No és cert que no s'hi pugui fer res

No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res...

M’ho haig de repetir més de tretze mil cinc-centes vegades per creure-m’ho. Més o menys els dies que fa que vivim dins del Matrix aquest de succedani de democràcia, del règim autonòmic de l’Espanyeta sociovergent emparada pel mant protector de la caspa de la llotja del Bernabeu. Ja en tinc prou.

Qui té boca s’equivoca, i qui res no fa res no esguerra. I haig d’admetre que a mi m’han pres el pèl moltes vegades. Que tot i el meu escepticisme he abraçat líders, partits que deien defensar causes ben nobles per acabar frustrat i enganyat un cop, i un altre, i un altre, i... La vaig vessar creient en el pujolisme i militant a CDC, i cap a casa... La vaig tornar a cagar militant a l’ERC d’en Colom, i després donant suport al Carod, i un altre cop cap a casa... I, amb dolor, admeto que també em va decebre Reagrupament, no tant pels resultats electorals, com pel seu tacticisme a les municipals. Allò del “campi qui pugui i alliteu-vos amb qui us doni millor plaça a la llista electoral”, i cap a casa...

La història sempre és més o menys igual. Tot i que ja no porto el lliri a la mà, m’hi implico, poso temps i diners, i la cosa va tirant fins que s’arriba en aquell moment en el qual comencen a desembarcar submarins de la direcció, o del secretariat, o del vés a saber què, que no tenen altre feina que fagocitar els esforços de la militància per tal d’utilitzar la feina feta com a trampolí personal en la seva carrera cap a la menjadora, cap a la canongia.

Hi ha un moment en la militància on te’n adones que esmerces més temps a lluitar perquè la cosa no es torci en mans dels aprofitats de sempre, que en treballar per la causa que et va fer sortir de casa. I aleshores, la gent normal, la d’infanteria, la que té la vida resolta professionalment i personal claudiquem i ens anem a casa. Sempre és igual, tu marxes, però els escurçons es queden, i guanyen. I al cap d’un temps, de fora del partit o de l’associació estant, els pots veure a tots allà d’alt, manant, com si fossin Tayllerands, Roosvelts o Roses Luxemburg, quan no son més que uns pocapenes, uns llepes, i gent profondament aterrida de perdre els privilegis, l’acte de diputat, o el favor de la Vanguardia.

Aquest és el sistema que hem acabat per bastir des de la bona fe els caps de suro que ho hem permès. Un règim feudal que defensa els interessos de dues dotzenes d’alts executius i cent famílies pota negra, mitjançant uns partits covards, atrapats en la corrupció. Recordeu al President Pujol, a TV3, quan va esclatar el cas Pretòria? Jo si. Va dir allò de que “si aixequem la catifa la ferum ens esquitxarà a tots”... I no l’esperava la policia al sortir del plató. Tot allò tapat per uns mitjans de comunicació, i una societat petita on tothom és coneix, que ho saben tot i més, i no fan res per tal d’obrir els armaris i ensenyar-nos els cadàvers amagats dels uns i els altres. De debò que cap periodista pot comparar el patrimoni dels polítics amb les nòmines que els hem pagat al llarg dels darrers trenta set anys?

En aquest context, i fart de tot, em van entabanar a col·laborar amb l’ANC. Vaig dir que si i hi he estat esmerçant temps i quartos als Empresaris per la Independència, i al final tampoc me’n he sortit. Tota iniciativa de la sectorial va ser menystinguda, aplaçada, filtrada, capada... fins que la fressa que feia l’enemic de Foment i companyia va fer que la direcció decidís enviar-nos un paracaigudista a “ensenyar-nos com portar-ho que ell tenia fil directe amb tothom”. La vella història de sempre. Els militants d’infanteria munten el teatre fins que algú decideix “baixar a controlar-ho”.

