S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 30 de setembre de 2015

Ara em matareu

Ara faré allò tant meu de fotrem on no em demanen. Ho sento, però crec que es vital que s’hi reflexioni sincerament, que siguem madurs tots plegats.

El país ha viscut una revolució civil de cinc anys. El dia de la manifestació contra la sentència de l’Estatut varem sortir al carrer, veiérem que érem legió, i ens conjuràrem perquè aquesta vegada no ens ho tornessin a fer allò del truco del almendruco y ¿dónde está la pelotita?.

Vingueren unes eleccions, CIU va governar dos anys amb el PP retallant i va arribar la gran manifestació del 2012, el NO al concert del PP, i la caiguda del cavall sincera d’Artur Mas i de la burgesia catalana. La gent es va sentir alliberada, i per stupor mundi entre tots varem construir un moviment transversal que ens ha portat a tornar a tenir majoria per la independència al Parlament de Catalunya. Cosa que no passava, cal recordar-ho, des de la Junta de Braços de 1640. Fins aquí tot molt bé.

Avui, el gran tema que ens desafina l’orquestra, deriva de la conveniència o no de fer Artur Mas President de la Generalitat. L’argument de la CUP és sòlid: “No podem endegar un procés constituent amb gent que personalitzi la corrupció i les retallades”. Sembla un bon argument, però jo el desafio des d’aquestes ratlles, i ara em matareu.

Estic absolutament d’acord en que idealment hauríem de fer foc nou, de fet estic convençut que d’aquí a cinc anys els actors polítics catalans no seran els que tenim actualment. Però associar Mas amb corrupció, així a l’engròs, només serveix per fer una mena d’exorcisme infantil més propi de la transició espanyola del 78 que dels temps que vivim. Entenc que la gent es mogui dansant al voltant de tòtems als que oferir sacrificis, son els signes dels temps, però és tant cert com verídic que si bé el sistema de finançament dels partits ha estat sistèmicament tèrbol, la culpa ni és de Convergència ni del President de la Generalitat en funcions. No els excuso, però quina vergonya més voleu que pateixi el pujolisme, la dreta de rajolí prim, que veure en Duran relegat a tonto útil del socialisme i a la família Pujol foragitada del procés?

La dreta d’obediència catalana ha acceptat pop com animal domèstic. Ha oblidat les pors de la guerra civil, ha admès Companys com un dels seus, ha renegat del mercat espanyol per les seves empreses, s’ha avergonyit públicament dels Pujol –desterrant-los per in eternum-, i ha posat quartos i esforç en ajudar a bastir l’ANC i el procés. Perquè encara que molts no ho saben, molts dels qui han estat a les manifestacions, reunions, comitès, presentacions de plans estratègics per a pagar el cost de la transició nacional i –fins i tot- en un acte de vergonya torera posen en crisi la Unió Europea per poc democràtica. I he dit “encara que molts no ho saben”, son la dreta d’aquí, que en tenim, afortunadament, que els països no es construeixen sota una ideologia única sinó des de l’afany nacional comú i transversal, malgrat les diferències.

Deia que la CUP diu que no vol algú que representi corrupció i retallades. Tant se li en fot que l’aiguabarreig d’Artur Mas amb la corrupció sigui conseqüència de campanyes del búnker mediàtic i la brigada Aranzadi, i tant se’ls en fot que les retallades fossin justes i necessàries. Ja us deia que em mataríeu, però la Catalunya autonòmica del 2010 no podia seguir endeutant els meus fills i als fills dels meus fills, per molt que ens agradi subvencionar les operacions de galindons. No era possible. Altre cosa es que essent independents ho podem fer o no, i sobre això ja ens barallarem.

Pel que fa a les esquerres, així en general, us diré que n’estic fart de la vostra superioritat moral. Ser d’esquerres no dona dret a dir bestieses, a encadenar desastres, i a fotre en perill el país cada cop que la dreta nostrada acumula prou cabreig com per enviar el seny a dida i plantar-li cara a Espanya. Els purs de l’esquerra us vareu carregar el reformisme de Prim amb la jamància, la Solidaritat Catalana amb la Solidaritat Obrera, el 6 d’Octubre des de la CNT, la germanor republicana l’estiu del 36 apostant per la revolució en comptes de per la guerra, i ara us podeu carregar l’esforç de la dreta en la lluita nacional fent-los pagar un preu que no poden assumir, crucificant per alegria dels hereus de falange al paio que ha donat seguretat a les tietes conforme amb la independència ningú no prendrà mal. Si tingués cervells a mà us en repartiria uns quants.

No us poseu catxondos als amants de l’Artur que jo odio a tothom per igual. Un cop estovats els purs i solidaris de l’esquerra, entro amb els convergents.

