S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 30 de setembre de 2014

Censurado


Noxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxpuc xxxxxxxxxxx amb xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxells. xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxEllsxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxsonxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxforts,xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxixxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxnosaltresxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx estemxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxsols, xxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxi ara xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxveuremxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx fins xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxon xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxarribem xxxxxxxxels xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxuns xxxxxxxxxxxxxxxx

 

xxxxxxi xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxels xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxaltres. Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxPerò xxxxxxxxtot xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxestà xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxper xxxxxx xxxxxxxxxxxxxxfer xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxi tot xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxés possible.

 

Un xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx ordenament xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxconstitucional xxxxxxxxxxsense xxxxxx separació xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxdexxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx poders xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxquexxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx s’utilitza xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx contra xxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxla xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxpoblació xxxxxx és xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxla xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxconstatació xxxx xxxxxxxxxxxxxxxxdel fracàs xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxespanyol, xxxxi la xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxporta xxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxoberta xxxxxxxxxxxxa la xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxnostra xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxllibertat.

 

La primera xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxx xxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxbona xxxxxxxxxxxx notícia xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxés xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxque xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxahir xxva xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxpujar xxxxxxxxxxxxxxxx xxxx la xxxxxxxxxxxxxxxxxxprima xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxde xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxrisc, xxxxxxxxxxxxxxxxi xxxxaixò xxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxXXXXxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxno xxxxxxxxxxxxxxxxxxésxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx res xxxxxx ja xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
 
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxveureu XXxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxcom xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx hixxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxx hagi xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxuna xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxvaga xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxgeneral.

 

Jo no se vosaltres, xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxperò xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxjo xxxxxxxxxxxx xxpenso xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxvotar xxxxxxxxel 9-xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxN. Xxx xxxxxxxxxx xxxxxxx xxxxxx xxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxVisca la terra xxxxxx!

divendres, 19 de setembre de 2014

De ser escocès hagués votat que No

Quan jo era jovenet, vaig tenir el privilegi de ser acompanyat pels meus any d’adolescència per un gran home. Es deia Stewart Green, era general del exèrcit britànic i escocès per a més Inri. Va ser l’home que em va fer de pare quan jo era un adolescent i el meu pare era malalt, i haig de dir que em va anar molt bé i que encara li ho agraeixo a diari.

Pels meus amics independentistes escocesos l’Stewart era un “hun”, com Atila. Així es com històricament anomenen als escocesos unionistes, fidels a la corona dels hanoverians, i seguidors dels Rangers. Avui l’Stewart seria feliç, doncs la seva estimada Escòcia hauria votat i decidit romandre dins el Regne Unit. En paraules seves “ els escocesos professionals” haurien tingut el seu moment de glòria, i ara seria el moment de tornar a posar-se a treballar en coses importants.

De fet, per a ell, nascut a Glasgow, militar des dels disset anys –voluntari a la segona guerra mundial-, expulsat amb el seu regiment “de més països dels que tu podràs visitar en tota la vida” –com acostumava a dir- confessava que “nosaltres els escocesos som el primer poble conquerit i utilitzat per sa Majestat com a tropes de xoc, com els gurkes o els sikhs, i som molt bons en això”.

Haig d’admetre que si jo hagués acceptat l’oferta del general i m’hagués naturalitzat britànic, en el cas d’haver estat censat a Glasgow hagués votat que No. Trobo que el Regne Unit és un país amb grans defectes –el seu classisme, i el seu segregacionisme institucionalitzat en son dos- però amb la gran virtut de ser una democràcia de debò, una societat que sap separar perfectament la vida privada de la pública, respectuosa amb la diferència, orgullosa de la seva història i amb un gran, gran, gran sentit del humor.

A casa els Green hi vaig aprendre el respecte per la pròpia història, l’amor al servei d’armes, al regiment, i a la pàtria, però sobretot hi vaig aprendre tres coses: un infinit respecte per la democràcia, un abundós argumentari en contra la Unió Europea i a riurem del mort i del que el vetlla, perquè és impossible la democràcia sense riure-se’n d’un mateix.