En concret el paio que els “super-tacañones” de l’ANC han decidit infiltrar als Empresaris per la Independència passa per ser una persona que manifesta sense que li surtin panses a la llengua “que ell acaba de fer-se independentista arrel de la Via Catalana”, i que “ell està segur que no ens en sortirem i això acabarà en un estat federal asimètric”. Un tio que va començar la seva carrera política al Baix Llobregat sota les sigles del catalanistíssim PSC d’en Montilla a Cornellà, un personatge sinistre al qual “els negocis el van portar a treballar a Madrid durant els darrers vint anys, i a viure-hi”. Un d’aquests que va pertànyer a la cort de sociates catalans que van anar a Madrid a fer fortuna sota el paraigües del PSOE. Doncs aquest es el paio que ha triat la direcció de l’ANC per tal de teledirigir la sectorial que varem crear una dotzena d’empresaris fa dos anys. I cap a casa un altre cop, que no estic per perdre el temps amb gentalla d’aquest tipus que tinc un país que alliberar. Ja s’ho faran! Potser ens el trobarem d’alt de tot donant ordres i carnets de català indepe... però es que tant me fot, l’ANC és igual que els partits que fa tant sols tres anys pretenia “educar” en l’independentisme. Trist? Potser si. Un altre batalla perduda? Segur, però espero que sigui la darrera.

Arribats a aquestes alçades de la pel·lícula, amb la corrupció surant pels descosits de la classe política, amb les eines de mobilització controlades pels de sempre, amb en Duran Lleida treballant contra el país, amb CDC encara donant suport legal als seus benefactors imputats, amb ERC donant-li les claus d’Europa als socialistes que fa quatre dies vexaven al moviment independentista, quan no ens fotien a la presó, el que cal és un canvi de règim. Un partit de gent que vingui des de la meritocràcia, que no hagi fet carrera fent el llepa i que vulgui obrir finestres i aixecar catifes, perquè no han parat mai la mà ni tenen Millets ni similars a l’armari.

Fa temps que demano un nou partit que ens porti a la independència i a la regeneració democràtica del sistema. Tampoc cal inventar res d’espectacular, hi hauria prou en convertir el país en un lloc on per fer quelcom ens preguntem què diu la Llei en comptes de preguntar amb qui s’ha de parlar. Aquest cop no penso anar-me'n a casa.

Doncs aquesta serà la meva propera tasca: posar tot el que faci falta per construir una alternativa política als guardians de la Omertà. I no em tracteu d’il·lús. Els il·lusos son aquells que encara es creuen la pantomima que interpreten els actors del règim. Jo ja en tinc prou d’aquest color. Us apunteu?

Mystic River

Les reunions d’amics que fa temps que no es veuen sempre em semblen dignes de pel·lícula francesa –Les petits mouchoirs-, o britànica –Peter’s friends-. Quan aquestes es produeixen al voltant de la catalanitat pota negra de la sociovergència remenadora de cireres, no puc evitar recordar altres lliçons de lleialtat i amistat més dures com Mystic River.

Just abans que la sentència de l’Estatut ho engegués tot a can Pistraus. Un parell de mesos abans de sortir per primer cop emprenyats al carrer a protestar, i de descobrir que som legió, vaig fer un post lànguid i nostàlgic que duia per títol Plany polític generacional. Aquests dies m’he retrobat amb aquells nens i nenes de l’escola. El nostre arròs polític no s’ha covat, hi he trobat empenta, impaciència i voluntat de posar-se el país a la gepa. Potser als cinquanta anys no estem per heroïcitats futbolístiques, però estem en el millor moment de la vida per jugar el partit de la dignitat nacional, i per guanyar-lo.

Des del primer dia que em vaig tornar a posar a repartir pamflets –ho explico també aquí al bloc, poc després del Plany-, el que més m’he trobat a les reunions i conspiracions on em conviden és a mi mateix, als meus amics d’infantesa, als destronats reietons del miracle democràtic espanyol, aquells als qui ens van vendre la putrefacció política catalana com un oasi de tolerància i al borbó com un amic. La classe mitjana catalana que es pensava qui sap què per haver fet unes vacances al Carib i donar estudis a les criatures, ha despertat del somni de la fraternitat ibèrica i s’ha trobat amb la llengua amenaçada de mort, la jubilació en orris, els fills a l’atur, i la política catalana en mans dels Corleone. I els té ben plens.

