Savalls

Lleons per ases

2012-01-31T12:42:00.000+01:00

No hi ha honor més alt al món que ser President del teu país. El càrrec més important, la major dignitat, que deriva de una tria democràtica per part dels teus conciutadans a fi i efecte que defensis els seus interessos. Un President de caire executiu sintetitza l’afany de progrés, canvi, recerca de un millor futur, cura del benestar, seguretat, garanties jurídiques, condicions de treball, protecció de la cultura, normes pel desenvolupament econòmic o preservació del medi ambient, en dues mans, un sol cap, una idea i un lideratge.

Els Presidents han de envoltar-se de col·laboradors eficaços, evitar les corrupteles, negociar amb tota mena d’organitzacions, rebutjar mediocritats, cercar l’excel·lència, transigir amb aquests per assolir millores objectives per a tots, tenir el país al cap i al cor i no pensar en el proper congrés del partit ni en les properes eleccions, tenir voluntat de servei i de sacrifici, ambicionar el màxim i gestionar amb seny, liderar moralment la societat, assenyalar camins, trobar dreceres, salvar el que es bo i acabar amb el que es dolent per a tots. Us podeu imaginar una feina més maca? Alguna cosa més estimulant?

Aquest desig de emprendre coses noves que de tant en tant es personifica en un home, o una dona, i que afectarà la vida dels seus veïns, potser marcant-les per sempre. L’afany de buscar solucions als problemes dels seus iguals, aportant idees, donant el millor de si mateix, sacrificant la seva vida privada a la recerca del bé comú, demanant sacrificis similars a aquelles persones que poden ajudar a governar la nau que porta dins el futur dels nostres fills i envoltant-se de gent capaç, no de gent fidel, si no de gent amb les habilitats necessàries per tirar el país, la nació, endavant. No puc imaginar millor destí per una vida.

Ho hem vist centenars de vegades al cinema, i ho hem llegit als llibres d’història, persones que han fet un pas endavant i han agafat les regnes de la voluntat popular i del futur del país: Thomas Jefferson, Abraham Lincoln, George Washington, Winston Churchill, Konrad Adenauer... tant se val. Persones que es varen posar al davant dels seus compatriotes per tal de saltar els murs que la història els posava al davant. Líders, amb punts foscos o no, però líders que es varen posar el país a la gepa i varen tirar pel dret.

Catalunya està en una cruïlla històrica excepcional. Existeix una majoria social que creu que la independència es la solució. La creació de un estat nou no només garantiria millor els interessos de tots els catalans, dic tots fins i tot els qui voten ciutadans, si no que es una oportunitat immillorable de fer foc nou amb les institucions, reformar l’administració pública, afinar l’estat del benestar, redistribuir millor i deixar créixer el teixit productiu sota la premissa de la Llei en comptes dels contactes, els favors i la corrupció. I no hi ha cap, dic cap, persona que digui en veu alta que vol liderar-ho això? Ningú! Tothom amagat, el nostre líder ni el coneixem ni se’l espera.

Passem revista? Artur Mas salvant els mobles de l’administració espanyola a Catalunya que es la Generalitat. Oriol Pujol servint tasses de til·la als independentistes. Els socialistes dels PSC buscant feina a Madrid. Els d’Iniciativa clamant contra les retallades i allitant-se amb uns sindicats que son la vergonya nacional en una escenificació de la indignació més espanyola que el toro de Osborne. I els independentistes amb acta de diputat, aquí o allà, cercant possibilismes i apunyalant-se els uns als altres: Laporta cremat, Carretero crucificat, Carod desaparegut en combat, López Tena embogit, els qui varen tenir càrrec en els tripartits parlant amb la boca petita... i, sobretot, ningú de entre ells, cap, ha dit ben fort: “La meva il·lusió es portar Catalunya a la independència i vull posar-m’hi al capdavant”. I si ho han fet, ens han deixat sempre ben clar, amb una falsa modèstia que posa els pels de punta, que “Ho faig perquè algú s’hi ha de posar”, com si la cosa no anés amb ells. Amb aquest lideratge no anirem enlloc.

Lleons liderats per ases, aquesta es la descripció que va fer el Times de la guerra de Crimea. L’expressió va fer fortuna i va ser popular entre la tropa britànica al llarg de la primera guerra mundial, malgrat que el cinema ens la retornés com a “Lleons liderats per anyells”, que també fa el cas. Així estem. Ja ens podem mullar, posar temps, quartos i esforços en crear la enèsima de les enèsimes associacions de “ara si que va de veres i ens hi trobarem tots i caminarem junts cap a la independència”. Jo ja no sé a quantes iniciatives més hauré de donar-me d’alta... però sense lideratge només farem que tornar a trobar-nos els mateixos, per parlar de les mateixes coses i, a poder ser, criticar els de l’associació de dues plantes més amunt per arribistes i poc purs.

Cal algú a qui podem posar-li cara. Els mitjans aniran a per ell, o ella. Li buscaran merders de cuixes, drogues, alcohol, feina, o el que sigui... el voldran destruir personalment, familiarment, laboralment. Si la cosa comença a anar bé, fins i tot posarà en risc la seva integritat física. I que? Que encara us penseu que els independentistes hem d’anar pel món demanant permís i sense molestar? Volem lideratge! Ens cal seguir algú a qui podem mirar als ulls i veure-hi determinació, esperança i valor. I si ningú de totes aquestes aprenents de patum no diu que ell, o ella, es vol posar al cap davant perquè sap el que s’ha de fer i té l’equip per fer-ho, aleshores que es surti del mig que haurem de buscar el lideratge dins nostre i pensar si volem agafar aquesta torxa. Perquè ningú no ho farà per nosaltres. No es pecat! Es un honor! Jo mateix em posaria a primera fila! Es clar que si, i ben orgullós que ho faria! I esperaria que més gent estigués disposada a fer-ho! Perquè no hi cap més alt honor en la vida de un català que el de portar el país cap el lloc que li pertoca en el concert de les nacions, i Catalunya ho necessita i el poble ho vol.

La marmota de Punxsutawney

2012-01-27T11:28:00.004+01:00

Hi ha qui encara no ho ha entès. No a Madrid, no... aquí a casa. Tornarem a explicar-ho, a veure si ens deslliurem d’aquest permanent dia de la marmota a les ràdios, la televisió i la premsa.

Quan els estats nació moderns endegaren la seva perillosa història, després de les revolucions lliberals del XIX, i començaren a estructurar les seves infraestructures per afrontar la industrial de revolució, cadascun va triar el seu model. Tants caps tants barrets. Si us fa gràcia, un dia parlarem sobre com d’important va ser per els Estats Units la discussió sobre si el tren fins al Pacífic havia d’anar per d’alt o per baix, ho va ser tant que va acabar propiciant la Secessió dels estats del Sud, una guerra i la emancipació dels afroamericans. Però avui només parlarem d’aquesta pell de brau que Vives i Espriu es podrien haver estalviat de redimir i lloar.

Al XIX, mentre l’estat espanyol es construïa un trenet de la bruixa perquè la família real anés a passeig a Aranjuez, els industrials de Barcelona i del Maresme es varen haver de pagar el seu per portar les mercaderies al port de Barcelona, els emprenedors del Camp de Tarragona varen haver de fer el mateix, i no segueixo per no fer de Libro gordo de Petete i no repetir-me més que la ceba.

Després de la guerra civil, als anys del desarrollu, davant de la imperiosa necessitat per a la supervivència econòmica i per l’aprofitament del turisme, la societat civil catalana va haver de muntar-s’ho i hipotecar en forma de peatges les seves vies ràpides de comunicació per carretera (les autopistes, vaja), perquè de Madrid no anava a venir ni un cèntim, ni un duro, posar-nos infraestructures de comunicació. Per a ells, como si nos la pica un pollo.

Ara amb l’aeroport del Prat, Spanair, el hub internacional, la privatització o no de Aena, la retirada de Qatar Airlines, les subvencions de la Generalitat i les possibles sancions de la Unió Europea, el fet que els catalans si podem subvencionar Iberia i no una companyia d’aqui, fins i tot –vergonya aliena-, el numeret d’en Soriano de si té o no té una oferta del Manchester City per anar a treballar en el món del futbol... que si Madrid per aquí, que si la culpa es del PSOE o del PP... I vinga a fer bullir l’olla a La Vanguardia, a RAC1, a TV3 i a tot arreu.

Com diu en Cuní: Prou! Prou! Prrrrou!

Com diu en Capri: Volen fer el favor de passar la pel·lícula?! Que ja en tenim prou de trailer?!

Jo ja se que tothom sap que jo se que sabeu que tots estem en el secret que tot això ja ho sabem! Cal seguir donant-li voltes i més voltes en discussions inacabables a la recerca de un compromís, de una possibilitat, de un pacte, de un acord...? Barcelona per tirar del carro necessita un Aeroport Internacional com Déu mana. I punt. Si vol competir i seguir tenint el Congrés Mundial dels Mòbils –amb el permís dels irresponsables dels sindicats del transport de Barcelona que volen col·lapsar la ciutat per a les seves reivindicacions els dies del congrés-. Hem de garantir que els assistents pugin agafar l’avió a Seattle i, com a molt, fer una paradeta a Atlanta, Miami o Nova York. I no haver de aterrar a Barajas a fer unes canyetes.

Ho veiem tots. Menys els polítics i els qui conformen l’opinió pública. Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit. La independència d’Espanya i la creació de un estat propi modern es una necessitat imperiosa de supervivència. La marmota de Punxsutawney (Pensilvània) el que diu es que hem de fotre el camp, demà mateix! Que ella vol un vol directe al Prat! Ah, i que després anem a tenir una xerradeta amb els dels sindicats del transport de Barcelona, que ja els hi val.

Que hi ha algú més?!!

2012-01-25T11:04:00.003+01:00

Escolto les tertúlies de les ràdios com a música de fons. Es la banda sonora quan baixo caminant fins al despatx. I penso que visc immers en un dejà vu continu, sense fi, el punyeter dia de la marmota. Jo no se vosaltres, però tinc la sensació que la manca de lideratge no es patrimoni exclusiu dels polítics, els analistes i factòtums de les ones hertzianes ens venen el famós melic de la política catalana quan en realitat sobre la taula hi tenen un altre orifici menys noble, però del qual tots en fem ús més o menys regularment. I no me’l feu dir, si us plau.

Pel que entenc del que llegeixo, escolto i em diuen, per una banda tenim un govern de la Generalitat que no té un duro, ni més expectatives de tenir-ne que la caritat del PP de Catalunya, en tant en quan l’Alícia en tregui profit als telenotícies i presenti el seu partit a la societat catalana com el que veritablement pot desllorigar el finançament de l’administració catalana. M’ha sortit una frase massa llarga, ja ho se. Ho repetiré més fàcil: Els funcionaris catalans només rebran les nòmines regularment quan el PP català pugui escenificar que es gràcies a la seva acció davant el govern de Rajoy, erigint-se com a facilitador de l’autonomia i l’estat del benestar. I el govern legítim dels catalans s’ho mira, fa gestos i amenaça amb noves vies cap a la sobirania –els caps de setmana-, però no hi pot fer res que no posi en perill la legalitat.

Aquest escenari de legitimar el PP dins la política catalana, em recorda el que va fer esquerra amb el PSOE. Es cert que hi ha diferències, el PP no té un sector catalanista –permeteu-me la ironia de seguir la broma aquesta de que el PSC en té, més enllà d’alguns votants i militants de bona fe-; el PP actua lluitant per aquest espai de foto, mentre que ERC directament li va regalar la Presidència de la Generalitat a un senyor que ara farà de senador espanyol, pensant-se que era un moviment nacionalment intel·ligent! La conseqüència de donar espai al baixllobregatisme a les institucions catalanes foren vint-i-cinc (25!!!!!) diputats, encapçalats per la fil·loxera de la Chacón i la derrota electoral d’ERC a les eleccions espanyoles. CiU està encetant un camí que porta al mateix resultat... perquè es sabut que els electors entre l’original i la còpia voten l’original. I si no... ja ho veureu.

La lectura que en faig, permeteu-m’ho, es que les estructures polítiques de Barcelona, i de Madrid també, intenten ajudar-se mútuament a tapar el forat del dèficit, a no fer sang de les retallades de l’altre ni de les pujades d’impostos, ni de una futura pujada de l’IVA, ni de res de res. Fixeu-vos que fins i tot patronal i sindicats, que tant els uns com els altres no se ben bé a qui representen –a mi no- arriben a un acord previ per la reforma laboral que el que garanteix es que ells seguiran ostentant la legitimitat negociadora, això si, però que pel que he llegit no aporta cap mesura imaginativa per revifar el mercat laboral i la contractació. Polítiques petites, lideratges minsos, receptes copiades, no saben que fer, ni els partits ni els agents socials.

Entre tots ens estan portant al desastre. El deute públic que hem de pagar els ciutadans s’ha convertit en l’únic factor a resoldre. Es cert que es important, no ho nego. Però les solucions aportades van en dos direccions: més impostos i menys despesa, o el que es el mateix menys consum i menys inversió pública. Ara van a per la reforma laboral, del tot necessària, però algú pensa que vindran amb mesures imaginatives o pensades pel tipus de economia i teixit empresarial que té el país? Tinc la certesa, digueu-me malcontent, que aniran als manuals i copiaran el que ha fet aquest o aquell país. Espanya farà com va fer al segle XIX quan va copiar de França les províncies, la funció pública i el jacobinisme: copiar les formes i deixar de banda els continguts... la meritocràcia, la igualtat o la separació d’església i estat.

Els empresaris que conec, de petites i mitjanes empreses, segueixen oberts i posant-hi diners en molts casos, per pura responsabilitat amb treballadors i proveïdors. He parlat amb editors, farmacèutics, exportadors, distribuïdors o petits industrials. I tiren endavant per no fotre al carrer la gent i, diguem-ho tot, perquè amb el que ha costat muntar l’empresa o mantenir-la si és heretada no saben com s’ho faran ells mateixos si pleguen del sector.

Vosaltres creieu que aquests empresaris, que constitueixen el 78% del PIB, delmen per una reforma laboral que els permeti acomiadar a la Mercè, en Juan Antonio, o en Garcia? Gent que porta vint anys a l’empresa, que estan formats, coneixen la feina i la fan bé? Per molt que tinguin més de cinquanta anys i els sous siguin més cars del que els hi costaria un immigrant il·legal? Rebaixar les indemnitzacions a una tercera part pot ser temptador en casos de treballadors ineficaços, ganduls o conflictius, que n’hi ha. Cert. Però això es anecdòtic. El que li cal a l’empresari son altres coses... Que els bancs no els facin plegar, que l’administració els pagui quan toca, que no hagin d’avançar l’IVA facturat quan encara no han tocat els calés, que les legislacions no els ofeguin a paperassa, i... potser si... que fer-li un contracte fix a algú no sigui com casar-s’hi, que resulta infinitament més fàcil divorciar-se que acabar una relació laboral.

Polítics, sindicats i patronal, no estan liderant el país, ni la seva economia. Aplicaran fórmules al dictat dels mercats, dels alemanys o de l’FMI. Solucions que no tindran en compte les especificitats del mercat espanyol o català, però això als polítics, sindicats i patronal tant se’ls en fot, perquè la seva missió es mantenir-se a la banda correcta de la societat, la que remena cireres mentre es tapa les vergonyes solidàriament.

Volen recaptar impostos? Que acabin amb l’espoli de companyies com Google que ha pagat exactament 26.000 euros d’impostos a l’estat espanyol per les seves activitats empresarials al país, gràcies a la conyeta aquesta –fusió de tril·lerisme i pirateig- de tenir seu a Irlanda, els comptes corrents a Holanda, la vergonya a casa i la casa ben lluny. Voleu fer aflorar economia submergida? Doneu exempció fiscal a les companyies unipersonals que facturin menys de 100.000 euros l’any, o feu-los pagar un 5% pla, i un únic cop. Voleu retallar serveis? Quants empleats dieu que té l’INEM? Quants milers? I un ratio de èxit de col·locació en noves feines de quan? Del 2%? Passeu-me unes estisores i si us plau aparteu les criatures que m’hi poso a retallar despesa ara mateix.

Ja se que clamo al desert... o millor com el paio aquell que penja d’un penya segat i demana ajut. De cop sent una veu que li diu:
-“Hola soc l’arcàngel Gabriel... deixa’t anar i baixaré volant i et colliré abans que toquis a terra”.
-Que hi ha algú més?!!

Immadurs potser, ximples no!

2012-01-21T12:25:00.000+01:00

La psicòloga de currículum més fals que un duro sevillano, ínclita Joana Ortega, ha tornat a dir allò tant poc educat de que els catalans no som prou madurs per a la independència. Ja se que no ha dit exactament això, i que ara podríem fer tots una demostració de indignació davant la seva afirmació, però caldria que analitzéssim seriosament el que vol dir aquesta gran empresària dels jocs de taula (un altre cosa que posa el seu CV i que ningú de la indústria del joc recorda) quan parla de maduresa i del perill de fractura social. Que ella no ens tingui un mínim respecte no vol dir que nosaltres no ens prenguem la molèstia d’esbrinar que vol amb les seves declaracions, tot sigui pel respecte al càrrec que ostenta o potser perquè de porc i de senyor se’n ha de venir de mena i no m’agradaria deixar-la sense resposta.

La batalla electoral, consultiva, numèrica davant les urnes, ja la ha guanyada la opció independentista. Us diria que fa temps d’això, no gaire, però potser un parell d’anys. La discussió en el plànol racional ha triomfat, fins i tot malgrat els propis independentistes. Hi ha un cúmul de circumstàncies de pes que construeixen una realitat incontestable: un estat propi garanteix millors opcions per afrontar el futur que quedar-se dins Espanya. Des de qualsevol punt de vista, i punt.

Raons per arribar a aquesta conclusió? Moltes! De caire econòmic, de perfil fiscal, de asimetries impossibles i solidaritats interregionals ruïnoses, de AVEs que no porten enlloc i famílies reals lladregotes, de menyspreus i de recursos al Constitucional. Tant se val. La crisi econòmica que ens mostra amb cruesa les contradiccions del sistema, també ajuda a crear un nou escenari on tothom es planteja tot. Una realitat on ningú se’n refia del poder, on el canvi deixa de ser una amenaça per a convertir-se en una necessitat, on l’status quo no hi ha qui el defensi per podrit i poc democràtic.

Si mireu les enquestes del CEO. Si deixeu de llegir les valoracions cuinades a les redaccions dels partits i dels diaris dels resultats electorals o les consultes, veureu que si bé es cert que la opció per la independència només voreja el cinquanta per cent de la gent que vota, els defensors de la unitat no arriben al quinze per cent. Autonomistes i federalistes, a l’entremig de les dues opcions, son els votants que ballen. La raó i la matemàtica ens diu que encara que corregim les xifres a cops d’emotivitat hispana, el SI a la independència probablement guanyaria 65 – 35 a les urnes. Més que suficient, aquí i a la Xina Popular.

I perquè doncs els sacerdots de la política, aquests inefables interpretadors de la realitat social, aquesta gent que mana o ha manat darrerament, comparteixen aquest run-run del que la societat es fracturaria? que no estem madurs per a la independència? Ningú no gosa dir-ho, no hi ha pebrots, però jo us ho diré: La por a l’endemà.

Podem fer veure que tot es de color de rosa, que mai en la història s’havien editat tants llibres en català, ni el Barça havia set tant conegut, la nostra cuina tant reconeguda, els castells patrimoni de la humanitat i Barcelona capital mundial de turisme de qualitat i dels mòbils. Inventar-nos un país de Iupi on les vaques pareixen sempre vedells trigèmins i els ous son tots de dos rovells. On tothom li agrada Manel i sintonitza TV3, on Jaume cabré es comenta a la parada del metro i ningú sap qui es Belen Esteban.

Catalunya no es així. A casa nostre a moltes escoles es parla català a classe i es juga en castellà al pati. Quan la roja guanya surten Juanis i Kevins de sota les pedres a passejar la rojigualda i el toro d’Osborne. Vivim en un país on hi ha gent que viu segons TV3 i uns altres que, donant-se l’esquena, viuen al tempo de Telecinco. Barcelona es una ciutat on es impossible viure cent per cent en català sense haver de ser un heroi, o sense aguantar mirades de desafiament.

Son pocs. Però son més que suficients per a constituir la base social i ideològica per un terrorisme urbà de baixa intensitat. Us escandalitzeu? No ho feu, si es que voleu ser madurs. Els enemics de la independència podem ser els propis catalans. Si en l’afany de construir l’estat propi i dignificar el que ens es propi, passem per sobre d’aquest important col·lectiu, nascut aquí, però socialitzat d’esquenes al país, haurem begut oli. Hi ha molta gent disposada a manipular emocions i sentiments en contra de la nostra sobirania, i no tindran escrúpols per a fer-ho i no els mancaran recursos.

Que la societat està fracturada es una obvietat. El trencament es basa a tenir als emocionalment catalans en el purgatori de l’educada submissió del seny i als espanyols de cor en el ghetto de l’endogàmia suburbial. Cal trencar aquesta dinàmica. I per fer-ho cal convidar emocionalment aquests catalans, perquè ho son de catalans, a construir un nou estat on hi càpiga tothom. El món més essencialista dels independentistes de partit friki i càtedra de filologia ho posa francament difícil, però hem de trobar vies per convèncer al públic de Telecinco de que la independència no es fa en contra seva. Els hem de fer atractiva la independència i garantir-los que junts tenim futur.

Caldrà garantir que el castellà sigui idioma de relació amb l’administració durant un temps prudencial? Segurament. Hauríem de ser flexibles amb les dobles nacionalitats i les polítiques de retorn o de reagrupament familiar? Sens dubte. La dona del César ha de semblar honesta a part de ser-ho, i la República catalana ha de fugir totalment de qualsevol tic que pugui fer flaire de vendetta, si no ho fem així, els aprenents de Karadtzik apareixeran al dia següent que tinguem seient a l’ONU i a sobre ho faran invocant drets humans i democràcia, dos conceptes que pel cas tothom es veu capaç d’arrossegar pel fang.

Exagero? Malauradament no. El recadet que ens acaben d’enviar CCOO i UGT, inspirades per un militant de Ciutadans, fent que els mossos d’esquadra protestessin fent ús del castellà i cantant el Que viva España ens hauria de posar en guàrdia. Es tracta de una amenaça formal en tota regla. L’única petita part del monopoli de la coacció física que els catalans hem recuperat de forma sobirana (o així ens pensàvem que era la cosa) ens diu que les seves emocions estan repartides entre el sou català i el toro de l’Osborne. Que anem amb compte.

Jo no se la Joana Ortega que en pensarà ni si farà res, però tots aquests mossos jo no els vull armats pel carrer el dia de la proclamació de la independència. Els vull desarmats avui. De fet exigeixo, que a partir de demà la seva feina sigui patrullar platges amb bici armats únicament de un xiulet, i que aquells que no tinguin plaça vagin retornant les plaques i engreixant les files de un atur del qual no haurien hagut de sortit mai. Que immadurs potser si, però ximples no ho som.

Intocables al país dels Millets

2012-01-18T13:47:00.002+01:00

Hi ha una escena a Els Intocables d’Elliot Ness, de Brian de Palma, que em posa els pels de punta: Jim Malone, el policia encarnat per Sean Connery, pregunta a l’agent especial del tresor, interpretat per Kevin Costner, si veritablement vol acabar amb el crim a Chicago:

Malone:

lf you walk through this door, you're walking into a world of trouble. There's no turning back. Do you understand? (si travessa aquesta porta es ficarà en un munt de problemes. Un camí sense retorn. Ho entén?)

Ness:

Yes, l do. (Si, ho entenc)

Malone:

Good. Give me that axe. Bé. (Passi’m aquella destral)

A Chicago tothom sabia on era l’alcohol i el crim, ningú se’n refiava de ningú, i tot el sistema estava podrit de d’alt a baix. Mirem Els Intocables i cofois pensem, ben escarxofats al sofà, quina mena de societat més fastigosa la dels anys vint a Amèrica.

El temps del gangsterisme es caracteritzava perquè era impossible lluitar contra els dolents des del sistema, perquè els dolents eren el propi sistema. Tothom estava subornat, cadascú només mirava pel seu cul, i a base de la força que tenien els qui sabien els secrets més íntims del poder, de la impunitat del càrrec públic i els diners, els qui tiraven dels fils de l’espectacle posaven els diaris a ventar les virtuts dels podrits en vida, dels sepulcres blanquejats.

Com podien suportar els ciutadans de Chicago tanta amoralitat? Fent cua per a rebre el ranxo gratuït que Capone distribuïa entre els pobres, per exemple. Misèria i companyia. I qui més qui menys, se les escampava venent whisky canadenc d’amagat, fent de correu a aquest o a aquest altre, recollint les engrunes i propines dels qui tocaven quartos, sempre amb un somriure al rostre. Que no hi havia de gent honesta? I tant! La majoria, segurament. Però com tothom sabia que la policia estava emmerdada fins el clatell, els devia costar pagar multes i impostos, oi? Si el sistema no et protegeix, perquè no enganyar-lo a la menor oportunitat? Es sabut que robar a un lladre no es pecat. I així, la manca de moralitat va calar fins al moll de l’ós de tota la ciutat.

Jo recordo als professors de la universitat explicant als alumnes que vivíem en un país sense censura. Era a primers dels 80, tot just després del 23-F, i havíem donat un pas endavant en termes de llibertat d’expressió. Als diaris hi podríem explicar el que volguéssim, sempre i quan no parléssim malament del rei i d’en Samaranch. No faig conya, no. Tal qual així ens ho varen dir us ho explico.

Els camins d’aquells estudiants es varen separar. Hi ha qui fa de periodista, hi ha qui es publicista i hi ha qui té un bloc. Durant aquests 30 anys tots hem sentit a dir això d’aquest, allò d’aquell... informacions de radio macuto que de tant en tant alguna amistat, o algun conegut, ens anaven arribant com una gota malaia sobre la nostra innocent moralitat:

Que si el President no va voler anar a la inauguració de la casa al Port de la Selva perquè li feia vergonya dels duros que s’ha embutxacat. Que si els mossos poguessin parlar d’aquest ministre o d’aquell empresari us en faríeu creus per això o allò altre; que si aquest està en el aju perquè va evitar que aquell anés a la presó; que si això es una venjança personal; que si aquesta té una casa al Carib; que si aquest li ha tocat la grossa dues vegades a través de una constructora; que si aquest demanava quartos als qui rebien subvencions per pagar-se la carrera dins el partit; que si les comissions per tràfic legal d’armes han pagat aquest palauet, aquesta masia, o aquella rossa. Aquí tot se sap i ningú no diu res, com a Chicago. Mai hi ha proves, només son rumors. I no hi ha pebrots, com a Chicago.

I la gent que ha fet davant de tota aquesta merda que es filtra a les sobretaules del país, a l’hora del cafè pels bars de carretera, als passadissos de les redaccions, dels partits polítics, dels ajuntaments, i a la sortida de missa? Doncs el que fa la gent normal quan no creu en el sistema i sap del cert que viu l’enèsima emissió d’aquesta fastigosa pantomima lampedusiana: si el seu cap li dona problemes, doncs agafar-se una baixa per depressió de dos anys; si té dies per formació pel fet de ser funcionari, agafar-se’ls tots i mentir sobre l’ús que en farà; treballar en negre; estafar a hisenda; mentir a la policia; enganyar als treballadors a la nòmina; i mirar només pel seu cul.

D’aquesta manera entre tots perjudiquem als innocents que veritablement pateixen una depressió; als funcionaris que s’hi deixen la pell a la feina; ens estafem impostos a nosaltres mateixos; desmoralitzem als funcionaris honestos i destruïm la reputació dels empresaris rectes i seriosos.

Perquè no hi ha moralitat que suporti la ferum que ve del pis de d’alt. No recordeu al President Pujol dient a TV3 que si ens hi poséssim a aixecar catifes la pudor resultaria insuportable? I ha passat alguna cosa des del cas Millet? Del Pretòria? Hi ha una nova llei de finançament de partits? Que se’n ha fet d’aquella voluntat de transparència que els va agafar a tots com si es tractes de una epifania bíblica? Doncs, ja us ho diré jo: no ha passat res.

Vivim en un país on el que es important es tenir amistats que et tapin les vergonyes i la justícia no es igual per a tothom. Al haver-hi crisi, el sistema es defensa i veurem passar uns quants parvenus capa la guillotina de l’escarni públic... el gendre d’aquell, l’ex-soci de l’altre... a l’univers de Lampedusa cal, de tant en tant, algun sacrifici públic que canti les excel·lències del sistema, però els Intocables seguiran essent això, Intocables. I la gent normal ho sabem, i als dolents ja els està bé que ho sabem perquè així compartirem la culpa quan actuem tots com petits Millets, fent-nos trampes al solitari.

Fins que Jim Malone agafi la destral i foti la porta avall, perquè hem trobat un nou Elliot Ness que estigui disposat a fotre aquest castell de cartró pedra enlaire. Us proposo que el busquem entre tots.

Por i misèria

2012-01-16T13:45:00.002+01:00

La Contra de La Vanguardia es un lloc molt preuat entre els editors, a l’hora de fer saber al personal que ha aparegut tal o qual novetat a les llibreries. Les entrevistes que hi surten acostumen a ser llegides i sovint resulten fins i tot interessants. Haig de dir que acostumo a llegir-les, mes que res, per saber de noves opinions a l’entorn de qüestions de fons, però que no les faig servir com a prescripció facultativa per comprar cap llibre. Es per aquesta raó que no puc citar l’autor de un pensament que em va donar que pensar: “planyo els polítics actuals, perquè han de prendre decisions urgents sobre temes dels quals en desconeixen les solucions”.

Home... a mi de pena no me’n fan. Ja ho va dir aquell que cantà a en Manolete: “si no sabes torear porqué te metes”. Quan miro al govern de Catalunya i a CiU, el que sento es pena pel país, i no tant pels polítics que hem triat per governar-nos. Una trampa teixida a Ferraz i a Génova torna a tancar-se poc a poc sobre Catalunya. La mentida sobre la responsabilitat de les autonomies en tant en quan el dèficit públic. Però aquest no es el tema, avui.

Ja fa mesos que vaig dir que no podia entendre com una política com na Marina Geli podia fruir de la llibertat i no estar tancada a Can Brians després de passar-se més de quatre-cents milions d’euros del pressupost de sanitat. Es un exemple, no hi tinc res particularment en contra d’aquest o aquell polític del tripartit, ni de cap altre govern. Però... es que els ciutadans no ens adonem que s’han polit els nostres impostos passats i que han hipotecat els nostres ingressos futurs?

La situació en la que ens trobem es senzilla d’explicar, potser tant com difícil de solucionar. Suportem, i suportarem, una pressió fiscal acollonant per tal de pagar els interessos del que ja ens hem gastat. La dimensió de l’estafa en la gestió dels diners que han realitzat els polítics d’aquí, i els de Madrid, només es comparable a la seva incompetència política i a la nostra irresponsabilitat ciutadana. No tenim quartos per pagar l’estat del benestar que ens havíem muntat, i el govern dels millors ha hagut de fer el que més tem un càrrec públic: retallar serveis i mostrar-se com aquell que fa anar les tisores de la retallada.

L’esquerra, si es que en queda alguna cosa semblant, diu que el que hauria de fer l’administració es perseguir de debò el frau fiscal, i rescatar de l’oblit impostos suspesos com el de successió. La dreta, que no hi haurà més remei que apujar l’IVA, fent pagar a tothom per igual les cagarades que han perpetrat tant els governs d’esquerres com els de dretes. Els uns i els altres coincideixen només en una cosa: que això només valdria per parar el cop de moment! Mesures per seguir pagant les estructures administratives que ja existeixen! i tot això amb un atur absolutament desbocat... i ni una sola mesura de dinamització econòmica! Ni una! Fixeu-vos en les solucions que proposen... o, vaja, que ens ensumem:

Perseguir el frau fiscal? Mola, no? Sabeu en que es traduirà? El magnat mangante amb casa a les Illes Caiman i comptes a Luxemburg us penseu que el farem pagar? Que es que el cas Urdangarin us fa pensar que la justícia es igual per tots? Il·lusos! La lluita contra el frau significarà que el xaval que encara viu a casa els seus pares i treballa en negre en el seu ofici haurà de donar-se d’alta a la Seguretat Social. Voldrà dir que l’economia submergida haurà de fer front a les taxes i els IVAs que calguin per estar legal. I jo no dic que això no sigui econòmica i moralment desitjable. Sentir com un mecànic o un ginecòleg, per exemple, et pregunten si vols factura o no, es una cosa que personalment m’insulta i que no entenc com hi ha gent que s’hi presta a permetre-ho. Però us imagineu la quantitat de negocis precaris deixaran de ser rendibles el dia que es legalitzin? Quanta gent deixarà la seva activitat de subsistència i passarà a agafar-se al PIRMI, l’atur, Caritas o el que faci falta? Algú ha fet els números? Hi ha qui es pensa que aquesta legió de treballadors del diner negre no preferirien estar legalment constituïts? Que el que passa es que amb la pressió fiscal que hi ha es materialment impossible de fer-ho?

El mateix passa amb el impost de successions. Els rics munten societats patrimonials, censen la iaia a Tafalla i aquí no paga ni Déu. Això si... el teu avi es va trencar l’esquena per fer-se propietari d’un mas a la Segarra i ja et pots hipotecar de per vida si vols tenir-lo com a segona residència i mantenir-lo dins la família, amb els teus mil euros al mes de salari, si es que tens la mala sort d’heretar-lo. Que barata li resulta la demagògia a l’esquerra, amb perdò. O si no... apujar l’IVA? Així, a la portuguesa? Al vint-i-cinc per cent? Just el que necessita la nostra economia per remuntar el consum, oi? A veure... queda algun polític que no s’hagi begut l’enteniment?

Tot s’hi val per tal de mantenir el xiringuito del poder. Afany recaptatori, escanyar la classe mitjana, fotre fora funcionaris dels de infanteria, i pactar amb els sindicats la supervivència dels “seus” treballadors, els de carnet. I tot aquest merder comunicat a tota castanya pels mitjans de comunicació, acollonint al personal, per tal que acceptem pop com animal de companyia i oblidem que tot aquest grapat de indocumentats son exactament els mateixos paios que ens han portat en aquesta situació.

I quina es la solució? Mireu, jo no ho soc de polític –ui ecs- ni economista –Déu nos en guard!- però el que tinc clar es que a grans mals grans solucions. Cal lideratge i un parell de pebrots. I avui no vull parlar de la obvietat de la independència d’Espanya, només el que estalviaríem en xampú anti-caspa equival al dèficit anual de TV3! El que calen son mesures que afavoreixin la creació de llocs de treball, tant fàcil com això. Com voleu tirar endavant un país on un de cada cinc persones en edat de treballar viu a expenses dels altres quatre? Calen lleis i disposicions que veritablement facin que les empreses contractin professionals, no la merda de proposta de donar 3.000 euros per un nou treballador contractat. Només un polític es capaç de pensar que 3.000 de l’ala treuen de cap problema a un empresari, es clar, també, que no hi ha ni un de polític que hagi creat mai un lloc de treball (tret del seu).

Voleu una proposta amb cara i ulls? I es clar que no sabem per on petaria! Però al menys les companyies petites i mitjanes podrien plantejar-s’ho:

Augmentem l’IVA 1 puntet, i a l’hora... totes les empreses petites i mitjanes podrien contractar un treballador per cada deu que tinguessin, i el seu salari –integrament- podria esser repercutit –també integrament- com a IVA pagat. Els 30.000 euros de sou anual –per exemple- es restarien de l’IVA a pagar. Durant dos anys.

Quina repercussió podria tenir? D’entrada una família més amb ingressos i una de menys vivint de la solidaritat pública; un altre persona al carrer que podria consumir i pagaria IVA com tothom; l’empresari no fitxaria una telefonista per 700 euros al mes per tal d’embutxacar-se els 3.000 euros de l’ajut que proposen els polítics, intentaria contractar algú d’exportacions, de continguts, d’investigació... aquella persona que li cal i que no pot pagar-se ara per por a no tenir peles per fotre’l fora si la cosa no marxa. Amb tots els meus respectes pels telefonistes... si el que es preten es augmentar la productivitat, el que cal es millorar i augmentar el valor afegit generat per les companyies. Quantes empreses petites i mitjanes hi ha a Catalunya? Voleu dir que això no valdria la pena provar-ho?

Però no... Mesures així no les veure’m. Perquè com deia l’autor aquell de la Contra de La Vanguardia els nostres polítics desconeixen les solucions. I, sobretot, estan cagats de por i de misèria.

Fer-se el simpàtic a Madrid

2012-01-12T10:46:00.000+01:00

Hi ha una manera de fer política, agafada com una paparra al catalanisme polític redemptor moral d’Espanya, que molts catalans creien periclitat el 10-J del 2010. Aquesta mania del tot per res, del fer-se el simpàtic amb el capo del camp de concentració, amb el marit que maltracta, en l’esperança que no et pegui, que no et mati. Ahir la coalició del President Pujol, del conseller Puig, de Tremosa i de Vila d’Abadal va tornar al peix al cove, sabent que de peixos quasi no en queden a repartir.

Mireu, jo entenc que potser els partits autonomistes han de fer el que sigui necessari per salvar les institucions administratives espanyoles que ells han ajudat a bastir, com la Generalitat de Catalunya. El que no suporto son dues qüestions de base que evidencien un tracte ignominiós a la sobirania popular que els votants han dipositat, temporalment, en els diputats a Corts.

La primera es la sensació d’estafa. Els representants polítics del poble de Catalunya han de defensar els interessos dels ciutadans que els han votat. No son a Madrid per defensar estructures caduques de poder com l’autonomia, o pactes trencats unilateralment per Espanya com la Constitució o l’esperit de la transició.

Les mesures del govern Rajoy no dubto que siguin necessàries per a aturar el dèficit públic –del qual son responsables tots els partits de l’hemicicle, CiU inclosa-, però porten als contribuents catalans a pagar en impostos 72 euros de cada 100 que guanyen, mentre que altres ciutadans de l’estat no han de suportar aquesta barbaritat, aquest ofec. El decret consagra la insolidaritat, l’asimetria, i la idea de que voler ser diferents a la resta d’espanyols ens comporta haver de ser doblament pagadors dels excessos pressupostaris de les èpoques del totxo i els gossos lligats amb llonganisses.

Es defensa la ciutadania catalana beneint un decret que encara ens farà desigualment més pobres? La qüestió no es en el fet que calgui o no calgui retallar aquí o allà, si es necessària o no una pressió fiscal més gran. Entenc que els camins per aturar la xacra d’interessos, que els que encara paguem impostos a Espanya haurem d’afrontar els propers anys, passin per mesures com les adoptades pel PP -o no- el que es indigne per part de CiU es donar suport a qui atia el missatge al Financial Times que tot es culpa de l’autogovern de les “regions” i que construeix un esquema escurabutxaques que encara ens enfonsarà més en la misèria als qui ja no es que ens podem pagar TV3, no, no... ni escoles ni hospitals! A més, a més, fer-ho a canvi de no res, sense que calgués ni que us ho demanessin! Per fer-se el simpàtic? Per una qüestió estètica? Per donar lliçons de que, exactament? Per ajudar als mateixos que pacten reformes constitucionals sense, ni tant sols, una trucadeta telefònica per fer-vos quedar bé?

La segona es aquest missatge críptic de “hi ha coses que no es poden explicar”, aquest tarannà de capella de poble que considera els seus feligresos com a essers poc preparats i irresponsables, incapaços d’interpretar els designis finals dels ministres de Nostro Senyor. A veure si ens entenem Duran, maco, estimat Sanchez Llibre, i exalcalde d’Olot dels pebrots... Si voteu a favor del decret del govern Rajoy, no ens vingueu amb la martingala de que “la situació es greu”, “volem mostrar la nostra responsabilitat i sentit d’Estat”, “mostrem predisposició al pacte i donem mostres de seriositat als mercats”, com si els catalans fóssim imbècils, els electors analfabets i els qui us varen votar una colla de carallots. Voleu fer el favor d’explicar que heu tret a canvi per tal de defensar els interessos de Catalunya? O es que no n’heu tret res, colla de babaus?

Si heu pactat quelcom amb el PP de Catalunya pels pressupostos, digueu-ho. Si la situació dels diners públics espanyols es pitjor del que es diu, teniu l’obligació política –de moral jo no us en exigeixo, resulta evident que fot anys que la vareu bescanviar per una suite al Avenida Palace- d’explicar-ho. Ja n’hi ha prou de tapar-vos les vergonyes els uns als altres, perquè del forat de la tresoreria pública en sou responsables tots, però els quartos son –o hauria de dir eren?- nostres, dels ciutadans. Qui carai us heu pensat que sou, fent el paperot? Representant aquest paper d’estrassa de nen pilota de la classe, i fent befa del vot que molta gent de bona fe us va delegar pensant-se que encara us quedava un bri de dignitat? Amagar-se sota les pedres del “hi ha coses que vosaltres no enteneu”, ja no cola. Aquesta us passarà factura, espero -innocentment-, vaja.

Nadal

2011-12-22T10:29:00.000+01:00

A mi encara m’agrada Nadal. Ja ho sé que es un moment de nervis, que si ja has encarregat el sagí; si aquest any ve la xicota del nano i no hi cabrem; que si haurem d’aguantar el cunyat, el cosí o la reneboda; que si trobarem a faltar els pares, als avis o la nostra ingenuïtat infantil.

Nadal pot amb tot. Al cap i a la fi compartirem taula i escudella amb familiars o amics, qui més qui menys. Els fills es fan grans i participen triant regals, reclamen el pessebre de tota la vida i acaben per fer l’arbre al darrer moment. A cop de calendari, d’anys, i memòries construïdes al voltant d’aromes de caldo contundents, de torrons i mandarines per fer-ho baixar tot plegat, bastim entre tots uns punts de referència que enviem generació avall, en l’esperança que el que es essencial traspassi noves modernitats, “tant se vals”, mandres o agressions de cultures forasteres, més enllà de la nostra pròpia mort –que tot arribarà-.

