S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 18 de febrer de 2016

Reconstruint CDC (cap. 2) "Tots els xinesos em semblen iguals"

Abans no sigui delicte i motiu de crucifixió pública per part dels àrbitres de la moralitat multicultural, deixeu que comenci aquest post dient-vos que jo als xinesos els veig tots iguals. Oi que m’enteneu? Doncs amb els convergents liberals o socialdemòcrates em passa exactament el mateix. Entre ells se saben les diferències, les cosetes que els fan distints uns d’altres, però un extraterrestre com jo no pot fer més que exclamar-se per la vehemència amb la qual uns i altres defensen les seves posicions.

Quan en Harry Callahan, de Dirty Harry, deté un negre, aquest es queixa de la violència en el modus operandi del personatge de Clint Eastwood atribuint-lo al seu racisme implícit. La resposta de Callahan és memorable: “No t’encigalis, odio a tothom per igual”. Doncs això, a curta distància, em provoca certa gràcia aquesta divisió ideològica entre els liberals i els socialdemòcrates convergents, quan tenen moltes més coses que els uneixen que no que els separen, quan te’ls mires amb objectivitat. I m’explico.

Hi ha una cosa indiscutible, impossible quan allò de l’oasi català: és cert que han aflorat les dues ànimes ideològiques de CDC. Ilo tempore, fou molt intel·ligent construir un marc polític que aglutinés les ànsies de democràcia i modernitat del catalanisme polític que va sobreviure al franquisme a l’entorn de Jordi Pujol. En aquell moment no era tant important la definició fina dels llibres de teoria política de capçalera dels qui s’aglutinaren a CDC, perquè primer hi va haver tasques de recuperació nacional molt urgents, i perquè després la pròpia dinàmica de gestió del poder i el dibuix dels espais electorals no feien aflorar aquest bé de Déu de diferències insalvables que veiem ara.

Crec que aquestes diferències provenen de dos conceptes que no són antitètics: els que s’autodenominen liberals basen la seva percepció en que hi ha massa pressió fiscal i que les coses anirien millor si n’hi hagués menys; els que s’autodenominen socialdemòcrates consideren que és imprescindible mantenir a peu i a cavall l’estat del benestar i la persecució de la pau i la justícia social. El xoc, per tant, seria que els uns dirien que la forma de augmentar els ingressos per imposts haurien de derivar de la prosperitat de la iniciativa privada, mentre que els altres consideren prioritari mantenir la xarxa de serveis públics abans de qualsevol altra mena de consideració. A mi ja em perdonareu, però crec que ambdues postures es poden sincronitzar.

Els liberals

Diré d’entrada que jo me’n considero. Defenso la persecució individual de la felicitat i la prosperitat sense haver de tenir un estat que em digui el que he de fer, pensar o sentir. No suporto que em renyin i vull ser lliure fins les darreres conseqüències. No suporto que l’esquerra parli de “diner públic”, de “els recursos de tots”, i de polítiques “igualitàries”. Perquè son coses que no funcionen ni funcionaran. Intueixo, per la meva experiència, que el talent i l’esforç individual és el que tira del carro, que els plans quinquennals eren per a les dictadures del proletariat mentre que ara son pels buròcrates de la Unió Europea.

Els liberals convergents no pensen gaire diferent que jo en aquest sentit –tret de la UE, però de més verdes en maduren- però em temo que cap d’ells havia llegit la Teoria dels Sentiments Morals, d’Adam Smith, veritable peça fundacional del liberalisme tant econòmic com filosòfic. El liberalisme és una ideologia que persegueix la llibertat individual, fomenta la meritocràcia per sobre el dret de sang, i persegueix la justícia en la retribució del treball. El liberalisme va ser el motor de la destrucció de la societat estamental, revolucionari per dret propi, per això eren perseguits per la Santa Inquisició, i per això el seu pensament va comportar l’esdeveniment de les democràcies liberals representatives i la nostra manera de veure el món. Quan dic nostre dic Occident.

