Decàleg liberal personal i intransferible

Darrerament sembla que el món liberal català es mou. I es mou molt i en la bona direcció. Ja sabeu que sóc del parer que el liberalisme originari és la filosofia de govern i la fórmula de prosperitat que més ens escau als catalans. No resulta gens fàcil defensar el liberalisme en l’entorn d’argumentacions emocionals i tertúlies de borratxos de bar que ens ha deixat com herència la crisi del 2006. Jo provo de fer-ho el millor que puc.

Quan dius que ets liberal, en aquest país on triomfen electoralment els que millor desperten les nostres pors i rebreguen els nostres sentiments de culpa, de seguida t’acusen d’egoista, explotador, insolidari i de la mort de JFK. El neoliberalisme, la guerra d’Irak, el petroli, la crisi de Bankia, les preferents, Donald Trump, són fills i filles de la pèrfida influència dels qui considerem que l’home no cal que sigui tutelat per l’estat fins l’avorriment, que la prosperitat prové del talent i la feina i no de la planificació arbitrària dels catedràtics de la moral i la correcció política.

A Catalunya, els liberals, som identificats amb el robatori sistemàtic de l’erari públic per part dels polítics autonomistes, quan molts de nosaltres mai no hem estat en política professional i hem estat subjecte de la mateixa corrupció. També se’ns suposa haver estat col·laboradors necessaris de l’aixecament feixista del 36 i de la repressió durant la dictadura, quan en realitat els liberals han estat la carn de canó perfecte pels escamots d’afusellament dels uns primer, i dels altres després. Ai las.

Dit això, m’agradaria que perdéssiu cinc minuts en llegir el meu propi decàleg liberal des de Catalunya estant. I dic bé quan dic “el meu”, que si ets independentista i liberal resulta prioritari construir-te el teu manual d’ús ideològic únic i intransferible, per allò del tants caps tants barrets.

Espero que els meus deu punts us facin servei, o que si més no rebaixin una mica la brama generalitzada que permet disparar-me, sense preguntar abans, quan servidor defensa la causa liberal en públic, o en privat.

1.- L’individu és i ha de ser el protagonista de la seva vida pública i privada.

2.- Crec en les persones, en la seva responsabilitat, en les seves virtuts, en el seu esforç i respecto la seva llibertat de decisió.

3.- El liberalisme és una actitud moral davant la vida que exigeix rectitud en els actes propis, resulta indestriable de la simpatia per la vida dels altres individus de la societat.

4.- La igualtat d’oportunitats i la meritocràcia son els dos tresors primigenis a defensar i promoure dins de la societat.

5.- L’estat del benestar és un llegat irrenunciable que hem de ser capaços de fer perdurable.

6.- La solidaritat amb els més vulnerables, -mainada, gent gran i malalts- dignifica l’individu i la societat i forma part indestriable dels sentiments morals que sempre ens han definit.

7.- El liberalisme és enemic declarat dels monopolis, tant públics com privats, tant econòmics com morals.

8.- L’exercici del poder polític ha de ser decididament responsable amb les futures generacions, defensant un llegat ecològic, legal, econòmic i moral que en garanteixi la seva llibertat, felicitat i prosperitat.

9.- Hi ha tantes maneres de ser universals com cultures i individus que les formen, la nostra és la catalanitat: la tradició secular de ser una societat formada per individus lliures i sense amo.

10.- Els catalans volem governar-nos i no volem que ningú ens faci llei sinó nosaltres.

Ara, ja podeu tornar a disparar.

Demà a la Diada no m'hi busqueu

Senyors, estic fins els collons de tots nosaltres, va dir Estanislau Figueras, President de la Primera República espanyola enviant-ho tot a dida. I aquí estic jo, servidor de vostès, havent d’anar a buscar la cita d’un català d’aquells federalistes i reformadors del zombi de l’altiplà, pobret ell i pobret jo.

Jo no se si al final serem independents o no. Apostaria que no. I apostaria que això acabarà malament entre nosaltres i que als funcionaris de Madrid només els caldrà venir a comprar quatre voluntats i enviar les seves clavegueres a fer neteja d’un altra generació de catalans incompetents políticament. Que la història ens hauria de servir per entendre el futur, i no hi ha manera.