Diuen que aquests dies son dies durs per molta gent. Crec que per tothom. Nadal i Sant Esteve son un llast per qui ha perdut gent estimada al llarg de l’any; o bé la feina i amb ella aquells ingressos que permetien coses que ara per ara no poden ser; o la salut, que pot fer que una frase que sovinteja socarronament moltes sobretaules -la vella profecia dels avis “potser aquest Nadal serà l’últim”- aquest any no sigui dita a moltes cases donada la cruesa de un diagnòstic. Tot això forma part de la vida que tornem a posar a zero quan seiem a taula el dia vint-i-cinc. Alguns ja no hi seran, i d’altres ben trobats s’afegiran a l’àpat.

A mi encara m’agrada Nadal. Triar els regals. Preveure que tothom sigui feliç. Trucar a vells amics per felicitar les festes. Cantar nadales quan em dutxo, quan vaig en cotxe o quan cuinem a casa la vigília del dia D. Preparar a última hora el sopar del vint-i-quatre, i admirar-me que a Madrid mengin besuc i no celebrin Sant Esteve ni prenguin canelons –son ben bojos aquests romans-.

No ho puc evitar, malgrat el record i les comparacions amb altres èpoques menys tocades per tota mena de tràngols que intenten dinamitar-nos les festes, per Nadal soc feliç com un nen petit. El nen Jesús, els pastorets, el dimoni escuat, James Stewart i Donna Reed, fer bombolles de Vichy al sofà amb el cinturó deslligat i vasodilatació perifèrica a les galtes... I els fills que ara son grans i que en el futur ompliran la casa de criatures amb les que fer el pessebre i als qui malcriar a cop de regal prohibit. Nadal marca ritmes vitals i viure, al cap i a la fi es la nostra única obligació, no? Doncs això, a viure que son dos dies i a reforçar memòries compartides amb els qui estimem.

Us desitjo a tots els seguidors fidels o esporàdics unes bones festes, i us agraeixo de tot cor que tingueu la paciència de passar-vos per aquí de tant en tant a veure que diu aquest ximple que us parla.

Que tingueu un Bon Nadal i proveu a gaudir-lo, malgré tout, que al final seran els records que ens endurem, i els que passarem als qui ens enyorin, fem-los bonics i recordeu-vos de dir a amics i familiars –si, si, també al cunyat, el cosí i la reneboda- que us els estimeu, Nadal es això, ni més, ni menys.

Lliçons de Barrio Sésamo

2011-12-15T15:49:00.002+01:00

Fa uns anys vaig llegir una metàfora sobre el poder que em va agradar molt. No em feu dir qui n’era l’autor, no ho recordo, però més o menys funcionava així:

El poder estaria a l’interior de un castell d’alt d’un turonet. Fora hi viuria la majoria de la població. Dins, aquells privilegiats que remenen les cireres. De tant en tant hi ha merder fora i la gent intenta assaltar el castell, o bé es posa a escridassar als que viuen a l’interior. Els del castell, aleshores, agafen una garrotxa amb un ham enorme al seu extrem i trien, de entre els que més criden o estan més a prop de tirar la porta a terra, als més actius i potents, els enxampen i els pugen fins d’alt la muralla.

Un cop dins, el revolucionari de torn es presentat a la societat del castell, menja les seves viandes, departeix en converses interessants amb els seus habitants i s’hi queda a viure oblidant la massa que viu fora. Això repartiria el món entre la gent de dins i la de fora el castell. Tot plegat una mica Barrio Sésamo, oi? (Arriba, abajo, dentro, fuera...)

Tot això ho dic perquè potser hauríem de començar a mirar la política, les ideologies, i els afers públics deixant d’emmirallar-nos en els preceptes del XIX i el XX de esquerres i dretes. Prendre nota de qui es dins i qui fora del castell.

Coneixent com conec els catalans, val a dir que l’adaptació al nou paradigma ens portarà moltes discussions internes, molta assemblea, i plantejarem moltes i diverses conclusions abans d’arribar a una conclusió final i definitiva, però ens ho hauríem de fer mirar. Sobretot, tota aquesta colla de barruts –entre els que m’hi incloc voluntàriament- que seguim discutint si ens estimem més la llibertat individual o la col·lectiva, en comptes de fabricar catapultes d’assalt i ariets per derruir portes, mentre que la senyoreta Llibertat segueix presonera dels que viuen dins el castell –i diuen alguns que està de molt bon veure-.

Des de les muralles ens enfronten als uns als altres. Sembrant la zitzània. A l’hora que representen per a nosaltres la gran comèdia de la discussió política de l’esquerra i la dreta. Com si no ens sabéssim el final, l’argument i el cant de l’obra. Ens fan titelles a l’hora dels noticiaris, com si es barallessin molt seriosament. Perquè dins del castell hi ha d’esquerres i de dretes, de comunistes com en Rafael Ribó i fatxendes com en Joan Rossell; sociates com en Quim Nadal i unionistes com en Duran; empresaris de clientela espanyola arrapats al poder i dirigents sindicals d’organitzacions estrangeres; banquers que regalen iots als borbons i presidents de clubs de futbol amics de salafistes; amos de mitjans de comunicació amb títol nobiliari i milhomes que deuen el seu grup de comunicació a les seves tristes amistats forjades en el tripijoc del tripartit, i molta, molta, molta fulana i molt, molt, molt entretingut. Hi ha de tot dins el castell, com aquella església que va retratar la Trinca en el seu disc Opus 10, hi ha de tots els colors, i així ens tenen embadalits amb la seva farsa.

I fora del castell qui hi veig? Doncs la gent normal. Cambrers i product managers, empresaris i minyones, autònoms i entrenadors de futbol base, perruqueres i cuidadors socials, funcionaris i becaris, senyores Maries i oncles concos, fins i tot alcaldes i urbanos! i molts molts molts aturats, en definitiva... el poble.

Voleu fer el favor de deixar de barallar-nos! Que no té perquè pensar tothom igual! Mare de Déu... Que no! Que el que hem de fer es veure que nosaltres som al ras i allà dins hi ha festa grossa a costa nostra. Aparquem una estona tot això de si ens tiba més la dreta o l’esquerra i adonem-nos que hi ha uns a dins i la resta som a fora, uns a d’alt i els altres a baix. Que no vareu estar atents a Barrio Sésamo o qué?

Aquí juguem en català

2011-11-30T11:05:00.001+01:00

Aquest Nadal, encara, els catalans només podrem trobar un sis (seis?) per cent de jocs i joguines en la nostra dissortada llengua.

Anem a pams, el joc es cultura. Jo diria que Cultura amb majúscules. Mitjançant el joc els humans compartim un temps de lleure de qualitat, que ens apropa als amics, als fills, als pares –a la família, vaja- o a coneguts i saludats. Un joc ens permet aprendre a competir sense riscos, a acceptar la derrota amb humor i la victòria amb humilitat –de fet ens ensenya a guanyar i a perdre-, a interpretar qui no som, seduir per assolir els nostres interessos, gestionar recursos i entomar l’atzar, sempre capritxos.

Dit això, les societats respecten la cultura del joc i la consideren prestigiant o no, per criatures, o no necessariament, per moltes raons que no venen al cas, però el que es cert es que a casa nostra els jocs viuen reclosos en tres àmbits: l’infantil, el frikisme dels aficionats, i el de la correcció política de l’escola. Tant se val. Estem millor que fa uns anys, però encara molt lluny d’Holanda o Alemanya en tant en quan mercat. No em queixo d’això.

Tinc davant meu el catàleg que ha distribuït la Plataforma per la Llengua a la seva festa del Joc i la Joguina en català. Trenta planetes farcides de parxisos del barça, dominós musicals, jocs per aprendre a llegir i una dotzena mal contada de jocs més seriosos o comercials. Per altra banda, també tinc a les mans dos catàlegs a l’atzar dels molts que aquests mes rebrem a casa, el de Carrefour i el de Drim: cent quaranta planes d’ofertes en espanyol on el català, si hi surt, sembla ben bé que ho faci seguint l’esperit del dia del Domund. Això es el que té el país.

Jugar un joc íntegrament en català es pràcticament impossible. Tot el procés de normalització editorial que el país ha viscut en el món del llibre, els mitjans de comunicació o fins i tot el cinema! –que té delicte- no ha passat amb el joc. Una de les primeres clatellades que rebem els catalanoparlants quan abandonem l’aixopluc de l’escola, TV3, RAC1 i les lectures subvencionades a l’escola es quan els reis ens porten un joc amb les instruccions en espanyol –o una nina que només parla la llengua de la Belén Esteban-. I el que es més greu, al meu entendre, es que sembla que això no ens importi en absolut.

Hi ha alguna companyia editora de jocs que darrerament intenta llençar al mercat jocs exclusivament en català. Normalment els fan en castellà i podrien viure només d’això. Però resulta que no els dona la gana i adapten i tradueixen tot el que poden al català, sense cap mena de repercussió, val a dir-ho, més enllà del seu cercle de clients i amics més íntim.

Aquest any han endegat, tirant-se de la moto, una campanya –per dir-ho d’alguna manera- titulada “Aquí juguem en català”. No es una cosa que correspongui fer a una empresa, i ben bé podria semblar que ho fan només per imatge o per fer-se rics a costa dels sentiments patris dels catalans. No es així, hores d’ara el pastís es tant petit que no qualifica ni per rebre el trist nom de lionesa.

Res no em faria més feliç que el fet que les multinacionals dels Estats Units, que son les veritables mascles dominants del sector, editessin els seus catàlegs en català, però quan miro l’opuscle de la Plataforma per la Llengua descobreixo que només comercialitzen els uns el Monopoly en català (que varen heretar fet i parit de Borras Plana S.A.) i els altres l’Scrabble (que també varen heretar de Borras Plana S.A.). Res més. O fem alguna cosa entre tots o aquí no canviarà res, de res.

Es per això que us demano que, si no us sap greu, aquestes festes trieu i remeneu, i busqueu jocs en català, i joguines en català. Que les exigiu a les vostres botigues de barri o als centres comercials. Si no hi ha demanda social de normalitat les coses no canviaran per sí mateixes. Perquè, trist però cert, els botiguers tampoc hi creuen en això i els hi es molt més fàcil demanar els jocs en espanyol i pretendre que la culpa es exclusivament dels editors.

Es una situació que requereix de l’ajut de tots els qui estimem el país, la llengua i la normalitat. De grans els catalans ja ens anem acostumant a ser ciutadans de segona... cal que a l’hora de jugar a casa ja se’ns avisi del que ens espera? Crec que no, vaja...

L'endemà de l'endemà i just el dia abans del pacte fiscal (o no?)

2011-11-22T16:08:00.000+01:00

L’endemà de l’endemà. I seguim dins la crisi. Oh, sorpresa! Que us sembla si ens mirem els resultats, I repartim culpes i vergonyes?

Allà

Amarga majoria absoluta del PP. Puja mig milió de vots, en torn de un cinc per cent. Amb la que està caient i amb una davallada de quatre milions i mig de vots del PSOE algú a Génova pot treure pit? La foto es clara: el PP ha guanyat per majoria absoluta les eleccions, però no ha obtingut la majoria social. Mariano Rajoy pot convertir-se en Marianico el Corto o Mariano el Breve si Europa no s’estira i detura la cavalcada impossible del deute sobirà de la nova pell de blau i opta per intervenir i triar un tecnòcrata dels de l’anunci de Gas Natural... “a voltes veig tecnòcrates”...

Que pot fer el nou govern? Té dues vies: Buscar refugi en l’autocràcia arrogant del nacional-catolicisme, el “que inventen ellos” i tirar dels peperos de mà dura, retallada indiscriminada, baixada d’impostos i ajuts als empresaris del totxo i als especuladors financers; o bé formar un govern amable i centrista, aïllant el falangisme sociològic, pactant amb bascos i catalans la reformulació de l’estat, posant límits a l’espoli. La segona opció no només es raonable, si no que estaria adreçada a ocupar la centralitat que ha perdut el PSOE... emascularia el desitjos independentistes de molt votant convergent i podria fer les reformes estructurals que calen dins un marc més comprensiu per part de la societat en general. El problema es que això va en contra del propi discurs del PP i de la formulació ideològica del “orgullo de ser español y una gran nación que es España”. No crec que ho veiem... encara que en Duran frisa per un pacte que reduís a l’alemanya el dèficit fiscal català del 9 al 4 per cent. Pels que volem la independència de Catalunya, aquest –i no altre- es el pitjor escenari possible... una balena, en comptes d'un peix, al cova potser si que ens faria callar vint anys més.

El PSOE ha detonat. Només faltaria després del desastre econòmic... i l’esquerra espanyola, indignats inclosos, estan més perduts que un independentista català en jornada electoral. Uns s’abstenen activament, els altres s’abstenen passivament, uns voten en blanc, altres Izquierda Unida i uns altres quants la Rosa Díez... La única bona noticia es que no han votat el PP, l’esquerra a Espanya hi es i es majoria... ara falta que torni a organitzar-se, però si Mariano es rodeja de independents i rostres amables, als hereus de Azaña o Pablo Iglesias ho passaran pitjor que els seus correligionaris italians que fot vint i cinc anys de la clatellada i encara segueixen buscant líder, missatge i arguments per tornar a guanyar unes eleccions. En el fons... tant se me’n fot, que voleu que us digui?

Aquí

Anem a pams, de dreta a esquerra i d’espanyolitat a catalanitat.

EL PP de Catalunya (?)

El PP, malgrat que Ciutadans no es presentava –que representen cent mil vots potencials dels set-cents mil que ha obtingut el PP- i que l’abstenció ha crescut vora un cinc per cent, ha tret pitjors resultats que amb en Piqué. Ja poden anar obrint les ampolles de cava que vulguin, però el discurs anticatalà i els recursos al Constitucional passen factura. Jo em pensava que els catalns som idiotes i que no la passariem la factura... però si. Es més... en el pecat hi portaran la penitència incorporada: la única manera per la qual el PP podria millorar resultats al Principat seria canviant el discurs en referència al fet nacional, i aleshores, posats a triar entre una dreta catalana perdedora i de la Roja o una dreta catalana guanyadora i del barça... serien materialment esclafats per Convergència.

Hi ha un altre dada que a mi em feia patir molt. Tenia por que la gent que vota en clau espanyola canvies PSOE per PP. Jo havia exagerat en les meves apreciacions, això no ha passat. Suposo que els quaranta mil vots de Rosa Díez a casa nostra i els seixanta mil que li roba al PP l’impresentable de l’Anglada i els seus nazis els ha fet més mal del que volen admetre. I jo que me’n alegro.

El PSC(?)-PSOE

Pesecéeeeeeee on eeeeeets? A la panxa del bou que no hi neva ni plou! Vora set-cents cinquanta mil vots perduts sobre nou-cents vint mil obtinguts! Patufeeeeeeeet! On eeeeeeets? Pobre socialisme català! Ningú del PSC ho veia el que podia passar? I tant que si! Ja es varen preparar les vacances pagades a Madrid tots els de l’aparell copant les llistes electorals. Els Zaragoza, Rengel i Chacón tindran un plat a taula els propers quatre anys fent d’oposició al PP a la carrera de San Jerónimo i els d'aquí ja s'ho faran. Els de la federació catalana del PSOE es pensaven que la seva actitud passiva en la defensa de l’estatut no els acabaria passant factura? Jo també ho creia... massa anys pensant que era cert allò que el PSC guanyava eleccions encara que presentés un sofà de candidat... doncs no! La gent ha dit que prou i o bé s’ha quedat a caseta, o bé ha votat Iniciativa o bé ha votat –si, si, fa mal oi?- Convergència i Duran!!!

Ara es l’oportunitat de saber que hi ha de tot això de les dues ànimes del PSC. Ara es quan vull veure les Tura i els Castells treure l’orella entremig de tant merder. Vull veure els alcaldes de Granollers, de Lleida, de Sabadell posant-se al costat dels seus electors cridant que al PSC els cal veu pròpia i diferent de la del PSOE a Madrid, els vull veure demanant el pacte fiscal i recolzant el govern de Catalunya foragitant al PP de les institucions catalanes. Però perque passi això han de guanyar el proper congrés del socialisme català. A veure si no la tornen a vessar. Ximples, que sou uns ximples i tot, tot, tot, tot, el que es diu tot, no s’hi val!

L’indignacionisme, el votenblanquisme, els abstencionistes actius i els vots estelats

Com us ho feu per muntar tant de merder, mostrar tanta superioritat moral, i sumar només cent cinquanta mil vots? Que més us pot fer el poder? Quants més signes de burla haureu d’entomar per abandonar definitivament l’adolescència i la lectura revolucionària mal païda? Trist. Poc. Minso. Depriment. Jo no veig les masses organitzant happenings culturals el dia de les eleccions per molt que talleu la Diagonal de tant en tant i us entesteu a repartir octavetes a la sortida del metro. O bé us organitzeu seriosament, o bé no us farà cas ni aquest trist blogger.

Els amics que us heu abstingut de forma moral i conscient us haig de donar la mala notícia que resulta que sou tots votants del PSC. Ja se que no ho sou. Però es sabut que una veritat es només una mentida repetida mil vegades i això es el que diuen els mitjans i tertulians. No serà perquè no us vaig avisar. Els dos-cents cinquanta mil vots que no han aparegut enlloc aquestes eleccions i que abans acudien a les urnes haurien estat força més ben utilitzats repartits entre tots els partits que han tret representació. Vaja... menys el PP que entre la dreta espanyolista a Catalunya no hi ha abstencionistes purs en la Fe, ni mandangues, ni sopars de duro, ells si voten i així ens va a la resta de catalans... Penseu-vos-ho per un altre vegada. Jo personalment estic fins els nassos de veure com aneu a comprar el tortell de nata en jornada electoral, a l’hora que nosaltres anem a votar sota la vostra condescendent, insultant, i acusadora mirada de nen mimat.

Convergència (i Duran)

Felicitats. Apa que no us ho creieu ni vosaltres mateixos! Apastuflant! Un aplaus! Però recordeu com es celebraven els triomfs a Roma... l’home que sostenia la corona de llorer sobre el cap de l’emperador li deia a cau d’orella durant la tota la desfilada: “recorda que ets mortal”.

CiU es un partit, només una opció, central, si, però concentreu més de la meitat del vot independentista. Ja li ho vareu fer saber al más valorado diputado español, en Duran Lleida, la nit electoral a crits de in-inde-indepen-den-cia –així amb l’accent a la virolai-.

Resultat històric! I ara que farem? Va dir un. Si el PP manega un pacte fiscal segons el qual en comptes de gravar-nos amb el 9% del PIB ens posa un topall del 4% jo n’hi haurà prou? Ja estarem contents? Ja plegarem les banderes i la paradeta i ens en tornarem a casa? Potser si. Si en Mariano demana un govern de concentració que fareu? El que vol Duran o el que aconsella el President Pujol? Us estimareu més al papa o a la mama?

L’electorat català ha resistit la temptació de fer-vos responsables de les retallades. Ara bé, heu de tenir clar que això no es mèrit vostre, ho es de la ciutadania que ha demostrat una maduresa inversemblant en els temps que ens han tocat viure. Com pot ser que malgrat el vostre triomf incontestable als vostres propis votants els quedi aquest sentiment de recança envers com administrareu el seu mandat?

Enhorabona doncs, però recordeu que, com diu Robert de Niro a Els pares d’ella, I am watching you.

ERC + RCAT + Catalunya SI + ves a saber qui més

Ja sabíem que els zombis estan de moda en èpoques de crisi, però es que l’Alfred Bosch, l’Oriol Junqueres i el doctor Carretero han reviscolat les despulles de l’independentisme que havien abandonat en Ridao, en Carod –per cert on s’amaga?-, en Puitxi i l’Huguet repetint resultats. Heroic! Homèric! Però insuficient...

A veure si ens entenem. CiU es hores d’ara pseudoindepe de cap de setmana perquè existeix ERC i no pensa regalar el somni de la nació a tota aquesta colla de pollosos, de gent sense estirpe que caminen com ànecs –que diria la Tia Amèlia d’en Capri- Malgrat les revenges del Grup Godó, malgrat el joc brut dels fire eaters d’en Tena i companyia, els indignats espanyolistes, la caspa que encara hi ha a la formulació ideològica del partit, els serveis espanyols d’intel·ligència, si la campanya dura tres setmanes més ERC treu sis diputats.

A les corts espanyoles, si el PP s’agafa al braç incorrupte de Santa Teresa, recupera la cabra de la Legió usurpada per la Chacón, i es dedica a ensenyar-nos les dents aquí als perifèrics del poble de l’Astérix que som els catalans, tant se valdrà tenir dos com setze diputats. La feina d’ERC a Madrid espero, però, que aquest cop no caigui en l’enlluernament de l’estat i el seu poder formal. Massa cops enviem catalanets a la capital i al cap de sis mesos pixen aigua de llimona –expressió conscientment calcada del castellà no us esparraqueu pas les vestidures- per sortir a la Noria i a l’Hola. Penso en la Rahola, en Carod, en Puigcercós o en Ridao... que varen marxar d’aquí com a Bravehearts i es varen convertir en Sazatornils de la Escopeta Nacional. Espero que no sigui així amb l’Alfred Bosch, els seus votants i Catalunya no s’ho poden permetre.

Iniciativapercatalunyaverdsesquerraunidaiunverdquepassavaperallà

Enhorabona! Els socialistes ho han fet tant malament, però tant i tant, que hi ha un munt de catalans que prefereixen tornar a votar pels ex-comunistes i l’economia sostenible. Per fer pa a les escoles en comptes d’aprendre matemàtiques i collonades! Pels sindicats que son un exemple de transparència de finançament! Perdoneu-me l’estirabot... No puc evitar-ho.

Ara ICV, sense conyes, té l’oportunitat de convertir-se en interlocutor del govern de Catalunya com a representant de l’esquerra de debò, i de l’esquerra catalana. Al menys fins que el PSC no ens demostri que segueix viu. Jo espero que gent com en Coscubiela ajudi a construir un discurs i unes argumentacions vàlides per tal de negociar amb la dreta convergent i l'empresariat català. Calen pactes de pais. Sense dogmatismes ni superioritats morals estúpides –que son coses més pròpies dels ensumacapellans de la dreta que de gent d’esquerres-. Espero, per fi, una esquerra catalana amb actituds i missatges racionals, que busqui la centralitat en el discurs de les classes populars que era patrimoni dels socialistes i que ara ha quedat buida per la deserció de la Chacón i els seus sequaços. A Catalunya li cal una esquerra d’obediència catalana i els votants així us ho han fet saber, aprofiteu-ho.

I aquí acabo. Amb la curiositat menjant-me els tendrums de saber si, un cop quedi certificat que amb el PP a la Moncloa de pacte fiscal tururut, el President Mas tindrà el que hauria de tenir per convocar eleccions anticipades i escombrar definitivament de la política catalana al PP i al PSOE. Però, amics meus... això ja son somnis humits i figues d’un altre paner. Apa, siau i no prengueu mal.

El disputat vot del cavaller Savalls el 20-N

2011-11-14T12:43:00.000+01:00

Torna a haver-hi eleccions i torno a apartar els pardals que viuen dins el meu cap per a tal d’esbrinar quin escenari ens envolta i quina tria faré el proper vint de novembre. El bloc ha guanyat darrerament algun lector jove que inaugura la seva participació ciutadana diumenge que ve. Aquesta es la raó per la qual, i en virtut dels blocs electorals políticament correctes, intentaré no deixar fora de joc opcions polítiques que mai no votaré, ni en coma etílic, però que podrien ser opcions per ments més tendres, inexpertes, innocents i més fàcils d’entusiasmar que jo mateix. Espero que els lectors més informats disculpeu la meva intenció didàctica, si més no també m’ajudarà a fer-me un dibuix aproximat de la crua realitat.

Que es decideix el 20-N?

Res. Tot el peix està venut. Les eleccions a les Corts de Madrid les guanyarà el Partit Popular, en Rajoy. Si les coses milloren una miqueta cara als mercats financers -tot això de la Merkel, en Sarkozi, el Banc Central Europeu, etc... que no es vota diumenge, ni mai, però que ens manen- governarà Espanya durant quatre anys, segurament vuit. Els que teniu ara vint anys i esteu estudiant en tindreu vora trenta i el camí professional i familiar endegat. Ja no sereu vosaltres com sou ara, ja no sereu nois de futur incert si no homes de presents diversos carregats de responsabilitats i problemes, com ha de ser.

Les democràcies europees han caigut sota el poder dels mercats financers, els lobbies econòmics i els foscos interessos de gent que no es vota. Espanya tria un nou govern en l’esperança que les coses canviïn prou com per mantenir certa sobirania i no caure en la vergonya de ser manats per algú que es decideixi a Berlín, a Wall Street o a Pekin. Encara que només sigui per poder seguir repartint els diners dels impostos a conveniència dels seus electors fidels –en el cas del PP àrees com València, Madrid, les Castelles o Galicia, en el cas del PSOE terres llunyanes com Andalusia o Extremadura- i els seus patrocinadors –la gran banca, les constructores, les elèctriques i les petroleres, i això val tant pel PP com pel PSOE-.

La cosa funciona de tal manera que, com bé sabeu, els catalans aportem 16.000 milions d’euros l’any –pel cap baix- a aquest govern espanyol, que no s’inverteixen a Catalunya en forma d’hospitals, escoles, ajudes socials o teixit empresarial d’aquí. Son diners que les Corts espanyoles, aquestes que votem aquest diumenge, faciliten al govern de torn perquè pugui afavorir aquells que els han portat a la Moncloa. En cap cas els catalans.

Per tant. Si tot el peix està venut... els catalans que decidim el 20-N?

Doncs la foto de com som i que pensem. Els resultats diran si els catalans ens empassem un govern del PP i el legitimem donant-li suport malgrat la seva voluntat d’acabar amb Catalunya com a nació; explicaran si malgrat el desastre econòmic i les traïcions a l’Estatut encara creiem que el PSC defensarà els interessos dels ciutadans de Catalunya; aclarirà si CIU mana a la Generalitat perquè volíem acabar amb el tripartit o si ho fa perquè el poble creu que seran capaços de que Espanya ens torni el que es nostre per tal de sobreviure en un món que s’enfonsa; si ERC ha netejat prou els seus pecats i les seves connivències amb el PSOE com per tornar a ser el referent polític que ens porti a la independència; fins i tot, si ICV pot convertir-se en portaveu dels indignats i de les classes populars que encara votaven PSC creient que així donaven suport a un partit d’esquerres.

Aquesta foto final es important. Si l’electorat català vota en clau espanyola i PP i PSC treuen bons resultats això ho justificarà tot. En una situació econòmica on l’estat no es pot permetre suportar amb diners un govern, un altre d’autonòmic, les diputacions, les mancomunitats de municipis com l’àrea metropolitana de Barcelona i els ajuntaments, hi haurà retallada de l’administració. Ens ho vendran sota criteris racionals, i el més greu es que tindran raó amb els números a la mà. Però no acabaran amb les duplicitats administratives del govern espanyol, com els ministeris de Cultura, Agricultura o Sanitat –qüestions que hores d’ara depenen de les autonomies- dispararan contra l’autogovern, i si bé als murcians probablement tant se’ls hi fot, als catalans serà com si perdéssim tot el que hem assolit –poquet- en trenta cinc anys de democràcia formal i l’Espanya de la caspa i el funcionari foraster tornarà a decidir el nostre futur i el que podem fer o deixar de fer.

El moviment per la independència podrà defensar la seva legitimitat democràtica si les urnes dibuixen una Catalunya on triomfa el PP i el PSOE? Està clar que si, però amb moltes dificultats argumentals sobretot de cara als mitjans internacionals, o a tot aquella persona que no conegui les nostres esquizofrènies i no entengui altre comportament electoral que el vot fidel a una causa justa. Si els partits espanyols guanyen a Catalunya ens ho sentirem a dir anys i panys, i quan passi aquest tsunami alguns sereu a la trentena, però a mi em faltarà poc per a jubilar-me i la cosa em posa els quatre pels que em queden de punta. La foto es important, i molt.

Quines alternatives hi ha el 20-N?

Abstenir-se

Es una opció. Però malauradament té moltes lectures i sempre surt a la foto distorsionada. Es el sac on va a parar el gandul que no va a votar per mandra, els indignats militants que consideren que no volen participar per no alimentar el sistema, aquell que no troba qui votar i es castiga quedant-se a casa... una barreja d’opcions legítimes, o no tant, que acaben per ser interpretades políticament a gust del partit o del mitjà de comunicació de torn, atribuint als abstencionistes els arguments que més els convé a uns i altres.

Jo francament crec que el sistema parlamentari de representació es el menys dolent dels sistemes. I per tant, voto sempre i ho faig rodejat de pensaments místics que em vinculen amb tanta gent que es va deixar la vida perquè ho podem fer en l’actualitat. I no parlo del franquisme i les camames habituals dels protagonistes de la famosa transició. Parlo de la revolució francesa i americana, parlo del Regne Unit l’estiu del 40 quan hagués pogut deixar el continent europeu en mans dels nazis i quedar-se tant ample. No puc abstenir-me, va en contra de la meva religió.

Vot nul, votar estelada i altres

Alguns companys -i amics- independentistes consideren que dibuixant una estelada a la papereta (en el seu cas els recomanaria que, ja posats, fos impresa en paper de fumar) farem molt de mal a Espanya i farem tremolar la casa reial, al Real Madrid i als Rubaljoys de Rajoycaba. Ho respecto, fins i tot m’encantaria que els catalans votéssim tots estelada i féssim insubmissió fiscal i el Gerard Piqué renunciés a anar amb la Roja. També m’agradaria tenir més pel i pesar deu quilos menys... Mentre Espanya ens robi setze mil milions d’euros l’any crec que hem de ser responsables a l’hora de fer la poca política que ens permet el sistema. De bon grat i amb tots els respectes, deixo les performances d’aquesta mena a professionals de l’estirabot com la Maria Lapiedra, en Joan Laporta i en Jimmy Jump.

Votar PP

Hi ha qui diu que quan pitjor millor. Ara que el PP es veu guanyador i ja comença a parlar un altre cop de portar aigua del Ebre cap a València, suprimir competències i autonomies podríem creure que els peperos posaran en marxa la màquina de fer indepes un altre cop. En aquests il·luminats els hi diré que... sabeu que? No se si us ho heu mirat bé... però es que no els cal el vostre vot per passar-nos per sobre. Ells solets ja guanyaran per majoria absoluta!

També hi ha un vot que anirà a petar al PP provinent del PSC. Gent que ha votat en clau espanyola tota la vida i que, no se si amb gaire bon criteri però sospito que si, volen canviar d’amo socialista a amo pepero. Potser el socialisme català, amb tant lerrouxisme latent dins seu, hauria hagut de preveure aquesta situació. Si ets d’aquests vota’ls! Però em pregunto que collons fas llegint aquest bloc!

Votar PSC

Ai... va haver-hi un moment d’esperança on el socialisme espanyol de la mà de Zapatero semblava que s’acostaria a una formulació plurinacional de l’estat... “Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya”. Aquesta esperança va morir a causa de la terrible mala gestió econòmica i la traïció a la voluntat popular catalana en forma de recursos al Constitucional –si, si, no només els va posar el PP- i la “misión cumplida” que va representar la sentencia de l’Estatut.

Els socialistes saben que perdran les eleccions. Ho tenen clar. Però els socialistes catalans no han fet un congrés previ, com si ha fet ERC, després del 20-N com si ve un diluvi. El sector oficial del PSC, el més esquerranós baixllobregatià i aparatchik dels Zaragoza, Rengel, Chacón i Dani el Rojo, ocupen les llistes electorals sociates per salvar el sou dels propers quatre anys. No fos cas que els crítics guanyessin el congrés socialista i els enviessin a casa sense sou ni motxila de la Diputació. Es tota una declaració d’intencions digna de portar per títol “Toma el dinero y corre”.

Encara poden quedar primers a Catalunya... segur que ho faran en nombre de vots. Però nois i noies, si algú es creu encara que prioritzen la defensa dels nostres interessos en comptes dels del seu compte corrent i futur professional que s’ho faci mirar.

Votar ICV

A cavall de les seves relacions perilloses amb el seu homòleg espanyol i les seves arrels comunistes, haig de dir que representen millor que ningú a aquells que encara creuen que per sortir de la crisi han de apujar-se els impostos i fer més despesa pública. Cosa que respecto democràticament, no així intel·lectualment.

Malgrat els xanxullos que es varen muntar durant el tripartit, val a dir que com tothom que toca la cuixa del poder a casa nostra, els politics de ICV encara creuen en allò que diuen. Jo no els votaré mai de la vida, però em costa criticar a qui ho faci des del convenciment ideològic. En el fons espero que substitueixi al PSC en el vot de les classes populars d’esquerres, al menys ICV creu en el dret dels catalans a decidir el seu futur, cosa que dins el PSC –per molt que hi ha qui diu que existeix un sector catalanista- no.

Votar CIU (o haig de dir votar Duran?)

En un moment on els catalans semblava que despertàvem a cops de sentències constitucionals... el poble va votar el més regionalista dels partits catalans que es fan i es desfan: CIU. I la destrempada indepe va ser general.

Tinc molts amics a CIU. Votants i càrrecs públics. Hi ha de tot. Independentistes convençuts, possibilistes, pactistes i –directament- uns quants que encara els cau la bava per haver recuperat la cadira o els tractes de favor. Quina CIU es presenta el 20-N?

Durant la guerra freda hi havia els analistes coneguts per kremlinòlegs, que estudiaven els moviments de la gerontocràcia del PCUS i en treien conclusions –molt català això de treure conclusions, també-. Ara, els electors, quan mirem CIU, hauríem de reclamar un expert en convergenciologia a l’hora de saber quan cal votar-los i quan no.

A l’ajuntament vaig donar suport a Trias (ho podeu veure al post “El disputat vot del cavaller Savalls”) i tots els arguments que tenia per refiar-me del seu equip, de les persones, son els mateixos que em condueixen a malfiar-me de la candidatura de Duran Lleida. Si us plau! Si aquest home va entrar en política amb pantalons curts, pràcticament. Seu a les Corts espanyoles des d’abans que en Tejero imaginés que donaria un cop d’estat! En tots aquests anys ha vist governs espanyols febles i altres de forts... i que ha tret per Catalunya aquests home? No ho se. Que ho sabeu vosaltres?

El que si us puc dir es que es ben conegut a can convergent que Duran es l’home dels diners, i que per tant mana molt a la coalició. M’ho va confirmar un advocat de Madrid un cop que em va etzibar: “Si quieres una rebaja sectorial del IVA te pongo en contacto con los abogados de Duran Lleida aquí en Madrid, que venden las enmiendas a tanto la pieza”. Jo no tinc forma, ni diners, per comprovar-ho... i tal que les paraules sorgien de la boca de un espanyol hi ha qui pot dir que eren interessades... a mi la única cosa que em consta es la seva professionalitat.

Jo en Duran... no el puc votar. Fixeu-vos si es complicada la cosa que l’altre nit, parlant amb un convergent d’aquests que està ben informat, vaig arribar a la conclusió que els sobiranistes convergents envien Duran a l’escorxador per tal acabar amb ell, els comissionistes, el regionalisme, i tota la mandanga. La qual cosa, segons la convergenciologia, vol dir que si hom estima Convergència el 20-N hauria de votar qualsevol cosa menys Duran! Perdoneu... però massa complicat per a mi. No?

Votar ERC, RCAT i SI

Tornar a casa? Després de tripartits i de lluitar amb ICV viam qui feia més carrils bici?

A les municipals no em va donar la gana de vota’ls perquè encara feien com si no hagués passat res a les autonòmiques. Però un cop defenestrats Ridaos i Puigcercosos seria massa cínic no donar-los una oportunitat.

A ERC li cal un altre reset ideològic. I van... Si fos al meu gust, hauria de buscar les arrels en el socioliberalisme, una cosa crec no gaire allunyada de com va imaginar Macià el futur de la seva Catalunya. Hores d’ara el missatge es confús, queda massa gent de l’aparell de partit que va enfonsar-lo en la misèria electoral ara fa un any. El candidat es bona gent –l’Alfred Bosch- però tou... tovet...

Catalans... no soc prou cínic com per haver demanat que ERC fes un congrés, canvies les coses, intentés trobar sinèrgies amb altres sensibilitats independentistes i després agafar i no vota’ls.

Si el doctor Carretero pot empassar-se segons que i segons qui... jo no soc ningú per negar el meu vot a ERC. Faré un reset, tiraré de memòria selectiva –una cosa molt catalana, també- i els donaré suport el 20-N.
Vosaltres, amics i amigues feu el que creieu oportú, que prou pena tenim. Espero que les meves reflexions us ajudin. Però, a poder ser, com va dir aquell gran cabdill de la pàtria que ens havia d'alliberar: “¡Al loro que no os embauquen!” i aneu a votar, si us plau.

Debats i malsons

2011-11-08T10:18:00.000+01:00

Les tones de caspa que emetia el televisor em varen portar fins els braços de Morfeu. Em vaig perdre part del segon bloc d’intervencions de l’Alfredo i en Mariano. Una llàstima... perquè fins aquell moment havia fet un viatge en el temps de vint, o trenta, anys enrere amb el que això comportaria de reviscolament biològic del meu jo físic. Però no... esvaïda la becaina la contundència de la realitat em va tornar a ubicar al 2011, a la crisi del deute, a la crisi dels valors, la moral i la política.

Aquells dos paios asseguts als extrems d’aquella taula sorgida del museu dels horrors televisius. Aquell decorat dins el que no podia evitar visualitzar en José María Iñigo, a Tip i Coll o en Joe Rigoli. Inconscientment comparava el debat electoral de la nació veïna amb els debats dels altres veïns del Nord, i no podia més que pensar que Espanya ha tocat fons. Per cert, vull aclarir que no se si va contra la llei de partits això de “pensar” per un mateix, si es il·legal demano perdó a la Junta Electoral Central i a l’Audiència Nacional, no fos cas.

En sí mateix els debats aquests ja son una aberració de la democràcia. Com sempre els espanyols copien malament i de forma interessada els hàbits i les fórmules dels estats moderns i democràtics. Els debats que als Estats Units enfronten republicans i demòcrates, o a França els candidats presidencials de segona volta, en una representació televisiva dels seus sistemes bipartidistes, a Espanya es disfressen de farsa artificial segons la qual no hi ha partits fora de la sacrosanta presència electoral a tot l’estat del PP i el PSOE. Fora d’ells dos res més no interessa als electors.

Seguint amb la mentida continuada de pretès interès en el missatge dels candidats, ahir els electors catalans varem descobrir que tot el pollastre de la corrupció, tot el merder de l’encaix de Catalunya o el recurs de l’Estatut, els indignats, fins i tot la fi de ETA, no es subjecte de debat. La discussió era si Mariano era ambigu amb els seus plans per sortir de la crisi o si l’Alfredo havia col·laborat més o menys amb ZP a l’hora de dinamitar l’economia espanyola. Tot plegat un intent de desacreditar a l’altre candidat amb més o menys encert i subtilitat, repetint arguments precuinats pels assessors de Ferraz i Génova.

Que voleu que us digui? A mi em va semblar una cosa llunyaaaaaaana... Per molt que hagués intentat mirar-m’ho amb intenció de decidir el meu vot segons el que digués un o altre –que no es el cas- haig de dir que ben bé em varen semblar candidats portuguesos, argentins o bielorussos. Res del que es va dir en aquella taula em va semblar una proposta nova o intel·ligent, com si em parlessin en serbocroat. I de si PP o PSOE anaven a fer algun tipus d’esforç envers Catalunya, si volien endegar accions per recuperar els catalans per el projecte espanyol ni saben ni contesten. Ni hi ha desafecció, ni vora un milió de catalans s’han pres la molèstia de votar per la independència, ni el govern de la regió –segons el seu prisma- que els dona de menjar vol canviar les regles de joc fiscals... res, no existim, ni som importants, tot el peix està venut i nosaltres ja ens podem exclamar al carrer o al Parlament que som invisibles. Potser fora moment de fotre el camp ja que s’entesten en mirar cap un altre banda, potser ni s’adonarien.

El que es més fotut d’aquest oblit sobre el model territorial espanyol, la plurinacionalitat i la solidaritat fiscal es que no es casual. Aquests debats espanyols de la Señorita Peppis es caracteritzen pel treball preparatori que realitzen els col·laboradors i assessors electorals de Tiris i Troians. PP i PSOE ahir varen demostrar que per Catalunya son exactament el mateix. Ni Rajoy va estendre una mà a convergència, ni Rubalcaba va retreure al PP el seu anticatalanisme. Ja es pot posar de canto la Tura, l’Alícia o el sum sum corda. El que li hauria de quedar clar de una vegada per totes al més del vuitanta per cent de catalans que consideren que hem de canviar –com a mínim dels mínims- la nostra relació fiscal amb Madrid es que votant popular o socialista no ens en sortirem. Ho sento pels meus amics sociates, però es “lo que hi ha”.

Vista la crua realitat, per si algú encara ho dubtava, nois i noies... voteu el que us vingui de gust, però feu-ho en clau catalana. Voteu. Cada abstenció farà més gran el valor de cada vot que PP i PSOE recolliran a Catalunya, i ens ho sentirem a dir... no us imagineu quantes vegades. Ho sabeu el que ens diran oi? Que els patriotes som minoria perquè ells son els partits més votats al Principat! I això els justificarà per fer-nos el que vulguin, qualsevol cosa que us imagineu en els vostres pitjors malsons, tindran la legitimació electoral per fer-ho. Voteu Iniciativa collons! (mare de Déu! Em pensava que no ho diria mai això) si el vostre estomac no us permet votar CiU o ERC.

Davant del malson que ahir escenificaren PP i PSOE no anar a votar es com tapar-se amb el llençol perquè tens por dels monstres que has vist per la tele i ara s’amaguen sota el llit. El llençol no aturarà els ullals de l’espoli, ni la destral que separi els nens castellanoparlants dels catalanoparlants a les escoles, tots sabem que la solució es encendre la llum, comprovar que som vius, i que sota el llit només hi ha les xiruques. Tant fàcil com apagar la tele, oblidar el debat, oblidar el malson i anar a votar el dia 20. Fàcil, oi?

