land so fair
My heart opens wide
There's sadness inside
I stand where I am
And forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home

This is no foreign sky
I see no foreign light
But far away am I
From some peaceful land
I'm longing to stand
A hand in my hand
...forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home"

 
Si podeu veure “Joyeaux Noel” aquestes festes, us ho recomano. I que tingueu un Bon Nadal, i recordeu que l’any que ve se’ns ha girat feina a tots els d’infanteria.