El fet que jo m’hagi desdoblat en Savalls i alimenti aquest bloc per apaivagar la  necessitat de fer el bocabrut, al final de les canyes, a l’hora del cafè, els va empènyer a demanar-me l’opinió sobre el que passarà amb tot això de la consulta i la independència. I la veritat és que no ho sé, que no ho sabem, però que aquest tren no hi ha Duran que ho pari, sobretot veient que tots els presents no estàvem disposats a soterrar la destral de guerra. Perquè tenim clar que Espanya va a per nosaltres.

El sentiment compartit es que si els veïns de l’altiplà volien que baixéssim del burro l’han vessada per un parell de generacions més, com a mínim. Als nostres fills no els faran el que ens han fet a nosaltres, no els tindran estabornits amb els mirallets de colors de l’autonomia, com si fóssim indis de La Trinca. Al feixisme del PP i al lerrouxisme del PSOE se’ls veu la tramoia, el rei va despullat i segons quines llaminadures cuinades als despatxos de la Vanguardia ja no colen, que se us ha vist el plumero, caps de suro! Serem independents, segur, el que no podem saber és quan ni com, però que nosaltres i l’enemic ho tenim coll avall és indiscutible.

I de mentres? –vaig proposar-. No hi havia temps per anar al fons de la qüestió, però mentre duri el procés aquest de futur canviant i cortines de fum, hi ha coses que se’ns han estat revelades i que podem canviar nosaltres, la generació estafada:

Si els qui ens representen políticament estan fins el coll de corrupció, de favors per pagar i de silencis miserables... cal que els passem per sobre i que ho denunciem si en tenim detalls i coneixença.

Si constatem que Foment, el Puente Aéreo, i la resta de golfos apandadores treballen en contra del futur dels nostres fills –que d’això va la independència, collons!- tenim dues solucions: o ho petem des de dins, o reforcem altres organitzacions de la societat civil que les esclafin com a cucs que son.

Si sabem que El Periódico y la Vanguardia són el què són, i representen la traïdoria més execrable que es pugui perpetrar en lletra impresa, què estem esperant a explicar-ho? a dir-ho cada dia a l’hora del cafè al bar? a denigra’ls cada cop que se’ns presenti la més mínima oportunitat? Que de compra’ls ja no vull ni que se us passi pel cap, al CNI ni aigua.

Només cal mirar el que ens envolta per veure la infinitat de possibilitats de viure la nostra revolta particular i col·lectiva en plenitud. Cal militar. Cal estar mobilitzat cada dia en defensa de la dignitat nacional. I, si, ho sento, cal posar-hi quartos quan es pot, i si m’apureu quan no es pot també. Perquè ja no és moment del “correm i aneu-hi”, que el país nou de trinca que tots volem, si no el fem nosaltres, ens el faran “ja-sabeu-qui”, els de sempre, els de Mystic River, els Corleone.

Demano perdó a les dones

Què, capullos? Avui toca fer poti-poti a les nenes? Pobretes? A compartir posts cursis o reivindicatius de color lila i explicar anècdotes de lo respectuosos que som en les nostres vides particulars amb les dones? Quanta hipocresia... Mare de Déu Senyor!

Jo he fet un silenci de ràdio volgut de tres dies. Des que va sortir la contundent enquesta sobre “penetracions violentes no consentides” (que és el que es preguntava a la enquesta) dins l’àmbit de la Unió Europea. Quanta misèria humana, quin silenci més feixuc, d’aquells de quan es produeix una execució en una presó franquista i la gent segueix anant a comprar el tortell de nata, que és diumenge.

Soc dels qui diu que les dones son animals diferents dels homes. I això em suposa molts problemes dins l’àmbit de discussió del que es considera políticament correcte. Jo considero que és fantàstic que siguin bitxos distints dels homes, perquè entre els dos ho podem fer tot.

Però una cosa es que a les noies adolescents no els agradi jugar wargames –poseu-vos com us poseu... incomprensiblement no en tenen el més mínim interès- i l’altre es tenir-les esclafades al món laboral, en els àmbits de decisió dels consells d’administració, i seguir mirant-se amb pinces els currículums de les que estan en edat fèrtil.