El fracàs escolar de don Gregorio

2011-10-28T10:25:00.002+02:00

Jo estava molt tranquil, calladet... Alguns esdeveniments d’aquest estiu... em varen acollonir. Com a blogger la capacitat dels estats de anar a buscar a casa seva els qui opinem diferent no em va fer cap gràcia. Però amics meus... les últimes intervencions públiques de polítics i altres “enteradillus” m’obliguen a trencar el silenci de ràdio.

L’estómac ja va començar a fer-me run-run quan a RAC-1 feien mofa d’en Rubalcaba per haver utilitzat l’expressió “conversión paulina”. Consti que no soc dubtós, i el Mazarino del PSOE em posa els pels de punta, però vaig sentir vergonya aliena al veure periodistes i opinadors de la ràdio líder a Catalunya fer conyeta amb les seves paraules barrejant-hi la Paulina Rubio i no se que més. Una demostració ridícula de desconeixement de història sagrada, fets dels apòstols o de la lliçó de catequesi que correspongui al pobre Sant Pau i al seu cavall. I aquests paios son líders a casa nostra i ens il·luminen en temes tant poc importants com el deute sobirà! O tempora o mores.

Ahir la cosa ja se’n va anar de mare. Aquest gran jacobí que es don Gregorio Peces Barba es marca una boutade de les que carrega el diable, una perla en la qual no vull entrar-hi perquè aquest company d’en Quim Nadal, la Chacón, en Montilla i en Bustos es com el Juanito que es marca sol. Diu en Peces Barba que els espanyols els hauria anat millor de quedar-se amb Portugal en comptes de amb Catalunya l'any 1640. De fet, semblen unes declaracions raonables per un independentista: reconeix que Catalunya es tant nació com Portugal i que Espanya ens va incorporar manu militari. El problema es que s’equivoca de fets, de guerra, de segle, de rei i d’enemic... fent palès que el fracàs escolar no només afecta als periodistes de RAC-1, si no que puja en l’escala intelectual fins als pares de la Constitució espanyola. Déu n’hi dó.

Jo ni soc pare de constitucions, ni polític, ni periodista ni historiador... però em consta que quan comenti aquestes paraules amb els meus amics portuguesos es partiran el capdavall de l’esquena de riure. Faré un breu resum històric pels polítics i periodistes que només coneguin les guerres del segle XVII per haver llegit alguna crítica hagiogràfica de Alatriste a les planes del Babelia.

Felip IV, rei de les Espanyes, governava mitjançant el seu valido el Comte Duc d’Olivares un estat en bancarrota –us sona?- que va rebre més galetes que un davanter del Barça marcat pel Pepe del Madrid. Al 1640, la monarquia espanyola no estava per impedir la independència de Portugal, ni la de Catalunya, ni la dels Països Baixos, el Milanesat, Napols o el que sia. Enfrontada a tots i a tot va veure com l’Imperio s’esvaïa i quedava relegat a la península i a les possessions americanes. La guerra amb Portugal va durar vora vint anys, amb continues invasions castellanes repetidament rebutjades a sang i a foc pels Bragança i els seus conjurats. Portugal, com la majoria de països amb cara i ulls va assolir la seva independència a la brava, a hòsties... No es que Castella els deixés marxar com maquillava ahir don Gregorio, de fet els nostres cosins atlàntics es varen fer un tip de fer-los una cara de mans al capitán Alatriste i els seus muchachos. Flipo amb l’actitud condescendent envers els portuguesos d’aquest socialista passat de moda, i encara flipo més que el vagin convidant a parlar pels puestus.

Pel que fa a Catalunya, després d’anys d’abusos per part de les tropes castellanes instal·lades al Principat, uns pagesos amb dignitat –ai... el meu esperit carlí- varen baixar per Corpus a Barcelona. Anaren a que els beneïssin a la catedral i un cop dispensats de les seves immediates accions varen alliberar els seus companys empresonats, es varen fer amb el control del Cap i Casal i linxaren al Virrei a la platja quan intentava escapolir-se com vulgar Gadafi –en aquells temps no hi havia mòbils, no hi ha imatges, però tinc la sensació que els segadors no tindrien res a envejar als milicians libis a l’hora d’enxampar fills de puta-. Aquesta revolta catalana es la que els portuguesos varen aprofitar per fotre el camp, i així ho expliquen a les seves escoles, senyor Peces Barba...

Un cop foragitat el poder reial, els catalans varen experimentar una interessantíssima evolució constituent, amb influències democràtiques de caire medieval, amb complicadíssimes balances de poder entre estaments, gremis, el clergat i la petita noblesa sota la guia de Pau Claris... de forma coetània a anglesos i holandesos els nostres avantpassats experimentaven amb idees republicanes anteriors a la il·lustració, abans que els pares de la revolució francesa teoritzessin sobre les noves formes de govern que arraconarien les monarquies o bé cap a les funcions representatives sense poder polític, o bé de cap a la guillotina -mai més ben dit-. I aleshores... fos per instint de supervivència, fos perquè la idea de nació no era destriable encara de la condició de súbdits de un Rei –hores d’ara tant se val el perquè- Catalunya es va posar sota la protecció del Rei de França. No... no cal que ho digueu... no l’encertem mai. Al cap de pocs anys, i mort Pau Claris, els nostres rebesavis varen demanar als francesos que fessin les maletes cap a Paris i pactaren amb la casa d’Austria espanyola el reingrés a la seva corona, mantenint això si les nostres constitucions –com no podia ser d’altre manera-.

Senyor Peces Barba! Escolti si us plau ja que no va escoltar a classe! La revolta catalana del 1640 no va ser aixafada militarment! Els catalans, com a nació sobirana, varem pactar amb el Rei de les Espanyes. Faig aquesta crida d’atenció a classe extensiva als periodistes catalans... que avui he hagut de sentir en Jordi Barbeta dient que “tant de bo les tropes de Castella haguessin anat contra Portugal i no contra Catalunya”... refot! Un altre que va fer campana.

Periodistes, polítics i públic en general tenen un bon merder de dates, reis, guerres... En resposta a les paraules de don Gregorio surt ahir en Duran Lleida barrejant la velocitat i el tocino i utilitzant la màquina del temps fa retrocedir l’onze de setembre dos reis i seixanta anys, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid va contestar a don Gregorio fent referència a la guerra de successió i no a la dels segadors. Estem en campanya electoral i la penya ja no sap si Pau Claris va ser un metge, un pintor, un capellà o una marca de calçotets.

El que us deia... estem en mans d’aquesta colla de indocumentats... Aquesta patuleia de titelles son els que ens han de treure de la crisi i regir els designis de les pàtries peninsulars... Això ja no és fracàs escolar, això és un fracàs de societat.

De boicots i de gent que s'espanta

2011-09-08T10:18:00.000+02:00

Bon dia catalans.
Us agraeixo els mails en els que em demaneu les continuacions pertinents del post Apocalipsi i final. Ja aniran venint, però us haig de dir que es una feina feixuga i depriment... i que hores d’ara no estic d’humor per aprofundir en les misèries que els europeus haurem de suportar els propers anys. Tot arribarà.

El post d’avui no es fàcil si vull explicar-me bé. No voldria semblar superficial, perquè al cap i a la fi tracta sobre una d’aquelles veritats transversals assumides majoritàriament que ens atabalen inconscientment: les pors del món econòmic, del poder més ben dit, en front de la opinió cada cop més generalitzada de que hauríem de marxar d’Espanya.

Estem vivint canvis qualitatius de un abast difícilment imaginable fa poc temps. Els catalans hem deixat de tenir por als tancs –compte tots que a l’altra banda no tenen tantes manies- per passar a tenir angunies per la pèrdua del mercat espanyol. Això es un salt en la discussió que trobo extraordinari, estem començant a parlar de la realitat i no de comptes a la vora del foc.

El debat es arreu i es tracta amb recança però amb naturalitat. Ho va fer el President Pujol quan en un article a La Vanguardia intentava alliçonar a les “grans famílies” de l’economia catalana en el sentit que si pateixen pel negoci i pels boicots ferien bé de explicar al poder econòmic de Madrid que no ens amorrin tant. I ho veurem dilluns en una presentació organitzada per la PYMEC –una institució que no destaca precisament per fer escarafalls a l’espanyolisme-, presentada pel Conseller Mas Colell, de l’informe sobre les conseqüències de un boicot espanyol a l’economia catalana. Deu ser que la cosa està més madura del que ens deia el President Mas quan només era candidat, oi?
Abans de sentir la conferència, a la qual assistiré si es que em deixen entrar, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes consideracions prèvies, que fa temps que em volten pel cap.

La independència no només representarà una crisi sobre un altre crisi. Comportarà un canvi estratosfèric en el model econòmic català, noves normes, necessitats, prioritats i oportunitats. La mala notícia es que hi haurà qui rebrà. La bona es que el model en el que estem instal•lats es obsolet i que fora d’Espanya l’haurem de canviar peti qui peti i vulgui o no el tap de suro que representen les grans famílies tant amigues del President Pujol. La pregunta que ens hem de fer es si el país ha de perdre l’oportunitat de fer-se un lloc propi sota el sol de les nacions perquè un grapat de pròcers regionalistes segueixin anant a esquiar als Alps i a lluir joies al Liceu.

Mireu. Aquí fem bé moltes coses i altres no tant, com tothom. Tenim la sort o la dissort que la secular absència de poder polític i la evident manca de recursos naturals propis ha creat a Catalunya una cultura del treball –de tuf calvinista- que genera una pressió social molt forta que afavoreix els ascensors socials, l’aprofitament del talent, el gust pel risc empresarial, o l’excel•lència en la formació. Tot això es el que es necessita per surar en el món que se’ns ve a sobre.
Però no hi ha prou amb ser així... els catalans ara anem a lluitar pel mercat de les galetes a la Xina competint amb empreses de tot el món amb una mà lligada a l’esquena, sense accessos moderns al port de Barcelona, amb autopistes de peatge o sense doble via ferroviària per mercaderies, perquè resulta que hi ha una cosa que es diu “solidaridad interterritorial” –altrament coneguda com robatori fiscal de caire colonial-.

Algú creu que aquest empresari de galetes ha de seguir vivint del –posem per cas- 12% de la seva participació de mercat a Espanya? En comptes de muntar un bon departament d’internacional i de convèncer als russos que les seves “Galetes Sistachs” son les més sanes, artesanals i collonudes del món? Que ens hem begut l’enteniment? Entenc que els grans empresaris que han viscut del mercat captiu que era Espanya, quan hi havia una cosa que es deia proteccionisme, ara pateixin i passin por... però es que la gallina dels ous d’or que era copiar les patents estrangeres i produir-les aquí a menys cost, o fins i tot la de fer de distribuïdor de francesos, anglesos o americans, s’ha acabat! I no ho matarà la independència o el boicot! Ho va matar l’Euro fot deu anys i encara no ens hem adonat!

Qui son aquests que pateixen? Qui son aquests que tremolen i li ploren al Pujol? No tinc res en contra d’ells, ans al contrari, però que no ho veuen que Salamanca, Jaén o Pontevedra només son part de un mercat de dimensions d’estar per casa? Si venguessin Cola-Cao a l’Argentina, fossin líders de mercat i hi hagués un canvi polític que els fes perdre el mercat què ferien? Buscar altres sortides? O no? Aquestes famílies no poden pretendre que la resta de persones que compartim amb ells la xacra de ser una minoria nacional dins un estat fallit i lladregot persistim en la nostra condició de ciutadans de segona, com si fóssim dones maltractades a les que els capellans recomanessin paciència i un somriure a la cara.

Posem per cas els empresaris del turisme. Si els russos deixessin de venir dos anys seguits seria un terrabastall, ho entenc. Però pot passar, oi? Sou industria o sou un grapat de pidolaires ploramiques? Buscarieu altres mercats, no? Doncs amb els espanyols el mateix! El que haurien d’entendre els hotelers de les nostres costes es que si volen el soterrament del tren que passa a ran de mar mai ho podran fer si cada any regalem vint mil milions d’euros als espanyols perquè es paguin AVEs a Granada i aeroports a Ciutat Real! Tot plegat em sembla un sense sentit, absurd, infantil i covard.

Es evident que hi haurà empreses que tindran problemes. Que hauran de desenvolupar noves estratègies i passar-ho malament. Però el nombre d’oportunitats que, en conjunt, apareixeran davant del nostre talent i ganes de pencar son immenses. De fet, ens podríem plantejar fer coses que ara ens son alienes -perquè necessiten de la complicitat del poder polític que emana de un estat propi per ser rendibles- com una indústria auxiliar de l’armament. En comptes de fer culleretes per gaudir de les reduccions de pèsols als nostres restaurants de primera divisió, fins i tot podríem atrevir-nos a desenvolupar enginyeria naval pròpia, o a investigar nous teixits per fer la vida més segura als nostres bombers, policies i militars.

Hi haurà un canvi en les estructures econòmiques que produirà una revolució i un canvi en les elits del poder? Si. Com passa sempre que hi ha un canvi polític profund. Però, al meu entendre crec que com a país hi tenim molt més a guanyar que a perdre.
Que hi haurà boicot? Mireu... no ho sé. Els diners no tenen cor, d’acord, però això funciona sempre en dues direccions. Els catalans, amb el cor a l’esquerra i la cartera a la dreta en podríem escriure una tesi doctoral sobre el que suposa empassar-s’ho tot per tal de fer bullir l’olla, oi? Que us penseu que els espanyols que visquin de les seves relacions comercials amb nosaltres no delmaran per trobar solucions?

Us donaré un exemple històric –ja sabeu que m’agrada la història militar- que va passar durant la guerra de successió als Estats Units.
El Nord volia esclafar al Sud bloquejant els ports, el seu comerç de cotó amb Europa. I ho va assolir fàcilment donat que la confederació no tenia marina de guerra. Això escanyava al Sud... fins que els federals varen ocupar Nova Orleans. Us preguntareu... amb raó... perquè? Doncs perquè les autoritats del Nord establertes al major port del Sud, a la porta del Mississipi i de les plantacions, es varen dedicar a comprar de contraban tot el cotó disponible donada la demanda que hi havia als estats industrials nordistes... Tant se val si així finançaven la guerra als confederats, a Nova York contents per partida doble... ells tenien cotó per la seva filatura mentre que els francesos i els britànics l’havien d’anar a buscar a altres mercats a causa del bloqueig.
El que dèiem... els diners no tenen ànima ni cor. Ni els dels uns ni els dels altres... així doncs... feu el fotut favor de no espantar-vos tant que ja ens en sortirem.

Apocalipsi i final (I)

2011-08-26T10:39:00.000+02:00

Era dissabte a Barcelona. Un dia d’aquest mes de juliol sense estiu que hem viscut. No se si ho recordareu, però va caure una tamborinada d’aquelles de fer por. Primer hom mira com comença a caure l’aigua, la pluja, amb força. Després com el vent agafa les gotes i les llença contra els vidres de finestres i terrasses provocant el so salvatge de la naturalesa que intenta entrar a les llars dels humans. Hi ha un moment dins la tempesta d’estiu que la cosa es posa xunga i comença a moure els arbres intentant arrencar-los de terra i el clavegueram diu que prou i les aigües fecals comencen a surar pel carrer. Es en aquest moment quan ens recordem a Santa Bàrbara, quan trona. Tal vegada els deus estan emprenyats amb nosaltres i el cel caurà sobre els nostres caps?

Els anys sense estiu son de mala astruga. I el que passa per aquest món de Déu no acompanya. Aquella tarda de dissabte de juliol tot ens queia a sobre. La enèsima crisi de fam al corn d’Àfrica, la bogeria del terrorisme racial en un pretès país tolerant com Noruega, els canons del dictador sirià massacrant civils, la guerra civil a Líbia, el Tea Party destruint el govern federal dels Estats Units i regalant el lideratge mundial a la Xina, la dictadura dels especuladors empenyent Europa a la recessió, el proletariat subvencionat exigeix amb violència la seva condició de consumidor sense recursos i Londres crema, Espanya es mutila la sobirania d’amagatotis, i totes les vergonyes i els egoismes nacionals europeus es mostren sense embuts a les cimeres d’aquesta enganyifa que ha resultat ser la Unió Europea.

Sembla que el cel no ens caurà al damunt, però els deus ens han condemnat a viure l’apocalipsi del món que havíem imaginat. I ja res no es segur, i la realitat colpeja els vidres de les nostres vides que creiem segures, i l’aigua bruta sura per tot arreu. I fa por.

Apocalipsi

Els genets de Durer eren quatre, i els europeus de finals del segle XX pensàvem que els havíem vençut.

La pesta va tornar a fer aparició als anys 80 amb la SIDA -la malària o el dengue no fan cap a casa nostra i per tant no existeixen- i la ciència i els potents laboratoris del primer món es van escarrassar a trobar-hi solució. Les pestes fan por quan son indiscriminades, quan ataquen a qualsevol sense poder posar-hi remei, ni escuts, ni diners. Varem recloure la malaltia dins un higiènic tub d’assaig amb l’etiqueta de crònica, oblidant-la.
Matàrem la pesta, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres capacitats d’investigació.

La fam. Déu meu la fam! On es? Reclosa a la memòria de les tombes de les àvies que ens deien que “com es nota que no heu passat una guerra”. La fam prohibida pels ajuts a la pagesia, amb els preus dels aliments intervinguts com feien els emperadors romans amb el blat... Pa i Circ! Uns aliments que no tenen gust a res, i uns preus que condemnen el tercer món a passar gana. La fam havia quedat aixoplugada dins els llibres de dietes màgiques per posar-se bikinis i samarretes petades.
Matàrem la fam, i varem respirar segurs i reconfortats pel model agropecuari europeu.

La guerra va tornar a picar a la nostra porta. Una de lletja i visceral. A Croàcia, a Bòsnia... i els europeus ens ho miràvem sense ser capaços de posar els ous damunt la taula. Que no havíem quedat que no estava bé això de matar-se els uns als altres? I varen sortir les vergonyes i les incapacitats... i la primera constatació de que això de la Unió Europea era només un jardinet perquè les multinacionals i els bancs podessin treballar a gust dins una unitat de mercat. Però el pacifisme i la covardia dels ciutadans europeus només son inferiors a la nostra hipocresia i varem acabar amb la guerra demanant al germà gran que vingués a posar ordre. I els Estats Units encara treien pit i s’ho podien pagar, i varen ensenyar només la punteta del que li podien fer a Belgrad, i els serbis es van anar a caseta, derrotats. I els europeus varem treure pit, tant se val si els soldats holandesos deixaren assassinar els pagesos musulmans de Srebrenica, es igual si els oficials europeus compartien contraban i putes amb els txètniks. Havíem demostrat que la guerra no podia fer cap a Europa, perquè podíem agafar el telèfon i trucar a Washington, sempre i quan després paguéssim les factures polítiques o econòmiques que ens demanessin els americans.
Matàrem la guerra, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres aliances internacionals, pels nostres exèrcits mercenaris d’última tecnologia, i per haver reclòs les guerres als dos minuts de reportatge al telenotícies, que veiem de passada, mentre endrapem peix de piscifactoria i abaixem el volum del televisor de plasma no fos cas que ens taquéssim de sang.

I la mort? D’això ningú s’escapa no? Direu... Cert. La mort només la hem pogut amagar. La mort i la vellesa no tenen mercat. I ens xutem d’hormones per semblar sans i joves. I amaguem als vells fotent-los fora de casa i portant-los a la residència. I els pollastres no eren essers vius, que hom sap que es fabriquen i envasen al Caprabo. I fem lleis per no patir els últims dies de la nostra dissortada vida perquè no tenim por a la mort si no a adonar-nos de la nostra fragilitat. Tenim por al procés, per tant la ciència ens ajudarà concentrant dins una xeringa el nostre traspàs vital en forma d’anestèsic i compostos químics que provoquin el col•lapse final dels nostres òrgans vitals. En un ambient higiènic hospitalari i d’amagat, sobretot dels nens i nenes, que no pateixin i creguin que també hem matat la mort, que sempre seran joves i atractius, i així respiraran segurs i reconfortats i creixeran dins l’engany, i consumiran els productes necessaris per retardar l’adéu al món dels vius, allò que abans culminava i donava sentit a la nostra existència: la mort.

Els europeus, no fa tant, fa cosa de quatre anys... havíem matat als genets de l’apocalipsi i ens podíem dedicar a parlar de futbol i a consultar a internet les ofertes d'Easy Jet en hores de feina. I, de sobte, del no res, com una tempesta d’estiu en un any sense estiu. varen arribar els quatre nous genets: el del racisme, el de l’amoralitat, el del terrorisme i el de l’hedonisme. Que també ens poden destruir... Però això ja fa per un altre post. I encara fa més por de escriure-ho.

Achtung catalonien!

2011-07-07T10:44:00.001+02:00

Qualsevol bon espanyol ho sap. Els catalans som una raça perversa que s’entesta a parlar i a escriure un idioma incomprensible per a qualsevol cristià. El català es una llegua borda, similar al valencià, al tortosí o al mallorquí, impossible de desxifrar que fem servir per molestar. No es com el castellà, l’espanyol, que es una llengua de primera divisió i comparteix taula als Camps Elisis de la literatura universal amb l’anglès i el francès. Qualsevol criatura del món mundial sap que l’espanyol que parla una prostituta llatina de Nova York es exactament el mateix que el que fa servir un guerriller colombià a la selva o la Carme Chacón quan manda firmes.

Però es que no hi ha manera. Els polacos seguim demanant un cafè amb gel, encara que correm el risc que ens serveixin un cafè amb llet; no hem entès que si volem que el taxista de Barcelona ens porti al carrer Balmes hem de oblidar-nos de vocals neutres i altres collonades i dir-ho en castellà: Balmes, perquè es de tots sabut que parlem un dialecte patibulari i rústic només per tocar els collons.

Fixeu-vos si en som de males persones que, aprofitant-nos de que només el kuzdul dels nans de Tolkien es igual de críptic, tenim els nassos de etiquetar els nostres productes en català. Tenim fosques raons per fer-ho, no? Els dotze milions de conspiradors que estem en el secret del Fabra sabem perfectament del que parlem, oi? En les nostres reunions secretes, fa molt de temps, varem decidir que faríem dues etiquetes pels fesolets de Santa Pau. La primera seria pel consum dels catalanoparlants, amb fesolets ben bons per la salut i la gastronomia; la segona etiqueta es aquella en la qual nosaltres –i ells no- podem llegir: “compte fesolets en mal estat”, producte que produïm i envasem –amb l’ajut convenient de la subvenció de la Generalitat- pel consum exclusiu de polítics socialistes extremenys, periodistes de la caverna i directius asturians de la SGAE, a fi i efecte de fer-los venir cagarrines. Però nois i noies... ens han descobert!

Achtung catalonien! El Parlament europeu, seguint les directrius de les autoritats sanitàries que han gestionat tant bé la crisi del cogombre, ha decidit que els empresaris d’aquí no podem seguir utilitzant només el català en les etiquetes dels productes que fem. Tant se val si el fet d’utilitzar aquesta llengua d’estar per casa comporta riscos comercials i que nosaltres haguem decidit de pagar-nos les misses. Deuen tenir por que posem Zyclon-B a les ampolles de llet que, amb tota la mala ídem que ens caracteritza, esperem ens comprin els qui no entenen el català... encara que, ara que hi penso, no sé si la Bayer alemanya ens ha donat mai la llicencia per utilitzar aquest gas letal en els nostres plans per dominar el món enverinant la resta de la humanitat.

Europa es defensa dient que si Espanya no demana que el català sigui oficial a la Unió ells no poden fer-hi res. Es un argument que si Lincoln hagués seguit encara hi haurien esclaus als camps de cotó de Memphis. La Unió Europea no pot revertir les injustícies que els estats membres puguin fer en contra de les seves poblacions, sempre i quan aquests països mantinguin un sistema democràtic formalment presentable, per podrit que estigui. Em sembla que això de les etiquetes jo, com europeu membre de tot dret de la Unió, no ho he firmat mai... no se vosaltres. I espereu-vos... que no només fem etiquetes en un idioma que no entén ningú, també escrivim llibres i blocs en els quals donem consignes secretes per dominar el món o critiquem al Bundesbank i l’estilista de la Merkel. Si no anem en compte, aviat haurem d’enviar còpia prèvia de qualsevol publicació en el nostre patois a algun nou departament de la burocràcia de l’Unió, conforme els textos s’ajusten a dreta llei. Això si... el podrem enviar en maltès, gaèlic o hongarès, que es veu que els parlants d’aquestes llengües si que en son ciutadans de primera divisió.

Un cop aclarit que els europeus alts i rosos no son culpables ni responsables del nostre desori, hauríem de anar a demanar ajut al nostre estat: Espanya. Voleu que hi dediqui un parell de paràgrafs? O més aviat no cal? Es que sou tossuts, eh? No ho veieu que aquí, en el món globalitzat no valen localismes anacrònics? No ho veieu que el català fins i tot els que tenim blocs en aquesta llengua fem faltes d’ortografia i utilitzem girs lingüístics mimètics de l’espanyol de la TVE de la nostra infantesa? Encara no heu entès la importància de la unión de mercado? Com voleu que Espanya prefereixi gestionar un àmbit cultural plural i caòtic en comptes de defensar la lengua común? Fora intolerable que uns quants milions de ciutadans de la perifèria que parlen llengües sense importància detonessin un mercat de 45 milions reduint-lo a uns tristos 27! Si us plau! Si som poblacions feréstegues que per no tenir no tenim ni AVE! No veieu les terribles conseqüències econòmiques, socials, i la divisió que això comportaria? Sou una colla de egoistes! Espanya tampoc es culpable ni responsable del que li passa a la nostra llengua, l’estat es defensa com pot dels nostres atacs provincians garantint la igualtat de tots els espanyols en l’ús i el coneixement del castellà, pel bé comú, i si teniu dubtes llegiu la Constitució de Santa Rita-Rita-Rita-lo-que-se-da-no-se-quita.

Així doncs... si Europa i Espanya no son les culpables de les misèries del català qui ho és?
El PP de Catalunya? Que voleu que us digui...? El algodón no engaña i hi ha vora un 14% de gent que viu a Catalunya que això del català se li en fot prou com per votar-los. No es d’estranyar, tots sabem que aquí el català no cal per viure, treballar o ser directiu del Barça.
El PSC? Ai... que en sou de casposos i neo-liberals! Al PSC el que li interessa defensar son les polítiques socials –sobretot a Andalusia-, el català mai no havia estat parlat per tanta gent, i el fet que hagin tingut vint i escaig anys responsabilitats de govern a Espanya no té res a veure amb la indefensió que pateix la llengua dels nostres pares, ni a Europa, ni a les Corts, ni a la web de la casa real dels Borbons.

Doncs bé... arribats a aquest extrem... em podeu dir qui en té la culpa i la responsabilitat que se’ns pixin a sobre i diguem que plou? Us ho tornaré a dir... i van no se quants posts en aquest bloc tractant de fer arribar el missatge: nosaltres som els culpables. Per macells, per covards, per votar el que no toca, per no tenir la més mínima dignitat ni autoestima. En definitiva, per burros.

Havanera

2011-07-05T19:44:00.001+02:00

Com molts catalans, com molts de vosaltres, el meu besavi va ser un indiano, un d’aquells homes de ferro colat, que empesos per la misèria, la fil·loxera o les carlinades varen enviar-ho tot a dida i marxaren a Cuba, terra de promissió. L’avi Salvador, com el coneixia el meu pare, va marxar de Riudaura, i va anar a petar a Sant Feliu de Guíxols. Allà va treballar de fuster, fent vaixells, té nassos! Per no saber del mar no sabia ni nedar. El seu amo va oferir-li un passatge a l’Havana com a pagament, i s’hi en va anar.

A Cuba, literalment, es va posar a fer carreteres. Primer per compte de un altre, més tard contractà la seva pròpia quadrilla i a cop de mall i de suor va acaba per tornar a Catalunya, carregat de duros. Potser per això al meu pare, i als meus oncles els agradava tant el so de l’Havanera. Cantaven –molt malament, val a dir-ho- les més tradicionals, en castellà, com les havien aprés a casa. Conservo cartes del besavi, en un català no normatiu, d’abans d’en Fabra, un idioma viu i contundent, per molt que portés del Carib les lletres sensuals i melangioses cantades en castellà. Serà que per estimar la fusió de cultures i el mestissatge no cal inventar-se una conselleria ni subvencionar menjadores als àrbitres de la correcció política.

Cuba i l’avi Salvador sempre havien sobrevolat la família. Potser per això, quan el meu pare va decidir que passéssim els estius a Llafranc el cremat i l’havanera es varen instal·lar a la meva infantesa de una forma tant natural. Us parlo de un Llafranc sense port esportiu, amb quatre hotels mal comptats, i gairebé lliure de turisme no familiar. Els marinos, els pescadors, les nits d’estiu cantaven ara a El Cau, ara davant l’Hotel Levante... Cançons de tota la vida que havien aprés dels seus pares, dels avis.

Franco no era mort que es va començar a organitzar la Cantada d’havaneres a Calella. Hi anàvem en barca. Primer amb la família, més tard amb els amics i les novietes d’estiu. Bé... donat que la cantada era a primers de juliol, de novietes encara res de res... projectes, projectes... I el ritme dolç del carib, les lletres picants, i unes quantes tassetes de cremat si no conduïen directament a l’amor passional i carnal de les mulates, al menys despertava les nostres imaginacions d’adolescents. Recordo que no tots els estiuejants hi assistien, tot això del “visca Catalunya i visca el català” feia que el sector pijo ho trobés provincià i separatista, i amb els anys alguns amics no tant de Pedralbes també varen deixar de venir, no fos cas que s’encomanessin de catalanisme carrincló i caspós.

Malauradament vaig deixar de pujar a la Costa Brava durant anys, però el primer que vaig fer quan l’estupenda senyora Savalls va entrar a la meva vida -arreglant-la, donant-li sentit, i fent-me feliç per sempre- fou tornar a Llafranc els estius, però aquest cop amb la meva de família. A la cantada no hi volíem anar, malgrat haver compartit plegats platja de Port Bo els anys 70. Calella havia caigut sota el poder dels Audi, els xaves, la cirurgia estètica, i ara els fatxes que no volien anar a seure a la sorra a cantar “El llop de mar” omplien les primeres files del concert.

Però quan es tanca una porta Déu obre una finestra. A la banda de Venècia, a Llafranc, va haver-hi una cantada d’havaneres. Molt autèntica. Hi cantaren uns xicots de Palafrugell: Els Cremats. Es veu que ara han crescut i tenen certa fama, aquella nit els hi varem comprar els dos CDs que s’havien auto-editat. Aquelles cançons varen sonar dins el cotxe durant anys, mentre pujàvem i baixàvem amb els nens a la Costa Brava o a Olot, o els pocs caps de setmana que he pogut gaudir amb l’estupenda senyora Savalls de uns dies sense criatures. Una de les cançons forma part del nostre món més íntim i compartit, es part de la banda sonora del nostre amor: Vestida de nit. Era una havanera que jo no havia sentit mai fins aleshores, per tant no entenia de on havia sortit. Ara ja ho se, vaja ja ho sabem tots...

L’altre dia una de les meves cantants favorites –no es d’ara- va cantar-la a Calella: la Silvia Pérez Cruz. Una interpretació que corre per la xarxa a una velocitat increïble, plena de sentiment, emoció i carinyo. Sabia que el pare de la Silvia era músic i que havia mort feia poc... a cop de click he confirmat el que sospitava: la música de Vestida de nit es del seu pare, Càstor Pérez i la lletra de sa mare, Glòria Cruz. Tot plegat em resulta increïblement emocionant. Per primer cop em sap greu no haver tornat a Calella, a la cantada... Gràcies Silvia per aquest moment que ens has regalat a tots els qui estimem l’havanera. Mereixo la vergonya d’haver-me d’empassar l’arrogància del qui es pensa que ell es autèntic i la resta del món una colla de nou vinguts. Espero no fallar més i tornar a Port Bo, quan abans millor, a escoltar i a cantar La bella Lola –malgrat canti tant malament com ho feia el pare, o més-

Tal dia farà un any

2011-07-03T13:31:00.000+02:00

Us en recordeu de fa un any? La gent, nosaltres, la ciutadania va sortir al carrer com feia molt de temps que no es veia. Emprenyats, insultats, menystinguts... Després, el desert. La picabaralla, l’apropiació indeguda del missatge, dels sentiments, dels esforços. Eleccions que ho havien de canviar tot i que varen servir per dissoldre’ns, com diria un trilero: “¿dónde está la pelotita?”. Ara estem tornant a parlar de manifestar-nos per l’aniversari del 10 de juliol, com si ho veies... ja no serem un milió, ni mig, potser ni cent mil. I els diaris de Madrid, i els Godó, i la botifleria en general ja té el titular: “A pesar de las encuestas el independentismo se deshincha”.

La data es el dia 9 de juliol, i no se si tindré esma d’assistir-hi, de sortir a cridar un cop més. I mireu que el dia triat no podria tenir millors significats numèrics, la càbala i el calendari farà que els qui volem la independència sortim al carrer matemàticament entre el dia 4 i el dia 14 de juliol. Fent una crida a la equidistància entre els aniversaris de la independència dels Estats Units i la presa de la Bastilla, de la Revolució Francesa. Caldria que reforcéssim aquests lligams místics a veure si aquest cop ens en sortim, oi?

Es que... on som al cap d’un any de tot plegat? Malauradament, si més no, allà on érem, però pitjor. Per molt que les enquestes diguin el que, malgrat la nostra immaduresa com a poble –President Mas, jo no oblido-, ja sospitàvem: Els catalans ja no suporten més el jou econòmic i la desatenció de l’estat espanyol. Encara que els números ens diguin que ja en som prous com per fotre el camp d’Espanya, d’aquest país en fallida mare de Zapateros i sogre de Rajoys, la veritat es que no es que no hi hagi unitat ni front comú, es que ni hi ha lideratge, ni pla, ni full de ruta, ni prioritats, ni res de res.

El govern de la Generalitat només té dues solucions: seguir endeutant-se i retallar despesa. Qui dia passa any empeny, i així ens quedarem a l’espera que el Déu de l’aritmètica parlamentaria de Madrid ens faci el favor enverinat de que CiU sigui decisiva a les Corts. Aleshores, quan en Duran i els seus muchachus puguin determinar el nou encarregat de la Merkel a Espanya, demanarem una mena de concert econòmic, no igual al basc no fos cas que haguérem de portar txapela, que serveixi de bromur nacional aquí al Principat. Com a pla es una mica de nyigui-nyogui, no?

L’altre aspecte que em porta boig últimament es que de tant racionals i de poc emotius estem convertint el nostre anhel de llibertat en una miserable qüestió de peles. El dèficit fiscal es l’exemple a prova d’arguments de pa sucat amb oli de que Espanya es un mal negoci. Fins aquí tothom d’acord. Però m’agradaria recordar-vos a tots plegats algunes altres coses que guanyarem quan tinguem un estat propi, i si m’ho permeteu, aprofitaré barroerament el fet que la propera mani caigui entremig de

Per la banda del 14 de juliol francès

L’endemà de l’adéu a Espanya tindrem l’oportunitat de restablir la separació de poders que pornogràficament varen ajusticiar els polítics espanyols de la transició –catalans inclosos-. No us entren ganes de fer tornar Montesquieu de la seva tomba i refregar-li a personatges com l’Alfonso Guerra? La justícia, el seu bon funcionament i la seva independència es el centre sobre el que giren les societats veritablement democràtiques, i l’espanyola –hores d’ara la vostre, no ho oblideu- ocupa un lloc en el rànquing mundial pel que fa la qualitat i la independència dels seus tribunals patètic, per dir-ho suaument.

Arreglada la justícia, podrem decidir les fórmules d’accés i permanència en el servei públic. Podrem fer la reforma de l’administració pública que vulguem! Tindrem l’oportunitat de discutir si ha de tenir més o menys pes, si ha de ser vitalícia, si els salaris han d’evolucionar a cop de bufandes o a base de productivitats. Seguirem un model francès? Amb les seves dignitats i el seu prestigi social del funcionari? Optarem per una administració local amb més rotació de les persones i més lligada al canvi polític i a la provisionalitat de les urnes? O bé... buidarem de papers i negociats la regulació de la cosa pública catalana en un demostració de lleugeresa en la despesa? No ho sé... Però en tot cas ho decidirem nosaltres, tractarem de definir solets què es el que volem que sigui l’administració, no tindrem el topall de l’aparell de l’estat espanyol fent força perquè res no canviï, simplement la casta de funcionaris de Madrid ens serà aliena, forastera, i es diluirà en l’oblit de la desmemòria col·lectiva.

I la defensa? I les forces d’ordre? Mireu... el dia independència+1, els catalans recuperarem el control del monopoli de la coacció física. Ja no viurem sota l’amenaça de l’exèrcit espanyol, garant de la indissolubilitat de la única nació que reconeixen Sergio Ramos o la Pantoja. I aleshores podrem tornar a triar... voldrem un exèrcit mercenari a sou? Voldrem repartir la responsabilitat en forma de servei militar? Voluntari? Per sorteig? Model israelià? Alemany? Francès? Ens imaginarem un país sense exèrcit i pagarem perquè ens defensin els fills de un altre pàtria? A canvi de què? Tant me fa hores d’ara. El que si sé es que si un ciutadà català decideix lliurament seguir el so dels timbals i entregar la seva vida a la milícia, ho podrà fer aquí, a casa, no caldrà que marxi a fer el mercenari per altri, no haurà de renegar de sentiments, de idioma, d’origen, filies i fòbies... podrà dir amb el cap ben alt que ell ha decidit defensar el seu poble, i que fent-ho honora el país i referma la condició de tots i cadascun dels catalans de ciutadans lliures. Lliures de debò.

Però no us ho perdéssiu pas! No, no! La llet que brolla dels pits de la Revolució Francesa encara ens dona un altre regal! Podrem construir un sistema de finançament de partits, una llei electoral, i uns sistemes de control de l’exercici del poder polític propis! Nostres! Podríem decidir de fer passejar-se en pilotes per les Rambles, cada 12 d’octubre per exemple, els polítics enxampats en casos de corrupció! O no! O bé, pensaríem, per nosaltres mateixos, si el sistema de partits pot estar complementat per una democràcia directa via votació virtual per Internet, o no. Podríem establir les nostres pròpies normes de representació en l’àmbit legislatiu. Decidir si volem ser bicamerals, unicamerals, presidencialistes, o bé si el que ens posa son els cabdillismes vitalicis en forma de monarques electes mitjançant un torneig de Verbàlia. Tant se val i perdoneu el to sarcàstic... la decisió fora nostre, que després del que hem aguantat durant 300 anys, doncs Déu n’hi dó.

I per la banda dels ianquis del 4 de juliol?

Ai... doncs tot el que significa tenir estat propi i ser l’amo del teu destí, la teva cultura i els teus símbols. Tenir seleccions esportives pròpies, que podran cantar un himne i deixar de fer “doro-ro-ro-ro-ro-ró”. Controlar el nostre espai cultural, decidir si deixem que les pel·lícules es puguin o bé s’hagin de doblar, o no. Establir l’obligatorietat de etiquetatges en català i de instruccions d’ús en català, o no. Rebre la visita del President dels Estats Units i mantenir-hi relacions bilaterals. Tenir veu pròpia i llengua oficial a la Unió Europea. Decidir la nostre política energètica, nuclears si? Nuclears no? Matins punt si, matins punt no...

Controlar el teu espai cultural significa que no caldrà apagar la televisió quan ens insultin des de la caverna. Controlar el teu espai cultural es que no ens caldrà apagar la televisió quan ens insultin la intel·ligència des de Sálvame de Luxe. Perquè o be les emissions dels canals catalans de televisió arriben als països veïns, o els del Plus, Telecinco, la Primera i la resta de la patuleia ja poden anar preparant un programa especial que es digui “Despedida y cierre”.

Independitzar-se es recuperar el control. Decidir amb qui t’allites. Jugar el joc dels grans. Entrar al concert de les nacions i tenir seient a les Nacions Unides. Col·laborar amb la FAO, la UNESCO i ser solidaris perquè som gent collonuda, no perquè siguem una región privilegiada que debe mostrar su solidaridad con otras regiones de España menos favorecidas per molt que ho digui la Chacón, el Rodríguez Ibarra, la Cospedal o el sum sum corda. La independència porta un afegit de dignitat, de lliure decisió, de fer el que es correcte i el que es d’interès general o particular dels catalans. Aquesta llibertat mai no la podrem gaudir si seguim fent del set ciències de la classe, en comptes de canviar d’escola i anar a una on podem triar mestres a l’alçada del nostre potencial . Fixeu-vos si en son de generosos els fills de la declaració d’independència americana... tenim tant a aprendre d’ells, tant a guanyar...

En resum, tal dia farà un any que varem treure pit. però entre els uns i els altres hem reduït aquella demostració de força i dignitat a la petitesa de la política de partidet, i a les oracions perquè les eleccions espanyoles ens siguin favorables. El dia 9 hi torna a haver manifestació, us avanço que els dolents en voldran treure profit, dient-nos que amb quatre duros ja ens espavilarem, que es l’únic que ens importa, i que som quatre gats... Jo us demano que reforceu els lligams místics amb els dies 4 i 14 de juliol, ostres tu! Sortim o no al carrer el dia 9... no ens quedem només amb la qüestió dels calers o ens tornaran a entabanar els de sempre, i d'aquí un temps tornarem a dir: Tal dia farà un any.

Anem a la font

2011-06-26T13:59:00.000+02:00

Heu anat alguna vegada en un viatge organitzat? O bé, heu visitat algun museu o monument acompanyats per un guia turístic? Alguna vegada ho he fet. A mi no es que m’agradi molt, però haig de reconèixer que estalvi molt d’esforç previ de documentació, i que si tens algunes nocions bàsiques fruit de l’estudi, la lectura de ficció o el cinema, en pots treure un mínim rendiment en termes de coneixement i cultura general.

