S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 26 de maig de 2014

Les eleccions del canvi de règim a Europa (i jo estic encantat)


Ahir els catalans varem poder votar, i varem posar la papereta a l’urna, al menys els qui encara creiem que és la manera de fer palesa la nostra opinió política més enllà de pontificar al Facebook, vaja.

Intentaré fer-ne un anàlisi d’urgència sota tres paràmetres: el nacional, l’estatal i l’europeu. Els resultats son força complexes, i han agafat per sorpresa als interpretadors de la realitat –periodistes i tertulians- que tiren de tòpic i segueixen instal·lats a la guerra de trinxeres de tirs contra troians.

Pel que fa a Catalunya hi ha molts titulars a destacar. Però us ho explicaré a la inversa, si m’ho permeteu. Els partits del procés –Kafka sempre present- han guanyat de llarg les eleccions. ERC, sense que ningú sàpiga exactament la seva ideologia o pla de construcció europea, ha guanyat les eleccions. No es només que hagi tret 400.000 vots més que fa quatre anys –que es diu fàcil- si no que ha guanyat al cinturó roig de Barcelona –amb l’excepció del Baix Llobregat-. CiU, partit de govern i protagonista de les retallades més pantagruèliques d’Europa ha tret 100.000 vots més. ICV aguanta i millora resultats malgrat l’aparició del fenomen Podemos, la representació política del 15-M més enllà de la CUP, vull dir que la feina dels eco-socialistes és de mèrit i medalla. Els resultats dels unionistes ha estat desastrós, bé... desastrós és poc... catastròfic! Al PSC, als pobles, no els ha votat ni els seus regidors a l’Ajuntament! El PP ha obtingut uns resultats famèlics fins i tot als seus feus de Badalona o Castefa. I Ciutadans perd la meitat dels vots que va tenir a les eleccions catalanes, i entra al Parlament Europeu, només perquè de tant anar a parlar malament de Catalunya a Intereconomia, en Ribera ha convençut a part del franquisme sociològic carpetobetònic de que ell és la renovació política i moderna, i no la bruixa pirula de la Rosa Díaz de España. I jo estic encantat.

El missatge català als mitjans europeus és clar: volem votar i els partits sobiranistes mantenim el lideratge al país. I sabeu qui m’ho ha corroborat això? Doncs el Grup Godó. Aquest matí l’ínclit Barbeta, el cap de política de la Vanguardia, ja bramava que el President Mas ha perdut empenta i que ERC treu bons resultats perquè els independentistes s’han mobilitzat i els unionistes no. Una mica en línia Malícia Sánchez Camarga... allò de les majories silencioses. Es veu que en Barbeta desconeix el fet que els més independentistes de tots, els purs i incorruptibles, no van anar a votar i amb la seva abstenció han fet  tremolar les institucions europees d’allò més! A Londres, Paris... estan acollonits amb l’abstenció militant de més d’un que conec.

Però deixem de banda un moment si us plau el que ha passat a Catalunya. Que tots som prou grans per veure que la història i la voluntat de ser no ho para la Vanguardia, en Fainé, el follet del federalisme, ni els criptofalangistes que corren per la xarxa disfressats de bonhomia. Mirem-nos els resultats espanyols.

Si Espanya fos una democràcia de debò, avui petaria tot. El poder, el real, el que va anar a veure la final de la Champions a la llotja del Benfica, de sobte es troba amb que els seus encarregats, el PP i el PSOE, trontollen. No exagerem les coses, perquè les europees tenen un sistema de circumscripció única que visualitzen les minories, i per aquesta raó el PP i el PSOE han perdut el 33% dels diputats el primer i gairebé el 40% el segon. Que en deuen pensar els qui els tenen comprats a cop de porta giratòria als seus consells d’administració? Ahir els “guanyadors” de les eleccions no van tenir pebrots de sortir al balcó de Gènova a fer el pinxo, i en Rubalcaba va deixar la Valenciano sola, soleta, al capdavant del funeral de Ferraz. Suposo que peperos i sociatas deurien d’estar al telèfon donant excuses als qui paguen el tinglado, ni uns ni altres tenen prou força per sostenir el règim juancarlista, i els seus caps europeus hauran d’ajuntar-se a Europa per governar la Comissió Europea. Els partits del status quo ja no els quedaran més mentides per dir: a Europa Juncker –parent d’en Junqueras?- i Schultz son les dues cares de la mateixa moneda, com ho son aquí PP i PSOE. I acabaran per governar junts. Quina vergonya! El canvi de règim a Espanya ha començat, espero que aquest cop als catalans ens agafi fora de les seves fronteres. Si us plau, “amigos españoles, haced lo que tengais que hacer... pero esta vez no conteis con nosotros que acabamos pillando siempre”, i jo estic encantat.

