S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 30 de desembre de 2015

El meu riure histèric

Tenia tantes coses al pap que no sabia per on començar. Per una banda la situació desastrosa filla de la gestió del 27S, i per altre el riure histèric que m’agafa cada cop que sento els resultats del 20D. Avui amb una mica més de calma i perspectiva, m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que en penso, així en general.

Pel que fa a la política catalana el procés, tal i com estava càndidament imaginat, és mort. Una mort de vell, d’aquelles de fallida progressiva de tots els òrgans vitals. Primer es va col·lapsar la ANC, cedint el protagonisme als partits. El protagonisme i la pròpia ANC, posant-la en mans de polítics triats pels partits i enduent-se les icones cap a les llistes al Parlament. Tot seguit va ser el centre-dreta català, incapaç de trobar lideratges més enllà del President Mas, jugant-ho tot a la seva figura amb la que el país hi te una relació bipolar, heroica i tacada a parts iguals. Feble i sense dofí, el seu lideratge està més que amortitzat, i l’esquerra –la de debò, no ERC- pretén aprofitar l’avinentesa per transformar la transversalitat del independentisme entorn la dignitat nacional, en un independentisme bastit en torn el socialisme real, malgrat ser minoria a les urnes. Una situació irresoluble amb els resultats electorals obtinguts, on malgrat la victòria tothom es va afanyar a dir que l’independentisme havia perdut. Que no és cert? Tant li fot, si no va perdre a les urnes va perdre als faristols de les rodes de premsa i, sobretot, davant la impossibilitat de formar govern –i vistes les perspectives de desunió, afortunadament-.

No vull analitzar culpes i responsabilitats, perquè ja en teniu tots la vostra opinió formada i sóc conscient que no la podré canviar. El millor que podem fer és mirar endavant i pensar què podem i que hauríem de fer.

Aquests anys de mobilització, reunions, argumentaris i estelades al vent, ens han deixat algunes lliçons que caldria tenir presents.

La primera es que tenir raó, només, no serveix per a res. Però això fot anys que us ho dic i ni vosaltres em feu cas.

La segona es que Espanya ens pot fer riure de tronat que ens sona el seu discurs, però ells varen fer la feina: impedir el vot exterior ens va fer perdre el plebiscit. Mireu si en son d’eficaços. No podem menysprear mai més la capacitat d’Espanya d’aturar el procés.

La tercera es que estem sols al món, que ningú mourà un dit en el nostre favor, perquè ningú te res a guanyar, si de cas te quelcom a perdre, i que ni la UE, ni els EU, ens ajudaran a fi que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació: la independència per vies democràtiques i sense fer mal a ningú no es identificada com un problema, per tant, si no ho és, millor no mullar-se. Aquesta és la gran paradoxa moral, des del punt de vista de la geo-estratègia, si es que mai ha importat la moralitat en el concert internacional, que em temo que no.

La quarta es que hem pogut identificar els nostres flancs més febles: premsa, patronal, i partits. I aquí, si que hi podem incidir-hi. Son aspectes que depenen del que fem des d’aquí, cal castigar als mitjans que ens fan mal, cal destruir Foment substituint-lo per una patronal forta de caràcter inequívocament nacional, i és absolutament urgent reestructurar l’espai central de la política catalana a l’entorn de les restes de CDC a una banda i d’una ERC veritablement socialdemòcrata a l’altre.

Si els convergents i els d’esquerra segueixen volent presentar-se com a partits només catalanistes intentant aplegar els vots des del sentiment i la reivindicació davant Madrid –sigui el peix al cove o un referèndum, que en el fons és el mateix- en comptes de programa, regalaran la dreta a Ciutadans i l’esquerra a Podemos, quedant-se ambdues formacions lluitant per un electorat que n’està fart dels uns i dels altres. De la seva incapacitat per culminar un procés que els seus votants van endegar i protagonitzar malgrat, ai las, ambdós partits. Han d’entendre que hi ha 5 milions d’electors, i deixar de barallar-se pels 1,6 milions que son capaços d’aplegar plegats.

I a Madrid? Fàcil. Si aquest procés de independència afeblit el poden vendre com una gran amenaça, s’ajuntaran els del No, i perllongaran el règim uns anys més. Mentre Podemos hagi de mantenir la promesa del referèndum –que Déu vulgui no convoquin, perquè vist lo bé que ho hem fet ara mateix perdríem- hi haurà caos i desori a les espanyes, per això fora bo que anéssim a eleccions catalanes el mes de març: col·lapsaríem qualsevol intent dels podemites de tirar-se enrere, si es que tenen esperances de guanyar a Catalunya. Que les tenen.