Amb la cultura ens passa una mica això. Els llibres s’amunteguen a la tauleta de nit... Chesterton i Chateaubriand, Montaigne i Adam Smith, i també Pla i Josep Maria Pinto. Tindré temps? El llegir em farà perdre l’escriure? Jo ho sento, i val a dir que he trigat vora cinquanta anys a entendre el missatge dels humanistes del renaixement quan deien que per entendre les coses, sempre que poguéssim, havíem de anar “ad fontes”, a la font, l’origen, a Plató i Aristòtil sense intermediaris. Quan Martí Luter, la vigília de Tots Sants de l’any 1517, clavà les seves tesis a la porta de la parròquia de Wittenberg ens estava dient això: als fidels no us calen els sacerdots per entendre el missatge de Déu, només cal que llegiu la Biblia.

Que voleu que us digui? Per a mi els llibres son dreceres que m’acosten, i a voltes m’allunyen, al Grial de les solucions universals, a l’amagatall de les respostes amagades i prohibides o al penya segat de la tria entre la irresolubilitat científica i la Fe. I en aquest viatge gaudeixo de les noves preguntes, de la relació entre els detalls en les obres de un o altre autor, els lligams que els avoquen a tots cap als valors bàsics de la condició humana. Diguem-ho tot, en aquest periple que es la lectura també em deleixo per descobrir els monuments funeraris als falsos profetes amb els que, de tant en tant, ensopego divertit. Acostumen a estar coberts de exvots pamfletaris i de les flors de plàstic de la superficialitat i la correcció política, entremig les males herbes dels aduladors i els cínics.

Aquest camí que fa tant que m’enamora tinc la certesa que no acaba mai. La mateixa certesa que em diu que el meu temps sí que tindrà un final. Així doncs soc conscient que haig de fer tries. De la mateixa manera que dubto que mai no viatgi a Mongòlia, difícilment aprendré a nedar en les aigües de la física o la matemàtica pures com tampoc faré els cims de les religions –com a molt un viatge organitzat a algun camp base- Cal triar i remenar, perquè tot no m’ho podré empassar. Fins i tot pels qui llegim de forma compulsiva la tasca resulta de proporcions titàniques.

Dissortadament, hi ha àmbits en els quals no podem anar a la font per falta de temps material. Es en aquests casos en els quals Luter ha de girar cua i nosaltres trobar algun nou sacerdot que ens faci cinc cèntims sobre física quàntica, energia termonuclear, macroeconomia, enologia, art modern o moviments migratoris... Al igual que fa el guia turístic estalviem temps i documentació, sacrifiquem la puresa de l’aigua beguda de la font, i tirem endavant amb allò que tenim a mà.

Si tenim sort, el guia es un home just i virtuós. Sovint, però, ens trobem amb guies mal documentats, plens de tics i frases fetes, cansats d’aguantar analfabets que sempre els hi fan les mateixes preguntes absurdes i fora de lloc. Guies que son professionals del turisme, que només parlen bé de les seves ciutats per mantenir la indústria que suposa la cíclica remesa de badocs forasters. Sempre es millor ser amic de un paisà, oi? Però, la veritat es que acabem en mans de persones que tenen més interès a fer-nos consumir a determinat establiment –on hi tenen comissió- que no a resoldre l’enigma de les set diferències entre un Fragonard i un Watteau.

Tal que aquests amfitrions culturals actuen molts comunicadors de la cultura, la política o la societat. Siguin periodistes, catedràtics, opinadors, polítics –Mare de Déu Senyor!- o intel·lectuals a sou. La seva missió no es tant la de portar la llum de Prometeu a qui no té temps a fer un màster en gestió de residus –per exemple- , si no la de vendre quatre idees genèriques sobre el tema, embolcallades pels interessos de l’amo del Restaurant turístic que li paga les misses. Es tant cert com depriment.

La informació que necessitem per gestionar les nostres vides, més enllà del que ens resulta més elemental, es en mans de gent que ens l’amaga. La posen al nostre abast després de rebre el tractament que li escau al poderós de torn. Directors d’agència bancària que ens venen hipoteques impagables, informadors indocumentats que tenen el poder de decidir el que es noticia i el que no ho es, polítics que enfonsen el mercat del cogombre, sindicats que repeteixen les consignes de manual perquè saben que ja no representen ningú, organismes internacionals que alarmen la població fent-nos renegar del nostre estimat telèfon mòbil, presidents de clubs de futbol que democratitzen dictadures per salvar un balanç... Sacerdots, fariseus, sepulcres blanquejats, imbuïts de la santedat litúrgica de la credibilitat de la mentida repetida mil vegades.

Em preguntareu, amb raó, “i vos Savalls? Sou lliure de tota temptació?”. I us contestaré que no, que no ho soc. Rellegeixo els posts i veig que sempre acabo per portar-vos a la botiga de souvenirs de la independència, al restaurant del liberalisme i al bar de copes del cinema i la cultura popular. Que voleu que us digui? Us demano excuses, ho faig perquè son llocs que m’agraden i crec que us poden interessar. El que us puc ben assegurar es que no em mou cap interès monetari i que he hagut de preguntar-me a mi mateix que es el que em fa mantenir actiu aquest bloc. Us diré doncs el que em mou a fer-ho:

Les ganes de provocar el vostre criteri. El desig de compartir les diapositives dels meus viatges culturals–em direu que vaja rollo, oi?- La necessitat de revelar les mentides dels qui ens entabanen amb mirallets de colors des dels seus sacerdocis a sou. El fet de compartir els símptomes de la meva pròpia estupidesa per tal que hi poseu remei també vosaltres abans no sigui massa tard, i, per acabar, el plaer íntim de fer de sacerdot de franc posant-ho tot amb dubte, sense haver de demanar permís a ningú, en l’esperança de fer enrogir més d’un de la vergonya.

Així doncs, gaudim, si us plau, del nostre viatge en aquest món caòtic i ple de falsedats que ens ha tocat patir. Agafem totes les dreceres en forma de llibre o de conversa entre amics que podem i malfiem-nos dels guies de agència de viatges. En resum, i sobretot, sempre que tinguem oportunitat anem “ad fontes”, a la font l’aigua del coneixement hi brolla clara i transparent.

"Todos los políticos son iguales"

2011-06-16T10:29:00.001+02:00

Soc dels que es pren la democràcia com una religió. Dels que considerem el vot i el Parlament com a expressions sagrades de la voluntat popular. Vaig néixer en una dictadura casposa i recordo el que va costar, les pors que varem passar, les renúncies que es varen haver de fer, per esdevenir una democràcia, per poca qualitat que tingui.

Els fets d’ahir al Parc de la Ciutadella son del tot intolerables. No hi ha excusa possible. El Parlament de una nació, escollit democràticament, no pot aturar-se de forma violenta per part de una minoria. Per molta raó que tingui d’estar indignada. Ahir, jo, com qualsevol demòcrata em vaig sentir atacat en allò més íntim i estimat: el meu Parlament. Dit això anem a pams.

Avui seria fàcil fer un post indignat contra els indignats. Això es el que farà tot l’establishment, els sacerdots de la correcció política i el pensament únic. Els mateixos irresponsables que varen ventar les acampades, les assemblees i l’empastifament del monument a Macià, ara com bons fariseus diran als xavals de la Plaça Catalunya que “ai dolentots.... així no”. No penso atacar als qui, equivocats o no, m’agradin o no, varen protagonitzar ahir els aldarulls, com diria Johan Cruyff “es marquen sols”.

Els diputats que ahir varen patir la ignomínia de ser insultats, bàsicament en castellà –que si no ho dic rebento- també son responsables de ser vistos com a objectiu de les ires dels exclosos. La situació que ahir es va viure a la vora del Parlament es filla d’anys de pactes secrets, de tapar-se vergonyes els uns als altres, de nepotismes, vaja... de que en general la ciutadania hagi pres la part pel tot i repeteixi –perillosament- allò del “tots els polítics son iguals”. Mentre ells, els de dretes i els d’esquerres, han anat deixant créixer aquesta monstruosa idea ignorant la demanda transversal i assenyada d’un aprofundiment en la democràcia.

Avui al anar a fer el cafè a l’àgora del pensament polític que es el Bar Mònaco, un dels contertulians habituals, home d’ordre, soci dels de tribuna del Barça i advocat seriós deia: “Si, si, el moviment aquest ha quedat en mans dels radicals... però ja està bé que els diputats sentin que es pot tocar-los la cara”. Resumint-ho, hi ha un sentiment de tristor i indignació per l’assalt al Parlament, com a institució del poble que tant ha costat d’assolir, però existeix un run-run difícil d’amagar segons el qual els nostres representants no estan a l’alçada de les expectatives derivades del poder que la ciutadania els cedeix –sempre temporalment-. El Parlament, de sagrat que es, caldria que fos utilitzat pels nostres polítics electes de manera menys corporativa, de forma més transparent, digne i propera.

Les agressions verbals d’ahir, però sobretot aquest últim comentari del meu amic, no s’entendrien sense el cas Palau, el cas Pretòria, les promeses incomplertes de transparència en els partits, els obscurs finançaments, l’estafa de l’estatut i de l’estat autonòmic en general i, sobretot, la mentida continuada en referència a una llei electoral catalana que obri i modernitzi aquesta democràcia de fireta que patim tots.
La Generalitat, i el nostre Parlament, no tenen plenes competències. No som un estat lliure ni la sobirania que entenem que representen té cap mena de legalitat dins del marc autonòmic. Però hi ha coses que els partits catalans poden fer per dignificar les nostres institucions, poden i haurien de fer-ho.

Una llei que es carregués el monopoli informatiu dels partits en campanya electoral, que revises les proporcionalitats, la representativitat territorial del diputat, les llistes obertes o tancades, les circumscripcions, els mínims de percentatges per accedir a l’acta de diputat, les primàries, l’accés al Parlament de les iniciatives legislatives populars i els referèndums vinculants o consultius. Es urgent, es imprescindible i hem d’exigir als partits catalans que endeguin aquest procés. Potser aleshores ningú faria una rialleta en veure la calba pintada amb esprai vermell de un representant electe del poble de Catalunya.

Plutarc ja ho deia: “la dona de Cèsar no només ha d’estar lliure de crim sinó també de la menor sospita”. La sensació creada amb els anys de un sistema de partits que ha convertit l’alternança d’uns poquets en un simulacre de democràcia passa factura. El Parlament es sagrat, per tant, els polítics catalans haurien de deixar d’amagar l’ou i impulsar demà mateix una nova llei electoral. Per tapar la boca als qui amb raó es queixen de la putrefacció del sistema, per dignificar realment la figura del diputat electe, en definitiva per no péixer el discurset dels intolerants anti-sistema, els desinformats que son carn de canó del populisme, i els manipuladors i infiltrats –enemics de la democràcia i de Catalunya- que repeteixen malintencionadament: “todos los políticos son iguales”.

L'any que ve a Jerusalem?

2011-06-12T10:49:00.002+02:00

Fa temps que penso que els catalans vivim en un món de fantasia i il·lusió. Que ens preocupem per coses que no caldria i que, a l’inversa, no tenim cura del que és realment important. La nostra cultura política es un aiguabarreig del pactisme possibilista de tall protestant –bastant burgeset i conservador- i dels grans gestos de caire sionista –postures fortament atomitzades i irreconciliables més enllà del “l’any que ve a Jerusalem”- dels jueus d’abans de la creació d’Israel.

Voleu exemples? Home... que ens preocupin les retallades i el dèficit de l’administració espanyola a Catalunya –si, si, parlo de la Generalitat- en comptes de prendre els carrers i tancar les caixes si no es soluciona el dèficit fiscal amb Espanya, es incomprensible. Tant com que els independentistes es posin a discutir el nivell d’intervenció del futur estat català sobre l’economia del país, abans de saber com caram ens desempallegarem d’Espanya sense que ningú no prengui mal.

Es curiós aquest esperit suïcida dins l’àmbit de les persones que mostren interès per la cosa pública. Més enllà dels desembarcaments dels serveis secrets espanyols que, legítimament, intenten posar-nos pals a la roda de l’alliberament nacional, els catalans som uns mestres agafant un ideal i convertir-lo, a base de discussions bizantines, en un nyap inservible a cop de postura innegociable.

Avui, però, el tema no es la independència. Més que res, no vull afegir més llenya al foc de l’aquelarre col·lectiu que, entre tots, hem organitzat al voltant dels partits, els càrrecs, les cadires, els lideratges i els “contigonomajunto” diversos, després de constatar el 10-J que el poble vol caminar cap a la sobirania nacional plena. Serà que hi havia poder a repartir i entre tots es van posar més calents que un nano adolescent amagat al vestidor de les animadores de l’equip de bàsquet de l’institut.

La qüestió d’avui es la follia assembleària que us ha agafat a tots. A veure si ens aclarim:

Voleu fer el favor de callar?!

Ara... Era difícil que em sentíssiu en ple debat assembleari. Se’m sent? Gràcies companys (i companyes, no fos cas)... He demanat la paraula per dir-vos que si tots demanem la paraula no ens entendrem! Ja ho va dir en Capri...

Catalans... catalanes... Tot això és molt maco! Ens reunim, debatem i podem marxar tots a casa després a treure’n conclusions! Això sempre ens ha agradat als catalans... Treure conclusions! Vas al quiosc al matí i en comptes de comprar La Vanguardia aquell dia compres l’Ara i pots notar com l’amo de la parada et mira i pensa... “mmmm... aquest li passa alguna cosa...” i comença... a què?... A treure conclusions!

Mireu... els voluntaris trotskistes, i els anarquistes, que varen anar al front de Saragossa l’estiu del 36 eren molt valents. Estaven molt compromesos amb la causa –la seva en tot cas-. No tenien res a perdre i molt a guanyar... Fins i tot tenien superioritat numèrica. I eren molt democràtics. Tant democràtics que les decisions tàctiques es prenien en assemblea i s’executaven només si comptaven amb l’aprovació, mitjançant estricte votació i recompte, de l’assemblea de milicians –i milicianes-. No cal que us digui que allò va acabar com el rosari de l’Aurora.

Ja ho sé que aquell grup d’allà a l’esquerra, els joves sobradament preparats i sense feina, no creieu en el sistema! Que dieu que no s’ha de votar i que cal l’acció directa... Es el que us toca! Afortunadament heu pres consciència i heu sortit al carrer. Felicitats! Nosaltres també ho varem fer! Es llei de vida... us he trobat a faltar tots aquests anys de play-stations, classes d’anglès i voluntariat a Palestina... Benvinguts a casa! Enfronteu-vos al sistema! Pareu la cara davant la policia i apreneu a respectar-vos a vosaltres mateixos perseguint un ideal! D’aquí uns anys, al voltant de la taula el dia de Nadal, us adonareu que no en podreu parlar de tot això... no fos cas que els vostres fills deixessin la universitat, es posessin un piercing al mugró i anessin a acampar ves a saber on, per tal de canviar el món. El vostre moment es ara! Gaudiu-lo!

Aquell altre grupet d’allà... Si, vosaltres... els d’ERC. Encara no heu aprés que les assemblees només porten que disgustos? Doncs que hi feu aquí? Aneu-vos-en a la super-seu del partit, canvieu els estatuts tant com calgui, decidiu si sou Macià o Companys, plantegeu-vos que voleu ser quan torneu a ser grans –si es que encara creieu que hi ha vida després de la mort- i ens retrobem d’aquí deu mesos a les generals. Recordeu portar un nou líder al qual crucificar d’aquí quatre o cinc anys! I ara marxeu plegats i sense barallar-vos... gràcies.

En queden de reagrupats per aquí? Ah si! Ara els veig... Allà dispersos els uns dels altres i ajuntats els uns amb els de SI, els altres amb els de CiU, més enllà uns amb els d’ERC i el PSC... Ho veieu com no us havíeu de presentar a les municipals? Ara què? Que votarem quan us votem? Quina ideologia? Quina idea? perquè de la independència no en teníeu pas l’exclusiva l’endemà del 10-j! No em digueu que “les candidatures a les municipals varen ser decidides en assemblees locals per part dels militants de cada agrupació”... Guaiteu... us explicaré un secret... Els errors si es decideixen per votació no deixen de ser-ho. Es dur d’admetre... però tot aquest rollo de la democràcia interna i les bases del partit decideixen ja ho varen provar els d’ERC i està més que demostrat que NO funciona. Potser si en Carretero hagués dit que si, que era un líder messiànic i que havia tingut una revelació de la moreneta per tal de liderar el poble a la terra promesa us hauria anat de un altre manera, oi? Però es ben fotut fer política a l’hora que te l’aguantes amb paper de fumar. Trist, però cert. I ara... tots a caseta, vinga.

Que n’hi ha de sociates per aquí? Caram! Si en sou molts! Que? Ara que no hi ha menjadora ara toca venir aquí a controlar l’assemblea? Estic fart de sentir-vos últimament... que si les retallades... que si la dreta... que si les polítiques socials... que si sou els representants de les classes subalternes... Escolteu, corregiu-me si m’equivoco... No sou vosaltres els qui heu governats Espanya, federats amb el PSOE, vint-i-un dels últims trenta anys? I ara ens veniu aquí a donar solucions? Apa... aneu-vos-en també a la seu de Nicaragua i decidiu si us estimeu més el papa o la mama. Trieu un nou líder, una nova direcció, i sobretot no feu més el ridícul que el país no s’ho pot permetre.

Ja acabo companys i companyes ja acabo...Anava a donar-li un consell al Laporta però veig que no ha vingut, deu ser sopant al Drolma...

Només em queda doncs adreçar-me a la majoria silenciosa d’aquesta assemblea... als pares preocupats pel futur del seus fills, aquells que viuen del salari... que us pensàveu que éreu rics i resulta que no i que esteu aterrits, cagats de por... us parlo a vosaltres, votants de convergència... Que hi feu aquí reunits en assemblea? No ho veieu que teniu altre feina? Això no es per vosaltres!

Què em dieu? Que voleu saber què passa? Ara? A aquestes alçades? Doncs que com que sembla que us vareu saltar la classe d’ètica sobre el Tribunal Constitucional, la de mates sobre el dèficit fiscal i la de història sobre com acaben els pactes amb Espanya ara ens trobem reunits en assemblea en comptes de anar a estudi i a treballar... No patiu, no us penso renyar, que això ja ho fa el President Pujol. Només us demanaré una cosa... estigueu a l’aguait! Que no us fotin més gols! Desperteu del somni... La Generalitat es l’estat espanyol a Catalunya, no es el govern lliure dels representants polítics dels catalans! NO, ho sento, no ho es. Ens han omplert el cap de tants de símbols, Creus Sant Jordi, Onzes de Setembre i mossos d’esquadra amb espardenyes que ens hem pensat que érem qui sap què.

Si voleu saber el que passa us ho diré: Mentre Espanya ens roba i té líders de tots els colors disposats a seguir fent-ho, nosaltres –els catalans i catalanes- som aquí, reunits en assemblea barallant-nos i decidint –en respectuosa votació- si som d’esquerres o de dretes, si la culpa del dèficit es de fulanu o de menganu, debatent democràticament sobre el sexe dels àngels... Així que us demanaré que tingueu un darrer gest de seny i marxeu també a casa a reflexionar si no ens hem equivocat tots plegats... penseu en que hauríem de votar d’aquí deu mesos... reflexioneu sobre quins líders ens calen... i sobretot... no busqueu conclusions perquè no hi ha més que una: si seguim reunits discutint mai no ens retrobarem a Jerusalem.

El negre del barret de copa

2011-06-04T13:50:00.000+02:00

Fa uns bon grapat d’anys vaig coincidir amb un amic d’infantesa en un casament, en Freddie. El paio havia fotut un bon cop de bragueta i, penal inclòs, es va casar amb la filla de un dels industrials més importants del sector agropecuari espanyol. A partir d’aquell moment la seva vida va donar un tomb brutal, va passar a formar part d’aquest grupet de persones que quan truquen al Presidente del Gobierno s’hi posa. Era l’any 94, l’Aznar encara no era president, i el país lluitava per sortir de la crisi post-olímpica.

A l’hora del cafè, en Freddie, es va esplaiar. “Espanya quedarà reduïda a ser l’hort d’Europa i un centre residencial per la tercera edat dels nord-europeus, potser farem de paleta uns anys, però acabarem tots per fer de cambrer. Ni somniar a intentar ser la Califòrnia europea... amb sort serem com Florida, però probablement ni això”. Jo em vaig indignar, es clar. De Catalunya estant vaig treure pit amb la nostra indústria gràfica, farmacèutica, química... fins i tot vaig fer les eternes lloances sobre el nostre talent en el món del disseny. Tot i donant-li part de la raó vaig objectar que el sol, la qualitat de vida o la gastronomia podien provocar un traspàs dels centres de decisió econòmic del Nord al Sud similar al succeït als Estats Units arran de l’aparició de l’aire condicionat –qui vol viure a Minneapolis pelat de fred i sens poder jugar a golf podent fer-ho a Miami?-. “Que no. –insistia- que t’equivoques... tots cambrers i cuidadors de gent gran”.

Varen passar uns anys. Era l’època del miracle econòmic. L’Aznar, als mitjans espanyols, donava lliçons de cultura democràtica als anglesos –no ho recordeu?- i poc temps després Zapatero explicava als alemanys com gestionar els seus comptes públics per tenir superàvit pressupostari –així... a la brava... amb tota la cara dura que el farà passar al llibre negre de la història- El meu amic ja no treballava a Madrid, ho feia a Marbella portant els negocis immobiliaris del seu sogre, i guanyant peles a cabassos.

Europa... Europa... Érem europeus... Estàvem ben enlluernats amb els mirallets de colors, com els indis americans del segle XV. Havíem mamat tants anys que Europa era la terra de la llibertat... Només en venien coses boniques, idees de progrés, invents que ens feien la vida més fàcil, una nova moral humanística allunyada dels dogmes de la fe casposa dels capellans de poble.

El Nord... el Nord... d’allà ens vindria la democràcia, les polítiques socials, la cultura. La terra dels grans filòsofs alemanys, els grans compositors europeus, de les llibertats de petits països com Holanda o Dinamarca. Érem a Europa i ara ja eren nostres Sartre i Chesterton; els Who, Sting, els Beatles...; Truffaut i Visconti; el record d’Olof Palme i la bonhomia de Kohl. A més a més, ara sentiem com a nostres la Siemens, Ferrari, Dior, la Volkswagen i la Philips. Caram nois! Europa anava a civilitzar Espanya, a acabar amb els cacics polítics, a pintar de demòcrata l’exèrcit, a garantir les llibertats individuals dels ciutadans, i en un futur proper –perquè els europeus ens estimen i ens consideren “dels seus” de forma espontània, alegre i incondicional- les llibertats col·lectives dels pobles sense estat.

Atropelladament, d’amagatotis, els polítics d’aquí varen regalar un bon tros de la sobirania estatal a la Unió Europea. Ho anaven a fer tots els estats oi? A partir d’ara el mercat espanyol era obert, no només a les idees europees, també als seus productes. A canvi de què? Home! De la reciprocitat, ara podríem vendre els nostres de productes per tot Europa. Bé... quan ens miràvem el catàleg del que podíem enviar-hi ja ho veiem que de producte propi, el que se’n diu propi, poca cosa... Feia massa anys que els fèiem d’encarregats del mercat espanyol a tots aquests senyors Volkswagen i Bayer... Però teníem ganes, i talent! I un sector agrícola i ramader no gaire modern encara, però a preu competitiu! –no pregunteu com pot ser que amb baixa productivitat donéssim bon preu, tots ja us imagineu perqué-.

Els primers anys la cosa anava bé. Els fons europeus entraven a dojo, i els polítics els utilitzaven per mantenir contents els seus jardins de vots... que si un AVE cap el desert, que si un port nou per fer competència als d’aquella ciutat que no ens voten... La camarilla dels Botín i companyia feien l’agost... Els empresaris que havien tingut el mercat espanyol captiu durant segles es varen vendre les naus, les oficines, l’empresa i l’ànima a canvi de una casa a la Cerdanya, un tot terreny i el càrrec de director general per a ells o pels seus fills.

Els quartos entraven a canvi que no produíssim tant d’oli, que tanquéssim les mines, que les vaques no fessin llet... Que seria si no dels pagesos francesos i italians? Dels minaires belgues? Dels grangers holandesos? Una mica sinistre això de cobrar per no produir, no? I apa, qui dia passa any empeny, som-hi subvencions als latifundistes andalusos a canvi que no collissin les olives –amb control, es clar, perquè a tant l’olivera els més espavilats fins i tot posaven arbres de cartró per tal que a la foto aèria es veies el camp ben ple d’arbres -. Europa volia els nostres productes del camp i el nostre sol a l’estiu!

I nosaltres a fer el pinxo empresarial a l'América del Sud i a l’Àfrica. Venent-hi allà el que no volien els europeus. I a construir molts de pisos, i a pagar 168 peles pel cafè que valia vint duros el dia abans. Però ja érem europeus, i l’euro feia patxoca i ens en fotíem dels americans perquè tenien una moneda de nyigui-nyogui.

Però els diners varen deixar d’arribar per aquestes contrades, que els alemanys havien de reconstruir el "seu" mercat de l’est. Tant se val... ara treballàvem a la Philips, a la Nestlé, a la Renault... Es veritat que quan anàvem a reunions internacionals ens feien conyeta amb la migdiada, reien del nostre accent, posaven cara de commiseració quan els parlàvem de la poca professionalitat de les nostres xarxes de distribució, del seva poca capacitat d’endeutament. Quin directiu català -formalment espanyol- no ha notat aquest posat de milhomes que posen els executius del nord d’Europa quan parlen dels mercats del Sud? Fins i tot ens feia gràcia!

Però l’ou de la serp va obrir-se a cavall de la darrera crisi financera. Aquella Europa somniada, la política, no existeix. Els ciutadans som representats pels governs dels estats, de forma llunyana, indirecta i clandestina. Direu... no es veritat! I el Parlament Europeu? Doncs un niu de corrupció, de dietes falses, de fraus, de lobbies secrets i lleialtat al diner. Qui mana doncs? Els governs, però els governs de uns quants, els de sempre. Els que protegeixen els interessos de les multinacionals a les quals fèiem d’encarregats i ara de directius, les companyies aquelles nostres que ara se’n tornen a casa seva a produir, o a la Xina, tancant la fabrica i les naus que els varem vendre a canvi de pensar que érem qui sap que.

Els nacionalismes, el patrioterisme, el xovinisme, quan no directament els prejudicis i el racisme cultural ha trigat tot just dos anys a rebrotar. Quan vaig llegir fa un parell d’anys, les declaracions de un alt funcionari del FMI, segons les quals no trigaríem gaire a veure com un executiu del sud d’Europa tindria un salari inferior al de un del nord per fer la mateixa feina, hauria hagut de començar a sospitar. Quin tuf! Però es que ara els esdeveniments es precipiten, la postura finlandesa sobre el deute portuguès –apa que no es queixaven quan els hi venien Nokia als pobres mourinhos-, la definició insultant de PIGS per a referir-se a les economies del sud... No calen massa exemples. Llegiu el tractament de la crisi dels cogombres per part dels europeus, hi surten ben retratats.

Aquests amics del nord, els dels Who o Truffaut, son els mateixos que ja venien als anys 60 a Lloret i a Tossa. Els ciutadans de països que permetien a Franco seguir manant, recordeu-vos-en sempre. Els que ens donaven un copet a l’esquena dient-nos que érem diferents, que si ens esforçàvem seriem com ells i que el primer que hauríem de fer es aprendre anglès –com a mínim- per tal d’accedir al rang de europeu homologable.

I aquí tots com a idiotes a interpretar el paper del negre del barret de copa. Sabeu quin és oi? Us ho explico... “Sesión de tarde”, blanc i negre, l’expedició britànica arriba a un poblet africà... hi venen de cacera o a buscar unes mítiques mines, algun tresor en fi (i endur-s’ho a casa, està clar) que si no tampoc baixarien pas per aquests indrets a passar calor i incomoditats. Quan l’expedició arriba al poblet dels incivilitzats indígenes, el protagonista pregunta: “¿Alguno de ustedes habla mi idioma?” a un grapat de brètols enlluernats pels rifles i els salacots dels homes blancs. Tot de sobte hi apareix el nostre paradigma, el negre del barret de copa estrafolari, vestit amb un jaqué ben tronat: “Yo zeñó”. Volem ser com ell! I que ho siguin els nostres fills.

Aleshores per ser acceptats, quasi per ser persones, fem l’anglès obligatori a les escoles. Ho paguem amb els nostres impostos. Per tenir més oportunitats en la vida! Ens diem. Tant se val si les multinacionals, o els governs del nord, es paguen un bon intèrpret de la seva butxaca quan han de parlar amb algú que te poder i no parla el seu idioma –posem per cas un xinés-. Aquí tots a esmerçar hores lectives a aprendre la llengua de Shakespeare, com si el fet de capbussar-nos-hi ens empeltés automàticament de Locke, Stuart-Mill, Churchill i Tomàs Moro el nostre ADN. No conec ningú que amb l’anglès de l’escola pugui tenir èxit professional de caire internacional, si no es que els duros ja li venien de familia... El que si que es cert, es que el nivell d’anglès que s’assoleix a l’escola es suficient com per servir sangria a un grup d’executius belgues mamats i suats a qualsevol terrassa de Barcelona. Però no havíem quedat que això d’Europa no era per fer de cambrer?

No desespereu... No tot està perdut. Caldria reformar les estructures de representació a Europa. Un ciutadà un vot. Partits pan-europeus amb sensibilitat local... Potser així, fins i tot el català seria reconegut en la seva unitat i importància, no? I si no... doncs apa siau. A copiar les formules econòmiques més punteres dels països que més creixen i que més prestigi tenen. Per exemple Brasil, que a força de treballar, no estirar més el braç que la màniga i protegir la seva economia dels atacs per robar el mercat interior a l’empresariat local tenen uns nivells de creixement espectaculars! Encara que, ben mirat... no es el que fèiem aquí abans de la Unió Europea? Ah! Perdó! No me’n recordava! Ara som més lliures, rossos i guapos! Fins i tot el nostre anglès, el barret de copa i el jaqué tronat ens fan servei per seguir fent de cambrer.

Una dreta per la independència

2011-05-27T12:16:00.001+02:00

Tinc el cap a punt d’esclatar. Ja tornem a estar immersos en l’etern debat “dretes i esquerres” com a baralla nacional interna, prèvia al fet nacional. Si llegiu diaris, escolteu la ràdio, us doneu una volteta per les xarxes socials... descobrireu que l’angoixa per la crisi, pel dèficit públic, per les retallades, aparca –com si no tingués res a veure- l’espoli fiscal i la lluita per l’estat propi. Intentaré allunyar-me una mica del debat, agafar perspectiva, identificar els interlocutors i els problemes de fons.

A Catalunya estem instal•lats en algunes mentides conceptuals que tenen arrels molt fondes. Al país no hi ha independentisme de dretes? Ui, quin fàstic oi? Els liberals, els democratacristians, els conservadors catalans son tots estúpids? No estimen la pàtria? No veuen que Espanya ens roba? En una democràcia, el debat, la contraposició de idees, de projectes queda exemplificada en la frase “we agree to disagree” (acordem no estar d’acord). Un marxista diria que es produeix entre classes socials diferents que defensen interessos antagònics, un liberal diria que entre diferents persones i grups que pretenen aplicar solucions generals per l’assoliment de la felicitat individual, no es el debat que m’agradaria posar sobre la taula. La realitat es que a casa nostra ningú no gosa dir que es de dretes, quan la realitat, si parles amb la gent constates que som un poble profundament conservador que pretén veure’s a sí mateix com a progressista. Es un cas d’esquizofrènia? No ho crec, però possiblement tenim greus problemes de semiòtica, per qüestions històriques i de correcció política. Les raons per les quals arribem a aquest extrem de negació, de castració política, son diverses. Resumint-ho moltíssim en trobaríem tres.

La primera englobaria les lleis immutables de la correcció política, aquesta es una realitat internacional, segons la qual la dreta defensa privilegis i l’esquerra pretén rescatar de la misèria als desvalguts. Ningú que tingui una moralitat cristiana –té nassos- vol estar del costat dels fariseus o dels romans, els bons son els leprosos a guarir, les prostitutes a redimir. Aquest concepte es tant fort que s’ha escolat en tota la cultura de masses, fa segles que passa. Com no tenir simpatia pel feble en comptes de tenir-lo pel panxa contenta?

La segona es una conseqüència directa de la guerra civil i podríem dir que es una raó espanyola. La República va perdre el conflicte al camp de batalla, però la va guanyar a les lleixes de les llibreries. Segons els nostres mites postfranquistes els republicans bons –l’esquerra- varen perdre la guerra contra els feixistes dolents –la dreta-. Tots sabem que el que va passar va ser força més complicat. Espanya als anys trenta era una bomba, amb unes diferències socials brutals, una crisi econòmica de ca l’ample, una tradició democràtica molt minsa i una tradició caïnita a flor de pell. La República, malauradament, tenia poca força i molts enemics: l’església, els terratinents, l’exèrcit, els poders fàctics... però també els revolucionaris d’esquerra que pretenien anar més enllà. Les guerres civils acostumen a parlar-nos de la misèria de les revenges personals, però també d’actes d’humanitat heroics per part de persones anònimes de qualsevol bàndol. Persones bones i dolentes varen haver-hi arreu, i la majoria dels ciutadans es varen veure superats pels esdeveniments. La brutal, indigne i covarda, repressió franquista va marcar a foc en el nostre imaginari que la dreta son els dolents i les nostres simpaties son amb els afusellats d’esquerres, evidentment. Però Franco també va matar demòcrates de dretes com Carrasco i Formiguera o els generals Batet o Escobar. L’esquerra va perdre la guerra, però no tots eren demòcrates, la dreta la va guanyar, però no tota ella, els demòcrates de dreta la varen perdre per partida doble i si a sobre eren catalanistes per partida triple. Hauríem d’allunyar-nos d’aquest maniqueisme pamfletari i dir les coses pel seu nom: Catalunya i els demòcrates varen perdre la guerra, i el feixisme la va guanyar amb el consentiment dels governs europeus –de dretes i d’esquerres, val a dir-.

La tercera raó per la qual la dreta es mirada amb recança en el tema nacional es totalment catalana. La burgesia comercial, el catalanisme polític de dretes, sempre ha apostat per la regeneració de les estructures espanyoles, per mantenir-se dins l’estat a canvi de una posició de privilegi en el control del mercat intern peninsular. Per tal de fer això, la Lliga o CiU han hagut de fer tots els equilibris possibles, convertint-se en un exemple mundial del funambulisme polític... no cal que entrem en detalls oi? Tot això s’ho ha carregat l’euro, el dèficit fiscal, el mercat únic europeu... i ara el catalanisme de dretes ja no hi troba cap rendibilitat en la unió política amb Espanya. Ara, les raons emocionals de país que amagaven sota la catifa suren i es qualifiquen de sobiranistes, només faltaria. Però tants anys de vergonyes nacionals, per molt amanides que foren de defensa cultural, passa factura. Son molts d’anys de empassar-se l’arrogància imperial de Madrid per molts escarafalls que fessin. Fins i tot, quan el President Pujol agafa la bandera de la independència, el comentari més repetit es “ja li val a aquestes alçades”. Es trist, però ser de dretes i català ha anat massa anys de la mà del pacte, la renuncia i el possibilisme. No es d’estranyar que declarar-se de dretes i independentista sembla encara una contradicció, una cosa que s’ha de prendre amb prevenció tant per l’esquerra com pels fans de Duran Lleida. Doblement vergonyant.

La veritat es que hi ha independentisme de dretes, i que potser es el moviment que més està creixent. No se’n diuen de dretes, ja hem explicat que fa lleig. Però sense aquestes persones mai no assolirem la llibertat. Com sempre... els demòcrates de dretes ho passen fatal per sobreviure electoralment. Si volen votar amb certa consistència ideològica han de fer-ho per una força política que presentarà el candidat català més espanyol que ha parit mare: en Duran. Si això no fos prou xacra, a sobre, CiU segueix per inèrcia instal•lada en el discurs catalanista però només la punteta... un relat hereu de dècades, per no dir segles, de subordinació a la pela, pura i dura. Si el patriota de dretes vol votar pel país ha de triar entre tot un reguitzell de forces que van de les CUP marxistes i coherents, al partit de Macià que ja no és ni Republicà ni de Catalunya si no només d’esquerres, o bé Tenas i Laportas que amaguen la seva ideologia al darrera la sagrada bandera i el frikisme populista. Massa dur de rossegar per a gent d’ordre i de seny, no?

Tot es doncs molt confús. De la mateixa manera que es estrany que un país com Espanya, amb una composició sociopolítica hereva de quaranta anys de dictadura militar, no disposi formalment de un partit d’extrema dreta; l’electorat de dretes català no pot votar dignament per la independència de forma clara... només poden votar CiU i posar un ciri a Sant Antoni demanant-li que la coalició vegi la llum i deixi d’intentar apedaçar l’estat de les autonomies pidolant diners a Madrid.

Avui ho demano, com diu en Miquel Giménez, ens cal un Churchill. Algú que es declari hereu dels republicans de dretes catalanistes que varen perdre la guerra civil. Una persona que construeixi una opció política que mostri les contradiccions del doble discurs de CiU. Algú que no faci vergonya de votar, com passarà amb en Duran, i que camini al costat, i no barrejat, amb els independentistes d’esquerres fins el definitiu alliberament nacional.

L'endemà de la fira

2011-05-23T13:18:00.003+02:00

No volia fer avui un post sobre les eleccions municipals d’ahir. Soc partidari de tenir una mica més de temps per analitzar els esdeveniments amb un mínim de distància. Es trist, però... sabeu que passa? Que el barça té una final de Champions a tocar i d’aquí a un parell de dies la burundanga habitual ens farà oblidar el que ha passat igual que Obi Wan Kenobi fa oblidar el seu deure a les tropes d’assalt imperials –“estos no son los androides que buscáis”- a la primera entrega d’Star Wars.

Hi ha una directriu, que no es política si no històrica, segons la qual el poble quan té por, les coses van malament, el futur no queda clar, no hi ha un duro... vota al papa, vota la dreta per tenir seguretat i ordre; la mateixa ciutadania, quan les coses van bé, els vedells neixen trigèmins sempre i els ruscs de mel vessen daurada felicitat, voten la mama, l’esquerra, per tal que reparteixi la felicitat entre tots els germans, ara que pot. Ens agrada això? No. Es veritat? Si. Doncs aleshores, primer de tot, que ningú no s’esveri.

Anem un per un, us sembla? Seguirem un repartiment d’espai i ordre seguint els paràmetres de TV3, la Junta Electoral Central, la Llei, i la cotilla... no fos cas que em castiguessin per trencar alguna norma legal de correcció política.

El PSC

Avui es un dia trist pel PSC, i jo crec –malgrat no ser votant seu- que es un dia injust pel PSC a molts municipis. Ja he dit en aquest bloc que el PSC ha fet una gran feina integradora de la immigració espanyola a casa nostra. Gràcies, això ja ho sabíem, direu amb raó. Però es que el que no vaig dir en el seu moment es que la base sobre la qual el PSC va fer aquesta feina tant collonuda varen ser els Ajuntaments. I els han perdut, gairebé tots. Tant se val si l’alcalde o el candidat era un bon gestor, els seus electors els han enviat a casa, de cara a la paret. Es injust en molts de casos, afortunadament els socialistes amb discurs propi, com l’alcalde Ros de Lleida, han mantingut els bons resultats. Resultat del discurs propi. Conseqüència de una gestió i un relat valent. Per guanyar als socialistes ja no tenen prou en dir “somos los vuestros”, en passejar les patums del PSOE amunt i avall i anar al darrera en processó del ministre de torn del PSC, el seu vot que s’expressa electoralment en clau espanyola ha votat el PP, i en molts de casos a Plataforma per Catalunya.

Això no es tant mala notícia... un PSC en català i idees pròpies guanya, un PSC presoner de l'espanyolisme sociològic perd... algú hauria de replantejar-se moltes coses. Si el PSC comença a plorar com una Magdalena... “ens heu abandonat...”, “ara vindrà la dreta...” i no fa cap autocrítica anirà malament. Si segueix el camí del “la desafecció i els de la Plaça Catalunya –menys de l’1% de la gent que va omplir els carrers el 10-J-son els nostres i no ens hem sabut explicar”, no sortiran de pobres. I això no es bo per ningú.

Els socialistes haurien de veure que l’elector que vota emocional i racionalment segons el que passa a Espanya ja l’han perdut. Hauria de mirar-se els vots que actualment tenen per la seva gestió catalana de les coses, la municipal, i veure que hi ha vida més enllà del PSOE. Que tenen més de 700.000 vots. Que amb tot el que està passant no son morts. Que al proper congrés del partit haurien de desempallegar-se definitivament de la supeditació a Espanya, i que així potser la socialdemocràcia catalana tindria un futur.

Les dues ànimes de CiU

Al tanto no us passeu ni un mil•límetre. Heu guanyat. Heu arrasat. Heu fotut fora dels Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions als tripartits, no als socialistes no, a tot Déu. Repeteixo, no us passeu ni un mil•límetre perquè aquests resultats son un préstec. Els independentistes han votat amb el cap –CiU-, en comptes de amb el cor –ERCs, RCats, etc- o amb els budells –tot i que Déu n’hi do els resultats de la CUP-. Al tanto, aquests vots son un préstec, el poble no suportarà cap renuncia nacional, amistats peperes incloses.

Una de les bones noticies, al menys per a mi, del resultat d’ahir es que l’electorat català ha resistit impermeable al discurset dels malversadors dels fons públics que deien fa quatre dies, en manifestació, “no a la retallada”. A mi, personalment, m’agrada que em tractin com si jo fos un ens intel•ligent, que no em tractin com si fos un ximplet... els catalans han tingut la maduresa suficient per entendre que no hi ha un duro i que els sacrificis seran fotuts, i malgrat tot us han votat. Ara, al tanto no us passeu ni un mil•límetre –ho repeteixo com un mantra perquè als convergents us conec com si us haguera parit-.
Ara teniu el poder, la gestió i la capacitat democràtica de reformar les coses. Per on començar? Que tal tancar o vendre’s COM Ràdio i BTV? O preferireu buidar-les de sociates i posar-hi els vostres? Per exemple. Hi ha molta cosa pública a retallar abans que tocar segons que. Oi?