El que ja se surt de mare son els resultats europeus. D’entrada, ja sabeu del meu euroescepticisme militant, i estic que em pixo de riure... perquè al final de l’espectacle resultarà que ens diran: “Vale, ¡Pesaos! ¡Anda! Independientes y ¡dentro de la Unión Europea!..”. i em veig al botifler del Duran anant a Brussel·les a presentar-se com a màxim expert en lobbies i prebendes a la catalana... i que no quedi ningú per a rebre’l!

Els titulars diuen que pugen els euroescèptics i els xenòfobs. Barrejant la UKIP de Nigel Farrage, amb l’Alba Daurada grega i a Marine Lepin en un poti-poti de “els dolents”. Mireu... als europeus, criats al bressol del invent aquest de la democràcia representativa, fa uns anys que se’ns diu que la següent generació viurà pitjor que l’anterior. I els grecs, els francesos, els holandesos... es pregunten... i quina diferència significativa hi ha entre el context polític dels meus pares i el meu? Ho endevineu? Se’n diu Unió Europea. I les diferents cultures polítiques de la vella Europa van a buscar les seves solucions clàssiques, allò que els defineix: els britànics donar l’esquena al continent, fondran les cabines telefòniques obsoletes i construiran un nou cuirassat per la Navy al crit de “ja us ho fareu”!; Els francesos? Doncs reafirmar que ells creuen en el sufragi universal i que no estan disposats a que els governin Barrosos i Van Rompuys triats a dit als despatxos de la Merkel amb els vots dels parlamentaris triats per analfabets monolingües com en Rajoy o el Zapatero.-que tanto monta monta tanto-.

Es pot dir del Front Nacional francès el que es vulgui, però vareu escoltar el que va dir la Marine Lepin ahir? No va dir “macagum els romanesos”, o “estic farta dels moros de Marsella”, va dir que França no estava disposada a ser governada per gent que no estigui subjecte al control democràtic dels ciutadans. I lo fotut es que te més raó que Santa Joana d’Arc. La Unió Europea és un malalt terminal, i els ciutadans de cada país busquen la seva solució particular per tal de rebentar-la. Els uns votant els extrems com a Grècia, altres votant estrelles de la tele com a Itàlia, i altres votant Lepins o Farages que per molt que aquí es digui que son ultradreta jo tinc la impresió que son a l’esquerra del PP, de UPyD o de Ciutadans, no fotem! L’Europa dels lobbies, els despatxos i els processos de designació de la comissió estil Astèrix a Còrsega (les urnes ja estan plenes) estan acabades, periclitades, finites. I jo estic encantat.

dimarts, 20 de maig de 2014

L'abstenció dels purs i els escindits

Aquest diumenge 25 de maig, els ciutadans de la Unió Europea som convidats a les urnes. Sóc euroescèptic des de molt abans de que fos moda, coses d’haver-me passat els estius de joventut a l’Anglaterra de la Maggie Tatcher. Per tant, no espereu que en tingui una opinió favorable a la gran estafa de Brussel·les. La Unió Europea ha resultat ser un pou de buròcrates posats a tiro dels lobbies multinacionals que pretenen regular les nostres vides sense respondre a la nostra voluntat política, ni a la justícia social, ni al més mínim respecte per les minories nacionals. No me’n alegro d’això, per molt que us pugui dir que “jo ja ho deia”, fot anys que sóc conscient que tenir raó no serveix de res. 