Ahir ERC, encapçalats per “l’home que va fer callar Marhuenda”, va escenificar a Sant Boi la dicotomia dreta – esquerra, front-populisme versus burgesia insolidària i neo-liberal, la gent del carrer de bon cor contra els perversos burgesos del partit sense nom. Ahir ERC, els meus companys de viatge durant vint-i-sis anys, gent amb la qual vaig militar en moments de minoria aclaparadora, van decidir que preferien anar plegats amb el lerrouxisme que amb mi, i el meu nou partit, a establir un lligam místic amb el nacionalisme antifranquista que es va manifestar l’any 76 a Sant Boi. I jo no els ho perdonaré mai.

Si aneu a les entrades d’aquest bloc al voltant de les diades, o al voltant de la manifestació del juny del 2010, veureu d’on vinc. La transversalitat, el bon rollo, el som un sol poble, allò del que calia fer moure els partits, ERC inclosa en aquells temps, fins i tot la tebior aglutinadora amb la frontera comunista per l’esquerra i el franquisme sociològic de missa per la dreta. No serà que no ho he provat, no serà que no he fet renúncies, però haig de dir que jo estava equivocat i l’Aznar tenia raó amb allò de que ja ens barallaríem nosaltres sols.

Mireu. La revista Science defensa que la humanitat es divideix en termes de convencions socials i innovació, de gregarisme i d’esperit crític, seguidisme i revolta, en una proporció de 80% - 20%. Aquesta gent del 20% es la que aixeca el dit quan l’oficial de mala llet pregunta si hi ha preguntes, es la que acompanya al nen grassonet subjecte de bullying fins a casa per tal que no li fotin una cara de mans, el que sense ser obrer defensa al consell d’administració que caldria apujar els salaris a la fàbrica, el que sense ser de missa fa callar els que en fan befa de les padrines a la sortida de l’església. Un 20%, carn de patíbul. A mans de l’oficial ridiculitzat, del grassonet quan ja no ho és, dels obrers quan es revolten i no troben l’amo i els de missa per no anar-hi. Jo soc d’aquests, dels qui malgrat la saviesa i consells dels qui van passar la guerra m’hi embolico. No en te res d’heroic, diu la revista Science que és una predisposició genètica.

La gràcia d’aquest 20% anti-sistemes, es que són els qui acaben fent que el sistema muti per adaptar-se a la nova realitat, quan els gregaris comencen a fer preguntes compromeses, i després d’haver afusellat al dissident, es clar. A la fi triomfen perquè han fet canviar la realitat.

Per això és possible que Catalunya sigui independent mercès a una carambola provinent de la crisi al Nord d’Àfrica, el Brèxit, la reforma i crisi de la UE, o el conflicte de sobiranies europees i mundials. Hi haurà hagut el caldo de cultiu treballat al carrer i a tot arreu, ara si per crítics i gregaris, que ens obri la porta a la llibertat nacional. La feina feta ni fa mal ni és mai sobrera.

Jo no deixaré pas de ser independentista i de fer el que calgui per tal de ser lliures i normals, com ho són la resta de nacions del món, tanmateix no tingui clar si ens ho mereixem. Però demà a la Diada no m’hi busqueu que no hi seré. Les coses tenen un límit, i si la dignitat com a poble va ser el límit que va provocar la manifestació del 10 de juny del 2010, la dignitat com a independentista essencialista i liberal de servidor de vostès m’impedeix compartir pancarta, carrer, i happening de gomets amb els qui em voldran afusellar físicament, ideològica o política així que tinguin oportunitat. Inclosos els comunistes, i el nen grassonet que s’ho mirarà sense fer res, per tal de ser acceptat. Com va fer ahir.

La pinça maligna

Barcelona setembre del setze. Fot aquella calor enganxosa de la que ens agrada queixar-nos, no fos cas que trobéssim res al nostre gust.

És cap de setmana, i això vol dir certs rituals a fer segons la taula horària que m’he atorgat amb mandra i displicència. Llevar-se a quarts de vuit, dutxar-se i treure els gossos. Tornar a casa, comprar el diari, emprenyar-me allò lo just llegint-lo tot fent un cafè, un Vichy i un petit entrepà sempre a la mateixa taula del Siboney. Un bar d’aquells de gallecs, ple de cambrers del Madrit i soroll de culleretes.