CiU es la màxima sublimació dels esperits i ànimes contradictòries i ambivalents dels catalans –poder només els supera el PSC-. Per una banda la militància cantant els Segadors i demanant a crits la independència. Per l’altre el Giulio Andreotti espanyol, l’home que remena les cireres venent esmenes a tant la peça a Madrid, el polític més ben valorat d’Espanya, cristià de cintura en amunt i demòcrata de cintura en avall. El cacic que ahir ens va regalar amb una foto que era la inversa del que diu el Nou Testament... en comptes de Crist entre els dos lladres, ell dret entre el President Mas i l’Alcalde Trias. No us passeu ni un mil•límetre, us estarem vigilant.

Els independentistes varis, diversos, junts o separats

Es pot saber quan fotreu el camp d’ERC i donareu pas a gent que ens vulgui portar a la independència sense fer el ridícul? Sense dir al matí que esteu amb els de l'acampada de la Plaça Catalunya i al vespre anar a l'Avenida Palace a fer el seguiment electoral? Quants més signes necessiteu per entendre que heu destrossat el prestigi del partit de Macià? Com voleu que us diguem que us heu de anar a casa? Us penseu que els que us hem votat, els que hi hem militat i ja no ho fem, ens alegrem de la desfeta? No. Marxeu de una vegada.

Reagrupats... sol•lidaris... ara què? Què hem de fer? Ni junts ni per separat. Els independentistes han votat CiU, ens hauria de donar vergonya. Tanta batalleta, tanta discussió per les llistes, tants draps bruts... 75.000 vots a les CUP! Creieu que en un entorn on ICV aguanta hi ha tant d’espai per la radicalitat revolucionària i ecologista? O bé es que resulta que els patriotes que no han pogut votar CiU perquè la seva religió els ho impedeix, han preferit tirar-se a la piscina i votar uns paios que al menys son coherents? Si, ja se que el concepte us es esquiu -la coherència, deia-... pensem fer foc nou? O preferiu que directament anem tots a militar a CDC o a les CUP? Algú pensa fer autocrítica i plegar?

Tinc la sensació, la seguretat vaja, de haver perdut 20 anys d’acció política anant al darrera vostre. Tinc l’esperança de la que parlava en Puigcercós ahir a la nit. Si. La tinc... de que trobarem líders i un discurs comú. De que un altre cop tornarem a recollir els bocinets de la causa que queden tirat per carrers i urnes per tal de reconstruir una alternativa que ens porti a l’alliberament nacional. I aquest cop espero que no construïm un altre Frankestein i ens surti alguna cosa més arregladeta.

Si més no espero no fer-la sense tots els que ens heu portat fins aquest desastre, aguantant-vos el discurset carril-bici, el dogmatisme zoo-ecològic sense patiment animal i els turistes en pilotes pel carrer... per molt d’esquerres que sigui que una nena de deu anyets hagi d’aguantar a un holandes borratxo en pilota picada prenent el sol davant la seva escola pública –dies abans de ser retallada pels convergents, tot sia dit-.

Plataforma per Catalunya i PPs diversos

Mireu... sabeu que? No penso dir res sobre això.

Vull dir que no penso dir res de nou. A Catalunya tenim un elefant rosa amb ales assegut al bell mig del Pati dels Tarongers i ningú no gosa dir que el veu. Se’n diu immigració no resolta, xoc cultural i de valors... No faré llenya del tema. Us remeto al que vaig escriure fa més de un any -el 9 de maig del 2010- en aquest bloc, mitjançant un senzill copy-paste.
El post es diu “Fart de la correcció política”, us recomanava un llibre, que veient l’eclosió del populisme racista de dretes els catalans no han llegit, deu ser que només tinc 29 seguidors, oi? L’article acabava així:

“Perquè si no ho fem els demòcrates, si no ens rebel•lem davant de tanta tonteria i tant de pensament únic, els que destruiran el castell de cartró pedra on viuen els nostres valors seran els reaccionaris de debò, els feixistes, i només els caldrà dir la veritat demostrable i no repetir el còmode discurs políticament correcte que ens encotilla.
(...) no em faran callar els censors de la correcció política, perquè (...): No hi ha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencer ignorés (Thomas Jefferson).”

Avui es l’endemà de la fira, i dit això... tots a treballar per sortir de la crisi marxant d’Espanya. Es una de les poques coses que podem fer per millorar la nostra situació i que no depèn de ningú més que de nosaltres mateixos, encara que, a voltes, tinc la sensació que l’assolirem malgrat nosaltres mateixos.

Salut i República Catalana!

El disputat vot del cavaller Savalls

2011-05-15T09:33:00.006+02:00

Un dia d’aquests torna a haver-hi eleccions. Aquest cop municipals. Ens diuen els mitjans que el vot en aquest tipus de consulta està més vinculat a la imatge i la feina del candidat, que son més properes que altre vegades. Potser es cert a municipis petits, no ho es a Barcelona. A la capital de Catalunya ens hi juguem, els ciutadans, més coses que la gestió dels recursos i serveis municipals. Amb el nostre vot enviem un missatge als partits catalans, i a Espanya. Es per això que son prou importants com per dedicar-hi un post, i de pas respondre també així als mails i a les peticions populars que em demanaven quin seria en aquesta ocasió el vot del cavaller Savalls.
Els que llegiu aquest bloc –gràcies amics meus- sabreu que intento destriar les emocions de la raó. Al menys en l’exercici d’aquestes comptadíssimes ocasions quan el poder intenta justificar-se mitjançant el meu vot. La decisió de qui votar a Barcelona no es fàcil. Tots estem una mica perduts. Finalment, però, he arribat a una conclusió i m’agradaria fer-vos-en cinc cèntims en l’esperança que ningú s’ofengui.

Hi ha dos camins per decidir el sentit del vot, al menys per mi. El primer estaria relacionat amb la proposta programàtica dels partits i l’altre en la lectura en clau d’alliberament nacional –una qüestió racional de supervivència al meu entendre -.

Els programes electorals

Els programes? La gestió? Mireu, no em feu riure. Els programes electorals dels partits a Barcelona fan referència a conceptes eficaços per guanyar les simpaties dels electors i son sempre els mateixos. Després els guarden al calaix i segueixen remenant les cireres del dia a dia i fent el que bonament poden – normalment pels seus amics i coneguts -. Tot allò de “cap nen sense guarderia”, la famosa “policia de barri”, la “sostenibilitat del transport públic”, el “centre lliure de cotxes”, “més seguretat a tots els barris”, “guanyar terreny per fer instal·lacions públiques”... De fet, ja ningú es llegeix els programes. Tot queda reduït al món de la consigna, aquest any emotivament centrat en “les retallades”, la “fi de les polítiques socials”, o el retorn de “la llei i el ordre als carrers”. Com diuen els americans bullshit, caca de la vaca, vaja.

Hereu o Trias

A Barcelona o serà alcalde Hereu o ho serà Trias. Trist però cert. El candidat a la renovació de l’ajuntament després de trenta dos anys de socialisme cosmopolita i d’absentisme municipal en la defensa dels drets nacionals, es un senyor que era conseller de sanitat quan no hi havia internet ni mòbils. Déu n’hi do la modernitat! Sembla doncs que caldrà posar el vot de forma que directa o indirectament ho sigui o bé un o bé l’altre, no? Bé, arribats a aquest punt us diré que crec que es dolent que els socialistes continuïn manant al cap i casal, no ens convé als ciutadans, no convé a Catalunya i, fins i tot, no els convé als propis socialistes catalans –i dic catalans i no espanyols -. Com diria aquell... “¿Por què?”

Per higiene democràtica

Primer de tot per punyetera higiene democràtica. Trenta dos anys enquisten els processos, construeixen un modus operandi de la cosa pública al límit de la legalitat, es humà. No dic que CiU no hagi construït les seves pròpies menjadores a altres àmbits de poder en el passat, en el present o en el futur, la baixa qualitat en el control dels polítics es transversal. El que dic es que si no teniu prou raons per no votar Hereu a resultes del referendum de la Diagonal, les tèrboles amenaces de mort a una regidora de ciutat vella mai aclarides, el cas de l’hotel del Palau amb un tinent d’alcalde imputat... si no en teniu prou deia, us puc explicar com funciona l’ajuntament socialista de Barcelona explicant-vos un cas concret.

Hi ha una associació cultural a Barcelona –de nom Ayudar Jugando- que es dedica a ensenyar a jugar al jovent. El joc socialitza, hom pot aprendre a saber guanyar i perdre, es una activitat enriquidora i amés a més hi ha indústria a casa nostre. Aquest grup d’herois munta unes jornades anuals, les editorials els envien jocs de forma gratuïta, els aficionats cedeixen jocs per subhastar-los i tot es desenvolupa sempre dins del més estricte bon rollo. Els cèntims que guanyen son dedicats a institucions solidàries tipus Creu Roja... Creieu que l’Ajuntament de Barcelona els ajuda en alguna cosa? No, niet, ho sentim, zero. De fet, l’Ajuntament cobra a aquesta associació el lloguer del local per fer la seva activitat anual a preu d’Hotel del Passeig de Gràcia.

Fort, no? Vaja... em direu... “Potser es que el que creus que es el joc com activitat cultural tant important de fet no ho es, i l’Ajuntament i la ciutadania no estan interessats”. Doncs resulta que no es així. L’Ajuntament subvenciona –amb els nostres diners- i a través de la menjadora corresponent activitats similars a les que proposa Ayudar Jugando. Però el que es més greu es que les paga, i les activitats no es porten a terme! Es fa la roda de premsa, uns fulletons, un pòster... es reparteixen unes croquetes solidàries de tofu, hi van quatre patums, es fan la foto i apa... qui dia passa any empeny. Passa a tots els àmbits i sectors, i ho sabeu.

Així funciona Barcelona. Igual que Chicago als anys 20. Un lloc on el que es important no es saber què hi diu la llei, si no amb qui has de parlar per obtenir el favor, la dispensa, els diners... a canvi de una foto. Aquesta mena de mafieta d’estar per casa hauria d’acabar-se.

Donar un missatge al PSC

Aquí la qüestió nacional seria l’argument. Mireu... els barcelonins hem de dir-li al PSC que s’aclareixi. Que ens diguin... qui son? Chacon? PSOE? Nadal? Tura? Montilla? Capitans? Maragall? I la millor manera que tenim per demanar-los educadament que s’aclareixin es enviant-los a la travessia del desert de la desaparició de la vida pública i l’accés al poder. De cara a la paret fins que ens diguin per quins set sous segueixen votant amb el PSOE al congrés? Per quina raó varen veure amb bons ulls la sentència de l’Estatut. No tots els socialistes catalans, però alguns si. I si volen dividir-es definitivament entre Lerrouxistes i socialistes d'aquí, estaré encantat de que puguin mesurar les forces a les urnes i no als despatxos... com toca.

Catalunya necessita els socialistes catalans per tirar endavant. Però primer han d’aclarir-nos si son carn o peix, i la millor manera que tenim els electors –socialistes inclosos- es enviar-los a caseta quatre anys a reflexionar. Que tampoc no passa res.

El disputat vot del cavaller Savalls

Molt bé... però no us he dit que votaré per enviar a pensar a caseta als socialistes. Oi? Anem a pams:

PP? Esteu boixos? A l’espanyolisme ni aigua.

Les CUP? Ai... qui no es revolucionari als vint anys no té cor, qui ho segueix sent als cinquanta el que no té es cartera... I encara que la cosa de la pela no està per tirar coets... Ho sento... no els votaré.

Iniciativa? Que jo sàpiga son els còmplices habituals dels socialistes allà on l’aritmètica els permet tocar cuixa. I vaja... el missatge polític dels antics comunistes es tant tovet, tan políticament correcte, tan líric... tant emotiu... que em fa pena que encara hi hagi tanta gent tant de bona fé -per no dir un altre cosa- que els fa confiança.

El Circ Ringlingling dels independentistes? No. Vaig treballar seriosament dos anys per tal de construir una opció unitària per la independència, i fa dos anys ja vaig dir que no creia que ens haguérem de presentar a les municipals. El moviment per la formació de un partit que ens porti a l’alliberament com a poble està dinamitat, el que queda son projectes nonats que delmen per subsistir. Ens cal foc nou companys, i em tindreu treballant-hi tot el que faci falta... però fer el ridícul no, amb en Puigcercòs pactant amb comunistes i socialistes? no, amb el que fa quatre mesos anomenavem “el flautista de Hamelin”? no, no, no i no. Ja vaig llençar el vot a les escombraries el mes de novembre.

Prestaré el meu vot al senyor Trias. Si quan arribi l’hora de la veritat, quan Catalunya se la jugui davant d’Espanya pel seu futur, CiU no està a l’alçada li tornaré a prendre. I els convergents ho saben.

Veritats i blasfèmies

2011-05-11T12:56:00.003+02:00

Si aneu a Youtube podreu veure l’entrevista que en Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla. L’escriptor en diu de molt bones, de tot tipus, però hi ha alguna perla en referència als hàbits de lectura que em van quedar gravada. Pla ve a dir que l’home que després dels trenta segueix llegint ficció es un somiatruites, no ho diu així, però aquesta es la intenció de les seves paraules.

Val a dir que més que fer-me canviar el tipus de llibre que acostuma a passar per les meves mans, la sentència del mestre em reafirmava amb les eleccions que acostumo a fer de entre els milers de títols que es publiquen al país, cada any. Digueu-me avorrit, però ja no llegeixo pràcticament novel•les, encara que alguns dels assaigs que passen per les meves mans siguin pura ficció, que també es veritat.

Dit això, per Sant Jordi vaig comprar sis llibres: "Indigneu-vos" de Stéphane Hessel; "L'onze de setembre a Catalunya" de Jaume Sobrequés; "Catalanisme deucentista" de Ferran Mascarell; "A la intempèrie" de Patrica Gabancho; "Blanc bo busca negre pobre" Gustau Nerín; i "El quadern Gris" de Josep Pla.
L'últim, Pla, el reservo per vacances, si es que mai puc reservar quinze dies de qualitat familiar lluny de la feina. Endinsem-nos doncs en els efectes dels altres cinc llibres que ja he pogut llegir i digerir.
Anem a pams.

Indigneu-vos

Mireu, jo ja ho estava de indignat. Amb la classe política, amb els mitjans, amb el papanatisme i el bonisme, fins i tot amb l’electorat. El llibre més venut per Sant Jordi portava el segell de ser una provocació, pel fet que un polític nonagenari s’adrecés a les noves generacions per tal de fer-les reaccionar davant l’estultícia de la realitat que vivim. Això, per si mateix, ja era prou motiu per donar una oportunitat al pensament del senyor Hessel. Què m’hi vaig trobar al capbussar-me en el pamflet? Dues coses:

Primer de tot una visió de la pròpia història del cicle vital i polític de l'autor, si més no, generosa, laxa i acrítica. Els combatents de la resistència francesa que he tingut l’oportunitat de conèixer al llarg dels anys, medalla que es col•loca amb tot el dret Hessel, o bé eren jueus o bé exiliats republicans. De francesos resistents només els he vist regularment a les pel•lícules. I, soc un tiquis-miquis, tres anys de heroïcitat bèl•lica mai no em justificaran quaranta anys de inacció contra el franquisme.

La segona part del llibre, quan l’autor s’endinsa en el seu afany de treure el jovent al carrer, tria com enemic l’estat d’Israel i com a causa per defensar la dels palestins de la Franja de Gaza: Hamas. Home... què voleu que us digui? Si de debò volia inocular dignitat republicana i fervor revolucionari a les noves generacions... fins i tot, si volia reforjar el legítim dret a l’ús de la violència al carrer, podria haver escollit un fotimer de causes pròpies als joves europeus, que veritablement els pertocaria de canviar. En comptes d’això ha anat a arreplegar uns companys de viatge als quals defensar, un grup terrorista finançat pel "molt democràtic" règim iranià, que no son pas aliens al propi problema, no dic causants, però potser tant responsables com el propi sionisme del desgavell que viu l’Orient Mitjà.

Malgrat tot, què no donaria jo perquè en doctor Broggi ens fes un pamflet similar dirigit al jovent amb la causa dels catalans per bandera? (I ser-ne l’editor veient les vendes del senyor Hessel, tot sia dit) Indigneu-vos es una decepció de llibre que pretén justificar una posició antisemita amb el fet d’haver lluitat contra el nazisme, ras i curt.

L’onze de setembre a Catalunya

A mi em fa gràcia en Sobrequés. Què voleu que us digui? Un sociata de tota la vida, historiador per a més inri, que de sobte cau del cavall com Sant Pau i vol portar la flama de la dignitat nacional netejant de pols els documents espanyols que pretenien fer-nos desaparèixer com a poble. A mi ja m’està bé.

El llibre no té més interès que el de disposar de primera mà de un recull de la documents redactats durant la guerra de successió, per part dels catalans, que son veritables crides patriòtiques a la dignitat, a la lluita contra l’invasor, a la guerra. Son paraules dites i escrites en moments difícils, que donen una dimensió èpica a la resistència catalana al 1714. Unes paraules que –amb perdó de l’expressió- ara ningú no tindria collons de repetir, però que cal que llegim per adonar-nos que no sempre hem estat una colla de mesells.

Si al discurs patriòtic dels uns hi afegim la fredor legislativa castellana, les paraules cruels, la racional planificació de la nostra destrucció com a nació posada en negre sobre blanc, de forma planera, sense Tribunals Constitucionals, ni PSOEs ni PPs... així... a la brava... redactada por corregidors imposats i militars espanyols, la sang es posa a bullir. Si més no, als qui la proporció d’orxata intravenosa encara no ens ha destruït tota la testosterona.

A la intempèrie

Hi ha llibres que els compres perquè vols que t’agradin. La proposta de Patricia Gabancho em feia certa il•lusió. Una desmitificació del procés de la transició, que vaig viure com espectador durant la meva tardo-adolescència.

Doncs el llibre m’ha tret de polleguera. Més que res perquè em reafirma en l’opinió que en aquest país la cosa pública sempre ha estat envoltada de secrets i de sopars entre quatre gats on es decideix tot. Una política envaïda pels mediocres, pels pusil•lànimes, les enveges i la manipulació. Lleons per corders. Ai quin gran poble si tingués un bon senyor.

Les pàgines son plenes de gent amb bones intencions, perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que ells no poden aturar. Però també son a vessar de persones que han fet de la política, de les coneixences forjades en la clandestinitat tova de la dictablanda, el seu modus vivendi durant trenta anys. Personatges que un ha vist tota la vida allà ben atansats al poder, del color que sigui, sense entendre quan i com es varen convertir en patums. Una veritable desfilada de monstres supervivents del canvi, fills del pacte vergonyant, claudicants de la dignitat, que hores d’ara encara tenen la santa barra de dir-nos el que hem de fer i el que toca als qui volem construir un estat propi i no varem votar la sacrosanta constitució que ells van parir.
Hi surten tots, els de dretes i els d’esquerres... i hom només acaba per treure una conclusió: en aquest país l’única forma que un polític pugui mantenir certa dignitat històrica es morint-se com va fer en Pallach, quedant-se emmarcat dins l’etern dubte del “what if”, del “si no hagués estat per”...

Vaig llegir el llibre emprenyat. I vaig constatar que durant el temps que varem treballar entre la fundació de Reagrupament i les eleccions de novembre varem estar perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que no varem poder aturar. Jo em penso aixecar i tornar-hi, però passo dels quatre gats que insisteixen a anar a sopar plegats i a decidir el que haig de fer i el que no. Aviso.

Catalanisme deucentista

Hi ha llibres que hom compra per a poder-los esmicolar, dinamitar. Vull dir la gent com jo que està una mica malament de lo seu. Amb el llibre del conseller Mascarell vaig actuar amb tants de prejudicis que em va acabar agradant... Déu meu... estic malalt.

No es un llibre que recomani en excés. De fet es un recull dels articles apareguts darrerament a la premsa firmats per l’autor. El llibre, si no resultés doblement kafkià, hauria de portar per títol “La metamorfosi”. L’inventor de la constant patxanga multy-culty amb ínfules de cosmopolitisme que ha estat la política cultural de l’esquerra catalana els darrers vint anys, es converteix davant els ulls de l’incrèdul lector que soc, en un esplèndid super-heroi de la racionalitat, el sentit comú i la defensa dels valors essencials de qualsevol democràcia.

Jo no se quins poden ser els motius personals pels quals un històric exemplar de polític cancerigen pels interessos nacionals, com en Mascarell, pot entrar en una espiral de lucidesa de tanta fondària com la que es deriva dels seus escrits. El que de veritat us dic es que caldria sintetitzar l’enzim que va desencadenar aquest procés de conversió de un capullo –amb tots els respectes- en papallona i administrar-lo a la resta de catalans sociates, als “líders” sindicals catalans, als socis del Tenis Barcelona i als esportistes catalans de les diverses seleccions espanyoles... per posar uns quants exemples a l’atzar.

Blanc bo busca negre pobre

La gran descoberta.

Llegeixo molt, massa, cada dia. Gràcies a en Pennac i al fet de haver treballat en el món de l’edició soc prou iconoclasta com per llençar, físicament, a les escombraries llibres a mig digerir si el contingut no paga la pena. No hi ha temps per tot.
Llegeixo per plaer. Un plaer que pot ser fill tant de l’admiració com de la indignació. Per a mi, el paradigma de llibre imprescindible es aquell que et dona claus per entendre les coses, aquell que es converteix en una drecera per arribar a conclusions que no neixen soles. Idees que son fruit de la raó, i també de l’emoció del compromís de Prometeu. Escriptors que tenen alguna cosa a dir que a mi m’hagués costat mans i mànigues esbrinar tot solet.

Dins aquesta categoria hi entren poquets de llibres, sobretot si esborrem als clàssics extemporanis com Maquiavel, Plató, Kant, Chateubriand o Montaigne... Si anem a cercar dreceres consistents a la taula de novetats de la FNAC us diré que els darrers anys només hi he trobat quatre llibres:

Ni som ni serem, de Xavier Roig, que em va posar les piles per tal de treballar per a la nostra supervivència econòmica –entenent per nostra la de Catalunya, es clar-.

Frekonomics, de Steven Levitt, un torpede a la línia de flotació de les mentides sobre les polítiques econòmiques dels governs i un retrat pornogràfic del que diferencia el món real del món de fantasia on creiem que ens movem.

Ridículament correcte, de Anthony Browne, que establia una tesi molt cruel però certa, segons la qual la presa de decisions de la societat occidental ha deixat de estar condicionada per la raó per ser-ho per les emocions. No recomanable per a presoners dels prejudicis.

Al cap d’un any sense llegir res de interessant, ensopego amb el llibre aquest d’en Gustau Nerín.

L’autor ha passat més de mitja vida a l’Àfrica. Es antropòleg. Ha col•laborat en cooperació i en gran quantitat de projectes d’ajut de tot color i ideologia. I arriba a unes conclusions brutals, que rebenten el discurs del pensament únic i volatilitzen la bases de les nostres percepcions sobre el tercer món, i sobretot la idea que tenim sobre nosaltres mateixos com a civilització.

No se si fer-vos en cinc cèntims o no. Els spoilers hi ha gent que no els hi agraden. El que us puc dir es que, segons Nerín, la cooperació amb Àfrica no tant sols s’ha revelat com ineficaç, si no que es fruit del nostre insultant paternalisme i que només obeeix als interessos del Nord per mantenir presoner al Sud dins un esquema de relacions internacionals absolutament injust i abusiu. En altres paraules: les ongs s’han convertit en la vàlvula d’escapament dels nostres sentiments de culpa i son utilitzades per mantenir unes elits africanes que serveixen als interessos del econòmics del Nord a l’hora que engreixen els comptes bancaris personals de tots els implicats.

La importància del que diu Nerín no es tant sols que ens fa una foto terrorífica del nostre papanatisme, tampoc ho es la seva acurada descripció de com s’esmercen els recursos que “caritativament” enviem als “negritos”. Ni tant sols el cinisme dels qui ho saben i han fet un negoci de tot això. El que es rellevant es que es tracta de un llibre que parla de la diferència entre el món real i les fantasies en les quals estem instal•lats, gràcies a la burundanga que ens injecten cada dia polítics i mitjans de comunicació. Es una garrotada a l’estupidesa i al discurs emotiu, repetitiu i kumbaia que s’ha imposat arreu.

Un llibre que alguns trobaran obscè, d’altres atacaran Nerín i l’acusaran de ser un amargat o un ressentit –comportament típic dels qui no tenen arguments en contra de una tesi sòlida-, però el que es en realitat es un llibre blasfem. Ho es perquè ataca sense prejudicis el moll de l’ós de la cultura occidental filla del maig del 68. I com va dir Bernard Shaw: “una gran veritat sempre comença com una gran blasfèmia”.

Si us plau, llegiu-lo. Pla apart, és l’únic text blasfem que darrerament ha caigut a les meves mans.

Genuflexions gratüites

2011-04-26T10:50:00.000+02:00

A mi el tenis m’agrada. Haig de dir que m’agradava més abans, quan el jugava sovint i malament. Es un esport, a més a més, que serveix d’exemple en el debat de les llengües. Ho dic, perquè l’altre dia no se a qui li vaig sentir a dir que “dir que el castellà es més important que el català perquè el parla més gent es com dir que el futbol es millor que el tenis perquè té més seguidors”, com a exemple no em direu que no mola.

Bé, parlo de tenis a resultes de la celebració aquests dies del torneig del Tenis Barcelona, el Godó vaja, o hem de dir-li el torneig del Banc Sabadell? Es que ja m’he perdut amb tant d’sponsor i tanta escudella barrejada.

Quan era un xaval, els anys de Vilas, Borg, Nastase... vaig tenir ocasió d’anar-hi. Epoques de l’Orantes. En aquell món confús quan encara ens comparàvem amb Madrid, el Godó molava. Era un torneig internacional, dels millors en terra batuda, i aquí hi venien els astres de la raqueta, i Orantes i Gisbert els plantaven cara... i... vaja, un altre temps. El cert es que històricament el tenis, pel damunt de molts altres esports, i les olimpíades del 92 han estat el focus esportiu de més gran comunió de Catalunya amb Espanya, una cosa que ara per ara fa molt de yu-yu. Per a més inri ara un xaval•lot prou simpàtic malgrat ser del Madrid es número 1 del món, i parla català. Les adhesions pàtries de cadascú, si li agrada el tenis, entren aleshores en una espiral de indefinició i dubte que a mi, personalment, m’han conduit definitivament a no seguir aquest esport. Un altre renuncia que haig de fer a conseqüència de no haver solucionat les relacions internacionals amb Espanya... oi?

Com us deia, però, us vull parlar tangencialment de tenis perquè no he pogut evitar veure les fotos d’aquest aquelarre de pijeria i espanyolisme que protagonitzem els catalans cada any a Pedralbes. I dic els catalans perquè allà hi estaven representats la Vanguardia, el Banc Sabadell, els nostres polítics, San Miguel, i el més tronat del bó i millor de cada casa. I presidint-los a tots. Fent de fallera major. Sa altesa reial Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia, la dona de l’Urdangarin, diguem-ne. I haig de preguntar-vos… encara estem així?

No en tenim prou de rebaixar-nos cada dia sentint el que diuen de nosaltres els catalans a Madrid? Que encara els hem de fer la gara gara a tota aquesta colla de paràsits? Encara hem de buscar-li les gràcies a una casa reial que té la web només en “español e inglés”? Hem de seguir fent la pilota a una dinastia que per no tenir clar, no té clara ni tant sols la llei sàlica!? Ara la treuen i venen les carlinades. Ara la posen i salten la infanta Elena de la línia de successòria, per cert, on son les feministes espanyoles davant d’això? Pregunto eh...

No es nova tanta genuflexió gratuïta. Al darrer sopar organitzat per la PIMEC –la patronal de la petita i mitjana empresa de Catalunya –el convidat d’honor era en Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia, hereu del tronu. Vaig tenir el dubtós honor de ser convidat a besar-li els peus i fer-me el simpàtic assistint al sopar –privilegi reservat als petits empresaris que col•laborem en la mida de les nostres humils possibilitats a seguir pagant la festa dels principitos i els seus amors plebeus-. Hi vareu anar vosaltres? Jo tampoc.

Es pot saber quines raons tenim els catalans per anar-los al darrera com gossets? Quins favors busquem? Tenen poder per acabar amb els problemes reals que pateix la societat catalana tota aquesta colla d’enxufats via genètica? L’ajuntament de Barcelona, es a dir els barcelonins, ecara li estem pagant el sou de experta en no-res a la germana de la presentadora de televisió que es va casar amb l’hereu de les Espanyes? Quina vergonya!

Quan veig la poca dignitat de la nostra tronada crème de la crème industrial financera i política, per fer-se una foto al costat de uns actors secundàris en el món del Gotha –per no dir ja en la política espanyola- com els Ducs de Palma sento tant de fàstic que no em podia estar de compartir-lo amb vosaltres. Mireu-vos les fotos, més d’un hi surt retratat –mai millor dit-.

Records del Virtèlia, i misèries humanes

2011-04-19T12:21:00.003+02:00

Agulló, Ballvé, Batista, Bobes, Cabarroques, Canut, Castells, Colell, Cordomí, Dorca, Ehlis, Esperó, Espinach, Ferran, Font, Garcia, Gelpí, Gimeno i Gòmez. Igual me’n deixo algún. Segurament, perquè no em surten els números. Una classe de bàsica, per molt que fos abans de la massificació hauria d’arribar als vint alumnes, oi? Però aquests son els cognoms dels meus amics d’infantesa amb els que vaig compartir les lliçons que va rebre el grup A, de la nostra fornada d’alumnes de l’escola Virtèlia, per part de les mestres Cortada, Aymemí, Pedrell i Oliveres, i del mestre Galí.
Avui he llegit que ha sortit un llibre que parla de la que va ser la meva escola fins els 10 anys: Generació Virtèlia, el palau comú dels líders catalans del segle XX. I us en vull parlar.

Com pot ser que guardi records tant vius del meu pas per aquella escola entre 1966 i 1972? Recordo la llista de la classe. Els àlbums que fèiem els alumnes –encara els conservo-. La diada de Sant Nicolau -... obriu la portalada, que el fred es viu i es forta la gelada...-. Aquelles bates amb ratlles marrons, dels nens petits –en front de les blanques dels estudiants de batxillerat-. El senyor Llongueres –digne, majestàtic-, i la seva senyora –“no correeeeeu”-. El germà del senyor Llongueres, el mestre de dibuix conegut com “el Pusi”... imagineu-vos si en tinc de records que tinc com a meus els del meu germà gran, doncs jo no en vaig fer de dibuix amb en Pusi, però pel seu testimoni se que de tant en tant els deia als alumnes “amb aquesta mà vaig matar cinc moros”, parlant de la guerra.

En aquells temps, jo no en tenia ni idea que al Virtèlia hi havien estudiat dos futurs presidents de la Generalitat –Jordi Pujol i Pasqual Maragall-. Les meves preocupacions giraven a l’entorn de aprendre a escriure dignament amb ploma estilogràfica, entrar al “primer equip” de futbol de la classe com extrem esquerra –paradoxal, si més no- i ser escollit pel cor de l’escola que actuava regularment al Palau de la Música.

De fet, no podíem pensar que allò fos una forja de líders polítics, perquè d’això a Catalunya no n’hi havia aleshores. Manava en Franco i les classes, malgrat ser en català, quedaven traduïdes al castellà en els nostres escrits i exàmens. A mi em feia l’efecte que era membre de una mena de societat secreta, una comunió de juramentats, una Resistència a l’autoritat. Mai ens haguérem pogut examinar en el nostre idioma, doncs estava prohibit de fer-ho. Nens i nenes estudiàvem separats, de fet en edificis distints –el meu rendiment escolar va baixar espectacularment quan vaig passar a una escola mixta, testosterona ad portas-. El professor de gimnàstica era un militar i l’escola, per molt que ronsegés, havia de ensinistrar-nos en la Formación del Espíritu Nacional dels guanyadors. Eren altres temps, i difícils.

A l'escola dels germans Llongueres vaig apendre a estimar Catalunya. L’esclat últim de patriotisme es produïa a la petita capella quan cantàvem el Virolai, després dels sermons senzills, tendres, fets i pensats per criatures del mossèn Llumà que ens apropaven al país i ens donaven esperança de que els temps canviarien a millor. No us enganyo, jo no entenia gaire de què anava tot plegat, però les paraules dolces d’aquell home sempre em van tocar l’ànima. Ara llegeixo que va ser molt important en la formació de Jordi Pujol, no m’estranya.

La gravació del disc La història de Catalunya en cançons, per part d’alguns alumnes de l’escola, va acabar de encendre la meva imaginació impúber, i entre els records familiars fruit de l’imaginari carlí propi de la Garrotxa, barrejats amb la protecció secreta de la llengua, l’arxiduc, els almogàvers, Sant Jordi, i el Palau de la Música van acabar d’esclatar en una font multicolor de sentiments patriòtics que encara em duren. Sense lleis de normalització lingüística, ni subvencions, ni TV3. Així, a la brava.
Ser alumne de l’escola Virtèlia –del llatí, Virtut i Treball-, va ser un privilegi, mentre que va durar. L’any 72 el futur de l’escola no era clar, i vaig marxar a l’escola Thau... però això son figues d’un altre paner.

Els records d’infantesa em posen tonto. Els meus i els dels demés, perquè llegint els primers anys de vida de l’amic Miquel Giménez en el seu llibre “El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral•lel” vaig plorar i riure com si veies passar aquella Barcelona dels anys seixanta davant dels meus ulls. Aquell nen que mirava els Chiripitiflauticos, vibrava amb la càrrega dels confederats a Newton Station a Misión de audaces –en el meu món confús els sudistes havien de ser els bons si eren tant educats i a més havien perdut la guerra- i jugava a soldats per terra.

Ara veureu què té a veure el llibre d’en Giménez amb el Virtèlia, apart de ser coetanis i estar separats, entre moltes altres coses, per la Diagonal. Resulta que jo soc un desastre amb l’agenda. Gestiono fatal el meu temps. I no havia anat a cap presentació de les moltes que en Miquel ha tingut ocasió de fer en referència al llibre –que per cert us recomano per Sant Jordi-, quina vergonya!. Finalment, vaig poder assistir a una a la llibreria Bertrand. El món es un mocador, això es un país petit i Barcelona encara ho es més. I si no, fixeu-vos en l’anècdota.

Tant bon punt arribo a la presentació del llibre, em trobo de morros amb en Ricard Vaccaro. Pintor, escultor, bona persona i millor mestre de plàstica al Thau. Us ho diu un alumne que va ser suspès per ell sistemàticament els anys 74, 75 i 76. Després de les abraçades rituals i de compartir elogis en referència al Miquel em va explicar una història que acaba de entortolligar amb un lligam místic indestructible la meva infantesa amb la realitat d’avui en dia.

En Ricard forma part d’aquell altre professorat, el del Thau dels anys 70. Conjuntament amb la Quima Romagosa, les germanes Cassulleres, o en Jordi Sisquella... varen acompanyar a un grapat d’alumnes adolescents en el procés de democratització del país. Anys de vagues, manifestacions, pamflets subversius, voladura d’en Carrero Blanco i mort vergonyant de Franco al llit. Mereixen un post apart. Us diré, però, que quan l’afer Boadella i el consell de guerra a resultes de La Torna –els més jovenets podeu consultar la wikipèdia-, un grup d’alumnes de Thau ens varem posar al capdavant de la vaga i la manifestació per la llibertat d’expressió –Déu meu, si teníem quinze o setze anys!-. Varem declarar-nos en vaga i jo mateix, acompanyat d’alguns companys, anàrem al Virtèlia a demanar que s’hi afegissin. Els meus amics deien que segur que no ho aconseguiríem perquè a can Virtèlia eren uns fatxes... Ens va rebre el senyor Llongueres, hi vaig parlar per primera i última vegada... i es va sumar a la vaga, gràcies mestre. Guaita per on les accions de l’impresentable d’en Boadella, per un cop, varen tenir un resultat patriòticament positiu.

Prou de divagar i tornem a la presentació del llibre... Com us deia, en Vaccaro es escultor. Escultor i sociata –ningú no es perfecte, diuen-, però d’aquells que ara ja no combreguen amb “l’aparell”. Ha begut oli. Ara resulta que el “senyor” Garcia Bragado, tinent d’alcalde de Barcelona, peseceru de pro, aparatxik pota negra, imputat en temes tant macos com l’Hotel del Palau de la Música on cantàvem els virtelians –ho veieu com es tanca el cercle?- i altres temes no provats, no vol acabar de pagar, ni acabar de posar el seu lloc l’última escultura feta per en Ricard. De fet, l’Ajuntament ja ha pagat part, i ha instal•lat la meitat –per tant l’obra es mostra inacabada, mutilada-. No es un tema de diners, perquè pasta per posar altres escultures més polèmiques –no se si finalment al davant de la Sagrada Família o a la Ciutadella- si que n’hi ha hagut. Es un tema de càstig polític? Segurament. I què té a veure amb el Virtèlia tot això?... Ai...: Que el monument en qüestió està dedicat a Wagner i sí, ho heu endevinat, al mestre Joan Llongueres.

Vergonya! Fàstic! Vòmit! Un país petit, sí. I ple de misèries humanes, també.
Us prometo fer-ne un seguiment.

Barcelona al capdavant

2011-04-11T12:50:00.002+02:00

Un any i mig de consultes. Esbravada general el 10-J. Eleccions i banys de realitat. Desprestigi concertat dels mitjans. Punyalades d’en Duran. La Chacón en portada als mitjans com a nou exponent del regeneracionisme català a les espanyes. Esperpents i sainets dels partits i partidets independentistes. Tot ens feia preveure que la consulta per l’independència a Barcelona seria un fracàs de participació. Que seria una qüestió testimonial. Que ja no tocava. Fins i tot el clima va voler jugar en contra i ens va regalar un dia que convidava a platja i fer bronzo. Els voluntaris, fins i tot, esperaven un resultat per sortir del pas dignament. I va i resulta que a Barcelona encara hi ha un quart de milió de persones justes, que s’ho creuen, dignes i amb prou temps per fer saber a qui convingui que les coses estan canviant.

No vull fer com els tertulians, els periodistes i els polítics. No vull comparar dades amb altres votacions. Ni amb el referèndum de la Diagonal, ni amb les eleccions municipals o al parlament. Els números, ho sabem tots, es poden maquillar amunt i avall, i fer que diguin el que ens convingui. De totes maneres es dono un parell de dades que ferien les delícies de qualsevol intoxicador professional:

- Hereu es alcalde del cap i casal amb un suport de 182.216 vots. Ahir el vot va ser un 30% superior.

- El 84,7% dels electors catalans no volien que Montilla fos President de la Generalitat de Catalunya el 2006. Va assolir menys de 800.000 vots en un cens de més de 5.200.000.

Dues xifres que podeu trobar mirant els resultats electorals. Manipular? Tots en sabem.

La consulta de ahir a Barcelona només es pot comparar amb les altres consultes que s’han pogut organitzar a Catalunya des que va començar el fenomen a Arenys de Munt, el mes de setembre del 2009. I el resultat ha estat espectacular, i sobretot representa un canvi estructural en la definició de la ciutat de Barcelona com a referent en les tendències polítiques de fons a Catalunya.

La veritat es que l’afany destructor en contra del procés de consultes ha estat prou homogeni al llarg d’aquest any i mig. De no parlar-ne, a parlar-ne malament, a desqualificar, minimitzar, fer-ne befa... tot s’hi ha valgut. Els partits espanyols de Catalunya, la premsa d’esquerres i la de dretes, tots han treballat de valent per desnaturalitzar i ridiculitzar les consultes. Això també ha succeït amb la d’aquest diumenge a Barcelona. El cert es que allà on han estat ben organitzades la participació ha quedat en uns percentatges entre el 20 i el 40 per cent, i allà on la força dels promotors ha estat menys efectiva entre el 5 i el 20. L’altre variable genèrica es conseqüència de la grandària del municipi que feia la consulta, quan més gran més petit el percentatge de participació, això també ha estat una constant. Agafant aquestes premisses un resultat de més del 20 per cent de participació a Barcelona es un èxit sense precedents, al meu entendre, vaja.

El que crec que es important, es el que us deia sobre un canvi estructural en la percepció que tots tenim de can fanga en temes nacionals. Tinc l'impresió, que l’endemà de l’onze de setembre del 1714 Barcelona va dir prou. Que ja havia pagat un preu prou alt intentant esdevenir quelcom que no fos la segona ciutat espanyola. No es una crítica. Senzillament, el catalanisme polític fet a Barcelona sempre ha tingut el cor a l’esquerra i la cartera a la dreta. El pactisme. La subvenció a Espanya per tal de crear un mercat intern, a la península, pels nostres productes fets aquí o importats en caràcter d’exclusiva. Per això feia una mica de basarda la consulta a Barcelona... més de trenta anys de governs municipals federats amb un partit més espanyol que els toros ens deien que les consultes al cap i casal ho tenien pelut. I resulta que no. La burgesia de tortell de nata el diumenge s’ha disfressat d’antisistema i s’ha pronunciat per l’independència. Caram!

El fet que una ciutat on no es que no calgui parlar català per viure-hi, si no que es impossible fer-ho al cent per cent en la llengua de Pompeu sense ser un militant de l’idioma; una capital de Catalunya on s’hi pot viure exclusivament en anglès; un niu de pijos i funcionaris espanyols; una ciutat de premsa botiflera i llepaculs, preocupada per la cadira i que només es compara amb Madrid –fins i tot amb València darrerament-: Barcelona... ha votat i ha demostrat que el paradigma ha canviat. Que ja no surt a compte ser espanyol. Que ja n’hi ha prou de fer AVEs a Albacete i que el que necessitem son accessos al port de primera divisió. Que sap que si els seus fills estudien al IESE o a ESADE hauran de marxar de casa per fer carrera, i no precisament a Londres, si no a Madrid. Que quan ens varem vendre les empreses familiars de distribució a les cases mare europees –a canvi de la direcció general per Espanya, un xalet a la Cerdanya i un quatre per quatre, fotent enlaire l’esforç de dues o tres generacions a canvi d’un plat de llenties- no ens varen dir que acabarien per fotre el camp a Madrid perquè aquí no podem decidir ni el preu del metro, ni volar on més convingui a l'empresa. Que s’ha acabat. Que ja n’hi ha prou. Que si Catalunya vol caminar cap a l’independència Barcelona s’hi posarà al capdavant. Això es engrescador, es important, fa que tot sigui possible i, sobretot, es nou.