Voleu fer el favor de no anar pel món donant lliçons? Voleu fer el favor de reconèixer que marxem d’un estat fastigós que heu permès i ajudat a construir? Voleu que us faci memòria? No, no... no parlo de la reforma constitucional que el vostre lobista calb –en Duran per qui no ho pilli- va ajudar aritmèticament i innecessari a aprovar amb nocturnitat. Parlo de que vareu ser vosaltres qui als 80 ajudareu a aprovar la Llei Corcuera, la del cop de peu a la porta sense mandat judicial, els qui li muntàreu al Felipe el Preparao les sessions de genuflexió a la Fundació Príncep de Girona, els qui heu fotut a la presó al Otegui recolzant una Llei de Partits que consagra el delicte d’opinió a Espanya.

Els convergents, com a convergents heu estat la vergonya de la dreta democràtica catalana, perquè el peix el cove que ens portàveu no només us el donaven malgrat el 3%; us el donaven perquè estàveu beneint un estat sense divisió de poders, amb tribunals especials i una monarquia hereva d’una dictadura. Vosaltres, els hereus del liberalisme d’inspiració anglòfila i democràtic tant nostrat, heu ajudat a construir la tifa de democràcia espanyola que hem hagut de patir els darrers 40 anys. Així que feu el favor de reconstruir-vos de debò i trobar persones netes sense peatges que pagar, envieu a casa a Felips Puigs i Bois Ruiz i deixeu de plorar pel Mas, que ja el defensarem la resta de catalans, si ens ve de gust.

Ja callo. Només dues claus, o idees que crec que hauríem de tenir presents. La primera es que l’alliberament nacional l’hem de fer entre tots, ningú en te l’exclusiva ni la superioritat ideològica. La segona que si bé la dreta hauria d’anar fent neteja d’autonomisme tronat, l’esquerra hauria d’entendre que de purs el cementiri n’és ple.


divendres, 18 de setembre de 2015

Que m'estic votant a sobre!

Les males llengües atribueixen l’anècdota que us explicaré a mon pare, cosa que em sembla estranya, doncs era home de dir el que pensava però extremadament respectuós. Tot i els dubtes sobre l’autoria he fet meva la seva frase, ja sabeu que jo no en tinc de segons quins problemes.

Eren els anys setanta, quan el general encara manava i els pares dels actuals ministres espanyols també manaven, a l’exèrcit i als ministeris. Uns coneguts de la família que vivien als EEUU van anar a dinar amb els meus pares, i allà a l’hora del conyac explicaren que el seu fill jugava a una cosa que se’n deia basquet i que estava molt bé. Es aquí on la llegenda atribueix a mon pare la següent  resposta: “Caram! Basket? No és allò que juguen uns fenòmens de la natura als patis de les presons?”.

Doncs això, que tampoc, que ara sembla que el gran partit d’un fenomen de la natura botifler com en Gasol ha empès a la Roja de bàsquet -que m’importa un daixonses- a guanyar un partit d’aquest esport de patibularis, està fent que hi hagi a qui li tremoli el vot a la ma. “Ai, si ens independitzem el nivell del bàsquet patri baixarà molt i molt”. Òbviament, se me’n fot. També.

No rigueu, però es que no suporto als qui reaccionen cagant-se a la primera amenaça, declaració pública, o retransmissió esportiva de ràncies connotacions tipus Naranjito o Amics per sempre.

Perquè lo del Gasol és el de menys. En dos dies, l’Obama que ell si que CAN però que nosaltres no que no CAN. Després un tal Margarito (més o menys es deia així, oi?), Gran Camarlenc de la burocràcia europea, i grec per afegir-hi més conya a la cosa, ens amenaça amb l’abisme insondable i l’espai exterior. Aplaudit, immediatament, pels espanyols d’allà i pel peix bullit de Vic, l’Espadaler, que diu que fora l’UE fa molt de fred, al qual la saviesa del tweeter li va contestar que fora del Parlament també. Ostres, tu! La Unió Europea que tant bé ens ha tractat com a país i cultura? La Unió Europea que... que... que... vaja... màxima i excelsa representació en la terra dels més nets i purs mecanismes democràtics? Que ens en quedarem fora? M’ho jureu?  

I per acabar-ho d’adobar, avui la Caixa i el Sabadell, mitjançant una mena de Federació dels Super-Tacañones que tenen muntada ens diuen que si marxem d’Espanya ells marxaran, que se’n duen la pilota i que ja no juguen més amb nosaltres al seu pati.

