S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 18 de gener de 2014

El preu d'un contenidor d'escombraries cremat.


A Burgos, fins i tot a l’estiu, hi carda un fred de collons. Vaig arribar-hi la primera setmana d’agost del 1982, destinat com a fuseller a l’esquadró mecanitzat del regiment de cavalleria de muntanya España núm. 11. L’únic català d’entre tots els membres del Quinto del 81, vint anyets políticament i nacional tebis, militant de la convergència de la Operación Fracaso Reformista, per entendre’ns.
Feia un any que la involució havia arribat a les Corts amb tricorni i metralleta, manava Leopoldo Calvo Sotelo, un president del govern que proposava obertament empènyer la immigració castellano-parlant a Catalunya a fi i efecte de dissoldre’ns demogràficament com a cultura. El PSOE era a l’oposició i eren els anys de ferro, una època on els polis-milis s’enfrontaven als milikos i ETA es radicalitzava i actuava avui si i demà també.

El soroll de sabres era continu, de fet, aquell mes d’octubre els regiments acantonats a Burgos, els de la División Operativa del Territorio –es a dir pensada per actuar com a repressors intern i no com a força d’intervenció a l’exterior- Navarra número 6, els regiments San Marcial, d’infanteria de muntanya, el R.A.C.A 25 –d’artilleria de campanya- i el meu de cavalleria varem protagonitzar una assonada que va portar el nostre general de brigada a la Sala de Banderes per colpista. La cosa estava xunga, però xunga de debò, perquè els militars encara estaven “negociant” a la seva manera que això de la Constitució els fes el pes.
Burgos, una ciutat on de cada tres habitants un és monja i un altre militar. Burgos, capital franquista. Burgos, amb un hospital pagat pel general Yagüe i que portava el seu nom. I a Burgos, enganxat a la carretera de Vitòria on estava la caserna: Gamonal. Un barri obrer, de dretes a mort “Santiago y Cierra España, polacos de mierda, y vascos sois todos unos etarras”.

Us he dit que era l’únic català que vaig arribar aquell estiu del 82 al regiment, passats els tres  mesos prescriptius d’humiliació i novatada, de “tú polaco no te vas de rebaje de fin de semana, que me llevo a este granaino conmigo de tu reemplazo, y tu aquí te vas a quedar” . La meva tebior nacional va florir en forma de pensaments molt negres, foscos com la merda filla de massa calimotxo, i els bascs de l’esquadró em van adoptar, i s’acabaren els mals tràngols.
Sortíem "de potes" pel centre de Burgos, perquè a Gamonal... a Gamonal sempre s’hi acabava a hòsties. Es cantava al regiment:

Las chicas de Gamonal se han quejado al Coronel

Si se van las “bisabuelas” con quien vamos a joder.

El Coronel les ha dicho: ¡Callaros hijas de puta!

Si se van las “bisabuelas” aquí quedan los reclutes.

Los reclutas no queremos que son unos maricones

Queremos las “bisabuelas” que follan como leones.

Aquest era el nivell. Allà a Burgos, a Gamonal, vaig aprendre que els catalans parlàvem en català entre nosaltres per a molestar. Que els catalans érem uns privilegiats per Franco, que va posar a Catalunya tota la industria espanyola creant-la del no-res i a cost de l’esforç de tots els espanyols. També em vaig assabentar del fet que el català era un dialecte del castellà que no servia per a res. Que si el Pujol era judío, “que si los catalanes os pasais de listos tendrás que volver a Cataluña o montado en el tanque por la Diagonal o aceptar las consecuencias”.
En pocs mesos aquell convergentet de bona família passava els caps de setmana a Euskadi i convenia amb els seus germans de sang que els de Jarrai eren una colla de petit-burgesos i uns tita-fredes. Hipercor encara no havia passat.
El fet de ser un català per Burgos que es movia amb una “cuadrilla” d’Iñakis em va permetre veure com era i és de transversal l’odi dels burgalesos en general i dels habitants de Gamonal en particular a la diferència nacional. Com us he dit sempre, ens diuen que el nacionalisme es cura viatjant, i jo us dic que l’espanyolisme es cura viatjant per Espanya, i a ser possible fent-hi el servei militar. I si és a Burgos, millor.
Doncs això, el malestar social a Catalunya, les ganes de partir-li la cara a un urbano, o a un de la Brimo, sabem que existeixen en temps de crisi. Jo no en soc partidari, però entenc que hi ha mala maror... ara, vull deixar-ho per escrit: Les protestes polítiques dels espanyols en general i dels de Gamonal en concret, per un català que els conegui una miqueta, no valen el preu d’un contenidor d’escombraries cremat.