P.S. Per cert, Joana Ortega, la vicepresidenta mentidera ha aclarit que va votar que NO. Delenda est Unió.

Sobre l'atur i les llicenciatures

2011-04-05T09:56:00.002+02:00

El dia ha començat amb en Basté parlant de les dades de l’atur. Fan por.

En l’anàlisi, els de la ràdio comentaven varies coses. La primera es que els empresaris en comptes de contractar més personal, estan en tràmit de renovar maquinària i de eixugar deute amb els bancs. En dono fe. La crisi va començar el 2008, va ser gravíssima el 2009, i els que han sobreviscut el 2010 no estan per carregar els costos fixes de les companyies, malgrat que es probable que els calgui més personal per fer una bona feina. Si aquest procés de supervivència fa que el nostre teixit empresarial tiri endavant per tal de poder contractar en el futur, haurem de tenir paciència.

La segona qüestió que els de can Basté posaven al damunt de la taula es la importància percentual dels aturats de llarga durada no qualificats, sense títols que posar al currículum volen dir. El mercat castiga els qui no tenen una llicenciatura. També castiga a qui té vint anys d’experiència, perquè resulta que ja té més de quaranta anys. I acaba per tancar portes als que estan “sobrequalificats”, una decisió fruit de les pors del qui contracta que acostuma a intentar envoltar-se de mediocres no fos cas que li prenguessin el seu propi lloc de treball. El panorama es desolador.

Tinc tres fills, que fan el que poden per preparar el seu futur. No tinc garanties que tots ells tinguin carrera, ni tant sols que tinguin prou idiomes per vendre’s al mercat de treball. Tenen la sort que encara son en període de formació, i que la crisi no durarà per sempre –en cas contrari tant valdrà haver estudiat per metge, cantant de rapp o pianista de bordell-. Son honestos i no menteixen sobre la seva experiència professional, normalment derivada de treball escombraria o de col•laboracions amb empreses de familiars i coneguts. La cosa pinta ruïna si no canvia.

Jo mateix vaig patir la crisi del 94. Vaig passar més de dos anys a l’atur i amb una criatura acabada de néixer amunt i avall. Varem haver de deixar el pis i anar a viure a casa els pares, cobrar el PIRMI, i acceptar qualsevol cosa. Abans de la crisi havia treballat a empreses importants, havia tingut bons sous, però no tenia la carrera acabada. Allò pesava en el meu currículum i a més a més de tancar l’accés a determinats llocs de responsabilitat em provocava una sensació de culpabilitat enorme, em veia a mi mateix com un irresponsable. Vaig aprendre una cosa, que el treball dignifica. I gràcies a Déu, a molt d’esforç, i a menjar molta merda, vaig tirar endavant. Més o menys com tothom.

Al meu entorn hi ha molt universitari, amb carreres acabades com les de medicina o les d’arquitectura –que com diu un amic meu no son moc de gall d’Indi-, carreres de sis anys, fotudes, difícils, que requereixen de un gran esforç i disciplina. Però... un arquitecte sense projecte de final de carrera no es un arquitecte, tant se val si tenia nens petits i ja no tenia temps de fer-lo, no ho és. I si va a l’atur no pot dir que ho és. Un metge sense el MIR es metge, pot treballar, si. Però no pot accedir a places d’especialista perquè no té el MIR. Queda clar, o no?

Els meus fills, jo, el meu entorn, el meu amic metge que no es especialista, aquesta guapa arquitecte que no té el projecte de final de carrera... tots aquests que o bé no tenen feina o bé que si la perdem no podrem mentir perquè ens ho prohibeix la llei, els nostres valors i sobretot la nostre autoestima. Paguem impostos. Financem un sistema. Cedim els nostres drets a un govern i a unes institucions mitjançant el vot. Unes institucions que ara ens demanaran que no mentim en les nostres declaracions a hisenda. Perquè hem de pagar el desori on ens hem portat entre tots.

Com voleu que ens prenguem seriosament les institucions públiques si tenim com a vicepresidenta una mentidera com la Joana Ortega? No llegeixen els clàssics tota aquesta patuleia de polítics miserables? No saben que la dona del César a més de honesta ho ha de semblar?

Els mitjans s’han posat d¡acord per atribuir a l’afer Ortega la categoria d’error en el currículum. No es veritat. I ho saben. Volen tapar-ho, deixar-ho en anecdòtic. Fins i tot les meves “fonts generalment ben informades” em diuen que la notícia es va generar a presidència i que en Duran els va trucar amenaçant-los de parlar –no se ben bé de què-. Com si tenir una vicepresidenta de la Generalitat mentidera no fos important. Com si només fos una baralla més pel poder entre unionistes i convergents. Pitjor: que això els exonerés als uns i als altres. I que als ciutadans no ens caigui la cara de vergonya per permetre-ho.

Na Joana Ortega va mentir públicament a can Basté fa uns mesos, cap error, només una mentida. Podeu trobar el tall –no sé si l’hauran fet desaparèixer ja- a la pròpia web de RAC1. Va dir que era llicenciada, per la ràdio. Fent-ho, no només insultava als que si varen acabar la llicenciatura en psicologia –més aviat deuen estar cofois de no tenir per col•lega una dona com aquesta- si no tots aquells que durant el seu trànsit per aquest merder que és la vida han hagut d’entomar el fet de no haver acabat els estudis universitaris i posar-ho al currículum quan han passat per l’atur, som legió... senyora Ortega. Honori la democràcia i a la gent que no menteix, i marxi a casa. Deixi d'insultar-nos a tots cada cop que surt als diaris i a la televisió. Cada cop que me la trobo als papers em queda clar que els ciutadans no tenim cap mena d'influència un cop hem votat- Ah... i que vosté el que no té no es la carrera, es vergonya.

Jo els vull veure a la presó

2011-03-26T08:45:00.006+01:00

Un servidor va fer l’examen de conduir “per lliure”, es a dir que només vaig fer les pràctiques a l’autoescola i em vaig presentar a la teòrica a la brava. Vaig aprovar i, per primer cop, vaig entrar en contacte amb l’administració. Els senyors de Tráfico em varen donar una paperet blanc amb requadres de color verd que era el meu “carnet provisional”, havia d’anar a buscar el definitiu al cap de sis mesos a l’edifici de La Campana.

Al cap de sis mesos encara no el tenien i em varen fer un altre de provisional –un any per fer un carnet rosa! Vaig dir-me... caram-. Al cap de tres provisionals em vaig queixar, i la funcionaria de torn em va dir que havia de fer un “expediente de extravío para obetener un duplicado”, allà a La Campana mateix. Apa, fes cua, troba el paperet corresponent, omple l’expedient i torna a fer cua. “Bien, ahora pase por caja y traiga el recibo que le facilitaremos su duplicado”. Tres-centes cinquanta pessetones de multa “por extravío” que vaig haver de pagar de la meva butxaca per tal que hem donessin el carnet definitiu. Era el 1983 i els que em van comminar a baixar el to de les meves protestes van ser dos guàrdies civils.

Qui dia passa any empeny, vaig estudiar, fer la mili, treballar, casar-me, reproduir-me, divorciar-me i tornar-me a casar. Mentrestant, els catalans anàvem donant lliçons de modernitat i tractàvem de portar la bona nova de la democràcia i el rigor dins l’administració per les Espanyes. Ens autonomitzàvem, fèiem uns jocs olímpics exemplars fins i tot pels jerarques del feixisme, ens descentralitzàvem i bastíem una administració propera al ciutadà, fruit de les polítiques socials i de la societat del benestar. La transició, la democràcia, què bonics que son els programes electorals oi? I varen passar trenta anys, així a l’engròs.

El meu fill gran, en Joan, ha estudiat tot el que havia d’estudiar per dedicar-se a allò pel que té talent. No te feina, està clar. Però encara s’esforça en poder treballar en el que es “lo seu”. Té una economia personal bastant ben estructurada, es estalviador i no gasta en xorrades. Fa unes setmanes ens diu que li falten quaranta quatre euros del compte corrent. Que ell no els ha gastat. Un cop preguntat el banc resulta que l’Ajuntament de Barcelona havia embargat els quaranta quatre euros a conseqüència de una multa contra un altre persona, però el número de carnet d’identitat corresponia al del meu nano. El banc no hi podia fer res, es tractava de una ordre executiva. I no cal que ho pregunteu, en Joan no es que no tingui cotxe, es que no té ni tant sols carnet de conduir.

Bé. La família ens varem prendre el cas com una qüestió de honor. I varem començar les passes que creiem que havíem de donar. Truquem doncs al 010. Aquí ja la varem vessar. Resulta que “ha de trucar l’interessat”, que “el protocol els marca que no donin informació a ningú que no sigui el ciutadà objecte de la queixa”. "I si té alguna queixa al Síndic de Greuges". Es a dir, que si la persona embargada injustament no se’n adona perquè no consulta els extractes del banc amb l’interès de un jove a l’atur, o bé no té el cap prou clar com per utilitzar personalment els serveis d’atenció al ciutadà de l’ajuntament aquesta colla de malfactors de l’administració ja li haurien robat els quartos de la multa amb tota impunitat. Però nosaltres encara no érem derrotats.

Hi va trucar en Joan. I doncs? Si vol recuperar els seus diners hauria de presentar-se personalment a les oficines de recaptació del Sheriff de Nottingham que estan a la quinta forca. Us ho torno a dir, per si no ho havíeu pillat: en Joan no té cotxe, ni moto... hi havia d’anar en transport públic –que no gratuït-. Aquest nou topall, -qui té temps i ganes de anar a l’altre banda de la ciutat a recuperar quaranta quatre euros?- suposo que fa que la majoria de ciutadans que es varen donar compte de l’embargament en l’extracte del banc i que han fet confessar al funcionari del 010 on poden anar a recuperar els seus diners ja ho donguin per perdut i desisteixen en aquest punt. No hi ha temps per collonades. Però... veieu quina paradoxa? Un jove a l’atur i els estudis acabats –no com altres senyora Ortega- no té altre cosa que fer que anar a recuperar la seva pastarrufa, collons!

Ben dutxat, amb el carnet a la boca i guardant-se els bitllets del transport públic –espero que no els llenci en l’esperança que em serveixin d’atenuant quan a mi se m’acabi la puta paciència i foti volar pels aires -metafòricament, es clar- l’Ajuntament, la Gene o la puta mare que els va parir a tots- en Joan va fer cap a les oficines aquestes de robatori públic, plenes de funcionaris indispensables pel bon funcionament de les polítiques socials i l’estat del benestar que ens volen arrabassar. Per fi! Quedava clar! No era un delinqüent! Era un error de l’Ajuntament! El nom de la família torna al seu lloc preeminent entre els qui segueixen treballant per mantenir a tot aquest grapat de polítics mentiders i de funcionaris al servei de l’Al Capone!

Això si... en Joan rebrà resposta -que no els diners de tornada al seu compte corrent, això ja ho veurem-, d’aquí a sis mesos. Heu llegit bé. Sis mesos, si fa o no fa el temps de fer-te un carnet de conduir definitiu l'any 1983. Quina barra oi? L’Ajuntament de Barcelona tracta al ciutadà com si fos un súbdit de l’edat mitjana... i perquè? Perquè aquí no passa res... perquè tot això es fruit de la cultura de l’ impunitat instalada al poder.

Impunitat. Per robar, malversar, abusar, fer favors, mentir, subvencionar els amics, tancar portes als enemics, assetjar, fer mobbing, cobrar comissions, fer oposicions a mida del candidat, extorsionar, utilitzar els recursos públics per coses particulars –el cotxe, la VISA, el servei de neteja, els edificis públics, els mitjans...- prevaricar, fins i tot per amenaçar de mort a una regidora. Vivim immersos en una situació de putrefacció del sistema, i tots en som culpables, i tots en som responsables, perquè el sistema hauria de ser nostre, no d'ells. Per mesells. Per covards. Per irresponsables.

Jo no penso callar. Els vull veure a la presó.

Crido a Sometent

2011-03-20T10:25:00.004+01:00

Els catalans tenim molts defectes, i algunes virtuts. Una d’aquestes es més fruit de l’absència de poder polític que històricament hem patit: l’associacionisme, allò que en diuen la societat civil. L’estat, l’administració, l’església, els poderosos, anaven per una banda defensant els seus interessos, i els ciutadans catalans havien de fer mans i mànigues per organitzar-se en la defensa dels seus valors, propietats, cultura... Els exemples son als llibres d’història, i algunes d’aquestes institucions han sobreviscut fins els nostres dies, encara que segons la meva opinió, massa entortolligades al poder a conseqüència de les subvencions, el copet a l’esquena i les recepcions oficials al pati dels tarongers. Tothom pot equivocar-se, i sembla que els prohoms –hi hauria d’afegir i “les prodons”?- de les institucions pota negra catalanes varen creure’s això de la democràcia, l’autonomisme i els partits polítics i ja no serveixen més que per donar vernís al podrit castell de cartró-pedra de l’establishment.

Una de les meves institucions favorites, ja perduda perquè “no calia”, es la del Sometent. La milícia, en aquest cas rural, es una herència dels temps en els quals la monarquia no arribava a protegir les propietats dels seus súbdits, i més tard l’estat els dels seus ciutadans. La gent del poble s’organitzava i quan un grup de malfactors treia el cap per la contrada es cridava a sometent, al crit de via fora. Els poble entrava en estat de guerra, tothom hi col•laborava, i els homes de entre setze i cinquanta anys sortien armats a la plaça, anaven a encalçar als lladres i els caçaven com a conills. Potser ja no ens cal tenir el trabuc penjat a la porta de casa, però cal que ens organitzem per utilitzar totes les eines al nostre abast per foragitar tots aquests delinqüents que ens han robat les institucions, la democràcia i sobretot la dignitat.

L’altre dia us deia que jo em baixava del burro dels partits. Per un moment vaig pensar que potser ens caldria una nova organització de caire polític... però vist el pati el que crec que ens cal es denunciar la gent que està podrint el sistema, quans més i quan abans millor.

Tots, vull dir tots, sabem el que passa al nostre voltant. Sospitem que moltes de les coses que vivim en relació amb l’administració i els polítics podrien ser delicte, denunciables, i ens indignem, però no fem res. Normalment no tenim més proves que les insinuacions de la gent que està més a prop de la tifa, d’altres vegades el cost de portar la qüestió a un tribunal no correspon a la retribució que rebríem –més enllà del triomf moral- , la majoria de les ocasions vivim el cas de corrupció des de una posició que no ens permet denunciar-la donant la cara, la qual cosa a sobre ens eleva a la categoria de còmplices i ja hem begut oli.

Prevaricació, corrupteles, associació per delinquir, estafa, extorsió, assetjament sexual, malversació de fons públic... Recordeu la pel•lícula “Els intocables”, de Brian de Palma? Tothom sap com funcionen les coses a aquest Chicago particular que han construït entre tots, però ningú gosa aixecar la mà i denunciar-ho. Ells es trien els membres del Tribunal de Comptes, per rigorós torn s’adjudiquen el càrrec de Síndic de Greuges, controlen els continguts dels mitjans públics i subornen els privats amb els diners dels nostres impostos. I els ciutadans no tenim on anar, ni sabem com fer-ho quan ens prenen el pel, abusen de nosaltres o bé, directament, som testimonis de un possible delicte. Això ha de acabar.

Mentre ens capficàvem en la recerca de la transversalitat independentista, ells reforçaven la transversalitat de la corrupció, menystenint al poble i rient-se de nosaltres encapçalant les nostres queixes. No hi pot haver canvi i regeneració sense fer saltar pels aires l’actual colla pessigolla que està en el poder, i les seves eines de control.

Jo no se vosaltres, però no soc capaç de determinar un ranking de les coses que fan i que més em treuen de polleguera. No pot ser que un conseller tingui un desviament pressupostari de més de 800 milions d’euros i se’n vagi a casa tant tranquil, sota la premissa que “els altres” també en tenien de desviaments, son els meus quartos i vull el seu cap en una safata. No pot ser que per tres bandes m’hagin comentat, sense proves com sempre, que un restaurant subvencionat de una institució pública s’hagi convertit en un “menjador social” de funcionaris i coneguts, que ningú pagui ni tant sols el tiquet per fer-ne ús, durant anys. No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona embargui en concepte de multes el compte de un ciutadà, per error en el número de carnet d’identitat de un altre persona, que hagis de desplaçar-te personalment a la quinta forca per tal de demostrar l’error... i que cap institució de control hagi fet res davant de l’abús, mai! Em venen ganes de vomitar quan he sentit les raons que donen els polítics en petit comitè, dins els partits on he militat, per tal de no solucionar contradiccions flagrants amb el programa electoral i els propis estatuts del partit. Jo no soc advocat, malgrat tenir estudis de dret –potser si fos polític això de no ser llicenciat seria una futesa- i no puc saber el que es delicte i el que no ho és, però en tot cas ja en tinc un gra massa.

I tot això passa aquí. Al costat de casa, A la nostra feina. Al nostre partit. I que fa el funcionari treballador i honest? Callar per por al mobbing. I que fa el militant decebut? Anar-se’n a casa, que es el que volen. I que fa el ciutadà testimoni o subjecte d’abús? Amb sort... una carta a La Vanguardia o un post al seu blog, i normalment callar i no donar la cara no fos cas.

Que us proposo? Doncs si les institucions no arriben a defensar-nos ens haurem de defensar nosaltres com en temps del Sometent. En comptes de trabuc Internet, per munició advocats, el camp de batalla els jutjats, i l’enemic el funcionari corrupte, el polític lladre, els ganduls, els mentiders, els estafadors... vaja “ells”.

Proposo la creació de una societat sense ànim de lucre que proporcioni serveis jurídics als ciutadans de forma gratuïta per tal de portar als tribunals el seu cas. Una associació que no vulgui subvencions, que no es vengui per una croqueta, una copa de cava, i dos minuts de conversa amb el polític de torn. La creació de un nucli de persones que no tinguin aspiracions polítiques més enllà que les de viure en una societat neta; que canalitzi les denuncies dels funcionaris honestos i que es faci càrrec de donar la cara; que ajudi al pensionista a recuperar els diners de la punyetera multa de trànsit quan fa cinc anys que no té ni cotxe; uns serveis jurídics que investiguin si hi ha delicte en les actuacions de polítics i funcionaris en l’exercici de les seves funcions públiques; una organització que visqui de les donacions públiques dels ciutadans i que els seus comptes siguin a disposició dels seus membres, sempre. Perquè o bé els catalans ho organitzem, o bé “ells” muntaran una ONG, hi posaran un testaferro de la colla, i pretendran auto controlar-se, tapant-se les vergonyes els uns als altres un altre cop, com sempre.

Estic sol o algú més s’hi apunta?

Els millors (i els independentistes) Capítol II

2011-03-09T11:31:00.002+01:00

Es pot saber en quin moment de l’ història els catalans varem perdre el favor dels Déus? Jo pensava que entre els fets de Prats de Molló i el 6 d’octubre ja hauríem de haver pagat tots els deutes de ridícul històric que qualsevol poble pugui haver acumulat des que hi ha món... però es veu que no, en algun moment la devíem de fer molt grossa...

Vaja panorama de desolació entre les formacions polítiques dels capitans de la declaració d’ independència! Cal que us faci un resum? Oi que no? Estem deixats de la mà de Déu, que dirien les avies, però jo el que us dic es que som tots una colla de babaus, d’innocents, d’imbècils per dir-ho clar. I jo el primer de tots.

L’any passat ho teníem a tocar. Fins i tot, malgrat pressions, mentides, intoxicacions i guerra bruta varem omplir al carrer. Tinguérem els cinc minutets de glòria als informatius, i després el silenci, la buidor. Aquí no ha passat res. Entre en Carretero, en Laporta, en López Tena, en Carles Mora, en Toni Strubell, en Jaume Fernàndez, l’Uriel Bertran i demés 150.000 vots... l’Anglada i la seva colla de fatxes 75.000... Jo no se vosaltres, però jo em vaig quedar de pasta de moniato.

Nosaltres, els que volem la independència del país, sigui per raons emocionals, culturals, econòmiques o ves a saber si per tocar els collons, portem des d’aleshores esquinçant-nos les vestidures i fotent-nos els dit a l’ull els uns als altres. Amb una mala llet i una eficàcia dignes del secular caïnisme ibèric. Algú al CNI, els serveis secrets espanyols, haurà rebut una medalla, no ho dubteu, però això no treu que l’ autocrítica està brillant per la seva absència. Senyores i senyors: la varem vessar, nosaltres.

Porto tres mesos assistint com a voyeur informàtic a les clatellades que ens estem repartint els solidaris contra els reagrupats, els lleials contra els infidels, els d’esquerra i els de dreta... i tot plegat per anar o no a les llistes de les eleccions municipals! Com si això anés a alliberar al país! Però que ens hem begut l’enteniment tots plegats? L’espectacle d’en Laporta anant a les llistes amb ERC i RCat –Déu n’hi do-. Les conspiracions d’aquest personatge nefast que es l’Emili Valdero negociant les llistes a l’Ajuntament de Barcelona amb tot aquell pobre patriota, mínimament conegut i de bona fe, que encara es creu això dels tres (o ja només en son dos?) tenors de SI.

Sento vergonya quan penso en totes les persones que sense entendre de política han treballat els últims dos anys per construir les consultes. Em fa mal l’ànima quan penso en el doctor Broggi, o el senyor Barrera... que demanaven unitat mentre tots plegats entravem en el joc de les desqualificacions, maldient els uns dels altres. Ara no puc llegir en Cardús, la Gabancho, en Roig o veure VilaWeb –no puc citar-los a tots- sense tenir ganes de fotre un bon cop de puny a la taula. On era el vostre lideratge intel•lectual quan la cosa es va posar calenta després de la manifestació? Esperant les benediccions de la nova colla pessigolla que manarà els propers quatre anys a la Generalitat? Venen ganes de anar-se’n a casa i plegar de tota activitat política. Que es el que vol l’enemic.

No us enganyeu, quan dic l’enemic no dic Espanya precisament. Em refereixo a aquesta mena de conxorxa de l’oligarquia del poder dels de sempre. Els polítics, els banquers, els mitjans de comunicació. Ostres tu! Es que fins i tot em vaig creure això del diari Ara. Burro de mi! El llegeixo i me’n faig creus... no es més que un altre diari dinàstic a l’espera del copet a l’esquena, amb orxata per tinta, farcit de becaris indocumentats i amanit pel maquillatge de quatre patriotes que hi escriuen i vint firmes més amb més morro que The Platters cantant l’Only you.

I que hem de dir dels polítics nacionalsobiranistes? D’aquesta colla que confon ser un líder en ser un xul•lo de patí d’escola? En Puigcercós! Amagat sota la catifa al seu despatx... que se’n sap d’ell? I en Jan? On es el teu tsunami nano? I en Carretero? Collons Joan! Vols fer el favor de callar i de no fer-me passar més vergonya? Que a casa em consideren responsable de haver-los fet anar a votar Reagrupament i m’ho sento a dir cada cop que goso tornar a parlar de política! Joan... que no veus que cada cop que fas unes declaracions l’enemic agafa el que més li convé per construir el titular que més li escau?

Per sort al país hi passen coses bones... La Vanguardia sortirà en català... en Pujol pare ha vist la llum i va fer un editorial tant fort que la Caixa va haver de contraprogramar-lo avisant de que es convertiria en banc (o no us heu fixat que la noticia com a noticia només, tant sols, solsament, únicament va ocupar les portades l’endemà que l’expresident caigués del cavall com Sant Pau?) ¿Ladran?, luego cabalgamos. Però cap notícia derivada de l’acció política del grapat de salvapàtries que ens havien de portar a la terra promesa. Ni una.

Personalment, vista l’experiència dels últims mesos, no vull tenir mai més prop meu ni Valderos, ni Gabanchos, ni Folchs, ni Laportas ni més patums que la de Berga. N’estic fart, punt i final, per fer el ridícul al menys fer-lo sense tolerar l’autoritat moral o intel•lectual de personatges que no la tenen.

I tampoc vull passar per ser tant il•lús com per obligar-me a entendrem amb qualsevol que vulgui la llibertat de Catalunya sigui quina sigui la seva ideologia, estic fart d’hipocresia. La nit electoral... els vint i pocs reagrupats que seguíem els resultats de la jornada en un bar de l’eixample varem patir una discussió interna parlant d’Israel... i això que estavem perdent les eleccions!i que no manaríem!i que el govern català no es competent... però quasi bé, per un instant, ens enganxem els uns amb els altres.

Em direu... que hem de fer? Amics meus... crec que haurem de posar la regeneració pel davant de tota altre qüestió. També crec que ens serà més difícil assolir la unió dels independentistes que la pròpia independència, per tant jo em baixo del burro i a partir d’ara intentaré bastir, o ajudar a construir, un nou projecte en el qual no hi càpiga tothom, ho sento, però en el qual la independència sigui només una conseqüència més del contingut ideològic de la proposta de regeneració política i moral de Catalunya.

Una proposta que parli de la reforma de l’administració pública, de la llei electoral, de seguretat, d’immigració, d’ensenyament, de polítiques d’igualtat o energètiques. De qüestions nacionals i internacionals... que no agradarà a tothom malgrat estar per l’ independència de Catalunya? I que? A mi el que no m’agrada es la situació a la que ens hem abocat tots plegats per ximples, simples, i xirucaires.

Els millors (100 dies de govern) Capítol I

2011-03-07T10:07:00.002+01:00

El govern dels millors

La cosa va començar amb força. El discurs d’en Mas sobre l’excel•lència, dient-nos que els catalans que tinguessin alguna cosa a dir sobre el seu sector econòmic, cultural o social, estaven moralment obligats a fer un servei a la comunitat, compartint els seus coneixements amb el govern, a mi em va arribar. Em deia a mi mateix: “potser si que escoltaran el que hagi de dir aquell que en sap”. Vana il•lusió. Es tractava de un discurs electoral que s’havia escolat dins del discurs de govern... està clar que després de vuit anys en permanent campanya el senyor Mas no acabava d’adonar-se’n que ja era President i que el que cal ara es governar i no fer promeses.

Diuen els que estan ben informats, no els electors que ens informem sobre les intencions reals dels polítics esbudellant gallines i encomanant-nos als Déus, si no els que en saben de debò que Mas no ha pogut fitxar pel govern les personalitats que volia. Com si en Florentino no hagués pogut portar l’estrella de torn, vaja.

Si voleu que us digui la veritat, jo prefereixo el senyor Mas Colell, un profesor de universitat americana, que en Salvador Alemany, un membre pota negra de l'establishment polític i financer català... trobar-me aquest darrer senyor remenant els meus calerons em provocava la sensació de posar una guineu a vigilar el galliner. Digueu-me tikis-mikis, però algú ho havia de dir.

Pel que fa a la resta de membres del govern, que hi trobem? Home... alguns convergents de la branca del morro fort, una consellera de justícia amb un historial espanyolista tan escandalós que sembla una broma de mal gust, en Mascarell que apart de posar en evidència que el PSC es mort i enterrat no entenc que desperti tantes unanimitats i adhesions... després de vint anys a primera fila del projecte multi-culti del PSC, en Mascarell representa el canvi que proposava CiU en campanya? Canvi de que, a part de jaqueta?

Val a dir, que el personal que ha triat el Rei Artur queda dignificat quan ens fixem en el personal que hi ha col•locat el seu valido en Duran Lleida. Els d’Unió ho tenien pelut per trobar membres del govern a ca seu. Entre que son pocs, que els més preparats conspiren contra el seu amo amb un cainisme propi d' independentistes, i que la majoria de fidels al calb de la Franja estan imputats per corrupcions, malversacions i finançaments irregulars diversos, la cosa pintava ruïna.

A tall d’exemple dels “millors” que ha pogut aportar al govern Unió hi trobem en Pelegrí, que ja tenia càrrec quan anava amb calça curta i xiruques, i la meva favorita: na Joana Ortega. Vicepresidenta del govern de la Generalitat, Presidenta dels Catalans quan en Mas es a Madrid demanant poder endeutar-se més i més –per posar un exemple a l’atzar- Ja se que l’anterior vicepresident també semblava sorgit de una peli dels germans Marx, però entre la quota d’Unió i la quota genital, tinc la sensació que hem donat un càrrec institucional a la primera tia que passava pel davant de Palau i tenia carnet de fan d'en Duran. Quan vaig llegir el currículum vaig quedar impressionat! Resulta que va tenir una empresa que feia jocs de taula per l’Ajuntament de Barcelona –després de haver-ne estat regidora! – Mireu fa vint-i-tres anys que soc en aquesta industria, la dels jocs, i us asseguro que es la primera noticia de l’existència de aquesta empresa i d’aquesta empresària. O bé va ser un desastre (malament per qualificar com una dels “millors”), o bé va ser una menjadora amb diner públic (en la línia “Unió”) o bé directament es mentida (sic)... com dèiem: el govern dels millors.

Acció de govern i realitat

Siguem justos. Entre que no té poder polític real i que no hi ha un duro, el govern de la Generalitat ho té fotut per ser quelcom més que un lobby dels partits polítics dinàstics que prova de mantenir uns mínims de serveis i un bon decorat institucional, a fi i efecte que els ciutadans no fotin enlaire aquesta il•lusió de cartró-pedra que en diuen comunitat autònoma de Catalunya.

Quines accions de govern hem vist fins ara?

1.- Dir-nos que no hi ha un duro

2.- Anar a demanar permís a Madrid per endeutar-nos encara més, primer al Rei i després al cadàver polític que es en Zapatero

3.- Atacar i culpar a Iniciativa del desori de la despesa tripartida, ERC i PSC han de quedar al marge no fos cas que els hagueren de menester.

4.- Ensenyar en Felip Puig per la tele, posant ordre.

5.- Negar el concert econòmic igual que Sant Pere va negar nostre Senyor i posar en Duran Lleida –ens ho podien haver avisat en campanya, oi?- a controlar les sessions del consell de govern de la Generalitat, no fos cas que Madrit no estigués ben informat del que fa el nostre executiu.

El que intenta tocar el govern està sent superat per la realitat, no es culpa d’ells. Com voleu que pugui donar resposta o tenir un perfil propi en qüestions com la previsible pujada dels tipus bancaris, la crisi humanitària al nord d’Àfrica, la propera crisi energètica o l’ofensiva franco-alemanya pel control de l’ Unió Europea? Resulta que als catalans totes aquestes coses no ens afecten! Som com un poble de superherois de la Marvel que vivim aïllats de la resta de l’ humanitat, encara millor: som hobbits que vivim i treballen a la Comarca, feliços fent la nostra, que no es altre que barallar-nos si preferim estimbar-nos en cotxe a 80 o a 120 (i ara resulta que això també ho decideixen a la capital). Tots aquests altres problemes que deia ja “ens els porten a Madrit”, perquè així ho varem decidir els catalans votant CiU, fent que en Duran Lleida pugui actuar com un Mazzarino de pa sucat amb oli, en comptes de votar per la creació de un estat propi.

Però no patiu... si penso així del govern aquest dels millors... prepareu-vos a sentir el que en penso dels polítics que ens havien de portar a l’ independència. Si, si... aquests que han confós lideratge amb ser un xul•lo-piscines. No us perdeu el proper capítol de “Els millors”, farà riure si no fos perquè fan plorar.

De pijos, sentències i préssecs

2010-12-23T10:14:00.002+01:00

A casa, com a moltes altres famílies de la burgesia que havia guanyat la guerra, més ben dit que l’havia sobreviscut, els pares varen decidir parlar-nos en castellà i portar els fills a una escola catalanista. Per una banda pretenien que no “quedéssim malament, com si fóssim de poble” amagant l’accent al parlar castellà, però per l'altre ens socialitzaven tot el que podien en l’àmbit de l’amor a Catalunya i a les tradicions. Us sona oi? Uns protoconvergents.

Era l’any 1970 i jo tenia vuit anys. Passava alguns caps de setmana convidat a Llafranc a casa de uns amics de la família, de origen holandes i mexicà. El pare era president de una multinacional, vivien al carrer Ferran Agulló en un pis de cágate lorito i parlaven castellà. Un dia, a l’hora de les postres, em varen preguntar “hay fruta, ¿qué quieres?”. La intendència gastronòmica a casa, passava per l’àvia Florentina una senyora de Barcelona de tota la vida, nascuda al carrer Princesa l’any 1899 que parlava un català puríssim, un castellà “a la catalana” i un francès d’estar per casa molt efectiu. Per tant, la meva resposta sorgida del lligam místic nacional més profund, va ser “quiero un préssec”, que per l'àvia la fruita tenia noms catalans. La família del Turó Park es va fotre a riure “¿querrás decir un melocotón?”. Va ser com una bufetada, aquella patuleia de desarrelats feien befa de l’avia? Els hi vaig posar un gomet, i la mala llet encara belluga dins els meus budells. Vaig despertar a la consciencia de catalanoparlant menystingut el mateix dia que hagués pogut avergonyir-me de la meva llengua i iniciar un camí sense retorn cap el vot a Ciutadans. Gràcies àvia.

Els catalans nascuts durant el franquisme som supervivents de un intent quasi assolit de genocidi cultural. Aquest va comptar amb l’ajut de no poques persones de bona fe, com els pares, i sobretot de l’agressió de l’administració, les lleis i els usos i costums de l’estat espanyol. Ningú encara ens ha demanat disculpes, tot sia dit. He hagut de aprendre a escriure en català –amb moltes faltes i castellanismes- fa quatre dies. Segueixo parlant en castellà amb molta gent que estimo perquè ens varem conèixer sota el jou de la llengua de TVE i això no ho canvia ja ni Déu. Tenia la sensació que ens haviem salvat pels pèls, però Espanya no afluixa i els pijos ara volen fer servir la democràcia, que no volien ni en pintura –els meus amics de Llafranc varen votar que NO a la sacrosanta Constitució, que jo me’n recordo- per denigrar el català a llengua de segona i fer valer la seva maleïda lengua común a les nostres escoles.
La sentència del Suprem només es la punta de llança del que ens ve a sobre, malgrat que els partits dinàstics vulguin amagar l’ou. La realitat es que el Constitucional ho va canviar tot i que la manifestació del 10 de juliol no va canviar res, al menys al Parlament. Que voldran ara els partits polítics? Que tornem a sortir al carrer? A mi aquest cop no m’hi trobaran, ho sento. Els toca als nostres representants polítics treure’ns d’aquest pou d’ignomínia, que per això els paguem. I no val fer veure que no passa res.

Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que son les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.

Encara que després no ens votin

2010-12-16T09:48:00.001+01:00

Bon dia catalans,

M'agradaria compartir amb vosaltres unes poques reflexions sobre el resultat electoral que hem obtingut, i dir-vos també quina es la meva decisió personal sobre el que faré a partir d'ara en relació al moviment per la independència de Catalunya.

Pel que fa a les eleccions, queda clar que el professionalisme ha derrotat l'amateurisme. Els que deien que en la trista democràcia que patim els quartos valen més que les idees tenien raó. L'estat, els partits dinàstics, els mitjans subvencionats i la gent que a mida que s'acostava el triomf de CiU anava convergentitzan-se han fet una bona feina defensant els seus interessos i ha deixat amb un pam de nas als reagrupats, que amb el lliri a la mà anàvem a fer anar els gegants en un dia de vent. Catalunya ha cregut oportú confiar en el partit que va bastir la transició i l'autonomia, en l'esperança que la crisi desapareixerà i els bons temps del president Pujol tornaran pel sol fet de foragitar el tripartit. A casa nostra hi ha aquesta manera de votar com qui fa quinieles, la gent no vota només l'ideari, la honestedat, o el programa, es vota com qui va a fer una aposta al Bet&Win, tractant d'encertar amb el vot el partit que guanyarà. Trist? Si, però cert. Estic convençut que els catalans ens hem equivocat, però tenir raó mai ha volgut dir que les persones et facin cas, i els votants han considerat que nosaltres no som la solució.

Ens hem equivocat. Els reagrupats vull dir. No hem fet bé moltes coses. No cal dir-ho. Però us diré una cosa, hem perdut però no som morts. Reagrupament? Potser si que ha de morir. En tot cas no es una decisió que em pertoqui. Però les tres mil persones que un a un hem arreplegat vora cinquanta mil vots som vives, i les nostres idees també. Potser ens han segrestat l'esforç i les propostes, el catalitzador que varem ser tot just fa dos anys ha cristal•litzat en vots per CiU i SC? potser si, però es un fet que cau en l'àmbit del que es circumstancial. El que es important es que hem ajudat a milers de persones a donar el pas i ser lliures, hem acompanyat a milers de catalans en aquest procés cap a la negació de la seva condició d'espanyols. Ens hem de sentir orgullosos.

Mireu. Molta gent vol passar-me factura dient-me que ells ja ho deien i que em vaig equivocar apostant per Reagrupament (ho veieu com s'ho prenen com si les eleccions fos un macro-joc?). La meva resposta es que si, que no vaig saber influir prou dins Reagrupament per canviar el missatge, les tàctiques, les aliances... però els qui s'han equivocat en el vot son ells i no pas jo. No vull que els meus fills quedin atrapats en un deute públic que decideix la oligarquia espanyola, però tampoc vull viure en un país que no faci res per acabar amb la corrupció de polítics i institucions. El meu vot va ser Reagrupament i em sento orgullós perquè estic convençut que era el millor per el país. Vaig votar en positiu, amb la força de la raó i la il•lusió del qui creu en la democràcia. No vaig votar contra el tripartit, ni contra la dreta, ni contra Laporta, ni tant sols contra Espanya, ho vaig fer en positiu, per construir una Catalunya millor de la que tenim, lliure i neta. I sento dins meu que el meu vot mai no em farà passar vergonya.

Què faré a partir d’ara? Doncs el set de març, un cop exhaurits els cent dies de cortesia amb el nou govern... seguiré pensant i escrivint sobre el que veig, intentant portar més catalans a la banda que jo considero correcte del pensament nacional. I Reagrupament? Crec que tant si com no, desaparegui o no el partit, la xarxa, els contactes, les persones que ens hem trobat en aquest viatge seguirem fent pinya i continuarem canalitzant les idees i arguments dels companys, dels amics, per tal de sumar més gent a les files de la raó i de la dignitat. Encara que després no ens votin.

Beatles contra Rollings

2010-11-21T10:26:00.001+01:00

Els conec com si els hagués parit. Els uns dels Beatles, els altres dels Rollings, però tot figues del mateix paner. Aquesta campanya electoral, per qualificar la pantomima d’alguna manera, està deixant ben clar el que tindrem a partir del dia 28 de novembre. Alguns ciutadans esforçats, que encara creiem en la democràcia, seguim fent preguntant-nos qui manarà a la Generalitat els propers quatre anys, però ells ja ho han decidit. Si regireu les hemeroteques d’aquests dies veureu que CiU contra qui lluita es contra el tripartit i no contra els socialistes, i que els del PSC ho fa contra els independentistes i contra “la dreta” que representa la coalició CiU - PP. Totes dues formacions preparen el terreny per la sociovergència, no ho veieu?

CiU vol un govern fort però no sembla que tindrà majoria absoluta. Quin govern més potent pot oferir que la representació del abrazo de Vergara amb els companys de viatge autonòmic del PSC? Un govern de salvació nacional que aparti als nois d’ERC i als peluts de Iniciativa i aplegui a la gent seriosa, aquells que defensen dins el PSOE la singularitat de Catalunya junts amb els encarregats de La Caixa i de tota la mandanga. Criticant el tripartit no fan més que reforçar la tesi d’en Montilla segons la qual si els socialistes no han pogut governar de manera responsable es per culpa de les hipoteques dels governs de coalició amb partidets radicals, que no representen el seny i la centralitat.

Fixeu-vos hi bé. Fins i tot en Montilla prepara la seva desaparició del mapa polític i posa na Tura de segona. Casells apart, no trobeu que posa cara de ser una magnífica cap de govern per en Mas? Mireu, qui res no diu res no esguerra, jo us dic la meva aposta: els qui han portat Catalunya fins al precipici econòmic i nacional, pactant amb Espanya tot i més, no els queda altra remei que anar junts per defensar la feina feta i, de passada, tapar les vergonyes de l’altre.

Crec que serem testimonis de una estafa política de proporcions històriques, i ens ho vendran com un exercici de responsabilitat. Té collons que entre convergents i sociates ens hagin portat fins aquí i ara ens vulguin explicar que només ells poden treure’ns d’aquesta situació. Em sembla que la sociovergència ja no la para ni Déu i que el peix està tot venut.

Us deia que porten quaranta anys discutint si son millor els Beatles o els Rollings, i ara resulta que a aquest parell de partits el que els agrada son els grups de guitarra, bataca i vocalista... Els Kinks dels d’ERC, els Who de Iniciativa... potser podien anar abans de gira amb els Rollings, ja no serà així, i sembla que els convergents descarten portar un altre cop els Brincos del PP per obrir els concerts... ara uniran esforços i crearan una megagrup rollo Gènesis o Yes, d’aquelles dels anys 70, i passaran del rock al rock simfònic per seguir remenant les cireres del pactisme amb Madrid i tallant el bacallà de la corrupció a Catalunya. Quina barra! Els estalviaré feina i els hi suggeriré un nom per la nova –mai millor dit- banda: Els Dalton.

Canviarà el repertori, faran versions temes dels uns i dels altres, però la música serà la mateixa dels últims anys, la que ens sabem de memòria... tot i que m’agradaria saber com tiraran endavant el primer concert, l’econòmic, que sembla que es indestriable de la supervivència dels dos grups... si no, els seus fans ja han dit que potser també els fa el pes el crooner fiestero que es en Laporta Sinatra i la gravetat mesiànica d’en Carretero Cohen.

