S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 26 de maig de 2016

Els catalans del dotze per cent

Hi ha uns catalans que en dic del dotze per cent. Gent de dretes i d’esquerres. Militants o no, associats o no, membres d’organitzacions o no. Són els catalans del dotze per cent. Ells o elles ho tenen clar, volen que Catalunya sigui independent perquè és de justícia, perquè no són espanyols. No s’hi senten, mai se n’han sentit. Al menys que en tinguin memòria. Eren el dotze per cent indepe, el d’infanteria, el de tota la vida.

Potser si que els més grans del dotze per cent recordin entre la boira del seu pensament que quan la mort del general, Espanya va tenir una oportunitat. Però això va durar què? Mesos? Un? Dos anys? Tant li fot. Els catalans del dotze per cent sempre han volgut fer fora la bandera, la policia, l’exèrcit, l’idioma, les televisions i la manera de fer dels espanyols d’aquí, de casa seva.

Els del dotze per cent han donat molts de tombs amunt i avall. S’han casat amb altra gent del dotze per cent, però no sempre, i no per aquesta raó necessàriament. Han hagut de suportar els cunyats, germans, companys de feina, veïns d’escala o veïns al futbol que se’n fotien d’ells. Amb displicència i commiseració, els esguardaven amb mirada d’ulls de vaca, entre la misericòrdia i la simpatia per l’excèntric, pel qui te el cap ple de pardals. I ells insistint en que Catalunya havia de ser independent, calia per sobreviure, ho mereixia pels morts o els que havien de venir. Pobrets deien, amb ells, o amb elles, no s’hi podia parlar de política, pobrets...

I van fer un llarg camí cercant posada política, com Josep i Maria per Nadal. En Guia per alguns, en Xirinacs per uns altres, o en Barrera pels més estirats, tenien la força de la raó, però tot Déu se’n fotia d’ells, tothom. Era gent amb el cap ple de pardals, uns somnia-truites, uns cap de trons. I ells seguint llumetes, signes, esperances traïdes, ara a Convergència o a Unió, altres a Esquerra, la Crida, Catalunya Lliure o l’MDT, i me’n deixo, i ara amb aquests i ara amb els altres i ara m’escindeixo, i ja ens ho han tornat a fer allò.

Es veritat, molts del dotze per cent van militar arreu i van participar de moltes conspiracions, i de moltes esperances, i de moltes idees que només es poden pensar en fluix, que dir-se no es poden. Però molts van tancar-se a casa, o al casal, o al grup de teatre, l’editorial, la fàbrica o a les excursions al Pedraforca. I a plantar una senyera, o a dir missa a les velletes, o a fer d’entrenador o de mestre intentant guardar la flama dins l’ànima dels més petits.

Ells i elles no es plantegen segons quines bestieses. Saben qui és l’enemic, l’adversari i els traïdors. No juguen a maleir només als botiflers, puix saben que aquests miserables tenien un preu, i que qui ha pagat les vint de plata ve de l’altiplà.

Els del dotze per cent de sobte van veure venir molta gent amb ells, els cunyats, els companys de feina o de futbol, la mare, l’amic perdut, i van treballar aquest cop plegats pel seu somni. I no es van estar per xerrameques, i al final els polítics els van escoltar i semblava que tot anava de veres. Tant se valia d’on era cadascú, si el pare fou carlí i el de l’altre cremés convents, estaven junts i allò no ho anava a parar ni Déu.

I cadascun dels del dotze per cent va posar-se a parlar i la gent ja no reia. I molts s’hi van sumar al somni, perquè quan els miraven amb ulls de vaca, en el fons, molt en el fons els hi envejaven la puresa de l’amor al país. I van anar sumant voluntats i creient en el que els deien, o al menys fent-ho veure per mantenir la moral de la tropa, i entre tots i totes van multiplicar-se. Van multiplicar-se exactament per quatre. Ai las.


Però encara érem a temps, eren quarts de deu del vint-i-set de setembre, érem a temps... i no. I la onada popular es fa desfer poc a poc. I les coses que s’havien construït amb molt d’esforç: la unitat, el somriure, el sacrifici, la solidaritat i el compromís, van anar-se’n a dida.