No contents amb això, els homes  a sobre ens dona per violar-les! Ostres, tu! Es que les estadístiques parles de entre un 25 i un 35 per cent de dones que han patit alguna vegada el sexe per imposició física. I penseu que hi ha un bon grapat de supervivents de la segona guerra mundial que ja fan malves, que la cosa podria ser molt i molt pitjor.

Ara que ja he mostrat la meva indignació amb aquesta llei de la selva de dormitoris, despatxos i discoteques, m’agradaria cridar una cosa: “Com és possible que surti aquesta enquesta i no parem màquines i ens asseiem tots a buscar solucions de debò!!!”. No heu sentit el silenci que s’ha produït després de la publicació d’aquesta vergonya cultural i social? Quin fàstic. Es intolerable, del tot.

I la cosa es pitjor! Els periodistes i les periodistes –sigh- tant els uns com els altres, es van posar en DEFCON 1 perquè en comptes de sortir retratades les societats meridionals i catòliques, la foto del mascle amb cervell en forma de polla resulta que era escandinava, britànica, germànica, gabatxa... l’essència del protestantisme, de la raó, de la democràcia i els drets individuals sortia tacada –de llarg- per sobre dels tios aquells baixets i amb bigoti que es passen el dia amenaçant amb inseminar tot allò que camini i no porti un presseguer penjant.

De la única cosa que s’ha parlat des que va sortir la colpidora merda del fang més ignominiós de l’abús del més fort, ha estat de les justificacions per salvar la vergonya dels paios del Nord d’Europa. Això es veu que era important, el fet que el 33% de les nostres amigues, filles, netes, mares, amants, dones, ex-dones, companyes de feina, joves o sogres puguin ser objecte d’aquest tracte brutal que suposa el “deixa’t o et faré mal” no ha despertat l’atenció de la població europea més enllà de quantes? Deu? Dotze? Hores.

Hi ha solució? Jo no ho se. Hi ha actuacions legals que considero urgents per posar en valor la dona com un igual. Una d’evident es equiparar la durada del permís de paternitat al de maternitat. Però jo no parlo d’això. Parlo de que fer amb aquesta situació de violència consentida. Tinc grans dubtes... el primer és si la castració hauria de ser química o en viu a la plaça pública. Un altre dubte es què fer amb els acudits masclistes? Com diu John Cleese es pot riure de tot però no amb tothom... i qualsevol persona pot distingir l’acudit de l’atac, la broma de la denigració... Els acudits “amb pinces” i en cercles intel·ligents, si us plau. Perquè la bèstia es per aquí fora i en s ronda a tots.

Voleu un exemple de comportament impresentable i brutal? Recordo un dinar a València. El recordo com si fos ahir. Jo era un pollastre de 23 anys i dinàvem l’amo de una marca de texans –tenia vora 30 anys-, la seva directora de publicitat, el seu director comercial, el meu director general i jo. En un moment determinat, el meu cap va preguntar educadament per la xicota del mascle dominant, del capo. I aquest, entre les riotes del seu comercial i la seva publicitària va respondre que se l’havia tret de sobre per molt que recordés amb nostàlgia les mamades que li havia fet de sota la taula estant, en aquell mateix restaurant de luxe a la valenciana, d’estovalles fins a terra, i cambrers que no feien preguntes. Quasi vomito allà mateix, i no és conya. El que us deia, química o en viu? I els que li reien la gràcia?

Ja que no ho fa ningú vull demanar perdó a totes les dones que em llegeixin, i a les que no també. Es fotut, perquè els paios que no se’ns acudiria mai violentar una dona fora l’àmbit del joc consentit –que es veu que hi ha gent que li va aquest rollo- som els qui acabem rebent la justa i indiscriminada fúria femenina que ens acaba fotent a tots al mateix sac. Poder teniu raó i nosaltres no fem prou per a controlar els descerebrats que us fan mal, que se us en foten a la cara i a l’esquena, que us contracten per menys pasta i us assetgen a la feina i a casa, encara que curiosament –i dit sense ànim d’ofendre a ningú- resulta que aquests impresentables son, trist i cert, els que més han lligat, de sempre.