El liberalisme sense l’exigència moral inherent de sostenir la igualtat d’oportunitats pot esdevenir només una excusa egoista per tal de tenir més diners a la butxaca, amb l’esperança mai demostrada que allò acabi per revertir en un lloc de treball per un aturat. D’això se’n diu neo-liberalisme, i no és més que la perversió de l’autoexigència personal que demanaven els pares fundadors del liberalisme. Si a més a més ho amanim amb la Religió, el resultat és el Tea-Party del Ted Cruz. I aquí no m’hi trobareu. En cap cas el liberalisme pot emparar la desigualtat social hereditària. La seva pròpia definició va a la recerca de la igualtat d’oportunitats, amb tota la protecció del dret a la diferència i el lliure albir que sigui necessari, però és Adam Smith qui diu “el fet de poder pagar imposts no és una xacra sinó una distinció que hauríem de lluir tal com una medalla al nostre pit”.

Ras i curt, entenc que als liberals convergents els atabali les càrregues impositives que hem de suportar a Catalunya –les més altes d’Europa-, però em pregunto perquè aquest nivell d’indignació no la mostrem també davant de la tifa pressupostària que ha representat la inversió de la Línia 9, que de 2.000 M, per art de les multi-causalitats, acabarà costant 16.000, sense el tram central! Per molt que resulti evident que l’estat ha de pensar en la millora de les infraestructures que reverteixin en millor qualitat de vida i millors condicions objectives per a la prosperitat, la responsabilitat de la gestió dels diners dels contribuents infinitament més important que si tenim una pressió fiscal del 40, o del 50 per cent. O no?

Els socialdemòcrates

Fins ara hem vist que tenim mitja Convergència en perill de caure sobre el tupè d’en Donald Trump en comptes d’escoltar a fons el missatge d’Adam Smith. Doncs si no era prou com per fotre el barret al foc des del minut zero ara parlarem dels convergents que s’entesten en penjar-se la llufa de socialdemòcrates, una ideologia i manera de fer en total i absolut retrocés arreu del primer món, tret d’Estats Units, la qual cosa no deixa de tenir la seva gràcia.

Si em pregunteu, jo crec que s’anomenen socialdemòcrates pel sol fet de ser defensors del retorn a les capes de la societat més desafavorides en forma de serveix de primera necessitat, de part de l’esforç impositiu de la resta de la ciutadania. De fet, jo no hi veig res en aquesta manera de preservar la pau i la justícia social que no es derivi directament de l’esperit equitatiu derivat de la igualtat d’oportunitats inherent a l’ascensor social perseguit pel liberalisme.

El polític, l’únic, al llarg de la meva extensa relació amb l’administració que ha fet honor al business-friendly podent enviar-me a dida, ha estat un d’aquests convergents que es pensen que són socialdemòcrates pel sol fet de tenir vergonya torera. En paraules seves “vaig descobrir que era socialdemòcrata als Estats Units, quan et podies prendre una cervesa en una terrassa al carrer 120, però no podies caminar sol i desarmat pel carrer 121, que era ple de malfactors abandonats pel sistema”. De fet, amb això que em va confessar, sense ser-ne conscient, estava citant Adam Smith que argumenta que “tenir cura dels més desatesos, i permetre’ls guanyar un sou just per la seva feina, els portarà prou prosperitat que revertirà en una millora de la seguretat de tots els homes”. Sembla que el pub d’Adam Smith era al carrer 121 i no hi  havia manera d’anar-hi sense endur-se un ensurt.

Etiquetar la justícia social i la defensa de les xarxes de serveis públiques que impedeixen que la gent “caigui fora” com a socialdemocràcia ho trobo molt reduccionista. De fet, em temo que és producte de la nostàlgia per l’Europa pròspera de quan la Guerra Freda combinada amb la por cerval a definir-se com a centre-dreta. Es per aquí per on plora la criatura. Ja us deia ahir que els catalans confonem “ser d’esquerres amb ser bona persona”, ergo “si ets de dretes ets un fatxa, un franquista, un insolidari i –en resum- un mal parit”. Si volem fer un país entre tots, hauríem d’anar enterrant tòtems del maig del 68 i malsons de la guerra civil, no us sembla?