Dit això, també us diré que sort en tenim de que existeixi la Unió Europea pel que fa a la nostra condició de ciutadans espanyols. Que això és el que som fins a dia d’avui. Tenir passaport de la UE ens permet portar de tant en tant l’estat espanyol al tribunal d’Estrasbourg, i respirar reconfortats cada cop que Europa es carrega l’eix ferroviari central del PP i del PSOE.

Aquest diumenge els catalans podrem votar a les eleccions del Parlament Europeu, i potser serà el darrer cop en molt de temps, si la cosa es complica. Sigui perquè els euroescèptics acaben detonant la Unió, sigui perquè acabem nosaltres fora de les seves institucions, aquest diumenge podem emetre el senyal inequívoc que els catalans som aquí, que som vius, i que som ciutadans d’aquesta andròmina que s’inventaren Kohl i Mitterand.

La cosa és seriosa. I jo miro al meu entorn, i em trobo un munt de catalans de bona fe que ja hi tornen. Si, nois i noies, es veu que mai no en tenim prou de fer el ridícul. Històricament, els independentistes de tota la vida ens hem caracteritzat per l’escissió i la puresa. Si, si... emprenyats els uns amb els altres, criticant l’opinió d’un i els actes de l’altre, formant grups i grupets que no arribaven a la mida d’escamot del Front Judaic d’Alliberament que retratà la Monthy Python a la Vida de Bryan. Que si Països Catalans primer que tot, que si socialisme es llibertat i és previ a qualsevol consideració nacional, que si no llegeixis aquest autor, que si no votis aquest partit, que si aquest és un infiltrat, aquell un submarí i en aquell li fan pudor els peus. Ara no m’ajunto, “jo tinc la Raó!” I el que és més important... “ells no!”.

Marxar d’Espanya és una cosa seriosa, que no farem clicant m'agrades al Facebook. Probablement la tasca històrica més rellevant, important i definitiva que hem afrontat com a poble. I hi ha coses que cal fer i no es fan –com tenir una candidatura única de partits catalans aquest diumenge- i altres que es fan i no caldria –com ara que en Tremosa faci el kumbaya als mítings-. No cal que em convenceu que hem arribat fins aquí en el procés malgrat els nostres partits polítics, ERC inclosa –no oblido el segon tripartit, Anna Simó-. No cal que em digueu que els que varem mantenir la flama encesa, els que havíem de callar a les celebracions nadalenques per a tranquil·litat dels Jorges Fernández Díaz i dels familiars sociovergents, durant anys i panys, hem hagut d’esmerçar temps i diners per aglutinar les voluntats més tèbies o perdudes, perquè jo hi era. Si som on som es perquè els catalans hem despertat, cert, però sobretot perquè als espanyols se’ls ha acabat per veure el llautó, i hem dit prou, i els polítics d’aquí no han tingut més remei que fer-nos cas.

Quan sento que hi ha gent que es vol abstenir el diumenge em posaria a plorar. Sobretot perquè els arguments em recorden aquell independentisme de saló, incapaç de crear una alternativa política seriosa, instal·lat en la crítica fàcil, la d’afeccionat del Barça que brama el dilluns el ridícul del diumenge, mentre esmorza al bar envoltat de gent que li dona la raó.

I aquest cop, ni tant sols és rellevant si hom és comunista, neocon, socialista, liberal o ensumacapellans. Tant li fot! Podeu votar dreta, esquerra, o mig-centros... Però cal que votem i ens deixem d’escissions i de pureses ètiques pròpies i intransferibles, perquè sabeu el que penso que sou tots plegats? Una colla de covards, de perdedors, de ploramiques sense propòsit èpic, de tietes de missa que no van a l’envelat per por que no les tregui a ballar el veí conco del tercer primera. Ho dieu de debò que us penseu que la resta de catalans estem enganyats pels partits? Per Europa? Que només vosaltres liderareu la nova revolució de la qual el món s’admirarà per la seva originalitat? Hi ha algú que ja hagi tornat a tenir l’idea de bombero de dibuixar una estelada per fotre-la a l’urna? O aquest cop us estalviareu frikades?