Morir als 50 anys

Morir als 50 anys és una putada de les grosses. Fer-ho de sobte, sense avisar, als vius ens obra la porta als més baixos instints de supervivència, el desig de no patir, perquè encara que en el fons som tots morts des que naixem, no ens fa tanta por morir com patir mentre ets conscient que estàs morint. Però això es irrellevant quan veus que un dels teus ens deixa abans d’hora, massa d’hora.

Quan érem petits sempre ens estoraven les famílies dels amics que creixien sense un pare. “Es que el seu pare és mort”. Era un drama que flotava en l’ambient. En Javi no ha deixat fills per acompanyar, cert, fora pitjor, però deixa amics i amigues –i desconec si deixa xicota-. Deixa però als germans al Santi i a la Paulina, i uns pares que a ben segur no se’n deuen avenir. A El Senyor dels Anells, ja ho diu Theoden: “cap pare hauria d’haver d’enterrar al seu fill”. Es quelcom que va contra la naturalesa de les coses, un fantasma que em va perseguir molt de temps quan el meu fill Bernat, jove i indefens, es recuperava d’un ensurt que podia haver esdevingut fatal.

No voldria atiar les pors que ens venen de l’estadística de la parca, que ja va posar els seus ulls sobre el grup B del Thau, la classe, fa molts anys en forma de SIDA, i en fa uns pocs en forma de càncer en la Dervila, aquella noieta irlandesa de la que es va enamorar com un boig el Cesc i que era un sol de dona. El cert es que les bales cada cop passaran més a tocar dels Isards i que l’últim que quedi dempeus dirà amb tristor –com li vaig sentir dir al meu oncle als 90 anys- “jo ja vull marxar, son tots morts, no conec a ningú... que difícil és això de morir-se”.

“S’ha mort el Javi”. M’ho va dir l’Eugeni per telèfon. No és la primera ni la darrera vegada que em deixa de sobte algun dels meus i segueixo admirant-me de com els vius mantenim en vida als qui marxen a cops de records que no esborrarem mai, ni nosaltres ni el senyor Alzeimer, perquè si hi ha alguna cosa a la qual no podem renunciar és al que érem quan érem petits, ni a aquelles amistats viscerals, animals, de grup de salvatges innocents de pati d’escola  que no per no ser exercitades deixaven de ser reals tot i la distància, tot i ser conscients de no aprofitar-les prou, l’amistat incontestable, la “fides als kinsmen” ens resulta emocionalment indestructible.

El Javi era un bon jan. No puc recordar haver tingut mai un mal pensament del qual en fos l’epicentre. I no us penseu que no soc un paranoic patològic i un escèptic descastat, que ja sabeu que no soc fàcil. Per mi en Javi era Premià de Dalt –com molava un amic que visqués tot l’any a un poble d’estiueig, oi?-, era el jugar a futbol fins a no veure la pilota perquè era fosc, era el defensa en qui confiaves la virginitat del marcador en contra –no exagerem, el Javi es movia molt bé, quasi com els defenses de l’Ajax, amb elegància, però no era en Migueli que diguem-.

Sempre que me’l trobava per Barcelona el veia impecablement vestit, dins el seu món de gent poderosa i que “sempre sabien alguna cosa que tu no”, atent, simpàtic de collons de bon humor, i sempre, sempre, sempre acabàvem amb allò del: “ens hauríem de veure”, o “a ver si nos vemos”, perquè curiosament el castellà mai no va acabar d’abandonar les converses entre dos nacionalistes catalans, que el genocidi cultural ens va passar ben a prop.

Adéu Javi, sento allò que tu saps... però ja et vaig explicar que era impossible. Cada cop que pensi en la meva infantesa, i ho faig sovint, ara hi haurà una mica més de melancolia, tu entrena a fer de defensa, collons! Que d’aquí un temps serem tots junts allà jugant a futbol i els hem de passar per sobre als del A.