Deia el meu germà gran, ja fa molt
de temps, que ell encapçalava la primera generació familiar que no havia patit
una guerra. I és veritat. Repassem plegats les dades: 1936 – 39 la Guerra
Civil; 1920 – 1926 la Guerra del Rif; 1895 – 1898 Independència de Cuba; 1878 –
1880 la Guerra xica de Cuba; 1872 – 1876 la darrera carlinada; 1868 – 78 la
Guerra de Cuba; 1859 – 1860 la Guerra d’Àfrica; 1846 – 1849 Guerra dels
matiners; 1833 – 1840 La Guerra Carlista; 1827 Guerra dels malcontents; 1808 –
1814 Guerra del francès; 1793 – 1795 Guerra gran; 1713 – 1714 la Guerra dels
Catalans; 1705 – 1713 Guerra de successió espanyola; 1688 – 1697 Guerra dels
nou anys; 1642 – 1652 Guerra dels segadors. I paro.
Des de l’assassinat de Pau Claris després de la darrera victòria militar catalana, entre les guerres provocades des de Madrid o Paris, cada pocs anys la població catalana ha estat delmada, espoliada, envaïda, reprimida, afusellada, ridiculitzada, exiliada i silenciada. I en aquestes que va arribar la mort del dictador al llit, per a vergonya de tots aquests que s’omplen la boca de lluita antifranquista. I la por a un altre conflicte, la por als tancs entrant per la Diagonal, la por i el no t’hi emboliquis, van propiciar l’esdeveniment de la Constitució del 78.
Una Constitució redactada per diputats que mai ningú ens va dir que ho serien d’unes Corts Constituents. Unes eleccions on podies votar al partit maoista o comunista, a Falange, als franquistes o als carlins, amb un únic partit expressament prohibit: Esquerra Republicana de Catalunya. El partit de gent d’ordre i classes mitjanes català que va cometre el pecat de fer-li la guerra al feixisme, en comptes d’exiliar-se i ajudar a guanyar “la Cruzada” de Franco. Unes votacions que van ser organitzades des dels despatxos dels falangistes que ocupaven els governs civils i tutelades per l’exèrcit que havia guanyat la guerra. Jo hi era, i l’esquerra equidistant que avui reclama garanties al govern democràtic de la Generalitat, va callar aleshores tant que piula avui.
Això del 78 no funcionava, ja ho veiem. Que si el cafè para todos, que si el català està prohibit als nostres diputats a les Corts espanyoles, que si el valencià no és català i que a ses Illes es parlen tres idiomes diferents, que si la centralització de la Borsa a Madrid, que si les autopistes de peatge aquí i de franc allà, que si l’AVE primer a Sevilla que a França. Ja ho veiem que no funcionava. Però la por que prové del primer paràgraf d’aquest post feia que els catalans anéssim tirant i fent-nos l’orni, mentre ens deien polacos, aldeanos, provincianos, avaros, i ens repetien condescendents “eres buen tío, no pareces catalán, y ¿qué pone en tu DNI? Je je je”
Tota aquesta renúncia nacional atiava estupideses com l’orgull pel bilingüisme, quan era l’ou de la serp de les més rastreres polítiques suprematistes que fan que un equatorià tingui avui més drets lingüístics a Catalunya, que un catalanoparlant. La exaltació del Barça com a símbol nacional, mentre destruïa tot el ric teixit esportiu català al seu pas. I tot per a comparar-nos amb el Real Madrid, guanyant una lliga cada deu anys. L’estar orgullosos de la Editorial Planeta, perquè tenia seu a Barcelona, malgrat haver estat construïda com tothom sap que va ser construïda després de la guerra. I mil excuses més. Els catalans s’ho empassaven tot, fins i tot allò de la “mayor etapa de autogobierno, paz y prosperidad”, que no és altra cosa que “pórtate bien o volveré a castigarte que sabes de lo que soy capaz”. I va venir l’estatut del 2006, les firmes del PP, el Tribunal Constitucional, i els catalans que havien mirat cap a una altra banda van descobrir que tot era una gran presa de pèl. La confiança de l’altre costa molt de guanyar-la, i es pot perdre en un segon. Els mateixos catalans que n’havien fet al règim del 78 la van perdre l’any 2010. Per això no hi ha volta enrere.
Ahir al Parlament de Catalunya el diputat del PP Alejandro Fernàndez, aquell que parla amb figures retòriques llegides a novel·letes de l’Arturo Pérez Reverte com “hasta que se congele el infierno”, va dir directament als diputats de la majoria que malgrat considerar-los fins i tot amics, ell no hi podria fer-hi res i que la resposta espanyola serà implacable. Sempre ho ha estat.