Esmorzat enfilo carrer amunt per anar al forn. Abans creuava i comprava el pa i el que ens vingués de gust per picar a la pastisseria del barri. Però fa anys que va tancar, incapaç de mantenir-se rendible als baixos d’una magnífica finca del Jujol, que no surt a les guies turístiques: Haig de dir que afortunadament, només ens falten més xancletes i cossos suats passejant-se per República Argentina dels que ja tenim a la recerca del Parc Güell.

Doncs això, després del Siboney, i sense l’oportunitat de comprar un tortellet de nata, pujo fins el forn. Ja no és un forn independent, és una franquícia que porta una noia argentina, amb un català excel·lent, rodejada d’un grapat d’equatorianes i dominicanes que gracies a Internet i Telecinco ja no els cal fer l’esforç d’imaginar que no viuen a Guayaquil o a Samanà, i això del català els hem de fer palès els veïns militants. I de vegades ens en sortim.

El forn aquest era un orgullós proveïdor de melindros per la casa Savalls. Un cop la pastisseria va passar a ser una franquícia, primer de moda low cost i després de dentistes low cost, el forn va passar a ser el focus de distribució de croissants i melindros al barri. Ja sabem que no és el mateix un croissant o un melindro de forn comparat amb els de pastisseria, però posats a competir amb els del Caprabo, semblen fets de Sacha o de can Baixas.

Ai las, que la franquícia del forn va passar a ser una franquícia diferent. Molta fusta i enfarinamenta de l’obrador, molt forners des de ves a saber quan, però hem decidit que els Savalls deixeu de sucar el melindro, al menys en xocolata desfeta, i hem decidit que ara menjareu muffins. Els podreu triar, es clar, muffin de xocolata, muffin rosa fet amb no se què, muffin amb entrebancs de sègol, o muffin sense gluten... Jo no en vull de muffins, collons! Jo vull melindros.

La meva amiga argentina propietària de la franquícia del forn de República tampoc estava molt contenta amb el canvi: “Sho no hi puc fer res”, em va dir. I mireu, dels melindros de pastisseria hem passat als de Caprabo, amb parada al forn, en dotze anys. Ara puc menjar muffins, però ja us ben juro que les idees que em venen al cap quan veig un muffin són d’aquelles que ja no es poden dir en un bloc, que hi ha llei mordassa.

Una multinacional de franquícies francesa decideix sobre l’oferta de producte que un catalanet de barri podrà triar per esmorzar o berenar. I així va tot. Les grans multinacionals de la menja industrialitzada creen modes, destrueixen els gustos locals, igual que les multinacionals inabastables de la cultura, l’esport, o l’automoció, canviant les regles i finançant el sistema des de posicions de dominància que cap Tribunal de la Competència te possibilitats d’aturar sense crear un merder mediàtic tipus Apple versus Unió Europea. No resulta en més varietat d'oferta, acaba essent substitució. Com amb la llengua.

Doncs la cosa no acaba aquí, amics meus. Avui he anat disciplinadament al forn franquiciat a comprar un parell de panets de Viena, que tampoc ja no son com eren a la franquícia anterior, però bé... poden passar com a “de Viena”, i trobo el forn diferent. No se què és, hi falta alguna cosa. Os pedrer! Ja ho veig! La barra de un pam i mig a mitja alçada i els tres tristos tamborets que feien servei a les iaies del barri per fer el cafè, fins i tot per a tastar el cony de muffins dels pebrots. Les provectes senyores deixaven el seu gosset lligat fora el forn, seien, feien un cafè i la xerradeta amb la meva amiga argentina. Potser així va aprendre el català de barri, català viu, no de TV3, que la noia parla.

La barra sociabilitzadora del forn ja no hi és. La tribuna per les companyes lingüístiques d’argentines i equatorianes i dominicanes se l'ha follat la Colau perquè estava fora de normes. No se si per qüestions de seguretat, per impedir la evacuació d’un local que amb prou feines fa 15 metres quadrats. Ni melindros ni cafè amb llet reparador. La pinça maligna que decideix i decidirà el que ens agrada i el que podem fer, les grans multinacionals i les administracions reguladores fins a la extenuació i l’ofec de la punyetera llibertat individual.

L’acció combinada de lo privat i lo públic, la conxorxa del mal i dels pitjors, esclafant la vida de barri, la immersió lingüística no reglada, i els meus putus melindros. Ens ho volen decidir tot, i jo no penso deixa'ls. No els suporto. Ni als uns, ni als altres.