De la mateixa manera que el liberalisme neix per detonar els estaments medievals, la socialdemocràcia europea neix per poder posar en contradicció als països del Pacte de Varsòvia. O es que us penseu que es casualitat que els països que més van avançar en la socialdemocràcia moderna fossin tots fronterers amb el bloc de l’Est? Creieu que és per atzar que les polítiques socialdemòcrates clàssiques entressin en crisi l’endemà de la caiguda del mur de Berlín? Sereu tant caps de suro tots plegats?

Definir-se com a socialdemòcrata perquè hom creu que és bo per a tothom no deixar ningú enrere crec que és un romanticisme de nomenclator innecessari. De fet, si hi afegíssim una mica de pudor de jaculatòria estaríem parlant de Democràcia Social Cristiana, es a dir que no guanyaríem cap concurs d’innovació política.

Arribats en aquest extrem, on tenim un moviment polític autonòmic i nacionalista farcit de liberals que no entenen que l’enemic de la llibertat individual ja no és Stalin i la CNT, sinó Steve Jobs i Disney en la lluita pel control dels continguts globals, i uns socialdemòcrates arrapats a un nom que no cal per a defensar la sanitat pública, entendreu que us digui que per a mi segueixen essent com els xinesos, comparteixen més coses que no els separen. A uns i altres no els hi veig més diferències que el pertànyer a una u altre família política dins d’una gran organització que confronta una greu crisi d’identitat quan ser catalanista ja no és prou, i una ineludible necessitat de trobar una nova definició ideològica davant d’un electorat molt diferent al de fa 30 anys. Per algú que va viure les capelletes d’ERC als anys 90 ja us dic que això de les famílies polítiques de CDC, en termes de conflicte, és de molt baixa intensitat.

Conclusió

Us demano perdó  pel circumloqui de les tres planes anteriors, son pitjor que les perífrasis amb les que ens regala l’Oriol Junqueras, però on s’és dit que una proposta innovadora no requereixi de certa contextualització? Ja acabo, no patiu.

Convergència no te un problema ideològic, perquè els uns no son liberals i els altres no son socialdemòcrates. Convergència te la por de atrevir-se a definir el seu espai polític com a centre-dreta democràtica i moderna. Convergència no te un problema de definició política. Més enllà dels problemes de filies i fòbies personals i inevitables, el que té és un problema de naming. I aquí és on volia arribar.

Mireu, les coses que uneixen als convergents son infinitament més que aquelles que els separen en famílies. El congrés de CDC a Reus va girar a l’entorn d’una idea que trobo genial: “Una manera de ser, una manera de fer”. CDC és això. La gent que s’aplega sota les seves sigles, estimen la llibertat individual pròpia de l’empenta empresarial catalana, combinada amb l’esperit associatiu del no deixar ningú al darrera sense haver tingut oportunitat d’agafar l’ascensor social. La manera catalana de veure el món, que no és més que la d’aquell poble que sense recursos naturals, sense aristocràcia local, i sense poder polític real, ha hagut de confiar en l’esforç individual per prosperar, al mateix temps que mantenia un esperit de solidaritat envers els desafavorits, senzillament perquè Espanya mai no en tindria cura dels pobres de la darrera colònia d’Europa.

