S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 19 de juny de 2016

El disputat vot del cavaller Savalls el 26-J

Aquesta vegada no donaré massa voltes a la història. Votaré Convergència. I un cop dit això, m’agradaria explicar-vos per quines raons ho tinc tant clar, en l’esperança d’arreplegar algun vot més d’entre aquells que tingueu la paciència de llegir aquest escrit d’avui.

Les raons són diverses, però es resumeixen en una realitat incontestable: Convergència s’ha convertit en l’ase dels cops de l’espanyolisme, tots contra ella, perquè és la opció política que millor posa en contradicció el sistema dinàstic de la transició i la unitat d’Espanya. De fet, el vot convergent és el vot més revolucionari que podem fer aquest 26-J.

Només cal llegir els esforços de la Vanguardia per anorrear el que queda del partit que va governar Catalunya durant gairebé 40 anys. Convergència és un partit que ha abandonat el seu espai de confort a la recerca d’una solució nacional de futur que passi per la independència de Catalunya. En aquest procés ha deixat anar el llast d’UDC i la representació dels interessos dels catalans poderosos davant la Cort que feia en Duran, ha rebut tots els atacs possibles per part de l’estat que ha desvetllat el secret a veus de la brutícia dels Pujol –que va deixar florir al llarg de tres dècades- i per part de tota l’esquerra se li ha penjat la llufa de les retallades, com si els desnonaments fossin culpa seva i no de les polítiques del totxo espanyoles, i el dèficit del tripartit una minúcia comptable en comptes d’una condemna econòmica pels nostres fills i nets.

Convergència va incorporar als catalanistes d’ordre al projecte de l’autonomia i la democràcia del 78. Heu de pensar que a finals dels 70 la dreta catalana hagués pogut apostar per la UCD o la AP d’en Fraga, que la guerra, la por, i les seves conseqüències estaven a la cantonada de la història. Avui, quasi quaranta anys després ens trobem en el mateix escenari, davant d’unes esquerres que pretenen fer la independència sense la meitat del país, fer-ho soles salvant el món de passada, i d’un espanyolisme que pretén monopolitzar el vot de dretes català, o bé en forma de la visió imperial del PP o del neo-falangisme ètnic de Ciudadanos.

Si Convergència és acabada de dinamitar per part d’aquesta pinça maquiavèl·lica haurem begut oli. Catalunya necessita de un centre-dreta democràtic d’obediència nacional si mai vol ser independent. El somni humit d’una República Popular Catalana que tenen la CUP, alguns Comuns, la Forcades o l’Oliveres és una temptació en la qual ERC sembla caure-hi cada cop que obra la boca en Tardà o en Rufián. I la independència ha de ser un procés nacional,  i no ideològic.

Jo no penso regalar el centre-dreta a la Arrimadas i a l’Albiol, perquè estaria enterrant tot allò pel que he lluitat al llarg de tres dècades. Només puc evitar-ho votant Convergència i aturant el relat que ja tenen escrit els uns i els altres, perquè Podemos i Ciudadanos s’odien, el PP i la CUP també, el PSOE i ERC lluiten pel mateix vot a les barriades, però tots coincideixen en voler destruir el que queda de CIU, d’Acció Catalana, de la Lliga, i sense aquest espai estem perduts.

No em vull estar de dir que també votaré Convergència perquè quan va estar a l’Ajuntament de Barcelona ha estat l’únic cop en trenta anys en el que he pogut treballar  amb l’administració de manera neta amb l’objectiu de millorar una indústria com la del joc, sense suborns ni subvencions, només treballant de forma neta. L’administració Trias em va retornar l’esperança en la política i els polítics. I ho dic amb coneixement de causa i des del més profund reconeixement a la seva excel·lent feina, que si no ho dic rebento.

Convergència encara ha de fer els deures i aprofitar el moment per a convertir-se en una organització neta –de fet és l’única que ha foragitat als corruptes amb vergonya pública- . Ha sacrificat el seu patrimoni polític pel país, ha perdut la confiança dels poderosos, ha despertat l’odi dels covards d’aquí i dels dolents d’allà. Jo no els penso deixar tirats, no fora just, ni escaient, ni assenyat.

