S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 28 de febrer de 2014

No prendràs el nom del liberalisme en va

En faré una reflexió calmada...

Però qui collons es pensa aquesta gentalla que son? Com poden limitar la pasta que a mi em surti de la pebrotera invertir en micro-mecenatge? que es que pensen limitar la pasta que un ciutadà pugui invertir a l'IBEX? A que no?

Hi ha alguns tòtems que de repetits, la gent ha acabat per agafar-los com a lleis universals. El primer de tots es que "el diner es covard". Oi que tothom ho creu això? Doncs no es veritat. El "diner vell" es covard, en canvi el "diner nou" per força ha de ser valent si vol tenir una oportunitat contra el status quo.

Espanya, i la Espanyeta que és la Catalunya dels Duran i el Puente Aéreo, de Foment i can Godó, basa la seva economia en una elit que a cop d'heretar societats patrimonials, o a cop de gestionar per l'ús privat companyies rendibles que abans eren púbiques (de tots els ciutadans), gestionen el "diner vell". Jugadors d'avantatge fan que el sistema es financi només -si, si, he dit només- mitjançant la banca. I a poder ser la gran banca, que ara aniran a follar-se les cooperatives de crèdit (que NO han provocat la crisi i son rendibles) amb l'excusa que son massa petites per sobreviure en un entorn globalitzat.

Així doncs a l'Espanyeta catalana i a la Unagrandeylibre, més del 95% del finançament empresarial passa per la gran banca espanyola. I dic "gran" per la mida dels pebrots que gasten i per la dimensió de la estafa del totxo -privat quan rendia públic quan no val res- i de les preferents. I, encara que no us ho expliquin, a la resta del món això no passa.

A França, un cop a la vida pots demanar un crèdit personal amb l'aval de l'estat -sempre que no tinguis antecedents delictius o similars- de 60.000 euros per obrir un negoci. A tornar, es clar. També pots crear un grup de persones que posen cèntims de manera regular en un pot i que per rigorós torn agafen la totalitat del que es posa aquell mes, sense interessos. Això darrer a Espanya no és legal, perquè l'estat no ha trobat forma d'arreplegar pasta per engruixir la quantitat que malversa any darrera any.

Com volíeu que els polítics espanyols deixessin caure l banca? Van anar a demanar en nom vostre -i meu- la pasta als europeus, que ja pagaríem entre tots la factura. I aquí segueixen ells donant lliçons des dels faristols de parlaments i congressos de diputats.

Internet ens fa lliures quan s'utilitza bé. I el micro-mecenatge dels Verkami i companyia obrien un porta a les iniciatives que mai serien finançades per la banca espanyola. Senzillament perquè els bancs d'aquí estan programats per deixar-te un paraigües quan fa sol i treure-te'l quan plou. Només donen quartos als rics per fer-se més rics. No importa el talent, el projecte, la inspiració... només vals si "tens possibles". Ara, aquesta colla de polítics intervencionistes, totalitaris, i de ferum feixista en lo ideològic i pel que es veu també en l'àmbit econòmic, estan disposats a capar la possibilitat de trobar pasta per projectes mitjançant petites donacions.

Bàsicament el seu pla és limitar la quantitat a demanar a 1.000.000 d'euros i a prohibir invertir més de 3.000 en un mateix projecte i 6.000 en la suma total de projectes finançats per una persona l'any. D'aquesta manera eviten que es puguin finançar coses grosses fora del sistema d'aprovació que ells mateixos controlen, per exemple una macro-consulta democràtica que requerís 2M d'euros o una pel·lícula sobre els GAL. Per a dir dues coses a l'atzar.

Això es greu... Però que em limitin els diners que jo vull invertir en micro-mecenatge a 6.000 euros? Els meus diners els perdo en el que em roti, on se és vist això? Al proper que els torni a anomenar "liberals" el penjaré del pal major! Que si Adam Smith aixequés el cap de la tomba fora precisament el que ell faria amb tota aquesta gentalla del PP que utilitzen el bon nom del liberalisme en va, només per seguir fent més rics als rics i impedir que nosaltres -l'escòria del món- ens en podem sortir i aixecar negocis de zero.

Un grapat de fatxes. Tal qual. Pobre Adam Smith...

dimarts, 18 de febrer de 2014

Empresaris per la Independència II

La polseguera al voltant dels empresaris i el procés català inunda els mitjans de comunicació. Ha parlat amb els Empresaris per la Independència i us faré cinc cèntims del que m’han explicat.

Segons aquesta organització, no hi ha cap criteri racional pel qual un empresari amb seu a Catalunya pugui considerar que la independència sigui dolenta per l’economia catalana i per les seves empreses. La secessió dins d’un procés de negociació amb Espanya i Europa, allunyada de criteris nacionalistes i definit en favor de la integració europea, portaria beneficis evidents per Catalunya, i probablement per Espanya.

