Je suis CUP

Ara tornaré a fer allò que tant emprenya als meus amics abrandats, no altre cosa que agafar una mica de distància i perspectiva, no deixar-me portar per la testiclel·lina i dir la meva amb el cap fred.

Volem fer el favor de asserenar-nos tots plegats? Queda clar que la hem cagat, però tanmateix hauríem de deixar d’aprofundir en aquesta rasa que separa la Biga i la Busca, Nyerros i Cadells, Carlins i Liberals, Lliga i CNT, perquè no ens convé i perquè és el que vol l’enemic. Us ho dic als uns, i us ho dic als altres.

Quedi clar que hem d’anar a eleccions, això no és una crida al seny i la unitat. Tot això fot més d’un any que va saltar pels aires, concretament el 10-N del 2014. Ens calen eleccions, encara que les perdem. Hem d’aclarir els suports de cadascú, hem de deixar d’amagar misèries al darrera de banderes, i hem de refer les complicitats des de la diferència. Ens hem de recomptar.

Ja us dic que, malgrat tot, a dia d’avui el meu recolzament absolut i fins a noves ordres serà pel President Mas. Del tot. Principalment perquè de les dues figures amb possibilitats de liderar l’alliberament nacional, Mas o Junqueras, és qui em dona més confiança, i perquè tinc la certesa que una corbata sense complexes és molt més revolucionària que la bondat ecumènica de l’esquerra benintencionada. Tanmateix, espero del President que acabi de netejar de pujolisme parasitari els rengles de la seva host, que la meva memòria és infinitament més llarga que la meva paciència.

Dit això també us diré que hem de salvar la CUP de la CUP. I això no vol ser un discurs ni absurd, ni paternalista, ni transversal –que ja n’estic una mica fart de lliris a la mà-, sinó adreçat a la raó i al sentit d’estat. El moviment cap a la independència ha de representar a tothom, i si bé és cert que els qui controlen les assemblees i els micròfons de la CUP fan llistes negres i volen desterrar del paradís al que anomenen “la burgesia”, nosaltres hauríem de ser capaços de no fer el mateix amb ells. Tot i que ens ho demani el cos, la història, i si m’ho feu dir “Déu nostro Senyor”. Si el que representi Mas ha de ser l’ordre, el mercat i l’empresa; el que representi Junqueras els sindicats, la cura de lo social i la reivindicació redistributiva; la CUP hauria de ser el carrer, la denúncia de l’abús i l’ànsia permanent de l’obtenció de la utopia. No sobra ningú, perquè sense empresa ni sindicat, sense carrer ni ordre, o sense redistribució i utopia, ni som ni serem res, sense tot això som morts.

Fixeu-vos si encara tenim feina a fer els qui des de la nostra visió del món i la ideologia ens declarem independentistes. Ni controlem les patronals ni l’empresa, us imagineu què passaria avui si demanéssim a les empreses que paguessin els imposts a la Generalitat en comptes de fer-ho a Madrid? Tampoc els sindicats, us imagineu en Junqueras convocant una vaga general? Algú li faria cas? I hores d’ara, des de dins de la CUP, se’ns vol canviar d’utopia, els professionals del fracàs, els líders dels grupuscles més radicals que malden a les seves entranyes, volen que canviem Catalunya pel Palau d’hivern, lluita nacional per lluita de classe, europeisme per bolivarianisme, i això si que no que aquesta pel·lícula ja la varem veure als anys 30.

Hem de salvar la CUP de la CUP. Tots tenim amics que els han votat, alguns d’ells us puc dir que hi vaig contribuir, fins i tot convèncer, de vota’ls. Perquè vaig interpretar malament l’abraçada Mas-Fernàndez? Poder si, potser no. Jo encara crec que la CUP no son tots aquests fantasmes del passat plens d’odi, rancúnia, mala llet i enveja, que fan rodes de premsa sense preguntes. Aquesta gent que fot més de vint anys que destil·len condescendència i superioritat moral contra el pare de família mil-eurista que vota convergència o ERC i és feliç fent castells el cap de setmana i veient créixer les criatures sense necessitat de fer cap revolució. Gentalla amargada, vampirs de les bones intencions de molta gent compromesa, o directament paracaigudistes vinguts d’obscurs passats no prou investigats amb tuf d’escola Duque de Ahumada de la Guàrdia Civil. La CUP en part és això, i son els qui han guanyat la seva batalla interna, a cop de mentida, a cop de manipulació i punyalades. Al menys per ara.

Però la CUP també son els meus amics que farts de les corrupteles convergents i socialistes, i farts de les incapacitats d’ERC, es van mobilitzar i van entrar de regidors als ajuntaments- La CUP també son els meus fills i els amics dels meus fills que varen estudiar una carrera per acabar fent de cambrers al McDonalds. La CUP son les persones que han posat la cara de debò en els conflictes laborals que UGT i CCOO negociaven fent un bon àpat a qualsevol bon restaurant de Barcelona o Madrid. La CUP ha fet una feina de carrer i trinxera que en moltes ocasions han salvat famílies de caure en la misèria més absoluta arran d’un desnonament cruel i despietat, per legal que ens diguessin que era. No podem prescindir d’aquesta CUP, i no hem de fer que es donin de baixa i entreguin l’organització als faieros, als crema-convents  malalts de puresa revolucionària i narcisista, adoctrinadora, dogmàtica, inflexible i patèticament superada per la història. Nosaltres no els hem de fer el que aquest grupet de comissaris polítics ens volen fer a nosaltres, hem d’ajudar a la CUP a salvar-se d’ells. En aquest sentit, per una vegada, sense que serveixi de precedent i si us plau que no surti d’aquí... Je suis CUP.