diumenge, 12 de gener de 2014

De Joguines Monforte


Faig aquest post a petició de la senyora Savalls, més que res perquè he hagut d’aturar-la a l’ascensor quan, armada i perillosa, anava a explicar a les autoritats pertinents la seva opinió sobre la desaparició de la nostra identitat comercial al centre històric de Barcelona. No és que no estigui carregada de raó, sinó que temo per la integritat física dels nostres representants electes, i soc home d’ordre jo.
Bromes apart, el tancament anunciat de comerços com la botiga Joguines Monforte ha despertat cert interès i molta esquinçada de vestidures per part de la premsa i del ciutadà d’infanteria. Però tots sabem que no passarà res, encara que tots intuïm perquè passen aquestes situacions vergonyants.

Era la crònica d’un desastre més que anunciat. L’actualització de lloguers permesa per la Llei anava a fer inviables tot un teixit de botigues i botiguetes de tota la vida. Negocis que coetanis al General Prim, mostradors on s’hi van repenjar Gaudí, Picasso o Rossinyol. Aparadors que feren les delícies de les Mariones Rebull, emmarcades en pedres que han sofert el bombardeig del General Espartero, que han vist la Revolució Gloriosa del 68 –la del XIX, la de debò, no l’estafa del maig francès- i han plorat la setmana tràgica.
Direu que ara es fàcil i que les meves llàgrimes son com les de Boabdil, i tindreu raó, som uns cagamandúrries que ens mereixem aquests càstigs a la dignitat, l’honor i la memòria col·lectiva. Perquè tot això es veia venir, i ningú no ha fet res.

Ara descobrim que als països civilitzats, a les ciutats amb les que pretenem competir, com Paris, l’administració evita la desaparició dels seus senyals d’identitat comercial a cop de Llei, exempcions, excepcions, subvenció, i -si cal- prohibicions. La ciutat de la llum protegeix de la seva desaparició vora cent vint-i-cinc botigues històriques que configuren la seva personalitat. Barcelona, en canvi, s’ho mira des del silenci de les seves autoritats públiques, i deixa que el centre històric esdevingui un gran centre comercial per a les mateixes marques multinacionals que hom pot trobar a Dubai i a l’aeroport del Prat.     
Hi ha un discurs descerebrat, va, superficial, acrític, i perillós de polítics i tertulians que ens parlaran de la Llei de vida, que cada cop és més difícil pel comerç independent sobreviure dins un món globalitzat a l’empara de marques globals que no són més que cromos repetits. I no es farà res per salvar els comerços que donen personalitat a la ciutat. Ho adobaran amb aquesta bestiesa de que “aviat tot es vendrà per internet”, afirmació que apart de falsa seria un suïcidi col·lectiu si l’acceptéssim com a inevitable, sent com som una societat amb la prosperitat construïda sobre el comerç –que de recursos naturals no en tenim de nostrats, si mes no mentre no acceptem com a tals el mesellisme dels polítics i l’avarícia dels amos de les Societats Patrimonials familiars, de les caixes i bancs, i els fons d’inversió que governen la ciutat.