Els resultats del 25 només compten per a les lectures que se’n facin el dia 26. I per si no us en heu adonat encara –caps de suro-, del vot o no vot dels catalans pels partits que hores d’ara impulsen el procés capa la independència –perquè no hi ha d’altres que jo vegi, colla de sapastres!- en depèn que Europa ens prengui seriosament, que Madrid no pugui o no pugui destruir el poc poder polític del que disposem, que els Navarro, les Alícies i els Ribera quedin anorreats a la mínima expressió, que superem en vots als cripto-falangistes espanyols –ja sabeu a qui em refereixo-, que portem una participació més alta que els europeíssims fills dels Margallo i els Bono, i que ningú no ens pugui dir que el poble de Catalunya no creu en la democràcia, per fàstic que ens faci la UE, perquè resulta que quan som cridats a votar, ens posem a fer ganxet o a veure una pel·lícula de l’Oest mentre sospirem: “Ai... que tranquil que m’he quedat, escindit de mi mateix i suportant la magnitud de la sort que he tingut d’haver-me conegut en la meva puresa de criteri”.

Queda dit, espero que als de sempre –perquè sempre sou els mateixos- us agafi un atac de responsabilitat i no ens deixeu a la resta de catalans amb un pam de nas per tal de demostrar que vosaltres “teniu raó” i “ells no”, que n’estic fart d’aquest posat de suficiència. Aquest diumenge podem guanyar una batalla. Pírrica? Potser. En un front bèl·lic secundari? Probablement. Però als catalans la història no ens acostuma a donar oportunitats de rebregar els nostres vots als morros de la bèstia espanyola, i jo no m’ho penso perdre. Aquest diumenge, penso votar a les europees, perquè cal, perquè n’estic fart d’opinar i de resistir. El que vull és guanyar.

I ara... ja podeu entrar a deixar comentaris dient-me el nom del porc, per no ser un purista com vosaltres i per no afegir-me a la enèsima i darrera –per ara- escissió.

dilluns, 12 de maig de 2014

La tercera via de la Vanguardia


Els unionistes perversos, el club de la Diagonal, els encarregats del Pont Aeri, de la Santa Aliança, ens diuen avui des del seu bolletí oficial –la Vanguardia, si no us en havíeu adonat- que “La opció majoritària és el pacte fiscal i competències blindades”. Ho fan després de advertir-nos subliminalment a primera plana que “Els pro-russos voten sense Llei”. S’albira un canvi de règim que els agafa amb el pas canviat i els pixats al ventre, i la seva reacció es dir-nos que en realitat no pensem com pensem si no que apostem per una cosa que no existeix: la tercera via.

Quan obres les planes dels paperots d’en Godó i et trobes uns gràfics tant polits... què voleu que us digui? Doncs la cosa fa patxoca. Si a sobre t’envien al pobre Basté a defensar lo indefensable, i et deixen anar en Cuní a sembrar les llars catalanes d’incertesa des de la seva canongia televisiva, ja tenim debat sobre una oferta espanyola inexistent! Que la cosa té pebrots!

L’enquesta que publica la Vanguardia està feta sobre un total de 570 catalans, ho deixo dit per a tranquil·litat de les masses que segueixen aquest blog. Que ningú no es posi nerviós. Tot i això, faré veure que m’ho crec. Vull dir que m’ho empasso tot, que els espanyols aterrits per la secessió catalana posen sobre la taula de negociació un mea culpa cultural i un potser que no us escanyem tant. Imaginem-nos el que és inimaginable, total els catalans per tal de no molestar i caure bé a Madrid ens en hem fet de encara més grosses a nosaltres mateixos.