També vaig conèixer el secret del que porten els escocesos sota el kilt, per a què serveix el sporran, a distingir quan convé un malt i quan un blended, quan és l’hora del gin-tonic i com es fan unes rosted potatoes. També hi vaig aprendre a escoltar, a ser escèptic amb els polítics i que mai no s’ha de parlar bé d’un mateix, que cal que ho facin els demés, i que quan ho facin has de treure-hi transcendència, si és amb un acudit millor que millor.

Ahir els escocesos varen votar que no volien ser independents. Ahir el Regne Unit, els seus partits, la seva premsa i la seva gent van tornar a donar una lliçó de democràcia i d’intel·ligència política –quantes en porten?- tancant un debat de la millor manera que es pot fer: votant. L’Stewart hagués estat orgullós, jo ho estaria.

Als escocesos no els neguen el pa i la sal de la identitat. Tenen seleccions nacionals, un respecte absolut en vers la seva peculiaritat i fins i tot poden fer servei d’armes a les seves pròpies unitats militars –tristament “amalgamades”, val a dir-. Un escocès pot ser Primer Ministre de sa Majestat i no s’ho haurà de fer perdonar davant dels anglesos, aquesta és la gran diferència amb els catalans: els escocesos son consubstancials al Regne Unit, i nosaltres fem nosa a l’hora d’explicar Espanya, ja no us dic si intentéssim governar-la.

Ahir Escòcia va dir no, però moltes coses han canviat al Regne Unit, i a Europa. La gran participació demostra que els ciutadans no es resignen a ser governats de lluny, i que quan l’objecte de debat és transcendent s’hi posen i volen dir la seva. Però hi ha una cosa que no ha canviat, segur... seguríssim... cap escocès independentista, cap votant del Si, ni ahir, ni avui, em canviarien el seu flamant, democràtic, i preciós passaport britànic pel meu coi de passaport espanyol tronat, ple de teranyines, fill de la democràcia orgànica, de l’herència del general, i del vergonyós pacte del 78. No cal dir... que jo no trigaria un segon en bescanviar-lo pel meu.

dilluns, 15 de setembre de 2014

Duran, el cant del cigne del darrer guerra-civilista

M’ho he perdut o en Duran tampoc va venir aquest cop a la manifestació de la Diada? Ho dic perquè llegeixo els seus tweets i sembla que el calb de la Franja sigui el Capità Enciam de les llibertats catalanes, i es clar, m’he quedat de pasta de moniato.

Donada la meva condició de persona superba i misantropa vaig decidir fa temps castigar als execrables amb el silenci de ràdio. Segurament per això no he dedicat mai un post al Samaranch, al Boadella, al Sostres o al Duran, però es que avui no me’n puc estar, i em saltaré la norma del “don’t feed the troll”, “no alimentis a la bèstia”, parlant d’ella.

Va en Sostres, li fot una entrevista al Junqueras, i el profe d’història de Sant Vicenç dels Horts li diu que està clar que no es pot descartar la desobediència civil en un procés com el que estem vivint. Quid pro quo, no? Els uns amenacen amb els inferns de la Llei, la presó i la Guàrdia Civil, i els altres en desobeir –pacíficament!- la imposició manu militari de la realitat que volen trencar. Fins aquí, home..., tot és normal, no? Entenc perfectament que Espanya ensenyi els seus poders coactius i que Catalunya contesti que no pensa plegar veles, se’n diu conflicte polític, se’n diu marcar posicions, se’n diu tensar la corda, se’n diu procés d’alliberament nacional.

