The bird on a wire

Aquest matí he hagut de despertar la Mane amb una mala notícia: “S’ha mort en Leonard Cohen”, li he dit. “Oh... quin disgust”, m’ha dit, i m’ha agafat la ma.

Aquesta nit ens ha deixat el darrer home lliure, el guerrer poeta, jo no m’ho esperava i m’ha tocat ben endins. He agafat el mòbil, he deixat tirat al Basté, he anat al Spotify, m’he enxufat els cascos, he agafat en Potus i la Xunga i hem anat a passeig acompanyats de les paraules del Leonard Cohen amunt i avall dels carrers del Putxet. I m’ha passat la vida pel davant.

En Leonard Cohen és un regal musical del meu germà, l’Alejo, un present de fa molts anys, però el primer record que en tinc de la seva música és d’un viatge adolescent amb la classe a Menorca. Estàvem esperant a embarcar al vaixell que ens havia de portar a tot aquell grapat de fills de la burgesia explotadora a una setmana de salvatges vivències a la Vall. Plovia i era al capvespre.

Érem a una sala vella de cadires folrades d’eskai color gos com fuig, era l’any 76, per primavera, ni tant sols manava en Suàrez, i hi havia molta por. A la sala d’espera hi fumaven un parell de grisos, que pels de la ESO els diré que era la policia encarregada de trencar caps dels estudiants i de la gent que pensés. Recordo com si fos ahir que la Sílvia Bastos va agafar la guitarra, i ens varem posar a cantar el Partisà. “Les allemands étaient chez moi, On m'a dit ‘Résigne-toi’ mais je n'ai pas pu, et j'ai repris mon arme”. En veu baixeta, un murmuri, hi érem tots, també els que ja no hi són. D’aquell dia em va quedar que no és cert, que agafar les armes contra el tirà no és només un dret, si no una responsabilitat.

En Leonard Cohen va ser el meu aliat durant molts anys, quan em posava a buscar una Suzanne, o m’havia d’acomiadar de Marianne, És l’amic perfecte per als qui no tocàvem gaire bé la guitarra, cantàvem amb veu de fumador passejant per poques octaves, i movíem massa les celles per emfatitzar l’emissió de feromones. Amb ell varem descobrir que les innocents Germanes de la Caritat podien ser en realitat una casa de putes, i el que volia dir que et “givessin head” en un hotel amb les limusines aparcades al carrer.

Puc dir que en Cohen no em va deixar mai tirat. Quan va néixer el meu fill Bernat, adormia aquells poquets kilets de carn innocent al só del Last years man, i li deia a cau d’orella que jo havia servit a l’exèrcit de Joana d’Arc, que aquella no era forma de dir adèu, que no parléssim d’amors i de cadenes i de coses que no podríem desllorigar, i que la Jane ens enviava els seus records.

Més amunt en la meva història, l’excel·lent documental sobre Cohen, on canten en Rufus i la Martha Wainwright i l’Anthony –dels the Johnsons, que encara no els he vist-, abans de ser Anohni, va representar una de les grans comunions familiars intergeneracionals que hem viscut a casa. I els meus vinils d’en Leonard van travessar Mitre i ara estoven les Suzannes d’un dels meus fills, pillastre.

Malgrat que els cohenistes podríem pensar que mereixia el Nobel molt més que en Zimmerman, jo estic content que en Leonard no hagi de suportar el fatxa del Camilo José Cela als sopars del Parnàs dels nobel·litzats amb el de literatura. Ell, guerrer i poeta, l’últim bard dels soldats, el que va anar a cantar pels israelians quan la guerra del Yom Kippur, ha marxat. S’ha mort l’ocell al cable, el borratxo dins un cor de mitjanit, el que va provar a la seva manera de ser lliure i ens va dir: I could not move to warn all the younger soldiers, that they had been deserted from above, so on battlefields from here to Barcelona I'm listed with the enemies of love. So long, Leonard.

Trump ad portas

A Republic of Rome –1990 Berthold, Greenwood, Haines, editat per Avalon Hill- el jugadors prenien el paper d’una de les famílies prominents de Roma. L’objectiu dels jugadors era guanyar influència al Senat, controlant els seus membres, aconseguint concessions, monopolis, càrrecs, fins a muntar-se un xiringuito prou poderós com per guanyar la partida. Els millors senadors posats al capdavant dels millors càrrecs militars o civils, podien acabar per esdevenir Emperadors, donant així definitivament la victòria a la família que els patrocinava. No cal dir que els ganivets volaven amunt i avall de les sessions de joc, eliminant els bons candidats dels altres, no fos cas que guanyessin el llorer imperial.

Ai las! Que no tot era tant fàcil, i resulta que la República tenia enemics. La fam, el dèficit, la guerra... si les famílies no cooperaven en favor de la República, tard o d’hora es trobarien amb Aníbal picant a la porta del Senat –“Holaaaa?” és aquí que es governa Roma?”- fent que tots els jugadors perdessin. “Aníbal ad portas”, i tot en orris.

La Història ens recorda que tot està inventat en política, mentre que el gènere humà s’entesta a oblidar-ne les lliçons seguim encadenant períodes de “carpe diem” al crit de “al cul me les fotin bullides” amb grans actes de constricció religiosa tipus CUP, i reclamem Sants i Màrtirs al capdavant del país. Opulència i religiositat contraposades. Primer es tira de beta i després tots a córrer a buscar la moralitat al contenidor de les bones intencions oblidades.

El problema, es que quan hi ha una crisi del sistema aquell que ens havia portat a pensar-nos que tots érem milionaris, que viuríem millor que mai, que treballaríem menys i guanyaríem menys, de sobte sorgeixen allò que en diuen els populismes. Parlo dels excèntrics que dinamiten el sistema, dels qui s’adrecen a les persones que han caigut fora de la roda i s’erigeixen en els seus campions. Parlo de Donald Trump, l’Aníbal de les famílies polítiques americanes –dels Clintons als Bush- que amenaça amb fotre-ho tot a pastar fang.

Si Occident és la Roma moderna tenim mala peça al teler. Entre tots hem reduït l’acte de votar a la banalitat de l’enquesta del Cuní, a la nominació del Gran Hermano, quan havia estat l’expressió màxima del sagrat poder polític dels ciutadans. Ara tant se val tot. Ens mana gent que no votem a la UE, a Espanya la gent vota una cosa i els partits foten una altra, a Catalunya es guanyen unes eleccions històriques i al capdavall acaba per no passar res. Banalitat i desprestigi, per molta fiesta de la democràcia que diguin!

La classe política professional porta deu anys actuant com si les pors de la gent del carrer al 2016 podessin ser apaivagades amb missatges del 1998. I no. Res no és més perillós que una població atemorida pel futur. Es capaç de votar qualsevol cosa. Qualsevol paio que els faci tenir menys por i més orgull. La gent ho vota, com si votés  Bisbal o Chenoa, Brèxit o Remain,  matinspuntsi o matinspuntno. Vota amb l’escrot, amb el ventre, al primer que els parli “dels problemes reals de la gent”, vull dir: “del que els fa por”. Populisme? I tant!

D’aquí unes hores, la família Clàudia (Clinton) i la família Bush (Flàvia) o la família Kennedy (Júlia) se la juguen. I amb ells la resta de romans que vivim i treballem a l’Imperi. De tant voler guanyar la partida, ara resulta que tenim en Trump ad portas, i jo afegiria: que ens ho mereixem.