Això dels bancs nostrats si que m’ha arribat a l’ànima, perquè es de tots sabut i tant cert com verídic, que tant l’Oliu com en Fainé sempre m’han tractat de manera absolutament privilegiada pel fet de ser, servidor, un exemple de catalanitat genètica i biogràfica. Sempre recordaré el primer cop que hi vaig anar a demanar quartos, com pel sol fet de ser descendent en segona generació de la Molt Lleial Vila d’Olot, em posaren la catifa vermella de les grans ocasions, varen fer sonar les fanfàrries i les tenores, i em van rebre drets al bell mig de l’oficina tot dient-me amb la màxima solemnitat que “ho sentien, però ells només oferien un paraigües quan feia sol, que si plovia l’havia de tornar”. La catalanitat no dona avals, tal i com Roma no perdona traïdors.

M’esteu dient que el 27S podré enviar a dida amb un mateix gest, en un mateix acte introductori de la papereta, la Roja, la Unió Europea, i els magnífics i solidaris bancs nostrats? Sabeu què oi? M’haig d’esperar encara fins diumenge vinent? Mare de Déu Senyor! Que tinc una edat i no puc més! Afanyeu-vos a fer que passin els dies de pressa, que m’estic votant a sobre!

divendres, 11 de setembre de 2015

Que si tinc pressa? Pressa és poc

Si després d’haver-vos adoctrinat, manipulat i estafat al llarg dels darrers cinc o sis anys des d’aquest bloc, avui no us deia res haguera estat, mínim, lleig. Som-hi doncs, que se’ns gira feina avui i els propers mesos i anys.

M’he llevat aquesta diada alegroi, cofoi i desbordant de ginjolisme patriòtic. “Ja hi tornem a ser”, m’he dit a mi mateix, “els catalans tornarem a muntar una gran demostració de civisme, pacífic i democràtic per aprofundir aquest stupor mundi que generem anualment”.

He anat al lavabo i m’he vist al mirall. Ostres! “Com m’ho faré per posar aquest cos de hobbit dins de l’uniforme de les SA que dissenyà el pare del Carl Lagerfeld pel partit inspirador del nacionalisme excloent català?” I a més a més, jo que vaig suspendre plàstica cada any, ara resulta que he de retallar una cartolina dibuixant un punter microsòftic del coloret corresponent al tram de la Meridiana (on era això?) on no m’he apuntat encara?!

Es que això que ens ordena "el nostre líder messiànic, el corrupte del Mas, adobat pel missatge tergiversat deTV3" aquest any és força complicat. Que si el punter primer ha de ensenyar-se lateralment acompanyant el punter gegant que passarà pel passadís central, entre la multitud d’altres hobbits feixistes i d’origen exclusivament català, per després aixecar-lo amunt enlaire al so de la tenora i als crits de la senyora aquella tant simpàtica que viu amb un altre i un travelo en un piset del Polònia.

Però ens en sortirem, ja ho veureu. Si es que puc entrar a la web de la ANC que em sembla que en “Jorgito y sus muchachos” la han tornat a petar.

Bé nois i noies, esperem que veritablement avui sigui la darrera vegada que anem a fer el préssec coreà, perquè sinó ens en sortim voldrà dir que tot es mentida. Que la democràcia, els valors civils, les mobilitzacions de base, no serveixen per a construir alliberaments nacionals. Que tal i com diu en Sala Martin, si vinguessin uns extraterrestres i ens preguntessin per com decideixen les fronteres? els hauríem de seguir contestant: “Ah! Això ens ho arreglem a hòsties”.

Malgrat els insults, els menyspreus, les pors, hem arribat molt lluny, estem a tocar. A Espanya els partits ja comencen a tirar-se les culpes els uns als altres sobre el perquè Catalunya acabarà per independitzar-se, i convertint-se així en una Albània feixista fora de Europa, del món i de l’espai exterior. Estem a setmanes que el cas dels catalans esdevingui una gran oportunitat, un altre excusa, per endegar un procés de regeneració a casa dels veïns igual que el 1898, si... dels veïns... perquè aquest cop serem nosaltres els que fotrem el camp i no Cuba. Aquest cop, ja s'ho faran i si volen els enviem en Rivera que els posi mirant cap a Cuenca, que diuen ells.

Així doncs, que tinguem sort. Vaig a veure on acabo per anar a petar aquesta tarda mentre intento esborrar de la ment la imatge del Iceta ballant i deixat anar al so de Freddy Mercury ahir al costat del Pedro Sánchez; el discurs racista del Iglesias; els sofismes pseudo-demòcrates del Margallo; les botifleries del Rosell i el paio de Freixenet i les portades cutres de El Periódico, La Vanguardia i demés patuleia.

Ara a comprar cartolines! Si es que no em se avenir... Ostres... que si tinc pressa per perdre’ls de vista a tots plegats? Pressa es poc.