Doncs va en Duran i s’hi fica pel mig. En Duran demanant unitat! L’home que ha fet virtut política del seu desacord amb qui el vota, amb qui li dona de menjar electoralment i amb els qui l’han posat a les diferents poltrones que ha anat ocupant al llarg de trenta anys! L’home que ha esdevingut el que diuen els mitjans de Madrid que és a cop de fosques reunions a despatxos d’aquest i d’aquell, trucadetes clandestines al mòbil i filtracions interessades a la premsa i a l’enemic per tal de presentar-se com la solució als merders que ell mateix genera! Ell? Precisament ell ha de demanar unitat?

Es evident que el paio aquest és un mestre determinant de què s’ha de parlar i de què no s’ha de parlar. Els catalans sortim al carrer i la muntem ben grossa provocant l’estupor del món per tercer any consecutiu, i hem d’acabar parlant de la zitzània que vomita el botifler de El Campell? Doncs es veu que sí, perquè l’home aquest juga a casa entre els mitjans de comunicació, i els tertulians del CNI ja li estan fent l’onada. Fins i tot jo he picat, què voleu que us digui?

Però es que en parlo, de les piulades d’ahir d’en Duran, per una cosa en concret. Per un detall execrable per la memòria i l’inconscient del país, que ell domina d’allò més. Una piulada, la que feia vuit, que és un torpede al imaginari col·lectiu d’unitat, de bon rollo, i de superació històrica de les ferides catalanes produïdes per catalans contra catalans:

“Potser es el que vol el PP: que guanyi ERC i ho destrossi tot. A Espanya coneixen la història del que ha passat quan han governat- Duran”

Es pot ser més miserable? 

Jo no soc precisament optimista amb la qualificació política dels quadres d’ERC, ho sento. Però es que els amics del Duran, el PSC dels genis de l’astrofísica com en Balmón o en Bolaño; el PP de la Sànchez Camarga o el trànsfuga del Millo; o fins i tot la Unió que ell dirigeix dels Pelegrí, els Espadaler o la psicòloga de darrera hora de la Ortega, em mereixen les mateixes esperances que la plantilla dels pericos per aquesta temporada, es a dir cap.

Però la mala llet del tweet no va en aquesta direcció. A més a més de dir que és el PP qui alimenta ERC –que és veritat fins a cert punt- de seguida ens diu que ho fa a consciència, que sap el què es fa, perquè el que vol és la destrucció de Catalunya mitjançant el mal govern del partit de Macià i Companys. Perquè l’únic cop que ERC ha governat Catalunya en la història, i això aquest x€¬@X!ªmpf de’n Duran ho sap molt bé, va ser als anys trenta, just abans que els seus venerats amics de l’ordre africanistes decidissin beneir-nos amb una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Com si l’aixecament militar del 18 de juliol fos culpa d’ERC, de nuestra mala cabeza, de ser uns somiatruites amb el cap ple de pardals, oi maco? Perquè tu no estaves parlant del tripartit, oi? Que se’t entén tot, ricura, que quan parles d’història tots sabem a què et refereixes.

“A Espanya coneixen la història del que ha passat quan han governat” en referència a ERC no te perdó de Déu. L’home aquest que ni es digna a sortir al carrer per la Diada ens diu el següent: “Catalans... si voteu ERC serà un desgavell perquè declararan la independència com Companys al 34! Si ERC entra al govern obriran les presons, armaran al lumpen i portaran al Fainé a la carretera de l’arrabassada! Ens podran declarar la guerra, suspendre la Generalitat i fer-nos passar pel redreçador un altre vegada a cop de bastó, d’escamot d’afusellament i d’exili!” Es això el que volies dir? Tu? defensor dels catalans a Madrid? Com pots ser tant calb i veure-se’t tant el plumero a l’hora, xato?

De totes les coses que veuríem durant aquest període històric, hi havia una que no m’esperava constatar de manera tant cínica i menyspreable: el desesperat cant del cigne argumental del darrer guerra-civilista nostrat: en Josep Antoni Duran Lleida. 

diumenge, 14 de setembre de 2014

La por ha canviat de bàndol

Què voleu que us digui? Es fa difícil fer una valoració de la V sense caure en el patrioterisme romàntic, o directament en la cursileria, i des d’aquestes planes provo de no fer-ho mai, tot i que de tant en tant se’m dispari l’instint literari de la motivació abrandada, pròpia de la proclama de banderí de reclutament.