I ara el dotze per cent torna a veure com tot crema i tothom es baralla. Com hi ha ganivetades a Palau i al Parlament, i ja pensen en que hi tornarà a haver eleccions, “però amb aquest no hi pensem anar”, “però si es presenta aquell no el pensem votar”, “que esteu bojos?”, “i la revolució?”, “si voleu exèrcit no ho recolzarem”, “fora de la Unió Europea”, “dins la Unió o res de res”, “colla d’autonomistes!”, “colla de farsants!”... I molts del dotze per cent pensem que més ens haguera fet servei entendre abans que això d’anar amb el lliri a la ma és incompatible amb la feinada que se’ns ve a sobre: carda’ls a tots plegats al contenidor de la punyetera història! 

dimecres, 11 de maig de 2016

Gràcies Israel

Mentre escric aquestes línies hauria d’estar fent altra cosa. Hauria d’estar treballant i generant imposts per tal que els grans dirigents patris decideixin regala’ls a la meva competència, per exemple. Potser hauria d’estar ajudant a crear un moviment polític liberal, decent i nacional que acabés de dinamitar els darrers esbufecs, penosos i ridículs, del pujolisme convergent ara disfressat d’ERC amb corbata.

Però no, pel que fa a la meva vessant de catalanet processista, enfadadíssim per rodalies, paternalísticament defensor de la llengua invasora i tota aquesta mandanga de l’ANC i el no-volem-exèrcit, ja us dic que “my watch is over”. Al menys fins a nova ordre.

Vull agafar un trosset del temps que em queda de vida útil i destinar-lo a donar les gràcies a Israel i als jueus. De fet, el que tinc ganes es de felicita’ls pel 68é aniversari de la seva independència. Probablement, en ells se’ls en fot que jo els hagi d’agrair res, o que els feliciti l’aniversari -i fan bé que prou feina tenen- però tinc ganes de quedar-me ben descansat davant la frustració que sento al constatar les misèries i les pors del meu poble quan les contrasto amb la voluntat de sobreviure del poble d’Israel.

A veure si ens entenem. Entre els jueus hi ha de tot, com a tot arreu. No fotem. Ni tinc la fe dels conversos, ni sóc més papista que el Papa. Però un cop acabat de llegir “La Revolta” de Menahem Begin, on el “terrorista” que empaitava el meu estimat general Green explica la conquesta de la llibertat d’Israel, crec que des de la ignomínia del qui viu rodejat de traïdors i covards que es diuen independentistes, haig de reverenciar públicament aquells que van dir que n’estaven farts de que els passessin per sobre: els jueus.

No ens hi podem comparar pas. Dic els catalans. No podem buscar similituds històriques amb la shoah, perquè els castellans del segle XVIII no podien industrialitzar el nostre extermini, i per tant res no és comparable al que se’ls va fer als jueus al segle XX. Però no tinc cap dubte que aquell drama resulta indestriable de la seva voluntat de tenir una pàtria i un futur com a poble. I planyo les miserables argumentacions del nostre independentisme basades en els diners, en el greuge, com si fóssim minyones que es queixen de menjar sobres fredes en comptes d’aixecar el cap amb dignitat i reivindicar la nostra voluntat de no ser esborrats del mapa demogràficament, cultural i legal.

Tanmateix és cert que si l’enemic hagués matat el trenta per cent dels catalans sense possibilitat de redempció, com varen fer els nazis amb els jueus, els catalans supervivents no hauríem d’aguantar aquest insuportable nivell de contemporització amb l’agressor, aquest ridícul del rajolí prim, del només la punteta que sóc verge, aniríem per feina, i tant ens fotríem del mort com del qui el vetlla, i aparcaríem els circumloquis d’una punyetera vegada.

Jo vull felicitar Israel en l’aniversari de la seva independència perquè demostra possible que un poble al qui sempre se’ls han pixat a sobre dient-los que plovia, poden ser capaços de serrar les dents i construir un futur pels seus fills. Contra tots i tot. Per voluntat pròpia i sense demanar permís. Gràcies Israel, sou el meu exemple.