Els convergents, tots i totes –ecs... semblo un polític- volen conservar aquest esperit que ens defineix com a nació i poble. Conservar la pagesia, no subvencionant-la per produir gira-sols que no colliran, sinó potenciant el consum de kilòmetre zero i promocionant les denominacions d’origen d’allò tant bo que ja tenim. Conservar l’ascensor social i la idea de terra de promissió que ha portat tanta sang nova i empenta d’arreu de l’estat espanyol i del món, tractant-los com a catalans des del primer dia. Conservar l’amor a la llengua que ens fa entendre el món sota la nostra manera de ser. Conservar les arts que ens han donat l’oportunitat d’esdevenir tant de cops universals. Conservar l’escepticisme murri mediterrani, la capacitat de crítica, l’escatologia i “l’afarta’m i diguem moro”, amb els excessos del modernisme i la irrenunciable llibertat d’expressió en forma de sentit del humor sense embuts, que tot va en el mateix paquet quan t’han ocupat més de 300 anys. Conservar la solidaritat amb els qui no arriben a final de mes, la solidaritat amb els fills dels veïns que mereixen fer esclatar el seu talent malgrat no tenir recursos per estudiar, la solidaritat amb els malalts i els vells que ja exercíem a l’Edat Mitjana, que això no ho va inventar cap socialdemòcrata! Conservar la curiositat per la innovació, per allò que és nou i modern i no s’havia vist mai. Conservar el tremp, el seny i la rauxa. I conservar-ho tot ben embolicat amb la nostra història farcida de capacitat d’enraonar, de pactar, de trobar solucions per vies democràtiques i representatives des de molt abans que molts d’aquests que ara ens donen lliçons de liberalisme i socialdemocràcia. Conservar-nos com som, i millorar plegats davant tot allò que ens porti el futur.


Havia dit que CDC tenia un problema de naming? Doncs no. Ara que he dit tot això que hem de conservar, no tinc dubtes. Potser que cremem CDC amb tots els errors dins, deixem les capelletes pels altres partits, i ens anomenem Conservadors. Crec que fora més sincer, honest, i productiu.

dimecres, 17 de febrer de 2016

Reconstruint CDC (cap. 1) "Ous i castanyes"

Bé, ja ho dèiem, i ha acabat per passar. El sistema de partits català de l’autonomisme ha saltat pels aires definitivament. El país mira cap endavant i es prepara per entomar els reptes de futur. Com un nano que ha passat de curs patxim-patxam, amb bona nota en esports d’equip i història, i dolenta en ètica i matemàtiques, agafem la línia 9 i anem cap a la universitat dels països nous.

Nou país, nou projecte, nous reptes i amenaces, però també noves oportunitats. Canvis de perspectives electorals, canvis generacionals, i moltes motxilles plenes de bones intencions i males pràctiques que caldrà deixar al mig de la plaça pública i fer-ne gran falla cremant-les per Sant Joan. La política catalana abandona a marxes forçades el paisatge dels eixos autonòmics, i s’enfronta a la reformulació ideològica dels seus espais polítics, que per molt que haguem navegat plegats pel Mar de la Transversalitat, un ou és un ou, i una castanya una castanya.

Les formacions de l’extrema esquerra podran caminar cap a la moderació institucional, o no, en tant en quan no torni una atzagaida financera com la del 2008. No vull fer pronòstics perquè no tinc el títol de kremlinòleg, i en referència a les seves relacions internes, com diuen els negres al Brasil: “que entre blancs s’entenguin”.

Pel que fa al unionisme en les seves diverses cares, neo-franquista pepera, neo-liberal ciutadana, o naftalino-transicional sociata, com diria l’àvia: ja s’ho faran. Entre tots ells, amb tota la carn a la graella, van posar sobre la taula 1.2 milions de vots el 27-S. Les enquestes diuen que el factor biològic no juga precisament a favor de la permanència dins Espanya, però faríem malament si menystinguéssim les llistes ètniques de ciutadans, o la resiliència del PSOE.

Tant l’espai de l’extrema esquerra, com l’espai espanyol de l’eix nacional, ja tenen qui els escrigui, fixem-nos doncs en el poti-poti central de la política catalana: el milió i mig de catalans atrapats entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, amb transbord al liberalisme d’esquerra o de dreta. Aquesta amalgama de votants objecte del desig de les propostes electorals del que era CIU i el que és ERC, que filies i fòbies històriques a banda, son electors que esmorzen el mateix, guanyen sous similars i veuen el món des del mateix melic nostrat. De fet, només es diferencien en els gags del Polònia que els fan més gràcia i si cal dur corbata o no.