Ho vàrem petar. Manifestació fora de mida i unitat de pedra picada. Felicitem-nos els melics i gaudim del goig del moment, que ens ho mereixem, què carai! Els catalans hem fet els deures i hem enviat un missatge tant potent que els dolents ja no poden amagar, ja no son les algaravies de les que parlava en Rajoy fa tres anys, sinó que el govern espanyol ha hagut de reconèixer la seva importància. Tot i que, insisteix la Soraya, ells no hi poden fer res perquè la Constitució els impedeix.

El que ens hem de preguntar es si les coses son diferents avui que el dia abans de la Diada. I haig de dir que si. Jo no les tenia totes quan es va convocar aquest happening colorista, més adequat per una sortida cultural d’escola bressol que per un combat polític amb una mala bèstia com l’estat espanyol. I em vaig equivocar, com em passa tantes vegades, alabat sia Déu!

En la lectura espanyola de la V hi veurem el reflex la nostra victòria. Que si semblava una demostració soviètica, nazi o nord coreana. Que si tenim el cervell programat pel pujolisme corrupte i el pensament únic. Que si les elits nacionalistes dels catalans ja tenien aquest pla a les seves ments perverses i conspiradores quan imposarem el terme “nacionalidades” al text sagrat de todos-los-españoles, es a dir la seva Constitució.

Els espanyols quan no entenen alguna cosa que sap fer un altre poble, i ells no, ho menyspreen i ho ridiculitzen. Probablement es tracti d’un mecanisme de defensa producte de la por, del saber que ells no estarien a l’alçada, de l’absurd que inventen ellos, se’n desprèn la misèria de no ser capaços i el pànic a que sia dit. Si els alemanys fan productes de qualitat, els diuen caps quadrats. Si els russos els estant comprant la costa a preu de saldo, els diuen que son uns horteres. Fins i tot se’n fotien de la marina nord-americana la vigília dels desastres de Cuba i Filipines, perquè aquests ianquis ni eren mariners, ni eren senyors. El menyspreu espanyol a la disciplina quasi luterana dels catalans a l’hora de mobilitzar-nos no és més que un altre constatació científica del fet inapel·lable que “nosaltres” no som com “ells”.

I aquí, què? Doncs em sembla que els partits pro-consulta, i molts polítics d’altres partits de la via invisible –o era tercera?- veuen que cada cop som més gent, que estem units per sobre les ideologies, que no pensem fer un pas enrere, i que peti qui peti volem votar. I tot això plegat, no és moc de gall d’indi –que diria el meu amic Eugeni-. D cap de les maneres acceptarem un pacte entre elits, ni entre elits espanyoles que és el que proposa el PSOE, ni amb la participació de les elits catalanes. Aquestes darreres ja ni tant sols son convidades a discutir la solució a Madrid, no els quedarà més que fer el paper d’estrassa que els pertoca, fent de claca des de La Vanguardia i el Círculo Ecuestre del proper nyap en forma de regal condescendent que ens proposi l’estat des de Moncloa i des de la Llotja del Bernabeu –i la poso en majúscules perquè tanto monta monta tanto-.

Mireu... a mi de la Diada em meravellen dues coses. La primera es que, fent un most al irrenunciable Bar Mònaco, vàrem aclarir els ascendents familiars i polítics dels presents, durant la guerra civil. Rient, va quedar clar que els nostres avis l’any 34 s’hagueren dit de tot els uns als altres, de tot menys maco. Faieros obrers del gas, gent de missa de pagès, ERCos sindicalistes i catalanistes d’Acció catalana o la Lliga. Dijous passat compartíem unes cervesetes i teníem clar que si gosessin enviar al President Mas a la presó, en comptes de quedar-nos a casa remugant, els muntarem una vaga general que fotrà enlaire la prima-de-riesgo, el dèficit públic, les seves exportacions, en Montoro, en Monago, la Merkel, els Bancs alemanys i la Virgen de la Paloma, tot a l’hora i fent-ne gran falla! Perquè aquest és el nostre poder: fotre-ho tot enlaire si ens dona la realíssima gana, a que fot? Oi que si que cou senyors de l’altre banda?