La diferència entre un polític i un estadista es que el primer pensa en les properes eleccions i el segon en la propera generació. Quina mena de centre històric deixarem als nostres fills? Una Roca Village bastida dins del Barri Gòtic? Una ciutat de la que sentir-nos orgullosos o la plasmació del “Buy and Large” que anticipava la fabulosa Wall-e de Pixar? Perquè això que està passant te arreglo, però no tenen l’esma política ni la vergonya personal com per aturar-ho.
I no val a dir-me que com és possible que des del liberalisme del que tant em vento demani que el comerç sigui intervingut des de l’administració. Us respondré que mentre ho estigui el mercat de l’automòbil, la banca, l’agricultura, els carburants o la nostra vida privada amb lleis de l’avortament de l’Opus Dei em trobo més que moralment beneit per dir el que em sorgeixi de l’estomac. Que el liberalisme el que defensa és la meritocràcia i el trencament de la societat estamental, pel davant de tot, i fer la gara-gara als poderosos esclafant la possibilitat de la prosperitat des de la independència del petit comerç voreja el totalitarisme.

Les estadístiques desmenteixen el mantra aquest de que entre Internet i quatre marques globals associades a models de vida hi ha prou perquè la gent consumeixi i sigui feliç. La venda per Internet és important, però sembla que s’estabilitza en el percentatge que abans tenien els grans centres comercials de l’extraradi. Entre un 20 i un 30 per cent depenent del sector. Si bé es cert que per efectuar més del 50 per cent de les compres ens informem a la xarxa, els ciutadans del primer món no estem disposats a renunciar a l’experiència de compra presencial.
Quan ens gastem 25.000 euros en un cotxe... volem que ens facin la pilota presencialment –rollo botiga de roba a Pretty Woman- i quan volem llegir un bon llibre perquè ja en tenim prou de merda impresa per Planeta, ens agrada que un llibreter ens recomani alguna cosa especial. I és també per aquí per on plora la criatura: els comerços de tota la vida només podran sobreviure si l’administració els dona un cop de ma com a Paris, cert, però incontestablement, sense discussió possible, han de ser uns experts en el que venen, uns prescriptors híper-professionalitzats d’allò que tenen entre mans, perquè per viure del diner públic sense fer res de bo ja tenim la Sol Picó.

El tancament de Joguines Monforte és només la punta de l’iceberg de la banalització a la que ens veiem abocats en aquests temps de polítics de rajolí prim, però també és la constatació de la nostra mandra per defensar allò que ja es veu que perdrem. La premonitòria foto d’un futur mediocre i sense alternatives, similar als estats del centre dels USA on només es pot treballar a Wal-mart o a FedEx perquè tot lo altre ha desaparegut, per la desídia dels ciutadans enfront de la promesa d’una modernitat mentidera que el que fa és retornar-nos a un món que creiem desaparegut: un món controlat per quatre sapastres sense rostre, uns oligarques que no tenen res a envejar als qui remenaven les cireres abans de la revolució francesa. Potser que fora hora que diguéssim que ja n’hi ha prou, no?

divendres, 3 de gener de 2014

De SACYR i "IMMOBILARI"


 
Parlo amb el meu germà, arquitecte, sobre el tema de Sacyr, i faig que s’esbravi. Déu n’hi do. El resum és fàcil i cito de memòria... “la darrera obra pública que vaig fer va ser fot 10 anys. Ens varem conjurar al despatx per fer-la segons pressupost i entregar-la segons la data acordada. Mai més varem guanyar un concurs, sempre més varem quedar segons”.

El modus operandi de polítics i constructores és el següent: L’administració “vetllant pels interessos dels ciutadans” sempre atorga la licitació al pressupost més baix. Les constructores no tenen arquitectes en plantilla, tenen advocats, que redacten el projecte de manera que qualsevol canvi que faci el contractant comporti un augment del preu de l’obra.