Saber dir NO

2010-11-16T13:17:00.000+01:00

Aquest cap de setmana vaig tenir oportunitat de veure un reportatge sobre el poder de la televisió i la capacitat de dir no, revoltant-se en front de l’autoritat. El programa reproduïa una experiència científica feta als Estats Units als anys 50, amb més mitjans i capacitat de producció. Us en faig cinc cèntims perquè les conclusions son colpidores per una banda i esperançadores per l’altre.

Una productora fictícia de televisió va seleccionar 80 candidats a gravar un programa concurs pilot. Tots aquests candidats, un a un, es reunien amb el cap de realització i amb un altre “candidat”, en aquest cas un actor, i se’ls hi explicava les bases del joc:
Un concursant seria interrogat per l’altre –preguntes relativament senzilles-, quan el que contestés fes una errada l’interrogador accionaria un corrent elèctric –cada cop més potent- castigant-lo. Si arribaven al final de les preguntes, es repartirien un important premi en metàl•lic, encara que al ser un pilot no hi hauria premi. El candidat subjecte a estudi sempre guanyava el sorteig i l’actor seria qui respondria les preguntes.

L’interrogador seu en una cadira rodejat de commutadors que van dels 50 als 500 volts de 50 en 50 –crec recordar-, el públic seu al seu darrera, i l’actor seu dins una cabina que esmorteix el soroll. Després de una petita tongada de preguntes, l’actor comença a fallar i el concursant ha de començar a castigar-lo amb corrents cada cop més forts. Quan les descàrregues comencen a superar els 200 volts, l’actor implora parar, plora, crida... i el concursant segueix accionant palanques augmentant la dosi de tortura. Cada cop més fortes, malgrat que l’actor diu que no vol jugar més. Quin joc més bèstia, oi?

L’experiment pretenia, i haig de dir que ho assolia, demostrar la capacitat dels essers humans de allunyar-se dels problemes, de esborrar-se de l’equació, per tal de no aixecar-se contra l’autoritat –en aquest cas el programa de televisió en forma de dolça presentadora-. Les tàctiques fetes servir pels concursants anaven des de intentar “fer trampa” donant pistes a l’actor, a cridar més que l’altre a fi de no sentir-lo, a actuar mecànicament com si la cosa no anés amb ells. Us asseguro que feia por, que hom hi podia veure la distància amb el que estant fent que poden agafar els qui torturen, els qui detenen, els qui maten per compte de l’autoritat... en viu i –en aquest cas- en diferit.

De un total de 80 concursants interrogadors només 9 varen aturar la tortura quan l’actor va dir que no volia continuar. Només 7 varen parar quan es va negar a seguir responent.
El primer grup de rebels tots havien pres decisions, al llarg de la seva vida, que comportessin negar l’autoritat (divorcis, canvis de feina traumàtics, o havien viscut sota una dictadura). Venien torejats. El segon grup, el de 7, varen donar aquest pas per primer cop durant el concurs.
Tots els concursants eren bones persones. Tots compartien valors i no eren uns millor que altres... En definitiva, la conclusió de l’experiment que més em va impactar es la que diu que les persones quan neixen no saben dir NO a l’autoritat, es tracta de un recurs rar, que costa molt de portar a la pràctica, i que només un cop ets l’amo de la teva voluntat fent-lo servir ets una persona lliure.

Em direu... I la gent era capaç de seguir castigant l’altre concursant? En un programa pilot on no hi havia diners en joc? Doncs si. Els concursants quedaven perplexos davant del patiment de l’altre i intentaven negar-se a continuar! Es clar que si! La gent es bona i no li agrada torturar. Però aleshores entrava en joc l’ús de la autoritat en la forma de cinc frases que gradualment argumentaven la situació per tal que la tortura continués:

- “Es el seu torn, jugui”. La presentadora recordava que el concursant havia adquirit el compromís de jugar segons unes regles.
- “El reglament diu que heu de continuar”. Clarifica que l’actor i el concursant havien pactat unes normes abans de començar i que cal seguir-les.
- “Ara us implora que us atureu, però d’aquí deu minuts us agrairà que hagueu continuat”. L’autoritat esquiva el problema amb una promesa de futur de felicitat.
- “Nosaltres ens fem responsables del que pugui passar”. Un missatge molt fort. El concursant no es responsable del mal que fa a l’actor, en aquest cas ho seria el programa, el poder.
- “Que en pensa el públic?”. Un moment de forta càrrega emotiva. El públic demana el corrent elèctric, i els concursant que havien superat les quatre primeres propostes autoritàries queien en el parany quan es trobaven sols davant del grup que exigia sang a crits de “La fortune, la fortune!”, incapaç de revoltar-se també contra els seus iguals, el grup, la massa. Brutal, oi?

Doncs als catalans ens passa com als concursants. Es evident que les coses no funcionen econòmica, democràtica i nacionalment. Corrupció, atur, crisi, espoli, sentències del constitucional... i votarem als partits que ens han conduit a tot això. Dir que NO costa, i molt. Revoltar-se contra l’autoritat es una cosa reservada a uns quants que mitjançant la raó, més que les emocions, decideixen aixecar-se de la taula i construir les seves pròpies regles del joc, el seu propi futur.

El poder fa amb nosaltres el mateix que la presentadora. Ens diu que el joc es entre Mas i Montilla i centra el nostre focus en la existència o no de un debat entre possibles presidents. Ens recorda que la decisió i el reglament diu que es entre tripartit i sobiranisme convergent... ah si? No es entre dignitat nacional i subordinació? Els polítics ens diuen que anem a votar que ells ja gestionaran un nou pacte amb Espanya, o posaran mesures contra la crisi... (una promesa de futur feliç irracional) sense dir quines passes faran més enllà de repetir fantasies ja dites. Fins i tot en Putxi ens diu que hi ha qui pensa que serem independents prement un botó a Internet, dient-nos que Ell SI sap el difícil que és i que els electors no en tenim ni idea... ERC també es dins el brou dels qui manen.

Però la última i definitiva descàrrega de l’autoritat contra el pobre catalanet que ha decidit triar Reagrupament –fins i tot Solidaritat, encara que faci tuf d’establishment- son les enquestes! “Que en pensa el públic?”... La fortune, la fortune!... Com pretenen que els electors vagin contra la massa de forma heròica si no sabem dir que NO?

Us deia al començar que tinc esperances. Us preguntareu, amb raó, si m’he begut l’enteniment. Doncs no, mai ho havia tingut tant clar. L’experiment de la televisió ens diu que els independentistes ens barallem entre nosaltres perquè som gent que ja hem aprés a dir NO, potser massa... Les diferències que tenim es magnifiquen per culpa de ser gent amb criteri propi, del morro fort, que no accepta la autoritat (si no acceptem la d’en Pujol imagineu-vos el que podem pensar de la d’en Puigcercòs, en Ridao, en Tena, en Laporta o en Mas). Per tant... res de greu. La discrepància es normal entre persones lliures, ens fa forts i ens fa estimar la democràcia com cosa pròpia no com un regal dels Déus.
I més important encara... L’opinió del públic? Us respondré el que ens afecta: quants reagrupats creieu que s’avenen a respondre una enquesta telefònica formulada pel poder? Dels que conec... cap ni un.

Treballem doncs els vots un a un. Ensenyem a la gent que estimem i que tenim a prop nostra que dir que NO es sà, i que ens fa millors a tots. Tant se val el que digui l’autoritat, els polítics actuals, els mitjans o les enquestes. Direm NO, ara volem ser lliures.

Religió i democràcia

2010-11-10T10:53:00.002+01:00

El dia que el cardenal Ratzinger va ser votat com a Papa va ser un dia trist per molts catòlics i per encara més cristians. Molts fidels, no tots es clar, esperaven un canvi de rumb al Vaticà, més finestres obertes, una deriva cap a la adequació del missatge de l’església a les realitats científiques, un estovament de la duresa en els plantejaments sobre l’avortament o al menys en l’ús del preservatiu, una lluita decidida contra els delictes de pederàstia al sí de l’esglèsia, un relaxament en el seu discurs sobre el divorci, o el paper de la dona... La tria de Benet XVI deixava clar que aquest progrés envers el món del segle XXI haurà d’esperar a un altre pontificat. El Papa ha vingut a Barcelona i hem pogut llegir de tot, per part de gairebé tothom, opinions, crítiques, elogis i condemnes.

Haig de dir que no sóc mitòman, i per tant no trobava cap argument per apropar-me a la Sagrada Família a fer el babau. De fet, tampoc m’hagués atansat a veure l’Obama fer un discurs a la Plaça Catalunya. Però vaig veure les notícies i hi ha quatre coses que em varen provocar reaccions ben potents.

La primera emoció va ser quan vaig veure l’interior de la Sagrada Família i els fidels cantant el Virolai. Mireu, que voleu que us digui? Em vaig emocionar, i vaig pensar que els catalans som capaços de construir bellesa i de elevar una obra humana, un temple, a la categoria de Casa de Déu, no tant per la presència de Ratzinger si no per el cant en comunió dels que varen ser presents a missa. Ja hem sentit i llegit que la excel•lent realització de TV3 ha construït un spot televisiu de un impacte universal. Felicitats i gràcies Mònica Terribas, un 10.

La segona i tercera emocions, aquestes equidistants entre la mala llet i la vergonya aliena, me les produïren les manifestacions i actes protagonitzats per les defensores de l’avortament i el col•lectiu homosexual. Les primeres, les feministes de tota la vida -no se si les vareu veure i m’estalviaré comentaris- jo les vaig trobar a faltar quan des del PSC varen utilitzar arguments de baixa estofa, masclistes i casernaris, per atacar precisament na Mònica Terribas arrel de una entrevista al President Montilla, on us vareu amagar aleshores? Colla de impresentables. Els drets de la dona mereixen ser defensats cada dia, no només quan es pot sortir a la tele sense riscos.
I els homosexuals? En comptes de contraprogramar amb un acte seriós i digne... doncs a posar-se lentejuelas i a portar El Molino al carrer, o a morrejar-se davant de la Catedral en un exercici de exhibicionisme que m’agradaria tractessin de reproduir a La Meca, ficar-se amb els catòlics sembla que surt de franc, oi? Un paper molt trist de dos col•lectius que tenint raó, i el recolzament majoritari tant de la societat civil com de molts cristians, fan el possible per fer el ridícul més absolut a la que tenen ocasió. Si us plau, la gent us donem suport, no trenqueu la complicitat de la societat fent befa de una visita i uns actes que per molta gent de bona fe eren importants i motiu de joia.

La quarta reacció va ser de simpatia absoluta. Va ser la que em va provocar una mestressa catalana, cabell curt i ros. Vorejava els setanta anys i estava més feliç que un gínjol. Havia vist el Papa passar i ara anava a casa a veure la missa per la tele. La vareu veure? Jo no puc evitar alinear-me amb les persones com aquesta senyora, la bona gent.

Aquesta dona, el seu somriure, em va recordar que la humanitat es sorprenent i magnífica. Al llarg dels segles hem construït coses úniques, sensacionals. Coses divines com la música, greus com el culte als morts, banals com els jocs i l’esport. Símbols, litúrgies, construccions i tecnologia. Els individus, no ens en podem escapar de viure immersos dins aquest reguitzell d’obres humanes, filles de la nostra història, i si hi ha dues institucions que ens afecten la moral transcendent i la moral seglar, al menys al meu entendre, son la religió –fins i tot des de la negació i l’ateisme- i la democràcia.

Església i sistema de govern. Dues coses que ens hem inventat els humans per tal de solucionar la nostra dualitat espiritual i carnal. Creients i no creients, ciutadans tots. Ambdues institucions comparteixen en el seu adn la voluntat de resoldre’ns els eixos principals sobre els que prendrem decisions, qüestions ètiques siguin sacres o civils. El problema rau en que son institucions humanes governades per homes i subjectes per tant als nostres vicis i imperfeccions. Religió i democràcia han seguit camins paral•lels que les han portat a quedar reduïts a la sacralització del símbol, a la litúrgia per la litúrgia. Buits de contingut. Carcasses del que podrien ser i no son. Eines del poder més barroer en comptes de estructures que ens ajudin a travessar la nostra existència amb el cap ben alt sabent-nos senyors del que és públic i del que és espiritual. Els polítics ens tracten com els capellans tractaven als pagesos analfabets del segle XVII. Ells saben el que ens convé, els hi ha revelat la oculta cúria dels poderosos, i nosaltres, feligresos obedients hem de anar a votar-los, a ells i no a altres, el dia de les eleccions... com qui va a missa el diumenge sense saber ben bé perquè.

Ni soc un menja capellans ni soc de missa, i que Déu em perdoni, però la democràcia me la prenc com una religió civil. Els ciutadans som l’església i la nostra responsabilitat moral es de bastir el poder dels qui ens governen fent-lo sorgir de la nostra responsabilitat política, dia a dia, no només el dia del Domund que sembla ser la jornada electoral. Si no ho fem així, el sistema de representació parlamentari quedarà reduït al que es ara per ara la església catòlica, el Vaticà i Benet XVI. Una cosa llunyana, mancada de vincles reals amb els membres de base, una superestructura endogàmica que actua a la defensiva, per defecte, i que nega les evidències de la realitat. La elecció de Ratzinger com a Papa va suposar un endarreriment de la modernització del catolicisme i va desorientar a molts fidels; la claudicació electoral en forma de abstenció o vots en blanc alimentarà la bèstia del sistema dels partits actuals, de les enquestes teledirigides i el compadreo dels de sempre. Es el que volen, que li fem a la democràcia el que li hem fet a la religió, buidar-la de contingut i deixar només els símbols i les liturgies.

La democràcia la hem de construir dia a dia i hem de ser crítics. Però a més a més cal ser practicant quan toca. Per tant, el dia 28 tots a votar, i a votar amb el cor i el cap, es el nostre dret i la nostra obligació. Si regalem el nostre govern, i la nostra nació, sense lluitar-ho a les urnes pecarem per omissió, i a mi això em van dir de petit que era un pecat mortal.

Benvingut!

2010-10-27T10:18:00.001+02:00

Acaba de trucar-me un fill meu, dinou anyets, tren a Bellaterra, facultat de Dret i un món pel davant. A casa vivim la política sobrevolant-la, com a pares intentem mostrar les contradiccions i esperem que els nostres fills se’n facin una idea pròpia. Les notícies del dia, referents a la suspensió cautelar de l’ús del català com a llengua preferent per part de la diputació de Lleida i l’Ajuntament de Barcelona, i l’atac a l’estat de les autonomies per part d’en Rajoy han aconseguit indignar-lo. M’ha preguntat “que farem?”... i he hagut de contestar-li que “per ara el ridícul, com sempre”.

L’actitud de un xaval que encara està sortint de l’ou, malgrat ja tingui edat per votar i anar a la guerra a la majoria de països del món, fa que tingui algunes esperances sobre el futur del país. Últimament ens cal donar-nos ànims cada cop que ens arriba una bafarada de dignitat nacional, per petita que sigui. Les enquestes i la desinflada moral que ens provoquen els que manen, ens empenyen a l’abisme de la desesperació, el cabreig i el tantsemenfotisme. Ens estant imposant una realitat oficial de Masos i Montillas, de concerts econòmics i tribunals constitucionals, de immigració i multiculturalitat, xenofília barata i xenofòbia analfabeta... amagant-nos la punyetera veritat, que no es altre que la determinació dels poders fàctics i dels espanyols de esborrar del mapa els últims vestigis de catalanitat, del nostre poble com a nació.

El debat electoral queda així reduït a si en Mas i en Montilla han de parlar en castellà o català entre ells, si és bo o dolent la aparició de un polític a la Noria, si la aparició de la ultradreta a Europa trobarà posicionaments similars a casa nostra, que si Moratinos plora, que si la Pajín es ministra pel seu cognom...

Via’m si ens entenem... La resposta de l’electorat català davant de aquesta ofensiva per terra, mar i aire ha de ser el pactisme convergent? L’altre dia en Mas explicava que el seu gran pla per assolir el concert econòmic es esperar que el PP guanyi les eleccions sense majoria absoluta i que no sumi majories amb altres partits regionals... Això es un pla o una tifa lligada amb un cordill? Els catalans hem de sentir-nos a dir per part de un progressista espanyol –som-hi amb els oximorons!- com Imanol Arias que els separatistes hauríem de marxar del país un a un... ens ho mirem i votem gent com en Duran? Replicant el model Sandrusco de pantalons pels genolls i castellà per esmorzar?

Catalunya té un problema que es Espanya. Però en té un altre de molt més gros: nosaltres mateixos, els catalans. Seguim lligats a un món de fantasia i il•lusió, pel que sembla, pensant-nos que qui dia passa any empeny, que ara no toca i que som prou forts per aguantar la ofensiva. I uns collons! Que no ho veiem? Parlo amb els amics, amb els contertulians del bar Mònaco, amb els companys de feina i tinc la sensació de ser el nen de El sexto sentido quan diu “sometimes I see dead people”. Es pot saber que ens passa?

El meu amic, en Xavi, em deia ahir que no em sulfurés, que es triga molt a convèncer a les persones, que tenir raó no es sinònim de que et facin cas... Però, amics meus... tant costa de veure que aquest cop van a per nosaltres i que no podem enviar al combat als pactistes enclenxinats dels convergents? Espanya ha demostrat que no respecta el diàleg, que tant se’ls en refot el nostre futur com a poble, i que la única multiculturalitat que respecten i defensen es la dels immigrants espanyols a Catalunya que no han tingut la decència i la vergonya de aprendre català i de estimar aquesta terra -per cert, amb la comprenssió paternalista de trenta anys de governs convergents-.

Bernat... ton pare no té la solució a les seves mans i tampoc rau en les teves. Només pot cridar al seu bloc, intentar que la gent desperti del malson –com has fet tu solet-. Pot dir a qui el vulgui escoltar que si volem sobreviure hem de caminar sols, convèncer a les persones una a una... Com diu en Xavi trigarem més o menys temps i la raó es de part nostra. Encara que això no sigui garantia de res, avui... després de la teva trucada prenc consciència que has despertat, que tenim un vot més per la independència, el teu, benvingut!

Adéu Barça...

2010-10-15T23:09:00.005+02:00

Jo era petit petit i el meu pare em va portar a veure un Barça Sabadell. Era una situació estranya, perquè ell no era soci tot i que li agradava el futbol i era culer dels de abans de la guerra. Quan jo li preguntava si en Basora era tant bo com deien (el meu ídol era en Reixach) em contestava que si, però sempre em parlava de un tal Ventolrà que “aquest sí que era bo” –i rememorava la seva pròpia adolescència- No recordo com va acabar el partit, però recordo la calipàndria que vaig agafar. Em vaig haver de passar uns dies al llit, dies de arroç bullit , de taronjada i pa torrat amb oli. Els Beatles sonaven al tocadiscs, i l’Eladio i el Gallego sortien a la premsa esportiva.

Més endavant en el temps, el dictador estava morint-se, vaja... després es va veure que la flebitis no acabaria amb Franco... però el meu germà gran estava a El Aaioun fent el soldat, el servei militar. Jo tinc deu anys menys... i el Barça li va fotre cinc al Madrid! Quina passada! Vaig comprar tota la premsa de l’època i vaig retallar totes les cròniques que vaig trobar del partit per enviar-li al Sàhara! Ell va poder veure el partit a la cantina rodejat de madridistes, però aquells retalls de premsa van construir un primer vincle amb ell, jo ja era un noi gran i el meu germà ara era el meu amic, units pel Barça. Catorze anys de passar gana... i per fi una lliga al sac! La meva primera lliga!

Franco es va morir... i el futbol va començar a ser la meva passió de cap de setmana. Amb carnets deixats per pares de amics de l’escola anàvem a general. Allà a d’alt de tot! A la general de l’ampliació del mundial 82, el del naranjito... Un dels amics que em deixava el carnet, el doctor Carles Ramon em deia... “Ai noi... Espanya només la manté unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga”. Jo no sabia de què coi em parlava... però si escoltes els independentistes de saló plorant perquè la independència ens privaria del Barça - Madrid, ara ho entenc més. Jo només tenia temps per devorar l’Sport i el Mundo Deportivo, per gaudir dels gols de Hansi Krankl, plorar la marxa de Neeskens, anar a Sarrià a cridar des del fons sud estant “Migueli mataló!”, bavejar amb la cama esquerra d’en Paco Martínez, els passes de Rubio, de Shuster... la habilitat de Simonet, enfotre’m d’en Roberto Dinamita, flipar amb el contratac del tercer gol a l’Anderletch del guapíssim Zuviria,... de fer campana amb uns amics del cole i de anar a Basilea a guanyar amb l’Asensi, el Tente Sànchez, en Charlie, el Lobo i Sant Artola Gloriòs el primer títol europeu de la història del Barça.

Aleshores vaig anar jo a la mili. I el Barça va venir amb mi en forma de ràdio per sentir les gestes de Maradona. Havia de partir-me la cara pel Barça, ser culer quan era l’únic català en tot un regiment a Burgos era fotut... però que collons! Els amics del Athletic i de la Real em donaven suport i jo a ells. El Bilbao va guanyar la lliga! Després de dues de la Real! Que n’aprenguin! I si el sergent Berjano ens va arrestar per cantar “Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno la vergüenza del país”, ben tous que anàvem de celebrar-ho, doncs “que aquí se va a quedar mi sargento...”, oi Lontxo? Oi Iñaki?

De tornada a Barcelona els meus amics del Hockey Cerdanyola em varen fer saber que... “bé, això del barça de futbol està bé, tots en som del barça... però si veus com es comporta la institució en els altres esports... al•lucines... es pensen que tenen tres collons i que has de deixar-te guanyar i robar els jugadors perquè ells representen Catalunya, els molt fills de puta”. Jo havia jugat a rugby, i ja havia sentit parlar de aquesta prepotència... per tant sempre més vaig dir que jo soc del Barça, però del de futbol... de la resta millor que ho deixessin córrer.

Varen venir temps terribles i foscos, de Venables, Luis Aragonés... de Nunyisme caspós. Jo que havia marxat al servei com un convergentet peruc... resultava que la relació amb els camarades del País Basc m’havien empès a creure que els de Jarrai eren “una pandilla de señoritas”. Per tant això del Núñez jo no ho acabava de portar bé. I aleshores va aparèixer el profeta i va construir el dream team. No tinc espai per reproduir tota la bava que em varen fer vessar durant aquells anys gloriosos els amics Stoichkov, Laudrup, Txiki, Guardiola o Amor. Malgrat les no-sortides d’en Bubifarreta, el super-cul d’en Koeman, els txap-txaps d’en Salinas, la passada endarrere d’en Bakero i la barra de Romàrio... Aquells equips eren la pera... aquell futbol una brutalitat... i aquella primera Copa de Europa la constatació de que la fidelitat a un club, a uns colors i a un sentiment feien que l’alegria fos molt més gran.

Jo també vaig fer com el meu pare... i vaig portar el meu nano amb tres anyets a veure un partit d’aquell Barça d’en Cruyff. Contra el Valladolid, plovia i vam perdre... en Bernat em mirava preguntant-me on coi estava la gràcia de tot allò.. però estàvem junts al Camp Nou hi érem ell i jo, ningú més... com quan m’hi va portar el meu pare a veure el Sabadell.

Un psicòleg mexicà que vaig sentir a la ràdio fa uns quants anys deia que un home pot canviar el vot, de país, de feina, de dona... però no pot canviar de equip de futbol perquè es renunciar a la seva infantesa, significa oblidar qui es ell en el món i el lligam místic amb els avis, els pares.. El meu pare va morir sense conèixer el meu fill, però l’amor als colors blaugrana els unia travessant els anys, els segles... de Ventolrà a Reixach, i de Reixach a Stoichkov.

Ara resulta que una colla de gent important de Barcelona, comandades per un pijo que, com a tal, es fa dir Sandro, han guanyat unes eleccions a la directiva del Barça. Va ser forta la campanya oi? Tots els catalans varem contribuir amb els nostres impostos a fi i efecte que TV3 li donés una cobertura magnífica... amb tant de bombo i platillo que ja els agradaria haver-la tingut als eixelebrats aquests de les consultes invisibles per la independència. Ara en Sandro es el tio més important de Catalunya, com ho va ser Laporta en el passat, i Núñez abans que ell. I com es el tio més important de la gent important que te tres collons perquè es sòcia del Barça elis-elis-i-tu-no, ha decidit rescatar el dret de sang dels llibres de història medieval, i ara els afeccionats del barça que no som pota negra ja no podrem ser mai socis. La actual junta vol restringir l'accés a ser soci del barça només a familiars en primer grau de socis actuals i a menors de catorze anys.

Es cert que si aquesta norma hagués estat vigent anys enrera, el club hauria evitat comptar entre els seus socis amb perssonatges sinistres com en Samaranch o alguns amiguets espanyols de l'actual directiva com l'actual president de la comunitat autònoma extremenya, però a tall d'exemple el plorat Manolo Vàzquez Montalbàn mai hagués pogut fer-se soci. Té collons, oi?
Aquella cosa aspiracional, de pertinència malgrat no ser soci... del "ja ho seré un any o altre...", del "quan em sobrin uns quartos i pugui comprar una tribuna...", "no tinc temps, o no tinc diners..." adéu... això mai no ens passarà ni a mi, ni al meu fill que com que té dinou anys tampoc “qualifica” per fer-se’n de soci. No som prou bons per en Sandro i els seus. D’acord.

Mira Sandro, agafes el Barça, la Lliga espanyola i la roja i te’ls fots on et càpiga, oi que m’entens? Ara, si us plau, deixeu de jugar a la conya aquesta de que representeu Catalunya, afortunadament ara ens ha quedat clar que l’únic equip que pot representar a tots els catalans es la nostra selecció nacional. La catalana vull dir, Sandrusco... no la Roja que es la teva. Al menys a partir d'ara hauré podré estalviar-me la esquizofrènia de patir en veure els jugadors catalans del Barça repartint alegria en territori enemic.
Jo pensava que aquestes pijadas només passaven a caus de fatxes com l’Ecuestre, club del qual tant la meva cartera com la meva vergonya nacional m’impedeixen de fer-me soci, malgrat em sobrin les consanguinitats en primer i segon grau entre els seus socis fundadors.

El que us deia amics meus... a Espanya l’any 80 la mantenien unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga de futbol. Un cop assassinada la meva infantesa culer per aquest grapat de arribistes de Llavaneres i ESADE que manen a can Barça, als meus ulls a Espanya ja no ens hi queda res que vingui del cor. Així doncs, Sandro, quedem entesos: Adéu Barça...

Malgrat les enquestes el 10-J va existir

2010-10-05T11:07:00.002+02:00

Que no! Que us equivoqueu! Que no, que no i que no! Que els que hi varem anar ho tenim mal entès, el 10-J els catalans que en nombre de 10.000, 100.000 o 1.000.000, tant se val, varem manifestar-nos al carrer no volíem la independència, no volíem respecte, no volíem que ens tractessin amb dignitat, volíem que CiU guanyés les eleccions a la gestoria espanyola que es la Generalitat.

Diuen les enquestes que en el moment de més gran perill per la nostra identitat com a poble; en el moment de dissolució cultural al bell mig de una nova immigració que exigeix respecte al hijab o tenir dret a usar l’espanyol i no el català per viure a casa nostra; en un moment de crisi econòmica espectacular on el teixit empresarial català delma per trobar interlocutors que els trobin solucions als problemes; una setmana després que ens adonéssim un altre vegada que els sindicats majoritaris a Catalunya serveixen a interessos polítics forasters; el dia on estem immersos en un estat espanyol en fallida, que seria la riota de la resta de Europa si no fos que els europeus son subsidiàriament responsables del seu deute; en uns temps on l’atur es el doble, o el triple, del que tenen els països del nostre entorn... els sondejos diuen que votarem per seguir aprofundint en la relació amb Espanya i votarem CiU, votarem Mas, votarem pacte amb Espanya, autonomisme i personal enclenxinat sorgit de ESADE i IESE –tant se val si la economia catalana se’n va a prendre vent i les escoles de negocis catalanes han de enviar als seus alumnes a treballar a l’estranger, sempre i quan els fills dels quatre de sempre trobin feina a la administració-.

No se si us passa el mateix que a mi, però no entenc als meus conciutadans. Malgrat l’optimisme que representa la aparició de Reagrupament o de Solidaritat, sembla que per maquillades que siguin les enquestes el resultat electoral dels que han donat el pas cap a la independència serà bastant pobre. Com deia en Carretero fa unes setmanes, si els votants per la independència som minoria qui té un problema no son els partits independentistes, qui el té es Catalunya. Ja sabem que la enquesta que compte es el dia de les eleccions, però si ERC s’enfonsa miserablement pels seus errors tripartidístics, si Reagrupament i Solidaritat treuen en el millor dels supòsits només els diputats que ha deixat Puigcercós pel camí... que hi fèiem el dia 10 de juliol al carrer? Hauria de haver anat a fer una paella a Llafranc en comptes de viure aquell moment que vaig creure històric i sense marxa enrera?

El sainet del tripartit ha fet tant de mal que els catalans busquem qualsevol recanvi que tinguem a mà per tal de deslliurar-nos del ridícul. En el nostre habitual món de fantasia i il•lusió, on seguim creient que no ens cal selecció de futbol perquè en Sandro Rossell i en Messi ja ens omplen prou nacionalment, els catalans acabarem votant CiU. Un partit sense més ideologia que dir-nos que aniran ben dutxats a treballar, que varen treure bones notes al cole, i que de tant responsables que son han beneit governs tant del PP com del PSOE. Un partit que va donar carta de legitimitat democràtica a una transició política espanyola que ara es vol cobrar el que ens pensàvem que ja era nostre en forma de uniformització autonòmica, amnèsia històrica i jacobinisme tronat. Resulta que CiU no es responsable del fracàs de la relació amb Espanya malgrat haver estat la interlocutora dels espanyols durant vint i tres dels trenta anys de autonomisme i peix al cove –per cert que el cove fot una pudor hores d’ara que Déu n’hi dó-.

Els catalans suïcides que pretenen votar CiU ja s’ho han pensat bé això? Jo diria més... ja s’ho han pensat bé els candidats de convergents? O es que son massa atrafegats esmolant les vises i somniant amb el cotxe oficial? Ahir en Mas prometia reduir l’atur a Catalunya a la meitat! Com pensa incidir en la economia catalana sense poder polític per fer-ho? Com pensa solucionar la destrucció empresarial sense poder legislar de forma definitiva, sense estar supeditat al que es decideixi a Madrid? Pensa retallar funcionaris, serveis i càrrecs de confiança? Tots sabem que els fidels al tripartit no deixaran la mamella de la administració perquè els darrers governs d’esquerra ja es varen encarregar de mantenir dins l’aparell de la Generalitat als càrrecs de confiança convergents no fos cas que s’hi tornessin quan girés la truita. No ho se senyor Mas, però em sembla que està agafant compromisos sobre coses per les quals no té ni la responsabilitat política ni, el que es més important, els quartos per fer-ho.

El discurs del proper govern, els primers anys, serà que no hi ha diners perquè en Montilla i els seus varen deixar la caixa ben buida. Com voleu que recuperi el tremp econòmic si els governs d’esquerres es varen endeutar tant? Ens diran. Per altre banda tornarem a establir converses amb Espanya per tal de superar el dèficit fiscal –enèsim intent de plurinacionalitat- i qui dia passa any empeny, oi? Que no ho veieu?

Els qui manen, els de sempre, estant creant un estat d’ànim per fer-nos creure que el 10 de juliol la gent demanava més autonomisme, federalisme i concert econòmic. No es així i els que ens varem manifestar ho recordem. Malgrat les enquestes, a pesar de que volen, desitgen, matarien, segrestarien, extorsionarien, farien el que fos perquè no anem a votar. Hi anirem a votar, al menys jo i la meva família. Demostrarem que una enquesta telefònica a 800 persones té més pes als mitjans de comunicació que les consultes per la independència perquè els diaris formen part de la teranyina de favors, igual que CiU. No us deixeu entabanar, malgrat les enquestes el 10-J va existir.

Gent important

2010-09-25T16:01:00.002+02:00

Estimats catalans, ciutadans, votants, i electors varis: Bon dia a tothom! Malgrat els rumors que Savalls havia estat segrestat per un comando de la Solidaritat Reagrupada Autèntica del Setè Dia (reunificada) segueixo viu i amb ganes! Us agraeixo molt les trucades i mails esbroncant-me, volíeu que em mullés i que parléssim de “el tema”, de la unió dels partits que volen la declaració unilateral de independència.

Haig de dir que jo també he passat una mena de depressió post-polvo-salvatge, a resultes del xoc que va suposar la manifestació del 10-J i la seva posterior dissolució en un merdós poti poti de gestió de la amnèsia, per part dels que manen, i guerra fratricida entre els qui ens podrien portar a la independència – de una puta vegada, amb perdó de l’expressió -. Si sumem aquest sentiment de cansament a una fase de feina desbordada al despatx, la conseqüència només podia ser un silenci de dues setmanes aquí al bloc. Doncs... “once more into the breach my friends!”.

La "gent important"

Via’m si ens aclarim... La gent important, els que manen a la Caixa, als bancs, als mitjans... els que tenen estructurat el seu modus vivendi de manera entortolligada amb cadenes de distribució franceses i espanyoles, els qui gestionen el territori espanyol com un tot per a multinacionals americanes o europees –una colla de encarregats, que diria Plà- o les fortunes de tota la vida que en forma de societats patrimonials muneixen els calés provinents del totxo allitant-se amb el poder... Aquesta gent no vol un canvi. Perquè haurien de canviar les coses? Ara que ja tenen comprats a tots i cada un dels partits polítics de l’arc parlamentari català. A tots.

Es cert que els polítics haurien de ser els representants del poble, de fet ho són formalment. També es veritat que es molt perillós fotre’ls tots en un mateix sac, es sinònim de demanar a crits un líder messiànic de formes populistes i polítiques totalitàries. Estem força decebuts amb els polítics... però es que el que es normal, de sentit comú, es que la gent important que esmentavem abans intenti apaivagar les ínfules revolucionaries que pot comportar la independència de Catalunya. Es lògic i comprensible.

Al tanto que va de canto! Entenguem revolució per la substitució del grup de persones que pren les decisions importants en un país per un altre grup de persones nou i diferent. No pensem en el concepte revolució com a grups armats pel carrer anant a portar a fer “el paseo” de matinada a bons pares de família –tant se val el color dels membres del piquet o del pobre home -, no estic parlant d’això. Us parlo de que la gent important no és idiota, ha detectat que la independència de Catalunya conforma la centralitat del debat polític a casa nostra... i el que és pitjor: si tira endavant ells poden quedar fora de joc, sobretot si els qui ens porten a la llibertat son persones no sotmeses a la cadena de favors que els que manen han anant construint com una teranyina.

Quina es la tàctica a seguir, doncs, per no perdre el poder? El que han fet sempre: posar els seus cadells, o els seus encarregats a remenar les cireres i a garantir que els deutes seran liquidats, els favors tinguts en compte i que tot canviarà perquè res no canviï en realitat. I això es nacionalment dolent? Ni si ni no, ans tot el contrari, al menys ens diu que els catalans poderosos actuen en defensa dels seus interessos com qualsevol altra oligarquia, i que en aquesta qüestió som homologables internacionalment.

Els partits de l'establishment
Els qui manen han construït complicitats amb el PSC, han trigat anys a assolir la simbiosi, però tant de temps enquistats a diputacions, ajuntaments, governs espanyols i últimament al govern de Catalunya ha acabat per dissoldre l'obrerisme socialista. Tots heu sentit a parlar de coses poc o gens demostrables, però reals. Diuen que la mega casa que tenen els Montilla la varen poder pagar perquè els va tocar la loteria! També diuen que els dècims eren regal de un constructor. Altres diuen que el millor que pots fer quan et toca la grossa es vendre la butlleta a la gent que està disposada a comprar-te’l per més diners que el premi... jo no ho entenia fins fa ben poc. En Narcís Serra president de la Caixa de Catalunya anys i panys, per quins set sous? Per la seva capacitat de gestió? Tant se val. Qui digui que el PSC es el partit del poble, dels treballadors... senzillament pixa fora de test.

I Convergència? I Unió? Què en podríem dir del partit d’en Duran Lleida? Que queda algú de la executiva de UDC que no hagi estat jutjat o imputat per corrupció? I dels convergents? Pobrets... cas Millet apart us diré que em fan pena. Sabeu perquè? Perquè en Jordi Pujol no ho era dels del poder de tota la vida. Els seus enemics polítics ens van fer passar bou per bèstia grossa, com si representés a la burgesia de casa bona, i no. Només després de la seva primera majoria absoluta, els convergents, van poder atansar-se al poder de les grans famílies catalanes. Abans de la querella de catalana, el molt honorable era “en pujolet”, “el fill del Florenci”, “el nano aquell esbojarrat que hauria de decidir entre ser polític o banquer, que totes dues coses no pot ser”. Jordi Pujol i convergència va suposar una veritable revolució dins del panorama de la gent important de Catalunya, però no podem dir que la transició a la democràcia suposes un gran canvi en les files dels qui manen. De fet, Pujol, va donar carta de puresa democràtica a les famílies del poder, aquelles famílies ex-franquistes que no van optar directament per don Manuel Fraga Iribarne. Va contractar els fills dels que varen fer la guerra al bàndol de Franco pel seu partit, endinsant-se en la cadena de favors dels qui feia quatre dies l’havien fotut a la presó pels fets de Palau –els primers fets de Palau, vull dir-. El poder es defensa com pot, ho veieu, no? Fins i tot va acceptar que els manés en Pujol, que de “pota negra” res de res.

Als anys noranta hi va haver run-run. Molts catalanets farts del peix al cove varen començar a votar ERC. Va haver-hi un esclat de optimisme, un tremp collonut al voltant de l’Àngel Colom. Deien... les males llengües interessades, que la Crida era un invent d’en Pujol per fer de gos llebrer i que en Colom era el seu home per controlar el vot nacionalment dur dels fills de convergència. Esta clar que la gent de ERC no podia creure-ho. Però on es ara en Colom? A quin partit? Qui li va pagar el deute del PI? Però la simbiosi de ERC amb el poder no acaba aquí. Recordo fa anys que passaven moltes penúries econòmiques, fins que el Banco Popular els va obrir una línia de crèdit perquè tenien enquestes que els feien pujar considerablement la intenció de vot. Això no ho dic jo, ho explica cofoi en Putxi en una mena de llibre de memòries –té collons no tenir ofici conegut i posar-se a fer el pavero escrivint llibres-. ERC va passar a tenir peles per fer coses –com tot, la primera dosi es gratis- i automàticament va deixar de reclamar el retorn del patrimoni històric del partit, valorat en... quan era? Tant se val quantes desenes de milions de euros fossin, oi? La gent important ja havia fitxat als de ERC per quatre engrunes...

Ara que ERC es dedica a competir amb els comunistes a veure qui prohibeix més coses, en comptes de dedicar-se a alliberar el país perquè resulta molt més complicat del que els ciutadans ens pensem... Surten nous partits que ens volen portar a la independència. Bàsicament Reagrupament, i més tard Solidaritat. Que no ho veieu? Cal que us ho expliqui? Au, som-hi...

Els partits per la independència i la "gent important"
La gent de Reagrupament, el seu nucli dur, son gent de comarques, gent allunyada dels centres de decisió de Barcelona, uns desconeguts per la gent important, i per tant gairebé impossibles de controlar. Carretero, Carandell i Fernàndez son gent de ERC que varen veure com el seu partit girava cap a l’establishment, que començava a claudicar dels ideals per convertir-se en una menjadora com els altres partits. I varen marxar.

Reagrupament va anar creixent durant l’any 2009. Principalment la gent que se’n feia era majoritàriament catalans amb feina, proporcionalment menys dones que homes, de una franja de edat entre els trenta i seixanta anys. Sembla que la gent més gran seguirà votant els seus de tota la vida, siguin els del PSC, CiU, ERC o els comunistes (busqueu-me un ecologista multy-culty de més de seixanta anys i l’anomenaré eco socialista en comptes de fer-ho pel seu nom).

Hi faltava doncs una nova embranzida de gent, més jove, menys preocupada de la independència racional i més per la independència per pebrots. Una figura mediàtica, xulesca, assumible pel jovent com en Laporta semblava una bona tria. I Reagrupament es va seure a esperar-lo. Cagada.

Un cop deixades les seves responsabilitats al front del barça, en Laporta ja havia tingut temps per dibuixar el que seria el seu salt a la política. No entraria a Reagrupament, que li havia ofert ser el cap de llista a Barcelona i esdevenir el líder parlamentari. Jo no se si envoltat de assessors i pilotes, va decidir rodejar-se de una guàrdia pretoriana de fidels i va proclamar a tort i a dret que Reagrupament havia de plegar perquè ell tenia el suport de gent important. Ai, ai, ai... de on venen els calerons de Solidaritat...?

Aquest es el quid de la qüestió. Rcat sap dels seus escassos recursos econòmics. La tipologia de gent que milita a Reagrupament té feina però no li sobra la pasta com per finançar un partit, i dubto que sàpiguen com “treure’n profit polític”, com sí sap fer la gent important. Crec que el distanciament de ambdues forces no es producte de personalismes, estic convençut que hi ha fortes reticències dins de l’ independentisme tradicional al voltant dels ajuts econòmics que té Solidaritat. Per dir-ho de un altre manera... si haguéssiu de triar a deixar el vostre cotxe a en Carretero o a en Laporta a qui faríeu confiança? Doncs el vot igual.

La gent important es defensa. Volen que pensem que només existeixen Mas i Montilla. Volen que creiem que CiU es independentista. Volen que pensem que ERC prioritzaria Catalunya en comptes de un tercer tripartit. Potser, potser..., volen destruir els intents de candidatures transversals per la independència com sia... i en tot cas controlar els qui surtin amb vida de les garrotades posant-hi Solidaritat en la equació. Volen afartar-nos tant de merda que acabem per abstenir-nos o per votar en blanc. No us deixeu ensarronar! Al loro! Als bons ciutadans només ens queda que anar a votar i fer-ho amb seny, i fer-ho amb el cor, i amb la cartera, i pels nostres fills, i passant de la gent important... us garanteixo que ells ja es preocupen de com tornar a caure de peu dret encara que assolim la independència. No patiu més per ells, feu-ho només per Catalunya.