Perquè així com la primera cosa que em crida l’atenció del dia 11 és la voluntat d’unitat per sobre de la ideologia de cadascú, la segona i encara més important es que hem perdut la por. Ostres... es que és tant fort dir això essent català. Vull dir, dir-ho en plural, que de gent amb els pebrots ben posats no hem deixat de tenir-los mai, però dir que els catalans han perdut la por? El país del “no t’hi emboliquis”? El regne del “total els que manen aquí et donaran pel cul”? La terra del “entraran els tancs per la diagonal”? Els catalans hem perdut la por. Si fins i tot –que ja era hora, cony de sòmines- hi ha esportistes d’elit que es fan la foto a la mani i donen suport al poble és evident que ens sabem tants i tant forts que no podem pas tenir por de res. I un cop perduda la por sí que tot és possible, i si a més a més la por canvia de bàndol... ai... aleshores agafeu-vos bé als matxos que ho tenim a tocar.

dimecres, 10 de setembre de 2014

A deu de setembre de dos mil catorze

Escric aquest escrit a dia deu de setembre de l’any del Senyor de dos mil catorze. Tres-cents anys després que els darrers soldats d’obediència únicament catalana encaressin el darrer dia de servei d’armes, abans l’apocalipsi militar, polític i històric que els cauria al damunt l’endemà, l’onze de setembre del 1714.

Després de més de quatre-cents dies de setge, amb poca munició i la panxa buida, feien guàrdia a les muralles, jeien a casa o passaven les hores esperant el darrer atac jugant a daus o a les cartes amb els camarades. Mentre plovia a bots i barrals, potser aprofitarien aquesta darrera jornada amb la família, o fotent un darrer clau al bordell. Dels vora quatre mil que formaven les files reglades a les ordres de la Generalitat en quedaven prop de dos mil.

Certament quan els caigués el cel al damunt, a l’albada, serien molts més a les muralles. Perquè el poble, malgrat el patiment, la gana, les bombes i la derrota garantida davant el de Berwick, de ben segur que agafaria les armes en un darrer acte de dignitat ciutadana, de vergonya veïnal. Al capdavall, els homes, quan tot és perdut, només els queda poder mirar la mort de fit a fit i poder dir-se a un mateix “per mi no quedarà, que no sia dit que jo no vaig fer el que calia”.

L’èpica catalana, la mort en vida d’un país, la història segrestada pels qui ens la van reescriure a la seva conveniència ha estat prou tossuda com per sobreviure fins i tot a les nostres negacions. Aquest run-run de que els catalans fèiem ben fet de no refiar-nos mai de Castella va ser una constant en la vida privada i pública del país al segle XVIII, i al XIX, i al XX. Intentar revifar les nostres Constitucions davant el poder de la Cort de Madrid ha estat una constant des del regnat de Carles III a Espanya. I la resposta sempre ha estat la mateixa, amb diferents matisos, però que NO. Fins avui.

Mireu si va ser forta la repressió que segueixen negant-nos-la. Penseu per un moment la barbaritat que varem patir com a poble, que tres-cents anys més tard Espanya segueix insistint en que tot allò ho tenim magnificat. La mateixa Espanya que nega recuperar els morts de la guerra civil als seus germans, fills o mullers, com voleu que admeti l’holocaust institucional i cultural que ens van fer passar a tots plegats?