Si tenim en compte que els polítics al capdavant de regidories, conselleries, ministeris i altres departaments, tenen per currículum ex-clu-si-va-ment la seva capacitat d’empassar-se les corrupteles dels capitosts del partit en silenci i ser més llepa que el  paio (o paia) que aspira al mateix càrrec que ells la combinació és explosiva. Pensem que Espanya ha fet ministre a indocumentats com en Corbacho i Catalunya va fer President un analfabet funcional com en Montilla.

Si a la baixa -per ser generosos- preparació dels polítics hi afegim que els quartos de més que es paguen per l’obra “no són seus”, que el nivell d’exigència democràtica dels votants és pràcticament inexistent, tenim el tros ben adobadet perquè els diners ragin sense control. Total... si no en tenim prous augmentem el dèficit públic que no passa res.

Es veritat, cal ser just, de tant en tant un polític pretén vendre cara la seva pell. Aleshores... hala-hop... porta giratòria i cadira a un consell d’administració, un parell de sobres al partit, uns confetis per la comunió del nano, un lloc de treball pel gendre, o ves a saber què. Que tothom té un preu i total... “paga el de atrás”.

Resulta que Wikileaks ja va denunciar l’any 2010 que l’empresa americana que competia amb Sacyr per la reforma del canal de Panamà (quina vergonya! Tot el món mirant les vergonyes de ‘IBEX) va dir que amb el pressupost dels espanyols no hi havia ni pel formigó armat. Va sortir a primera plana de La Vanguàrdia això? Oi que no? O a les planes d’economia d’algun mitjà de comunicació espanyol? Tenim la premsa que ens mereixem, no?

Què s’han cregut aquests panamenys? Ara resulta que volen l’obra al preu pactat per contracte? On s’és vist això!? Pobre Margallo... pobre Marca España! Per acabar-ho d’adobar... el govern espanyol, en comptes de mirar cap un altre banda i reduir-ho a una qüestió privada... S’alça en armes! DEFCON 1 que està en perill un amic d’Immobilari –repasseu el Padrí III-. I salta la ministra Ana Pastor, a la qual us recordo que pagueu el sou per tal que arregli rodalies d’una punyetera vegada, i s’ofereix per arbitrar una solució! Ai... reis i reines que encara ens faran rescatar Sacyr i el seu contracte amb diner públic.

Perquè sigui amb diners o amb dinades, el govern de les Espanyes ja ha comunicat al govern del Panamà (aquests també van anar contra Llei per independitzar-se?) que ajudaran a trobar una solució. Reunió de pastors... ovella morta: prepareu la butxaca.

Aquesta màfia, aquesta màquina de xuclar diners de tots per l’ús privat a canvi d’aeroports sense avions, ciutats de les ciències que cauen a trossos i poliesportius en general ha marcat la política espanyola durant els darrers 30 anys... Potser soc massa optimista... hauria de dir que la han marcada des que hi ha licitacions publiques.

Doncs... apunteu-vos-ho a l’agenda. Quan sentiu algun polític parlar que la independència ens garantirà poder invertir en les infraestructures necessàries pel desenvolupament del país, tingueu sentit crític i pensem-nos-ho bé si allò que volen construir cal, o no cal. Perquè aquests plors tenen raó de ser quan parlem de rodalies o dels desdoblaments dels punts negres de la Nacional II, o fins i tot de la més que necessària ruta alternativa i de franc cap a França. Però hem d’evitar que a la República catalana es reprodueixi aquest desori de desfalcs públics en nom del infraestructuralisme imprescindible. Que ens voldran reproduir aquí el sistema que tanta pasta els ha generat a Madrid.

Penseu-hi si us plau, no ens tornin intentar fer passar bou per bèstia grossa, que sempre hi haurà un polític indocumentat disposat a vendre’s, un pressupost que incomplir i un constructor generós amb els diners robats a tots nosaltres.