Truca a la porta l’estat espanyol i ens diu que si, que som nació, que no es tornarà a posar en quin idioma ensenyem a les criatures, que podem tenir seleccions nacionals esportives, que en comptes d’un vuit per cent de diners sense retorn, ens posen un topall del quatre. Què dic del quatre? Del dos per cent! Ens prometen que la casa real passarà tres mesos l’any residint a Barcelona –que això ho fan els britànics i queda molt plurinacional, per molt que a nosaltres ens la porti fluixa- i que aprendran català de debò de la bona. TV3 es podrà veure arreu de l’estat, i TVE emetrà el 30% dels continguts en català. La tercera part dels ministeris tindran seu a Catalunya i la catalanofòbia quedarà especificada com a delicte penal a lleis i constitucions.

A veure si ens entenem. Imaginem-nos que els espanyols per tal de no perdre la batalla de la història, renuncien a la seva pròpia definició d’Imperi i es foten un tret plurinacional al peu. Ens ho hem d’imaginar d’aquesta manera, perquè si l’oferta no és d’aquest calibre no seria acceptada ni als despatxos de la botifleria més servil, incloent-hi el d’en Duran Lleida. I ho dic sabent que això no passarà, perquè ja vindran els Alfonso Guerra, els Monago i les Rosa Díez a passar el ribot. Tant me fa. Suposem que van i ho fan: la mega-oferta-soborn per tal que la cosa segueixi repartida com està ara, però sense que ens insultin per voler sobreviure com a poble i com a economia.

Faig aquest post de manera profilàctica. Per tal de que quedi dit i que quan ens vinguin amb els mirallets de colors de la tercera via -perquè us ho asseguro que vindran- podem tots rellegir-nos i recordar que volen aquesta gent que truquen de matinada, i ens deixen la Vanguardia enverinada al replà. 

Aquesta gent, i no només els seus dirigents si no també una part enorme de la seva ciutadania, son els qui consideren que essent com som “molestem” la seva unitat de destí històrica. Representen el país més mentider, corrupte i antidemocràtic al est del Danubi. Un país que permet la legalitat de la Falange. Un país que ha pervertit els drets processals dels ciutadans fins a convertir-los en el “detente-bala” de les classes dirigents per tal d’evitar la presó. Un país que esmerça els impostos dels seus ciutadans per a repartir prebendes i diners entre els bancs i les constructores que subornen als seus partits polítics. Un país que permet que la solidaritat europea amb els aturats andalusos es reparteixi entre patronals i sindicats, i que no ha fet res per evitar una generació perduda de treballadors. Un país incapaç de retallar un euro l’administració central mentre deixa sense assistència jubilats i malalts crònics amb quaranta anys de cotització a la Seguretat Social. Un país amb uns mitjans de comunicació lligats al poder, que amaguen vergonyes i delictes de polítics i manaires –com aquí, com aquí... aquesta és una conseqüència lacerant de l’espanyeta que hem reproduït a casa nostra-. Un país que no ha aturat cap contracte de compra d’armament en plena crisi, i parlo de més de 30.000 milions d’euros en caces de combat que mai no podran fer volar per manca de pressupost! Un país amb trens d’alta velocitat buits que no duen enlloc i que tornarà a invertir 3.000 milions enguany em aquest despropòsit. Un país sense independència judicial. Un país amoral. Un país amb uns nivells de frau fiscal dignes d’una dictadura centreafricana dels anys 70 del segle passat. Un país guerracivilista incapaç de perdonar, inepte a l’hora de revisar la seva pròpia història, que amaga als llibres de text escolar la barbàrie de la guerra civil i pretén vendre’ns el personatge impresentable i sanguinari de Franco com si hagués estat un tiet malhumorat. Un país que té per festa nacional matar braus i que, cofoi, permet retransmetre per televisió aquests sacrificis rituals en horari infantil. Un país amb una dreta ignorant i cruel i una esquerra dogmàtica i corrupte. Un país que quan es regenera ideològicament produeix monstres com Jose Antonio o Rosa Díez. El país de l’enveja malintencionada, l’odi a la diferència cultural, i la supèrbia miserable del gandul amargat per l’èxit del qui se’n surt treballant.