En aquest cas haig de dir que CDC té un problema i no és el 3%. ERC s’ha agafat al pal de paller i no pensa deixa’l anar. Els joves que s’incorporen al vot i opten per la centralitat catalana, indefectiblement van cap a ERC. Valoren el discurs de la generositat institucional, la bonhomia en el lideratge, els sacrificis polítics i personals, i el tarannà de la correcció política més xirucaire que tant bé ha sabut construir la direcció d’Oriol Junqueras.

Sota la bandera de la gran confusió catalana del “si ets bona persona, senyal que ets d’esquerres”, la centralitat catalana regala a Ciutadans i al PP tot un espai ideològic immens que plany, suposo que amb llàgrimes de cocodril, que en Duran els sortís un botifler èpic, homèric i pantagruèlic. Un personatge sinistre, digne d’esdevenir un arquetip de dolent de conte, amb entrada pròpia al Costumari Polític Català. Si això li sumem les declaracions de l’aparell convergent de flaire socialdemòcrata, que baixi Messi i m’ho expliqui, perquè em surten ambdós cromos repetits, ERC i CDC. I així el país no va enlloc, una nació necessita oferta política per a tothom, que les solucions als problemes no viuen exclusivament sota el paraigües de la socialdemocràcia i els concerts per la Pau.

Convergència afrontarà aviat el què fer de si mateixa. Reviure amb cares noves i el mateix nom? Afrontar un aquelarre públic? Un penediment gestual ben teatralitzat que comporti un canvi de nom, i prou? I a sobre venent el mateix peix d’una socialdemocràcia que agonitza? Aleshores... si hom no hi creu en això de subvencionar la dissidència cultural, regular mercats ad infinitum, posant funcionaris a validar iniciatives empresarials que són incapaços d’entendre, o redistribuir la riquesa dels altres, dels qui no et voten, per tal de mantenir verd i fresc el teu jardí de vots com si fossis el PSOE, què carai hauré de fer? Votar Ciutadans? O demanar asil polític al Regne Unit i que us bombi un elefant pelut? Mireu... si sou convergents i socialdemòcrates aneu-vos-en a ERC i expliqueu-los que, a voltes, val la pena lluir corbata.

Parlo amb convergents sovint, i ensopego amb diverses tipologies. Els primers, els qui tenen el cul llogat al partit o a les institucions, per sobre les ideologies, i que volen l’operació d’estètica i quedar-se com estan. Ho sento, però serà que no.

Els segons els militants que venen dels temps de l’Antic Testament pujolià, atrapats en l’emotivitat de l’amor a un moviment que va morir amb la sentència de l’Estatut i el va enterrar en Junior i les deixes d’en Florenci. Deixeu pas, o seguireu les passes cap al geriàtric electoral de la mà del PSC. De passada, obriu el manual polític per la A d’Autocrítica que us farà servei.

Els tercers són aquells que militants de sempre, o sumats quan els tripartits de nefanda memòria, o revinguts -com ara jo- atrets per la caiguda -amb estil- del cavall autonòmic, creiem que el sobiranisme mereix un centre-dreta inequívocament democràtic, entenedor, modern, i sobretot sense complexes de pa sucat amb oli. Que un ou és un ou, una castanya és una castanya, i que tant l’esquerra com la dreta dels països democràtics han de sortir en igualtat de condicions a la recerca de solucions per a la societat, sense premisses de superioritats morals ni mandangues polítiques tronades. Que ja hi ha prou d’aplecs kumbaiàs, literatura de l’exili, i doctrina anestèsica del Club Super 3. Si us plau, que ens estem jugant el futur del país, dels nostres fills, i de les nostres pensions.


Tot això que he intentat posar en ordre avui, no ho he transcrit per tenir raó, -que es sabut que tenir-ne no serveix de res- ho he fet per a preparar el terreny del com m’agradaria que es reconstruís l’espai a l’entorn de CDC, com crec que s’hauria de dir el nou partit, el perquè de tot plegat, i el què del que hauria de perseguir com eina de construcció social i nacional. Si us fa el pes la descripció d’avui, demà provaré d’explicar-vos la meva proposta pel futur.