Anar a eleccions al mes de març ens farà veure un nou escenari polític a Catalunya que clausurarà l’anterior sistema de partits. Hi haurà foc nou peti qui peti, i obligarà a jubilar el que els tribunals i la corrupció hagi deixat dempeus –mai agrairem prou al CNI la neteja que ens ha fet-. Els meus, la inexistent dreta democràtica neta independentista, es fotrà una galeta digna del PSC, però hauríem de ser capaços de crear un embrió que no pugui ser desballestat per la demagògia assembleària dels cupaires –quina decepció- i que pugui dir les coses pel seu nom des de la rectitud moral de tenir les mans netes. Se’ns farà llarg això d’assolir la llibertat, però queda clar que com estem ara tampoc la podríem assolir.

El darrer apunt es que la providència ha fet que el primer govern estatal que veritablement podria haver estat triat pels partits de obediència catalana, allò que el catalanisme polític de la transició ha intentat sempre i que només va assolir quan allò del Majestic, sigui el que sortirà de les eleccions del 20D. Bé... deixem-ho córrer i fem l´única cosa que ens queda: fer-los ingovernables anant nosaltres a eleccions, així Podemos i PSOE no s’entendran i veurem el suïcidi dels sàtrapes andalusos i extremenys del PSOE donant suport als enclenxinats de l’OPUS del PP, porteu-me crispetes si us plau.


En resum, que la mateixa deessa Fortuna que fa que els vots cupaires empatin en recomptes a porta tancada ha fet que sigui un moment històric en el qual els partits espanyols no vulguin els nostres vots decisius ni en pintura. Per això el meu riure histèric.   

dissabte, 19 de desembre de 2015

El disputat vot del cavaller Savalls el 20-D

Me’n havia estat de pronunciar-me aquest cop. Volia estar callat, empassant-me la vergonya de l’auto-derrota que els independentistes ens hem inventat malgrat haver guanyat heroicament el 27-S.

Després d’haver estat tants anys donant-vos pel cul amb les meves diatribes carregades de raons que no han servit per a res, que no ens han fet més servei que per ensenyar-les ara com a prova i penyora de uns “jo ja ho deia” absurdament inútils, us demano un altre cop que m’escolteu cinc minuts abans d’anar a votar demà 20 de desembre.

Ja se que estem molt emprenyats i que molts hem cardat el barret al foc, que ho hem enviat tot a dida. Ho se, perquè jo també porto aquest posat morrut i nihilista, i defeco regularment en la CUP, i insulto al Cuní cada cop que llepa algun dels seus amics botiflers des de la trona de 8TV. De la mala llet abstencionista i de la bilis del vençut, en podria escriure diverses tesines. Però encara soc dempeus i allà on m’espolsi la caspa de l’americana seguirà havent-hi un separatista en combat.

Ara resulta que haig d’emprenyar-me molt i moltíssim i no anar a votar demà? Perquè no se’ns hi ha perdut res a can mandril? Se m’acut el que em digué un bon amic quan vaig deixar la militància a ERC a resultes del ridícul tripartit: “Savalls dedicat a fer quartos, tota pela a la teva butxaca no airà a la butxaca de l’enemic”. I tal que així vaig fer, i tal que així hem de fer amb els sous de diputat per la entranyable “provinsia de Barsalona”. Ni un duro de més a Ciudadanos, Chacones o tardofranquistes del PP. No amb els meus imposts.

Avui no us penso fotre un rollo ni cap sermó de la muntanya. Aniré directe a l’assumpte. Demà votaré en Rufián. No votaré ERC. Votaré en Rufian. No votaré independència, només, votaré un paio de Santako que no se’n amaga precisament. Votaré un tio al qual els dolents no poden suportar, no l’aguanten perquè amb ell han fracassat, perquè en Rufian no s’empassa el sentimentalisme de la casa regional, ni s’empassa el relat dels catalans excloents, ni el federalisme, ni l’anem a regenerar Espanya, ni els contes a la vora del foc i les revolucions de pa sucat amb oli abans de parlar de Catalunya i la seva gent.

Votaré Rufian perquè porto tota la vida creient que els catalans nascuts aquí de gent d’aquí ens mereixem que els catalans nascuts aquí o allà de gent d’allà vulguin lliurement, i no per quedar bé, baixar a la barricada de la dignitat nacional colze a colze amb mi. I ara que hi ha un que ho fa no el penso deixar tirat.

Demà votaré Rufian perquè tampoc m’ho ha posat fàcil el President triant un saltataulells de tercera com en Quico per anar a Mordor a defensar-nos. I ho sento molt, però aquesta crosta xirucaïre del pinyol pujolista hauria de desaparèixer del mapa quan abans millor, si es que volem fer alguna cosa de profit com a poble.

Així que nois, i noies, demà faré un dos per un: votaré premiant la decisió d’un compatriota charnego (fot, eh?) que vol lluitar amb nosaltres, tot i negant-li el vot a la vella política de partidet de tietes, de rajolí prim i poc-pena, en l’esperança que la promesa de refundació convergent cristal·litzi en lideratges i programes seriosos i sense complexes. A veure si ho entenen. Coi!.  


Molta sort a tots demà. I que la Força ens acompanyi.