Un bon resultat de Convergència te la gran virtut de negar la major, un efecte electoral que deixaria clar que el centre-dreta català no vol experiments neo-franquistes, que és capaç de tronar a organitzar-se i plantar cara. I a més a més, hi ha un darrer argument inqüestionable per a votar Convergència: la CUP rebentarà del mal de ventre que li provocarà un bon resultat dels independentistes de dreta, què carai! De fet, votant Convergència fots per igual al Rajoy, al Rivera, la Colau, al Iglesias, al PSOE, la Vanguardia, en Duran i la Gabriel, qué més voleu?

dijous, 9 de juny de 2016

Cal navegar plegats

Dins l’estol de persones que fem via plegats per aquesta procel·losa mar de llàgrimes de la vida hi ha una que fa gairebé vint anys que naveguem plegats. I no, no parlo de la senyora Savalls, parlo del Xavi, del meu amic i company de fatigues professionals.

Ell i jo fem una mica de riure, ell llarg i prim i servidor amb cos de rentadora Fagor. Ell ros amb els ulls blaus, i jo recordo haver estat moreno i amb ulls de vaca. Som una mica Pin i Pon, i com bons catalans no votem el mateix, mai! Fos pas cas que ens poséssim d’acord, malgrat compartir diagnosi i anàlisi poc que coincidim pas en les solucions polítiques. A l’un li pesa més l’ideal de la justícia social immediata i a l’altre li sembla que sense prosperitat no hi ha justícia social possible.

En Xavi i jo coincidim en moltes coses i gustos professionals i vitals, del wargame al Barça, i sobretot estem d’acord en que volem una Catalunya independent per a ser persones normals. Volem ser com els nostres amics danesos, grecs, holandesos, portuguesos o mexicans. Què vull dir? Que el que ens agradaria es barallar-nos amb les nostres respectives per a poder anar al Mundial de Futbol d’Austràlia, amb els col·legues, i veure com Rússia elimina la selecció catalana als vuitens de final. Igual que fan els nostres amics danesos, grecs, holandesos, portuguesos o mexicans. Encara que al final no hi anéssim a Austràlia, queda clar?

En aquest context no ens plantegem la independència com un problema de rodalies, que també, de polítiques socials, es clar que si, de separació de poders o de modernitat productiva i transparència política, que ens resulta evident. Volem una Catalunya independent per a ser majors d’edat, equivocar-nos i fer vides normals i homologables, amb tots els ets i uts, tots.

I no ens importa tant qui guanyarà les eleccions presidencials l’endemà, el fet de voler viure en un país normal ens fa coincidir en que els països normals tenen extrema esquerra, socialdemòcrates, liberals, conservadors i arribistes populistes propis, seus, i que tant important és tenir-ne uns com els altres.

Es per això que avui, quan tothom salta al coll de la CUP per haver-nos sortit uns caps de trons mutants, vull deixar clar que resulta una benedicció de Nostro Senyor tenir una extrema esquerra nostrada, i més ara que hi ha possibilitats que baixin del seu núvol de superioritat moral, que hi ha poques, però se’n albira alguna. I, per altra banda, us imagineu que a més a més la CUP fos espanyolista?

Tanmateix m’agradaria que quan des del meu independentisme a prova de bomba, el fan-club de la CUP i els palmeros del nou PSC aquest de la Colau, deixessin de dir-me fatxa per no pensar com ells. Puix no en sóc de fatxa. I si volen tenir l’oportunitat d’anar a veure la selecció catalana a Austràlia amb en Xavi i servidor, haurien de permetre que el centredreta català s’organitzés fora de l’ombra de la història, lluny del pujolisme, tancant l’etapa autonòmica, sense apriorismes i amb generositat. Allò que es va fer de forma natural dins l’ANC, que no fa tant.

Venen temps de xoc ideològic i una fase de centrifugació de vots i posicions. D’acord, però la independència no es pot supeditar a una ideologia sinó que hauríem de ser capaços d’entendre que es pot, que cal navegar plegats cap el mateix port des de la diferència, en Xavi i servidor en som la prova, per molt que les seves solucions siguin idees de bombero segons el meu infal·lible criteri.

dimecres, 1 de juny de 2016

La superioritat moral de la CUP

Mea culpa, mea culpa, mea grandísima culpa. A mi la CUP també em va ensarronar. Molt bé, ja ho  he dit, ara anem per feina:

Portem cinc anys fent la gara-gara a la CUP. Qui més qui menys te algun amic ex-sociata que en un atac de dignitat va voler votar independència, però no es veia en cor de votar en Mas, i va acabar votant la CUP, oi? Ep! sociates d’aquests que eren federalistes i tenen un apartament a Calella de Palafrugell també, consti. Els que tenim criatures que ja volten soles també ens varem veure convencent-los que no s’abstinguessin el 27-S, que si no volien votar com el papa i la mama que votessin la CUP, que eren uns idealistes i bona gent, per molt que el papa i la mama ja veiéssim que no tocaven quarts ni hores.