Jo mateix, que soc un diletant de la història militar, quan tenia divuit anys podia parlar tres hores sense parar sobre la guerra civil anglesa, fer una conferència escolar sobre les raons econòmiques de la guerra civil americana, o explicar la política d’aliances de la guerra dels set anys a Europa i la seva repercussió al Quebec, i no en sabia un borrall sobre la Guerra de Successió. Ho sabia quasi tot dels altres països i no en sabia res del meu. Entenia el salt històric que va suposar el canvi d’aliances de Prússia a França, per part d’Anglaterra, i no era conscient de la guerra que havia dictaminat –dos-cents anys i escaig anys abans- que jo hagués estat escolaritzat en castellà i no en la llengua dels meus ancestres.

Havia sentit el disc de la Història de Catalunya en cançons, que tocava el tema de passada en veu de na Guillermina Mota: “ai quin dolor que sento Déu meu Senyor, ai quin dolor la Guerra de Successió”; fins i tot... mireu si estàvem adoctrinats a cop de bastó, la cançó portava el verí d’una renovada rendició: “Ja cau Barcelona, perd la corona del seu Comtat, el fum i la glòria ja són història de la ciutat”. Per sempre? Pensava jo. I vaig començar a regirar llibres i artícles aquí i allà fins a descobrir les barrabasades que ens van fer els borbons i els seus servidors, d'aquí i d'allà. La nostra història no deixava dubtes que esvair, i vaig abraçar el separatisme. I fins avui.

Sense estat propi som poc, i potser estem condemnats a desaparèixer com a nació. Però es que sense Història no som res. Un poble pot fins i tot superar l’aniquilament de la seva llengua, com a Irlanda; pot superar l’extermini físic industrial i sistemàtic, com els jueus. Però un poble sense Història ni és poble, ni és res, i això l’enemic ho sap. I per això ens l’amagava, i per això ara ens la nega.

Avui deu de setembre, fa tres-cents anys, els catalans tenien clar que viurien lliures o moririen. Aquesta nit al Fossar de les Moreres, el President de la Generalitat de Catalunya retrà homenatge als darrers defensors armats de les llibertats i les Constitucions catalanes, espero veure aviat un nou exèrcit català sota les seves ordres, però sobretot espero que mai més cap català hagi de passar el tràngol que hem patit nosaltres, havent de pidolar de llibre perdut en article oblidat la nostra pròpia història. Mai més.

dimarts, 9 de setembre de 2014

Destiny: "La més gran producció cultural de la història"

Ja està aquí, ja ha arribat.

Fent una fressa espectacular, el pressupost de marketing dona per això i més, ja es pot comprar Destiny, un “nou” videojoc que ha estat qualificat per en Jordi Basté –el gurú de la ràdio- de la “més gran producció cultural de la història”. Podria haver dit senzillament “la més cara”.

Ja sabeu que em dedico a això dels jocs de taula, analògics, presencials. I lluito perquè tinguin el reconeixement de ítem cultural (ja no us parlo del fet que SEMPRE hem pagat l’IVA més car del món mundial, deu de ser que fem articles de luxe). Doncs resulta que els videojocs, a cop de talonari, ens passen la mà per la cara.

Tres-cents vuitanta milions d’euros de producció, la veu del Tyrion Lannister i música de Paul McCartney. Collons! Va dir un. A nosaltres fer un joc de shit you parrot ens podria costar... a tot estirar... anant-nos-en de l’olla d’allò més... quant? Dos-cents mil? Mig milió d’euros? Aquesta gent no només juga en un altre divisió, juga en un altre indústria, que no és la del joc.

Anem a pams. L’administració espanyola i catalana –va començar la basca- s’esforcen aposar diners públics en la promoció d’empreses locals que facin vídeo jocs. L’última notícia que en tinc es que l’Ajuntament de Barcelona posa a disposició de start ups quatre milions d’euros per tal que se’ls gastin en intentar competir en el món del vídeo jocs. Inversió per potenciar el joc de taula? No saben ni contesten.