El problema polític i econòmic seria el de independència traumàtica, una reacció dels partits espanyols i de les institucions de poder que en depenen que provoqués la expulsió de Catalunya de la Unió Europea, que multipliqués la sensació d’inseguretat jurídica de les empreses catalanes o estrangeres amb seu al Principat, aixequés fronteres a la lliure circulació de persones i bens, i que posés en risc la devolució del deute públic espanyol –i català- als seus creditors internacionals.

Per tant, segons els ExI, el problema no rau en la independència de Catalunya, sinó en la reacció antieconòmica, perillosa, i nacionalista espanyola. Cal doncs definir quin és el problema, per tal de trobar-hi una solució, i el problema és que les elits espanyoles –d’aquí i d’allà- no estan disposades a canviar les regles del joc, encara que això signifiqui passar per sobre de la voluntat popular.

Des del món de la política i dels mitjans, es segueix insistint a donar veu a una minoria de representants del món econòmic que viuen d’aquest estatus quo actual. Resulta evident i humà que Rosell i Gay de Montanyà es manifestin contraris al procés, no ho és tant que diguin que “els empresaris no han de prendre partit políticament”, mentre defensen el Pacte fiscal que no deixa de ser una solució política tant clara com el immobilisme o la independència.

Els Empresaris per la Independència manifesten que tothom és molt comprensiu amb el fet que els jugadors del primer equip del Barça no expressin la seva opinió política “perquè perjudicarien les seves carreres esportives”, però ningú no entén que no hi hagi empresaris de pes que estan en favor del procés privadament, que posin cara a la reivindicació popular quan ells es juguen l’empresa, la feina dels seus treballadors, el prestigi de la marca, i el quedar exposats a la revenja mediàtica del unionisme. Es per això que no hi ha visibilitat de persones conegudes en el món empresarial en favor de la independència, demanar heroisme personal quan la maquinària de la venjança estatal està ben greixada resulta hipòcrita.

Curiosament, manifesten els empresaris, ens trobem en la situació d’haver de fer un pla de negoci, de contingència, per tal de què farem si quedem fora de la Unió Europea. “Nosaltres que érem els més europeistes del món!”. De fet, la reacció tímida de les institucions comunitàries ha deixat fora de joc aquest col·lectiu acostumat a viatjar arreu del món, fins al punt de estar cada cop més temptats d’abraçar l’euroescepticisme del nord d’Europa.

Ja seria una paradoxa final digna d’una pel·lícula de Berlanga, que els qui haguessin de convèncer a Espanya de no expulsar-nos de la Unió acabessin per ser els Rosell, els Gay, i el teixit empresarial del estatus quo que viu dels contactes amb l’administració de Madrid i dels favors de la llotja del Bernabeu.

ExI defensa que objectivament la independència de Catalunya és bona pels catalans i pels espanyols. Les eines pròpies dins de la Unió Europea, sense haver de passar per un dèficit fiscal i de infraestructures al servei del caciquisme de les elits polítiques extractives que governen Espanya, impulsarien Catalunya com a motor econòmic. Això no ho dubta ningú, cap expert, cap economista, ni ningú amb dos dits de front.

I Espanya, doncs? Els del morro fort direu que tant se val, però no és cert:

1.- Espanya és un bon client de les empreses catalanes –com repeteixen fins a l’extenuació els propagandistes del boicot-, però Catalunya també és un mercat que compra 40.000 milions d’Euros l’any a empreses espanyoles –aquest detall el nacionalisme espanyol l’amaga-, que es beneficiarien de tenir un client capaç de consumir més els seus productes, tant de consum com industrials.

2.- La millora de les infraestructures catalanes afavoriria les exportacions espanyoles, que digui el que diguin el PSOE o el PP no passen per la M-40 sinó per la Junquera.

3.- Espanya hauria de dimensionar el seu sector públic –passant per defensa fins arribar a les seves erràtiques polítiques de subvencions agràries- a la seva realitat econòmica. Fins i tot hauria de plantejar obertament la necessitat d’una reforma agrària.

I segueixen anomenant aspectes que els veïns haurien de reformar, i tots em semblen bons i positius per a la ciutadania espanyola. Potser l’últim servei dels catalans als nostres cosins germans espanyols serà obligar-los a organitzar-se millor marxant de casa amb bon vent i barca nova.            

En resum, segons ExI, si Espanya no ha trobat forma de definir-se de manera plurinacional, si no ha pogut ni volgut respectar les minories nacionals, potser és una llàstima per a alguns, però els catalans siguin empresaris o futbolistes d’elit, volem decidir el nostre futur de manera democràtica i sense traumes. La resposta no pot ser “en la Constitución eso no me viene”, i molt menys “os expulsaremos de todas partes, aunque eso provoque la ruina de Cataluña y por ende de España”. No és racional.

Cal diàleg, i tant! Però per a decidir com marxem sense destruir l’economia d’aquí ni la d’allà. Catalunya no pot permetre que li exigeixin renunciar a la seva llibertat, a la seva cultura i a la seva prosperitat; però espanyols tampoc haurien de permetre que uns pocs polítics i uns menys empresaris del BOE els segrestin el futur en nom de la sacrosanta constitució del 78 ni de la “unión de destino en lo universal”.