Els tres grans atributs de la CUP del David Fernàndez, en Quim Arrufat, i la noia aquella que anava amb ells a tot arreu, eren: l’actitud moral, la coherència del discurs i els actes i el seu independentisme generós i de pedra picada. Ho recordeu, oi? Aquella manera d’encertar la diagnosi, de tenir clar qui eren els bons i qui els dolents, allò de salvar el poble. Per art de màgia, aquella CUP que van votar es va convertir en un altra cosa. Aquells 330.000 impossibles d’assolir sense els vots de l’esquerra caviar i els fills de casa bona es transformà en una màquina de trinxar-ho tot.

Van enviar en Mas a la paperera de la història, i varem pensar “tot sia per la pàtria”, obligaren als patriotes del “només la punteta” a signar una declaració de guerra institucional a l’estat espanyol coneguda com “del 9-N”, i varem pensar “bé, els meus als qui se’ls arronsi el melic millor que es quedin a casa”, au!  som-hi, a treballar per fer la República catalana!

I els divuit mesos van començar a passar-nos pel davant dels nassos mentre descobríem l’Anna Gabriel i els fills de la tribu –opinió que mai no he criticat, sobretot perquè ve d’una persona que al no ser mare d’una criatura mereix la mateixa credibilitat que la del bisbe de València quan parla del matrimoni-. Hem conegut en Garganté, un paio que em fa pensar en una frase de la meva mare sobre la guerra que encara em posa els pèls de punta: “jo cada cop que veig un cotxe amb quatre homes dins encara tinc por”. I hem constatat el racisme intransigent, binari, maniqueu, superficial, insultant, injust, malintencionat i antisemita d’en Benet Salellas en relació al conflicte Israel – palestins.

I va esclatar Can Vies II, això del Banc Expropiat, i la CUP es va posar al davant de la crítica als mossos, enlairant la bandera de la puresa anticapitalista, des de la superioritat moral del saber qui és un especulador i qui no ho és, i del saber quines són les necessitats del barri i quines no ho són, de qui és el carrer i de qui no, i de qui té dret a cremar la propietat privada i qui no en té. Emparats en la seva superioritat moral, la seva coherència i el seu independentisme.

Doncs ni una cosa, ni l’altra, ni la de més enllà. Senzillament no es coherent sentir la CUP dir al matí que és possible comprendre l’okupació d’una segona residència i per la tarda assabentar-nos que el racista del Benet Salellas té un patrimoni que un ric assalariat com jo no tindrà en sa vida per molt que treballi. I no dic que hom no pugui ser d’esquerres i tenir diners i propietats, el que no es pot ser és anti-sistema i defensar el dret a rebre propietats que no t’has guanyat amb la teva de feina, només per dret de sang, com els borbons.

Jo, l’enemic del poble! El qui creu que la coacció física ha de ser exercida de manera monopolística pels Mossos, que per això els pago; jo, el fatxa que creu en la societat patriarcal i familiar que es basa en la transmissió de patrimoni de pares a fills –cosa que en Salellas ha gaudit i servidor no pas-; aquí, el que firma aquest escrit, que es guanya cada cèntim d’Euro amb la seva feina i que no te cap camp d’oliveres pel fet d’haver estat un espermatozou més espavilat que els altres; jo, botxí i agent exterior que dono suport a la democràcia israeliana en comptes de donar-lo als partits i països teocràtics que volen enviar als jueus a la paperera de la història a fer companyia al President Mas. Demano a la CUP que s’estalviï d’ara endavant signar pamflets com aquell en el que dieu:

“Preguntaren com era possible que creméssiu aquells autobusos i aquells trens. Quan la pregunta correcta, la que haurien d’haver fet, és la de com és possible que no us llanceu a cremar tots els autobusos, tots els trens, tots els bancs, tots els cotxes de policia, totes les casernes, totes les esglésies”


Jo ja veig que no en parleu de les propietats immobiliàries d’en Benet Salellas, però per moralitat, i co-he-rèn-ci-a, hi hauríeu d’afegir els seus pisos, locals, i camps d’oliveres. Si més no, perquè o ho cremem tot o cardem la superioritat moral al riu.