Que la política espanyoleta és incapaç d’atraure talent és una constant matemàtica similar a la del dèficit fiscal català, però es que això em treu de polleguera, entre altres coses perquè l’administració regala a la meva competència pel temps dels jugadors els diners que amablement hem generat amb aquest IVA del 21% que pago religiosament. No em direu que la cosa no te pebrots.

Què ens diu l’experiència que passa amb els alumnes de “creació de vídeo jocs” i amb les start ups que conrea la classe política per tal de fer-se una foto entre modelnos i hipsters d’estar per casa? Doncs que la “indústria del vídeo joc espanyola o nostrada és incapaç d’absorbir dos tristos becaris l’any, i que la volatilitat empresarial d’aquestes start ups ultra-mega-ways-innovadores és més alta que la fe d’Unió Democràtica en la independència de Catalunya. Em sembla que tenen per eslògan “Toma el dinero y corre”.

Em direu que això del vídeo joc és el futur i que bla bla bla... i que les noves tecnologies, i que si el talent patatin o el talent patatan. Bullshit! Com diuen els americans “caca de la vaca”. Algú es pensa que un dissenyador de continguts tindrà la sang freda, i les bufes prou ben posades, com per aixecar el dit en una reunió de desenvolupament de producte de Destiny per reblar el clau i introduir-hi un nou concepte de joc, allunyat del que se sap que funciona globalment? En un projecte de 380 putus milions d’euros, creieu que hi ha espai per a la innovació temàtica o de game-play? Jo ja sé que els catalans som crèduls –ens varem creure allò de l’Estatut, no fotem!- però tant?

Quan els meus amics socialdemòcrates m’acusen de voler treure el poder d’intervenció de l’estat en la vida de la gent, es pensen que jo el que vull es que els vells malalts, quan ja no siguin útils productivament sinó un cost per a la societat, morin com a gossos a qualsevol cantonada. I no és això. Quan intento que l’administració no es gasti la meva –vostra- pastarrufa en fer volar coloms parlo d’això, de les subvencions a canvi de la foto d’una indústria que si alguna cosa no li cal... son els meus diners, que els en sobren.

Enviar una start up a lluitar contra Destiny, armada de 200.000 euros, és com enviar un grup d’enginyers a muntar una fàbrica de cotxes amb 2.000.000 i demanar-los que competeixin amb General Motors. Oi que no ho farien? Doncs amb els vídeo jocs, ho fan.

Ens diuen... “oh! Però igual sona la flauta”. Com que no han llegit res ni en saben de res, no han entès allò que la inspiració ha de enxampar-te treballant, i que l’has de vessar moltes vegades per ensopegar amb la solució. Els desenvolupadors d’Angry Birds –super-joc per a mòbil- havien passat per tres suspensions de pagaments i cinquanta dos jocs anteriors que amb prou feines s’havien pagat els costos de generació, abans de donar-se de morros amb l’èxit de la seva aplicació de smart-phone. Pretenen les administracions públiques nostrades repetir l’experiment amb els meus quartos? Fins que algú trobi algo que doni pasta... i se la quedi!!!???

El joc de taula podria donar feina aquí, a casa nostra. Impressió, il·lustració, disseny, correcció, traducció, logística. Amb inversions molt més humils i creant jocs amb possibilitats internacionals sota criteris de dimensió abastables. Però... sabeu què? No vull que els polítics hi posin un duro del erari públic! Em donaria per satisfet si traguessin les grapes i urpes de totes les indústries culturals, i ens deixessin a tots competir en pau pel temps de lleure dels nostres consumidors. Encara que haguem de lluitar contra un monstre del Big Brother com Destiny, al menys els seus productors no m’han collat a impostos per muntar el seu negoci.

Sort que el 9-N votarem i canviarem el món! (ja ho he posat abans allò que els catalans ens ho empassem tot, oi? Salut i fins la mani, que nosaltres si que ens juguem el nostre Destiny.