Espanya és, en resum, una catàstrofe per la història. Un desastre institucional. Una realitat apocalíptica on tot el que he esmentat en el paràgraf anterior es sabut, però ningú no farà res per solucionar-ho. Perquè a la pell de brau no s’hi generen solucions als problemes, només –quan la cosa es posa fotuda- acaben per arreglar-ho a hòsties i a administrar-se una bona dosi de revenja caïnita els uns als altres.

Dit això, i em quedo descansat, ja em pot venir en Màrius Carol, en Godó, en Cuní i el sum sum corda amb terceres vies, en Pere Navarro amb federalismes o en Rajalcaba i en Rubaljoy oferint-me el cel a la terra. Jo no soc ells. Jo no soc com ells. Jo no vull compartir país amb ells. Jo no vull passar la vergonya de tenir-los com a conciutadans. Jo no vull tenir res a veure amb aquesta gent. Jo no vull tercera via, ni ara ni mai. I aquí ho deixo per escrit.

divendres, 9 de maig de 2014

Si ens criden de Berlín, faríem bé d'anar-hi


En Félix és flamenc. El vaig conèixer el maig del 97 i hem estat companys de feina i ara som amics. Sempre hem mantingut una relació interpares, jo no parlo flamenc i ell no parla català, i ens hem entès sempre en anglès, que a ell el francès tant se li en fot . A tots dos ens agrada la història militar, i sempre hem fet conya basant-nos en un repartiment dels mercats europeus segons criteris bèl·lics. Segons en Félix, servidor soc el responsable del comandament del flanc Sud, dirigeixo les forces del Oberkommando de Barcelona.

L’altre dia que vaig haver d’anar a Berlín per feina, en Félix ho va saber i em va enviar un missatge: “If you are called to Berlín, you better go” (Si ets cridat a Berlín, faries bé d’anar-hi). Mig en broma, mig en serio, les coses estan així. Ho estan per mi, i ho estan per en Rajoy, en Botín i el sum sum corda. Oh Europa!

A Berlín vaig compartir anàlisis de mercat, de resultats, de publicitat, amb gent que conec fa dècades. Cadascú a casa seu, tots empresaris amb els mateixos mals de cap, i majoritàriament europeus. Són reunions profitoses. Ens trobem a fires i reunions de distribució, a Nuremberg, a Essen, a Stuttgart, Múnic o Berlín. Ens apleguem per treballar i també per fer un most o prendre unes weissbiers de darrera hora al bar de l’hotel.

Es un grup heterogeni, amb en Michael d’Amsterdam –the living legend-, el txec Martin –former rocker-, l’Albin de Copenhage, la troupe italiana d’en Roberto, en Christoph, el Francesco, en Marco, en Ruí de Portugal, la horda dels huns dels Uli, Jochen, Horst, els filòsofs de la vida Vassilis i Thesseus... i aquells que viuen a l’espai exterior de Robinson Crusoe... vull dir els russos o els suissos. Ens sabem la vida personal, les filies i fòbies, els mercats i els equips de futbol de cadascú.

L’alegre banda dels qui compartim les mateixes cabòries des dels nostres respectius Oberkommandos locals, dins d’aquesta Europa alemanya, tenim clars els mínims comuns múltiples que ens uneixen com europeus que som: La Champions League, la marató de borratxera i sexe dels Erasmus dels fills, en Mario Draghi, que els anglesos no són dels nostres, que no és casualitat que sempre ens trobem a can tedesco, que els polítics són una colla de corruptes incompetents i que això de la Unió Europea és una camama caríssima i totalment allunyada del nostre control.

La generació aquesta d’amics europeus venim d’allà on venim. Fills de la guerra freda, del socialisme real, de les dictadures mediterrànies o de les societats del flower-power i la societat del benestar. En resum... fills de la segona guerra mundial. Els nostres pares i avis s’havien bombardejat, afusellat, detingut, perseguit, exiliat o empresonat, els uns als altres. I no fa tant. Per a tots nosaltres, la Unió Europea, en el fons, va ser un invent per tal que no ens tornéssim a esbatussar els uns als altres, però se’ns ha quedat petita, ridícula, i fins i tot el més europeista odia les seves institucions i els seus dirigents.
 