La democràcia mai és el problema, sinó la solució.

dissabte, 15 de febrer de 2014

Ja no queden senyors Monràs, President


El President Mas va demanar ahir que els empresaris s’impliquin en el procés polític que viu Catalunya. Ho va fer a la presentació del llibre Capitans d’Indústria, que recull la història d’algunes de les nissagues catalanes que varen construir la Catalunya moderna.  
Tot plegat és divertit, o no, perquè com ja sabem: “res no és innocent”. La presentació va tenir lloc a la sala d’actes del Banc de Sabadell, una entitat que té un President de nom Josep i cognom Oliu que vint-i-quatre hores abans havia manifestat que “les possibilitats que Catalunya sigui independent son molt petites”. Si això no és implicar-se en política... que baixi el Senyor Monràs de cel i ens ho expliqui.

Em direu que qui és el Senyor Monràs. I jo us diré que era un amic del meu avi, també banquer com ell, un home d’Acció Catalana que de ben jove es va posar el Banc de Sabadell a l’esquena enmig la crisi del 29, el va fer passar el Via Crucis de la guerra esquivant una condemna a mort per ser banquer i ser de missa, en va conformar el seu esperit comercial, de banc proper a l’empresa catalana i que va contractar com encarregat del negoci al pare del Josep Oliu.
Les empreses, les catalanes també, son entitats vives i amb els anys el fill de l’encarregat va esdevenir President del Banc Sabadell mentre que la família Monràs es venia les accions davant del desembarcament al consell d’aquesta mena de nous empresaris i parvenus –els qui en Mas espera que s’impliquin en el procés- com en Lara, en Nin, o l’Isak Andic. Jo em pregunto... President Mas... si tota aquesta de colla de botiflers no ho estan prou ja d’implicats amb el procés? Ho estan per tal de fer-lo detonar.

Els empresaris catalans, majoritàriament estan a favor del procés. I tant! El problema es que és impossible visualitzar-ho a la premsa per tres raons.
La primera és que el gruix de l’economia catalana, més del 95% dels llocs de treball i prop del 80% del PIB està en mans de petites i mitjanes empreses, els quals propietaris son gent absolutament anònima. Desconeguts pel gran públic i irrellevants pels mitjans de comunicació i pels polítics. I els pocs que son una mica coneguts, ho son per estar al front de marques comercials que poden quedar marcades per boicots i mala astruga, i per tant, sàviament, mantenen els seus desitjos nacionals en la més estricta privacitat.

La segona raó es que les estructures patronals catalanes –i espanyoles- estan en mans de gent que ve del món de l’empresa i que van deixar de ser empresaris fa molt de temps. Gent com Gay de Montellà o Joan Rosell... que fa eons que no donen un pal a l’aigua –que diuen els castellans- i que només fan de polítics, d’encarregats dels Oliu, Antic, Lara o Fainé.
La tercera es el gran complex d’inferioritat del moviment d’alliberament nacional que confon empresari important amb brillantina i camisa de “ralladillu”. Que es pensa que els empresaris son els directius de la Caixa, i que molts cops, des del seu esquerranisme de xiruca, considera que això dels empresaris és l’enemic i que millor no parlar-ne, seran importants a la República Catalana... però la construirem a la seva esquena.

Catalunya està beneïda d’un teixit industrial i comercial, de moltes famílies emprenedores de tota la vida, que competeixen i donen feina des de l’anonimat de la petita i mitjana empresa. El provincialisme estúpid dels mitjans i dels polítics –fins i tot els independentistes- menysprea aquest tipus de teixit econòmic quan és molt similar a l’alemany. Que ens falten grans marques? Cert. Que ens falta capitalitzar millor les empreses? També. Ara... que si hi ha una garantia absoluta de que això no millori es mantenint l’estatus quo dels Oliu, Fainé, Lara i la resta de d'integrants de  la Santa Aliança, que ara es volen fer la foto com els “nous homenots constructors del país” quan no deixen de ser els fills dels encarregats.
El President Mas te mala peça al teler si pretén que els empresaris del paper couché donin la cara pel país. Els avis, els fundadors, de les nissagues que varen fer Catalunya jeuen als cementiris modernistes. Aquella gent que van començar les seves carreres empresarials amb una mà davant i un altre al darrera i que retornaven a la societat els seus guanys en forma de mecenatge cultural i social varen morir políticament el juliol del 36 –empesos per la història a suportar una Espanya casernària- quan no varen morir del tot aquell agost a la carretera de l’arrabassada. Ja no queden senyors Monràs... ara us heu d’entendre amb Olius i companyia.

President, els empresaris que volen la independència del país i en defensen la seva dignitat i posen quartos al procés, vostè no els coneix. Perquè no estan dins el cercle dels lobbys ni del poder, ni dels mitjans... perquè prou feina tenen a trobar finançament, exportar, salvar llocs de treball, pagar impostos i tirar l’empresa endavant com per a sobre moure’s pels passadissos i els despatxos que cuinen el poder. Potser que canviï d’amistats i se’n durà una sorpresa de quanta implicació tenen els empresaris catalans amb el país i el seu futur.