Des de l’assassinat de Pau Claris després de la darrera victòria militar catalana, entre les guerres provocades des de Madrid o Paris, cada pocs anys la població catalana ha estat delmada, espoliada, envaïda, reprimida, afusellada, ridiculitzada, exiliada i silenciada. I en aquestes que va arribar la mort del dictador al llit, per a vergonya de tots aquests que s’omplen la boca de lluita antifranquista. I la por a un altre conflicte, la por als tancs entrant per la Diagonal, la por i el no t’hi emboliquis, van propiciar l’esdeveniment de la Constitució del 78.
Una Constitució redactada per diputats que mai ningú ens va dir que ho serien d’unes Corts Constituents. Unes eleccions on podies votar al partit maoista o comunista, a Falange, als franquistes o als carlins, amb un únic partit expressament prohibit: Esquerra Republicana de Catalunya. El partit de gent d’ordre i classes mitjanes català que va cometre el pecat de fer-li la guerra al feixisme, en comptes d’exiliar-se i ajudar a guanyar “la Cruzada” de Franco. Unes votacions que van ser organitzades des dels despatxos dels falangistes que ocupaven els governs civils i tutelades per l’exèrcit que havia guanyat la guerra. Jo hi era, i l’esquerra equidistant que avui reclama garanties al govern democràtic de la Generalitat, va callar aleshores tant que piula avui.
Això del 78 no funcionava, ja ho veiem. Que si el cafè para todos, que si el català està prohibit als nostres diputats a les Corts espanyoles, que si el valencià no és català i que a ses Illes es parlen tres idiomes diferents, que si la centralització de la Borsa a Madrid, que si les autopistes de peatge aquí i de franc allà, que si l’AVE primer a Sevilla que a França. Ja ho veiem que no funcionava. Però la por que prové del primer paràgraf d’aquest post feia que els catalans anéssim tirant i fent-nos l’orni, mentre ens deien polacos, aldeanos, provincianos, avaros, i ens repetien condescendents “eres buen tío, no pareces catalán, y ¿qué pone en tu DNI? Je je je”
Tota aquesta renúncia nacional atiava estupideses com l’orgull pel bilingüisme, quan era l’ou de la serp de les més rastreres polítiques suprematistes que fan que un equatorià tingui avui més drets lingüístics a Catalunya, que un catalanoparlant. La exaltació del Barça com a símbol nacional, mentre destruïa tot el ric teixit esportiu català al seu pas. I tot per a comparar-nos amb el Real Madrid, guanyant una lliga cada deu anys. L’estar orgullosos de la Editorial Planeta, perquè tenia seu a Barcelona, malgrat haver estat construïda com tothom sap que va ser construïda després de la guerra. I mil excuses més. Els catalans s’ho empassaven tot, fins i tot allò de la “mayor etapa de autogobierno, paz y prosperidad”, que no és altra cosa que “pórtate bien o volveré a castigarte que sabes de lo que soy capaz”. I va venir l’estatut del 2006, les firmes del PP, el Tribunal Constitucional, i els catalans que havien mirat cap a una altra banda van descobrir que tot era una gran presa de pèl. La confiança de l’altre costa molt de guanyar-la, i es pot perdre en un segon. Els mateixos catalans que n’havien fet al règim del 78 la van perdre l’any 2010. Per això no hi ha volta enrere.
Ahir al Parlament de Catalunya el diputat del PP Alejandro Fernàndez, aquell que parla amb figures retòriques llegides a novel·letes de l’Arturo Pérez Reverte com “hasta que se congele el infierno”, va dir directament als diputats de la majoria que malgrat considerar-los fins i tot amics, ell no hi podria fer-hi res i que la resposta espanyola serà implacable. Sempre ho ha estat.
Els catalans teníem por del primer paràgraf perquè
cada cop que hem perdut els espanyols han anat primer pels nostres líders
–Companys és el paradigma-, després pels nostres partits –ERC n’és l’exemple- i
després pel poble i la llengua tal i com vaticinen i suggereixen sense cap mena
de vergonya avui els diaris espanyols: “la
culpa és de la imposición del catalán y de la tergiversación de la historia”.
Si perdem el pols de l’1 d’octubre no tindran compassió ni faran presoners,
imposaran un nou Decret de Nova Planta amb les seves excuses colonials de
sempre, i aquest cop sense que nosaltres haguem disparat un sol tret. Potser la
generació meva i de mon germà no viurem una guerra convencional, però en podem
viure les conseqüències d’una derrota si no guanyem.
Ara digueu-me que no anireu a la manifestació el dia 11 de setembre. I ara mireu-me als ulls i penseu si som o no gent de pau.
Ara digueu-me que no anireu a la manifestació el dia 11 de setembre. I ara mireu-me als ulls i penseu si som o no gent de pau.