Creieu que varem parlar de les eleccions europees en algun moment? Doncs no. Es clar que no. Tots sabem que està tot el peix venut i que Brusel·les és un cau de lladres i mercaders que es reparteixen càrrecs i pressupostos als despatxos sense que la ciutadania hi pugui fer gaire cosa. De fet, però, si que varem parlar de la Unió Europea. I us explico.

Resulta que la colla pessigolla ara tenim a les mans un producte que funciona, i parlàvem dels sectors que havien adquirit els drets de la llicència per fer-ne producte. No us en foteu, però un dels sectors crítics per a la difusió és el dels llençols i roba de la llar... i es veu que les llicències d’aquesta categoria mai no poden ser paneuropees perquè cada país té mides de llit diferents! Tots varem riure, i algú va dir “que rar que això no estigui encara sota una directriu de la Unió!, caldrà que muntem un lobby?”.

La Unió Europea és això. Anar a Berlín quan t’hi criden i si tens un problema muntar un lobby. I en aquest context ara, resulta que hem de votar el Parlament Europeu. Mireu, per molt que us diguin els mitjans de comunicació del règim, els mateixos que us varen vendre que dins la Unió Europea tots tindríem accions de la Volkswagen, la cosa aquesta d’Europa no funciona i difícilment el nostre vot servirà per reformar-ho. Tot i això, només ens queda el vot per deixar clar que existim, com a ciutadans i com a poble.

Ara ens venen uns quants sopars de duro. Del rollo que si guanyen els socialistes s’acabarà la política d’austeritat. Davant la qual cosa jo em pregunto amb qui carai us penseu que Merkel governa Alemanya si no amb els socialistes? O us diran que cal votar contra l’extrema dreta, barrejant el legítim euroescepticisme britànic amb els fatxes grecs de l’Alba Daurada. I la realitat es que per acabar amb els Lepins i Wilders el que cal fer és construir un poder polític europeu democràtic i creïble, no aquesta pantomima d’enxufats com en Barroso o el Van Rompuy.

Quin gripau això de les eleccions europees! quin gripau més gros que ens hem d’empassar. Però amics meus... aquest cop els catalans ens la juguem. Tenim l’oportunitat de muntar un ciri si anem a votar i arrabassem diputats a l’establishment del PP i el PSOE. És fàcil, son matemàtiques de primària. Espanya és circumscripció electoral única, quants més vots a partits catalans, quanta més participació “nosaltres” i menys participació “ells” més mal els fem. Cal que anem a votar, i me la porta fluixa –ai... ui... perdó- si voteu Terrimosa, Maragacabres o als peluts d’Iniciativa, però feu el fotut favor d’anar a votar.

I si, ja ho sé, els partits pel procés son una colla de egoistes, de brètols i de cagamandurries per no anar plegats a les europees, però què hi voleu fer? Si us quedeu a casa sota arguments i conclusions de perfil català, d’aquells tant dignes com “em sento traït”, “tant se val”, “aquest és un botifler”, “aquell no el puc veure”, “vull canviar el món des del sofà a cops de tweet i de m’agrada”, jo ja us entenc i us estimo i us tinc presents en les meves oracions al Monstruós Espaghetti Volador! Com a membre fundador de l’Associació Catalana de Tants-caps-tants-barretistes Escindits-d’un-mateix per la Independència de Catalunya, no puc més que donar-vos la raó als qui no voleu participar de la farsa europea aquesta, però si els partits sobiranistes no passen per sobre de l’unionisme a les urnes catalanes ningú ens prendrà seriosament. Ni en Michael, ni en Ruí, ni en Thesseus, ni l’Uli, ni ningú amb dos dits de front.

Si els catalans no anem a votar en massa el 25 de maig tornarem a perdre un llençol en la bugada europea. I a Brusel·les se’ls en fot de quines son les mides dels llençols catalans, que per ells, mal que ens pesi, seguirem sent espanyols fins que no demostrem el contrari. Què millor que fer-nos veure votant? Doncs ja sabeu: Pinça al nas i a votar a les europees, que si ens criden de Berlín, faríem bé d’anar-hi.