Fan pena

2010-09-12T08:40:00.004+02:00

En Miguel

En Miguel es català, de naixement, de la Vall Hebron. Es del barça a morir i es baralla per l’equip amb els pocs clients del bar que encara li aguanten una conversa. Fa una mica de por, xulesc, bocamoll, agressiu, sempre amb una cervesa a tocar per aclarir-se la gola.

En Miguel ahir cridava, a l’hora del cafè. Ho fa sovint. Parlava de l’onze de setembre i del fàstic que li fa la senyera i la estelada. Deia que ell es del barça però que mai el veurem amb una bandera catalana a la mà, que la única bandera que hi ha es la vermella i groga, però més ample i amb un animaló al bell mig.

En Miguel es perillós, els altres cambrers més joves, catalans també, el justificaven dient que la gent es passa, que si som espanyols no entenen perquè tants escarafalls i polítiques discriminatòries amb el castellà. L’amo del bar, en López, veient-me arronsant el nas i a punt de l’incident públic em calmava dient que ell era gallec però que havia votat en Roca varies vegades. La resta de gent el cap cot i a lo seu. Només un homenot, un ex-porter de discoteca musculat, amb el cabell rapat al dos, contestava a en Miguel, en un català farcit de castellanismes, posant-lo al seu lloc i fent-lo callar. En Miguel fardava de haver entrat a Fuerza Nueva, del carrer València recordava, als disset anys. Informava a la audiència que allò del cas Papus si que va ser divertit –un escamot de la extrema dreta va enviar un paquet bomba a la redacció de la revista Papus i el pobre conserge va morir a resultes de la explosió, l’any 1977-. L’ex-porter de discoteca li contestava que ell quan anava a cagar sí que feia cada cop una "fuerza nueva".

En Miguel es del barça a morir. Dels boixos nois. Ahir era Onze de setembre i el barça va palmar davant de l’Hércules. Me’n alegro i espero que en Miguel pateixi de un bon mal de ventre tota la setmana.

La diada ja havia començat de forma vergonyant. Vull dir que les actituds com les d’en Miguel neixen de situacions de anormalitat. Sorgeixen del fet que no vivim una situació nacional normal, plena i per tant satisfactòria. En un país normal el Miguel no estaria tant desorientat sobre el que es pot dir i el que no, i no posaria en dubte els símbols ni que a la pàtria qui més qui menys se l’estima.

Dic tot això perquè últimament està de moda la qüestió de la fractura social, segons la qual els qui parlem de independència no tenim en compte que podem destruir la exemplar convivència de la que gaudim els catalans. La fractura ja hi és i només hi ha convivència perquè els catalans callem, i deixem fer. Em pregunto si som dignes dels màrtirs del 1714.

Els polítics, el públic i el poble

Ahir al matí els polítics, els representants del poble, els qui son al front de les nostres institucions polítiques, per retallades i buides que siguin, van anar a retre homenatge als caiguts en la defensa de les nostres llibertats. Varen anar a posar flors al monument del polític electe que, a resultes del seu càrrec, va defensar la muralla de Barcelona el dia de l’assalt franco-espanyol. Ho varen fer quasi de incògnit, amagats al darrera dels mossos, lluny del poble, a més de cent metres de les senyores a les quals demanaran el vot d’aquí a quatre dies; una mançana lluny dels nens que voldran petonejar per la foto de míting a partir de final de octubre; al darrera de unes tanques de seguretat exagerades i insultants que mantenien la gent, joves i vells, extra-murs.

El poder ben juntet. Amb els seus servidors televisius a prop. Fent declaracions i donant-se importància, caminant amb solemnitat, fent-se fotos. Uns quants amics, fidels, al seu costat, amb la promesa que si es porten bé aniran a les llistes electorals. Tots somrient.

TV3 va donar la noticia i jo no podia creure el que sentia. Les paraules són tant importants amics meus... la televisió nacional de Catalunya ens deia que les tanques eren per mantenir allunyat el públic. Com si allò fos un espectacle de titelles –ho és?-. No. De públic, pagat o de franc, hi ha als programes de televisió, als toros i al futbol. De les persones que es lleven al matí de la diada per anar al monument a Casanova a retre homenatge als seus morts se’n diu patriotes, o en tot cas se’n diu poble. Per tant el titular informatiu hauria de haver estat que els polítics fan la ofrena floral als màrtirs de l’Onze de setembre protegits del poble per tanques i forces de seguretat. Maco, oi?

Ho veieu com no anem bé? Els representants polítics, el dia de la festa nacional del país, han de sortir al carrer protegits del poble per la policia, com si això fos una dictadura africana. Als països normals les diades son una festa i els polítics fan un homenatge sincer i patriòtic, una mica en forma de espectacle de masses que també cal dir-ho, però només s’amaguen de la gent si tenen alguna cosa que amagar, de la qual avergonyir-se.

Tot això ho varen fer a l’hora de recordar al poble en armes, la milícia, la coronelia composta de estudiants, menestrals, burgesos i nobles catalans que en nombre de vuit mil cinc-cents varen rebutjar l’assalt de trenta mil gabatxos, del millor exèrcit del món a primers del segle XVIII, tornant-los a fotre de cul contra la bretxa de la muralla i forçant una rendició sense saqueig. Varen bescanviar les vides per la de la ciutat. Per això els comerços varen poder obrir el dia dotze de setembre, perquè els homes del poble es varen sacrificar en la defensa del seu honor, de la llibertat i les seves constitucions.

Jo no soc digne de ells, encara. Però es que els nostres polítics insulten la seva memòria atrevint-se a fer-los servir per seguir agafats a la mamella, per seguir tractant-nos de “públic”. Vergonya cavallers, vergonya si els tornem a votar aquests.

La Nòria

No vull allargar-me massa en el post, però es que per acabar-me de adobar la diada, el candidat amb més números per ser el President del meu país, en un exercici de populisme aberrant se’n va a un programa de la tele, d’aquests de putes i toreros a fer-se el simpàtic i a buscar el vot del Miguel amb qui començava el post. Aquí sí que hi havia públic i no poble i l’Artur es va trobar còmode en el massatge, en una televisió, Tele5, que va signar el manifest contra el català, Déu n’hi dó.

Us imagineu en Macià a la Nòria? En Pujol? Poseu-vos un moment les pinces al nas i contesteu-me: Us imagineu en Samaranch a la Nòria? Els vots son vots,i son tant sobirans els de Els matins de TV3 com els dels espectadors de La Nòria, això es cert. Però els polítics han de anar a buscar rèdits electorals pels platós de la televisió escombraria? Sembla que si, tot s'hi val, i si la audiencia està embrutida i enganxada a programes de mal gust, els hereus de Rafael de Casanova han de anar a explicar-hi el seu missatge. Fins aquí ha arribat la dignitat dels nostres polítics i representants. No es que no siguin dignes dels màrtirs del 1714, es que fan pena.

La burundanga

2010-09-06T09:41:00.004+02:00

Els diaris porten avui una noticia que us semblarà sorgida d’un àlbum d’en Tintin o d’una pel•lícula de l’Indiana Jones. Atenció companys! No és així! Resulta que els mossos segueixen el rastre d’una nova droga que ha aparegut sobtadament al nostre país. Es tracta de la burundanga. No és conya! Pel que he llegit està basada en una planta americana que conté el principi actiu de l’escopolamina, una droga potentíssima que es pren en pols o en forma líquida i que altera l’estat de consciència de la persona, provocant docilitat i pèrdua de memòria. La víctima no perd el coneixement però sí la voluntat i oblida tot el que ha passat des que ha pres la burundanga. A més a més, sembla que te una altra peculiaritat: malgrat el seu poderós efecte en el sistema nerviós, el seu rastre s’esvaeix de l’organisme en menys de 24 hores.

Quan he llegit la noticia he pensat que Déu n’hi do, sembla mentida les coses que s’inventen els dolents per portar a terme robatoris, estafes i violacions. I de sobte he començat a sentir una glopada de paranoia digne de La invasión de los ultracuerpos. Voleu dir que els mossos no han detectat alguns malfactors que han robat la burundanga dels dipòsits d’Aigües de Barcelona i la cosa se’ls ha anat de les mans? He començat a mirar tothom amb els ulls buits de voluntat, opacs, i ara em moc de forma automàtica, sense emocions ni gesticulacions, per tal que els altres no em reconeguin i no descobreixin que no estic afectat per la droga.

És cert que es fa difícil sobreviure a l’atac. He deixat de beure aigua, fins i tot la que venen al colmado del senyor Antonio, no fos cas que Font Vella també formés part del complot. Ara només prenc ratafia casolana i Seven Up per mantenir-me hidratat. Però... encara que comença a ser difícil mantenir la pantomima de fer veure que no estic afectat, us diré que val la pena. Ara tot fa sentit:

Les declaracions d’en Mas al diari Avui segons les quals el futur és el concert econòmic! Pobre noi... els efectes de la burundanga han alienat fins i tot l’etern candidat a Molt Honorable President de la gestoria, o bé és un dels que està en el secret i col•labora en l’operació amnestèsica...

Les enquestes de La Vanguardia ara les entenc. Donen per fet que els catalans votaran, més o menys, el mateix que fa vuit anys... com si entremig no hi hagués hagut la mofa de l’Estatut, el Constitucional i les mentides d’en ZP!!! Quant de temps fa que ens deuen administrar la droga? Ostres... tot un poble sobirà sota els efectes de la burundanga! Hi ha algun cartel sud-americà que ha d’haver guanyat molta pasta amb tot això!

La cosa no s’atura aquí. Els efectes de la burundanga afecten la memòria de forma selectiva... això ho aprofita el PSC per dir-nos que la fractura social vol dir que el cinturó roig no vol la independència, encobrint la veritable fractura que fa que la majoria de catalans no puguem viure normalment en el nostre idioma, o que els que volem la independència haguem d’empassar-nos els triomfs de la roja amb alegria i xerinola inclosa.

Els qui ens subministren la droga volen que oblidem el... ostres no ho recordo... Ai, sí! El 10-J! Recordeu-vos-en! Va ser aquell dia que vàrem sortir al carrer a exigir la nostra sobirania nacional, a recuperar la dignitat que els polítics catalans havien llençat a les escombraries! Va passar! Us ho juro!!!! Proveu de fer un esforç!!!

Aneu amb compte... han sofisticat la forma d’administració a nivells increïbles! Ara ens donaran burundanga en forma de futbol, visites del Papa, noves promeses del govern d’Espanya i fotos dels borbons petonejant catalanets! Com va dir aquell, al loro!

Catalans desperteu! Si ha sortit als diaris és que hi ha hagut una filtració! D’això n’estic segur! Aprofito per tant aquest bloc per tal d’adreçar-me als seus lectors, a fi i efecte de prevenir-vos i per tal de saber si encara queda algú que no hagi caigut sota els efectes de la droga, del gran teatre muntat per l’stablishment: “Aquí no ha passat res... una mica de burundanga i apa... a votar el de sempre!”

Els catalans de Catan

2010-08-23T12:18:00.000+02:00

Fa uns dies parlàvem de les misèries del món de la edició en català, de les forces tel•lúriques que dificulten l’accés a llibres fets per ser llegits gaudint, amb normalitat, en la nostra llengua. Denunciàvem aquesta patuleia de censors, opinadors i demés àrbitres de la moral i el bon gust literari que consideren que els adolescents han de llegir literatura o llibre de adoctrinament en la multiculturalitat i el bonisme, en comptes de aventures heroiques perquè tothom sap que son masclistes i violentes.

Us vaig prometre que parlaríem dels jocs. Com a concepte i com a realitat industrial i de mercat a casa nostra. Crec que val la pena fer-vos cinc cèntims del que he anat aprenent al llarg dels anys.

Els pilars de la saviesa dels productes mainstream

Una de les fantasies estúpides en les que vivim immersos els catalans es la de la exemplar convivència lingüística. Segons aquest tòtem de la transició, el fet que els catalanoparlants claudiquem davant de la inexistència de productes atractius de consum cultural en català se’n diu convivència exemplar. Ni cine, ni llibres de aventures, ni productes de televisió purament de lleure –gràcies a les polítiques suïcides de TV3 en el seu afany de adoctrinar els infants en comptes de distreure’ls- ni jocs. Collonut, oi?

Dins la indústria de la cultura popular existeixen quatre pilars de la saviesa que son els que fan que els referents culturals, els codis de comportament, fins i tot ideològics, funcionin com a patró i esdevinguin negoci. Perquè un producte, una idea, triomfi al pati de l’escola, als bars de la uni, i als grans magatzems ha de ser el resultant de la suma de una presència identificable en imatges –cine o sèrie de televisió-, continguts editorials –en forma de novel•la, de revista o de còmic-, presència i interacció a la xarxa –en forma de fòrums, blocs, i gestió eficaç de la comunitat de fans-, i la possibilitat de interacció social de caràcter lúdic –sigui amb canviant cromos, jugant on-line o mitjançant un joc presencial. Aquestes son les eines sobre les que es construeixen els fenòmens culturals de masses per la gent jove, les icones que marquen la forma de divertir-se, de entendre el món, de construir les bases morals i, fins i tot, l’imaginari de les aspiracions vitals dels nostres xavals.

Les coses no funcionen perquè si. Si al darrera de un producte editorial o audiovisual no hi ha una bona definició de la història, dels personatges, de l’argument, no funciona. Si hi ha dirigisme i manca de llibertat a la xarxa la iniciativa fracassa. Si el joc es dolent, car o no s’ajusta a la edat la cosa pot acabar en desastre.

Em preguntareu de què us parlo oi? Doncs de Batman, Marvel, Pokémon, Harry Potter, de Yu Gi Óh, Star Wars, Bola de Drac, Tortugues ninja, Dungeons and Dragons, Màgic, Senyor dels Anells o dels Simpsons. Conceptes i productes que, potser no tots tenen una presencia forta a tots els aspectes explicats abans, però que constitueixen la font de continguts on van a beure, o ja han begut, les noves generacions de catalans. I el català... no toca pilota, significativament, en cap de aquests productes... i el que es més fotut: de vegades podria.

Hem de dir que a Catalunya es fan referents culturals propis, i de masses. El número 1 es el futbol, el barça més ben dit. Malauradament sembla que la actual directiva vol que torni a ser un club espanyol de futbol, sota el mantell protector de aquesta pretesa unitat cultural catalana, segons la qual ens hem de fer els simpàtics perquè hi ha seguidors espanyols del barça que els ofèn la mostra unívoca de catalanitat militant que seria la presentació del president de l’entitat només en català. Un altre referent de masses son Les Tres Bessones, un èxit multinacional del bon rollo, la no violència, l’adoctrinament tou en el bonisme, la correcció política per a pares angoixats amb el canvi climàtic i fans de la multiculturalitat de arrel cristiana. Vale... jo ho hem fet... no resulta estrany que al món hi hagi centenars de milers de pares que comprin productes i continguts de caràcter blanc i amable als seus fills impúbers. Tampoc es casualitat que les Tres bessones siguin un producte parit a Barcelona, capital del món mundial dels complexes de culpabilitat eurocèntrics, far d’occident en la defensa de la venda als indefensos menors de edat de un món sense competitivitat, sense enemics, sense violència, sense diferències, sense frustracions... podem estar orgullosos de les bones intencions dels guionistes i de la pasta que han guanyat a base de vendre merchandise als pares de les criatures... però a la mainada no li fem cap favor i a la que poden agafen al mando a distància i es posen Bob Esponja que es el que mola al pati del cole.

Una llengua sense productes per adolescents

I tot això què té a veure amb els jocs? I amb el català? Tot.

La canalla i els adolescents catalans no s’esveren de no tenir pelis o diaris en català, i que el seu idioma no serveixi per parlar al congrés de l’estat. Quan comencen a arrossegar la seva catalanitat pel món dels adults ja fa molts d’anys que varen rebre la primera hòstia... potser sí que els llibres recomanats a l’escola i comprats a Abacus eren en català, i en Teo “desembolica cabdells i tafaneja amb delí de l’eixida estant”, però Spiderman no parla català, Gollum va a la recerca de mi tesssoro i el 99% dels jocs de taula i de ordinador son en castellà, o angles. Benvinguts al món catalanets!

El doblatge de l’audiovisual mainstream al català, potser sí que és un afer polític que implica TV3 i els botiflers tipus Balañá –per cert, si no hi ha pasta per finançar una xarxa pública de sales de cinema en català el que podríem fer es com als Estats Units: prohibir el doblatge i a cagar a la via, o follem tots o fotem la puta al riu-, però que hi hagi còmics, llibres i jocs traduïts al català es responsabilitat de empreses com Planeta, Panini, Norma còmics, Glenat, Diset, Borras-Plana, Mattel o Hasbro. Companyies de obediència i accionariat català, o multinacionals amb seu a Barcelona o València –poso a Hasbro dins l’equació perquè a donat mostres més que constatables de intentar normalitzar al català els seus productes, fins el punt de rebre denuncies blaveres en contra del seu Trivial de Catalunya-. Aquestes empreses no foten gairebé res en favor de la llengua. I el que es més dolorós, tenen arguments racionals per no fer-ho.

Perquè no es fan edicions al català dels productes de cultura popular adolescent?

La primera raó es la rendibilitat. Aquesta indústria funciona posant al mercat un nombre de novetats pagat per l’èxit comercial de tres o quatre, entre desenes, que paguen les altres edicions. Per cada producte es paguen uns mínims, i uns drets, o bé es compra la edició complerta localitzada en un idioma si el japonès o l’americà de torn es reserva la producció. Son operacions que tenen el seu risc, i les xifres ens diuen que els catalans compren, aproximadament entre el vint i el trenta per cent de la edició en castellà. Una edició en català del producte, que funcionés comercialment, no necessariament fa caure la venda del castellà de una forma tant dràstica, substituint-ne un per l’altre... de fet el global de dues edicions ven més que una de sola en castellà, però no sempre es així, i les empreses son això: empreses, ni fan política ni salven pàtries. No sembla assenyat econòmicament posar en perill el compte de explotació de un producte dues vegades, una per idioma.

La segona raó, la més determinant, es la manca de complicitat de premsa, educadors, classe política i botiguers. Quan alguna d’aquestes empreses dona la cara i arrisca amb un producte en català creieu que algú se’n fa ressò? Penseu que els compradors catalans de les xarxes de distribució de joguines i llibres es llencen al buit i en demanen pels seus establiments? Creieu que TV3 en parla? Les escoles afegeixen el producte a les seves biblioteques o ludoteques? No em feu riure... Si un empresari es juga els quartos editant cultura popular en català ningú no li fot cas.

Quan alguna de les empreses de les que us parlava, supera els seus neguits econòmics i les pors al què diran els grans clients espanyols de les ganes de marcar paquet catalàunic que els agafa, la resposta de la societat, dels mitjans de comunicació i dels forjadors de opinió es nul•la, inexistent, comuniquen... bip... bip... bip. Curiosament, els únics compradors que faran un forat als seus centres catalans per oferir el producte son els de Madrid... els quals amb la por al cos de ser mal vistos no els ve de demanar producte en català per campanya de Nadal –de fet com que si els hi surt dels pebrots te’l poden retornar quan els vingui de gust... aquí paz y después gloria-. No entraré en detall pel que fa referència als llibres i els còmics, centrem-nos en els jocs.

Els jocs de taula en català

Quan més pacífica, pròspera i culte és una societat més juga. Les societats que consideren els jocs com a “coses de nens” son poc evolucionades, poc democràtiques i tenen uns rols socials rígids i fortament dogmàtics. El mercat de jocs de societat a casa nostra es prou desenvolupat, però antiquat. Estem força lluny del consum de jocs de taula que tenen a Alemanya, Holanda, França o els països escandinaus... més o menys som a l’alçada de Itàlia i una mica per sobre de Portugal... com sempre. Encara regalem jocs a les criatures, ho fem per Nadal, no juguem amb ells i els productes son autèntics dinosaures tipus Monopoly o Trivial. Dels jocs familiars alemanys de última generació que han trencat tots els motllos con Carcassonne o Los colonos de Catan encara en comprem poquets.

Em direu que es normal... que a Catalunya fa bon temps i preferim anar a fer l’aperitiu i sortir perquè som meditarranis i vivim al carrer mentre que els finesos es suïciden i juguen a jocs tancats a casa perquè sempre es de nit... Si, ja... Un altre fantasia absurda d’aquestes que tant ens agraden als catalans com la de la exemplar convivència lingüística. Ens hem cregut la nostra pròpia propaganda dels jocs del 92, segons la qual vivim en el país de les tres bessones i la qualitat de vida es mesura en tant en quant t’omplis el pap de patates braves i canyes de cervesa Moritz. Doncs no. Es venen pocs jocs familiars en relació a Noruega, però es venen proporcionalment una brutalitat més de jocs de consola que a Alemanya, malgrat el sol espatarrant que diuen que gaudim al carrer... quan la veritat es que pares i mares som a la feina en comptes de jugant amb la canalla i per això els canguritzem a base de X-boxes i cursets de angles.

Els gestors culturals i els polítics tampoc ajuden. Tot el que faci ferum de ser negoci o de tenir interès per la gent jove que no serveixi a l’adoctrinament en la multiculturalitat políticament correcte no pot ser protegida per les institucions. En cultura, els quartos dels contribuents han de fer-se servir per fer teatre experimental, conferències sobre jocs ètnics de l’Africa subsahariana, la producció de series de televisió meravellosament correctes com Els Gaudins –busqueu-ho a internet i us pixareu de riure- o a recuperar la part de la memòria històrica que afavoreixi la imatge del meu partit –rollo Saura-. Per la banda de la administració cultura ha de ser sinònim de avorriment, digueu-me tonto però jo no se perquè.

Dins d’aquest context absurd i que desaconsella qualsevol acció empresarial en la direcció de normalitzar el català hi ha uns editors de jocs que encara creuen que la autoestima dels catalanets que pugen mereix alguna mena de esforç per part seva.

Es tracta de una multinacional de butxaca brasiloportugusacatalanamericana que fa jocs propis i distribueix els dels altres. Estant una mica sonats, perquè els dos títols propis que han fet son un wargame sobre la guerra civil i un de familiar sobre els castellers –com veieu dos conceptes de “cultura popular” en els quals els catalans som experts-, però resulta que les vendes dels altres productes del seu catàleg donen, de tant en quant, prou oxigen per fer alguna cosa pel país. Em diuen que, aquests pajarus de Devir, han decidit posar en el mercat la nova edició de Els colons de Catan íntegrament en català i abans que en de fer-ho en castellà. Pensen fer una roda de premsa i una presentació a la Pedrera el dia setze de setembre... ja veure’m si algú els fa cas, però jo ho dubto.
Veieu? Malgrat no tenir complicitats –ni subvencions el qual els honora especialment-, encara hi ha gent que creu que els jocs valen la pena, i que és important que les famílies, plegades, ho puguin fer en català. Aquests tios s’hauran begut l’enteniment, però per a mi ja son, per sempre, Els catalans de Catan.

Carta als meus amics socialistes

2010-08-02T13:24:00.005+02:00

La decisió del conseller Castells, esperada i desitjada per molta gent, ha obert la caixa de Pandora. Potser sí, o potser no. Jo m’estimo el país i crec que si no reaccionem acabarem diluïts, convertits en una excepció dins l’Espanya de sempre, una minoria similar als 5.000 tàrtars musulmans que encara viuen al nord de Polònia malgrat les atzagaiades de la història. Per això qualsevol pas individual o col•lectiu en la direcció de marcar diferències amb la tesi de la uniformitat espanyola, que representa el PSOE més que ningú, la rebo amb molta alegria. Tinc por, però, que aquesta lectura optimista vingui determinada pel fet que el conseller diu el que jo vull sentir, no tinc ni idea del que pensareu els meus amics socialistes... ni quines conseqüències tindrà a la pràctica.

Jo no en sóc de sociata, prou que ho sabeu. No ho he estat mai. Els meus amics de tota la vida que ho sou, o que històricament els voteu, sou com jo en quasi tot, ens hem educat pràcticament de la mateixa manera, veiem el món de una forma molt similar, però ens separen tres o quatre coses.

La qüestió de la redistribució de la riquesa, dels impostos, dels acomiadaments més o menys cars, en definitiva... les coses que fan referència a la intervenció de l’estat en la vida econòmica em separen de vosaltres. Sí. Es veritat. Soc un liberal convençut. No crec que el mercat ho pugui regular tot, i defenso que els polítics són l’últim baluard de defensa –haurien de ser, vaja, a casa nostra no és així i els polítics juguen a favor dels dolents- de l’interès general enfront dels particulars i dels lobbies. Per això els ciutadans triem uns representants que vetllin per la cohesió social, la qual cosa també vol dir que nosaltres els electors els hem de vigilar per tal que no es desviïn perseguint interessos privats o de grup. Es l’essència del liberalisme, i la democràcia representativa forma part del seu ADN.

Això no vol dir, al meu entendre i ja ho sabeu, que els governs hagin de posar les grapes dins del món empresarial subvencionant uns i no uns altres, o legislant en favor d’un sector econòmic o un altre, si més no trobo que és abonament per a la corrupció; tampoc vol dir que la legislació laboral empari uns drets dels treballadors de tal manera que els empresaris dubtin de la conveniència de crear llocs de treball estables. Es veritat... aquestes són coses que em separen de vosaltres, però em separarien igualment si fóssim independents d’Espanya, aquesta no és la discussió hores d’ara, no?

La qüestió nacional la veiem bàsicament igual. Som una nació. Les diferències rauen en la confiança que teniu, o teníeu, en el fet que, a Espanya, la “gent d’esquerres” ens respecta com a tal. Jo no ho creia i els anys, entenc, i l’experiència han acabat per demostrar que jo tenia raó. És fotut assimilar que has estat equivocat trenta anys, jo ho he fet en moltes altres coses... no veig per què no podeu fer-ho vosaltres també. Ho fareu. Costarà. Però ho fareu. Quants socialistes o progres espanyols han dit alguna cosa en defensa dels catalans, de Catalunya, les últimes setmanes? On són els vostres amics de la pell de brau ara? Molt copet a l’esquena i molt insistir en què la culpa és del PP... que no tot Espanya és així. Encara cola? Encara després de sentir i llegir en Bono, en Gonzàlez o la Chacón? Els socialistes de tota la vida podeu estar errats, però no sou imbècils, no?

Hi ha també un grapat de coses puntuals que veiem de forma diferent. A mi m’agrada la platja i a molts de vosaltres la muntanya; a mi Coppola i a vosaltres Fellini; a mi Disney i a vosaltres us posa més el rollo Kóniec; soc fan dels Beatles i no tant dels Stones. Prefereixo el folk que el jazz que tant us fa flipar. En Llach és com és però m’agrada més que el vostre Serrat. Pel que fa a gustos va haver-hi un temps que només coincidíem en el Barça, i no sempre.

Dic tot això per fer evident que les coses que ens separen ideològicament no tenen res a veure amb el grau d’amor al país. En això no us guanyo. Heu fet moltíssim perquè Catalunya fos un país integrador. Haig de reconèixer que molt més que jo, que encara responc en castellà als nouvinguts per no perdre el temps. El PSC ha estat cabdal en la catalanització del cinturó i és trist que el tacticisme electoral us pugui portar a un neolerrouxisme de perfil Chacón si el socialisme català –ni tant sols dic catalanista- no ho impedeix. Cal que us pregunteu si socialisme i sobiranisme són veritablement antagònics. No poden conviure dins del PSC? Què votareu els que hagueu vist la llum i que el federalisme amb Espanya és una entelèquia? Mai no votareu CiU! ERC? Als hippies dels neocomunistes? No puc dir-vos que voteu en Laporta! I quan us dic que Reagrupament és transversal em contesteu que el que jo soc és un carlí! Què fareu companys? No passarà res? En què quedarà el pas que han donat Castells, Mascarell, Bohigas...?

Avui sí que no tinc resposta a les preguntes que em faig. No puc contestar-les perquè, per molt que ho intento, no em puc posar dins la vostra pell. El que intueixo és que les coses es mouen, que canvien... espero que no us quedeu orfes aquesta tardor i pugueu votar conforme la vostra ideologia –equivocada no cal dir-ho, hahaha- però que ho pugueu fer en clau de dignitat nacional. La caixa de Pandora acaba d’obrir-se al carrer Nicaragua... I ara què fareu?

Toros i altres tradicions hispàniques

2010-07-29T12:15:00.004+02:00

Quina una s’està muntant al voltant de la prohibició dels toros a casa nostra! Els ciutadans tornem a assistir a una comèdia política amanida de declaracions esquizoides que dilueixen una iniciativa popular benintencionada i la converteixen en una arma per destruir la discussió civilitzada i fer aflorar els pitjors sentiments dels uns i els altres.

Mireu, jo no me’n amago de tenir un passat. De petitet, segons la meva avia, tenia els mateixos gustos que les vaques. M’agradaven els toros. Els veia a la tele i al•lucinava amb el posat de Santiago Martín, el Viti, quan doblegava la espasa contra el burladero –en un ritual acte de superstició- abans de entrar a matar. Vibrava amb les faenes de un rejoneador portuguès, del qual he oblidat el nom, i flipava que el tio anés vestit com un cavaller del segle XVIII –"a la portuguesa" deien els locutors-.

Aquesta afició es va anar esvaint. Només he anat a una corrida en tota la meva vida. Jo era petit, i la família va decidir anar a veure una novellada a la plaça estable més antiga de Catalunya: Olot. La meva família es filla de la muy leal villa i capital de la Garrotxa. Per això als meus gens hi tenen tirada tant les carlinades garrotxines com la lliberal tradició olotina dels toros –als senyors de pagès mai no els va agradar aquesta tradició forastera i chabacana, era una cosa “de ciutat”-. La tarda de toros aquella va ser un desastre, la inexperiència dels toreros va convertir el sacrifici de cada una de les bèsties en un bany de sang, adobat pels seus crits desesperats durant la agonia. Tot plegat horrorós.

Jo no soc doncs un animalista, i durant anys i panys he utilitzat els arguments dels taurins per defensar la tradició a casa nostra de les corrides. Fins i tot em vaig sentir temptat de anar a veure en directe en José Tomás en la seva reaparició. Potser era una barreja de ganes de portar la contrària i de fàstic per les moralines i les prohibicions. Malgrat tot, jo ahir hagués votat per la prohibició de les curses de braus al Parlament. Principalment perquè estic segur que es correspon al sentiment majoritari a Catalunya i perquè em sembla estúpid mantenir una cosa que ofèn a tanta gent: la conversió de la mort en un espectacle.

Al darrera de la votació, però, hi ha moltes altres coses. Tots ho sabem. No es parla de tauromàquia, es parla de identitats nacionals. Els catalanistes amb un vot acosseguien fer-se els simpàtics a l'extranger, tocar els ous als espanyolistes i salvar uns animals, que sempre es popular. Per altre banda, fixeu-vos –i no oblideu- la vergonya de uns diputats del PSC que prefereixen votar contra la prohibició i mantenir un bon cartell electoral dins el PSOE –no els hi cal fer-ho davant la ciutadania-, o es que ara resulta que la festa dels toros es progressista? Tingueu sempre més present el nou caramel enverinat que el PP i el President de la Generalitat ens volen fer empassar: la prohibició va contra les llibertats! Quina barra... Aquí no es prohibeix que la gent vagi a Saragossa a veure toros, no els multarem ni denunciarem, el que no es pot fer es venir aquí a matar bèsties per diversió.

El debat guapo, que hagués estat el cultural, també ha quedat esvaït. Ara ja ha quedat presoner del PP que es vol convertir en pal•ladi de les tradicions culturals comunes a la pell de brau. Diuen de canviar lleis i de portar-ho al constitucional.

Jo els diria als nacionalistes espanyols que no facin arqueologia dels costums comuns entre els pobles de Espanya perquè al capdamunt de tots hi ha les guerres civils. Per il•lustrar la comunió de aquests dos bens culturals tant propis dels ibers que son les guerres fratricides i els toros us transcric un passatge de l’imprescindible llibre de Juan Eslava Galán –un dels pocs republicans federalistes espanyols que conec personalment- Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie.. Val a dir, siguem justos, que la barbàrie que descriu la duen a terme uns “nacionals”, però el llibre també està ple de animalades fetes pels “republicans”. Prego a les criatures i als animes-sensibles que no segueixin llegint, que el text és força dur.

(...) tras la entrada de los nacionales en Ronda llevaron a las afueras a tres presos para fusilarlos, pero antes les ordenaron cavar su propia fosa. Uno de ellos, Emilio Mares, hijo de un alcalde republicano, se encaró con sus verdugos: “A mí me podréis matar y me vais a matar –les dijo-. Pero a mí no me toreáis.”
Marías le escuchó la historia a un famoso escritor que se jactaba de haber participado en el asesinato: “Le tomamos la palabra y lo toreamos, literalmente. Lo lidiamos. “¿Con que no, eh? (le dijo el malagueño). Tú te vas a enterar.” Y cogió la camioneta, se volvió para la ciudad y en menos de media hora estaba de regreso alcampo con los trastos. Allí mismo lo banderilleamos, lo picamos un poquito desde el techo de la camioneta haciéndole pasadas lentas y luego fue su paisano el que se encargó del estoque. Un tipo atravesado, muy cabrón, y se vio que tenía algo de práctica, le entró a matar, la primera hasta el fondo, cruzada en el corazón. Yo le puse sólo un par de banderillas cortas, en lo alto de la espalda. Vaya si se enteró el tal Emilio Mares. A los otros dos los tuvimos de público y los obligamos a gritar olés. No los fusilamos hasta rematar la faena, en premio por haber cavado. Así pudieron ver de lo que se habían librado. El malagueño se empeñó en cobrarse una oreja”.

Una salvatjada, no? Després de llegir-lo, ja fa uns anys, se’m van esvair totes les tonteries protaurines del cap i de cop, ho vaig haver de rellegir varies vegades... aquest es el patiment que reben els toros a la plaça, només si hom se’l imagina a la seva pròpia carn –i la narració de Eslava ho aconsegueix- podrem entendre-ho. Dit això, i vist com les gasten PP i PSOE, només demano que el Parlament de Catalunya no se li acudeixi prohibir les guerres... no fos cas que els espanyols decidissin recórrer al seu constitucional particular.

Toy Story en castellà? Penitenciagite!

2010-07-27T11:12:00.005+02:00

Ahir vaig anar a veure Toy Story 3. Al bell mig del debat sobre la distribució de còpies en català o en castellà d’aquesta pel•lícula em trobava immers, de nou, en un estat d’esquizofrènia friki sense saber què havia de fer. Fart de no poder gaudir del mundial de futbol per culpa de no tenir selecció pròpia, d’estar condemnat a llegir el diari Avui i a veure el 3/24 , tant si com no, si vull estar informat en el meu idioma i d’haver de fer esforços titànics de dignitat i sacrificis lingüístics per sobreviure, era el meu sant i vaig pecar: vaig anar a veure-la en castellà. Penitenciagite Savalls!

La qüestió de la llengua en la conformació d’uns referents culturals populars, l’ús polític de la llengua dels herois de la infantesa i l’adolescència constitueix una de les parts més importants de l’orquestrat genocidi cultural al qual es veu sotmès el català. Tot plegat no té res de subtil, és un fenomen que ve determinat per les circumstàncies de mercat, pels mínims garantits a pagar per les llicències segons la llengua, pel nombre de còpies a distribuir i els riscos de segmentació de les audiències potencials dels cinemes i, en el cas editorial, pels tiratges mínims a produir dels llibres, els còmics, els jocs i de la seva rendibilitat. Porto més de vint anys dedicant-me a la traducció i edició de productes de consum cultural destinats a joves, i no tant joves, i crec de justícia intentar explicar-vos, si no us sap greu, que la dissortada realitat del català en aquest àmbit té causes diverses i el culpable no sempre és a Madrid.

El cinema
Vaig aprendre a estimar el cinema als cines Rialto i Spring, en sessions dobles de cap de setmana, i a Sesión de tarde. La meva generació va construir els seus mites cinematogràfics, heroics, en castellà. D’això fa quaranta anys! Groucho deia “la parte contratante de la primera parte”, John Wayne “y el bar está cerrado”, Rutger Hauer "He visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir” y Marlon Brando "Entiendo. Tu paraíso era América. Tenías tu negocio, la vida te iba bien, la policía velaba tu sueño con la ley, y no me necesitabas. Pero ahora vienes a mí a decir: ‘Don Corleone, pido justicia’. Y pides sin ningún respeto. No como un amigo. Ni siquiera me llamas Padrino. En cambio, vienes a mi casa, el día de la boda de mi hija a pedirme que mate por... dinero”. Els meus fills tampoc se’n lliuren, Buzz Lightyear diu “hasta el infinito y más allá”, i Gandalf “¡huid insensatos!". Som un poble capat, també en això. .

No vull entrar en el debat, que només conec mitjançant la premsa i els polítics, de la distribució de còpies en català o castellà de les pelis de la indústria nord-americana. Vull dir que no puc dir-vos si els distribuïdors tenen més o menys raó quan expliquen els seus números i rendibilitats, de fet se me’n refoten perquè és evident que al darrera hi ha intencionalitat política. El que sí que us diré és que considero que és un tema cabdal, que afecta l’autoestima dels catalans i que cal resoldre. Urgentment.
Els governs que legislen a cops de quotes i prohibicions específiques em provoquen urticària. Si els partits catalans volen que el català jugui a primera divisió haurien de començar per obligar l’estat a fer ús del català a les Corts, i si no... no hi ha pressupostos –collons!-, o dir-li al Rei que potser ja és hora que la web de la Casa Real, que també paguem els catalans, pogués llegir-se en català i no només en castellà i anglès. En comptes de fer això legislen cara a la galeria putejant als Balañá i ens expliquen sotto voce que aquesta família finança els ciutadans de l’Albert Ribera –ben mirat, tampoc m’estranya-. Quanta hipocresia! Per tant, ja m’explicaran com acaba el tema de les pelis però em nego a adoptar postures heroiques de boicot fins que em cregui que els nostres representants tot això del català s’ho creuen de debò.

Soc més partidari de la claredat de les lleis, i de les constitucions, curtes i directes. Com els americans, que prohibeixen el doblatge a l’anglès de les produccions estrangeres, blindant així els seu mercat intern de merchandise –els productes de consum derivats dels referents culturals tipus Star Wars o Marvel-. Si els altres generadors de llicències per públic jove que hi ha al món, els japonesos –Pokémon, Naruto, Yu Gi Óh, Bola de Drac-, volen construir un mercat als Estats Units per a les seves figuretes i cartes han de produir les pelis cedint els drets a una major americana.

De fet, però, la meva experiència no rau en el món de l’audiovisual, sinó en el dels còmics, la novel•la de gènere. Us en faig cinc cèntims.

Còmics i novel•la de gènere

Fa un grapat d’anys, en Miquel Giménez em va fer una entrevista a la COM a resultes del Saló del Còmic. Amb la seva bonhomia habitual, en un escenari preparat perquè la industria puguem mirar-nos el melic, em va preguntar que com ho veia tot això. Fora de guió vaig contestar-li, més o menys, que el negoci bé, gràcies, però que en tant que nou públic la novel•la d’aventures i el còmic estaven condemnades a mort, i en català probablement abans de néixer. Pobre Giménez! Quina cara em va posar la criatura...

El pervers vici de llegir aventures, sigui textos o adobats amb dibuix, és majoritàriament masculí. Igual que els jocs. No ho dic jo, ho diu el mercat. Estic absolutament convençut que els processos de foment de la lectura que porten a terme les escoles són unívocament femenins, i el que dic es pot veure en qualsevol estadística que ens parli de quin sexe conforma majoritàriament el públic lector a casa nostra, sobretot en ficció: les dones. Les decisions que es prenen a l’hora de triar les lectures recomanades durant l’adolescència pel departament d’ensenyament està destruint desenes de futurs lectors masculins cada dia. Que quedi clar que no estic dient que les nenes no tinguin esperit crític a l'adolescència, el que estic dient és que els nens reclamen uns tipus de continguts que ara per ara estan censurats, foragitats, del llibre recomanat a les escoles.

Mestres i educadors presoners de la correcció política del dogmatisme marxista més retrògrad i mancat d’imaginació que s’entesten en recomanar a xavals de tretze anys llibres del pal On és l’Ahmed? en comptes de recomanar La mà del Rei, la primera part de la indispensable sèrie de novel•les de fantasia de George R. Martin Canción de Hielo y fuego. Els editors en català d’aquestes novel•les han abandonat el projecte, els números no els hi sortien. Varen creure que si ells es van enamorar de la lectura gràcies a Verne, Salgari, Dumas i (perquè no dir-ho?) Sven Hassel, la generació dels seus fills tenien dret a llegir novel•les de aventures i en català. És el que volen els xavals! I volen texts moderns, d’autors contemporanis que construeixin un món de fantasia coherent amb el que els agrada. Doncs no! Els nostres nanos estan condemnats a passar del llibre recomanat per a criatures –gran, gran Sorribas i el seu Zoo d’en Pitus!- a llegir novel•les políticament correctes pensades per a públic adolescent –quin fàstic, com si fossin tontos- per part d’autors ignots i enxufats... Llibres que tindran molta emotivitat, molt missatge transversal, seran molt sostenibles i els protagonistes ho reciclaran tot, i les nenes potser trobaran altres virtuts en aquest tipus de literatura -no ho dubto-... però no hi ha ni un heroi, ni morts, ni sang, ni fetge, ni traïció, ni revenja, i per descomptat... ni honor. I el nen que li agrada llegir i juga malament a futbol –el prototip de friki que esdevindrà, amb els anys, líder d’opinió per dominar l’àmbit de la lectura- se’n va a una llibreria i es compra l’Spiderman o la Dragonlance, en castellà. Gràcies, Departament d’ensenyament!

La transició com a lector que es produeix durant l’adolescència és vital. Però el panorama editorial en català és orfe de tot allò que agrada als nens. Algun idiota pretén que els nanos passin d’en Teo a Faulkner, d’Astérix a Joyce, de Sorribas a Borges, obviant deu anys, pel cap baix, d’entrenament. Probablement per això, el públic masculí tendeix cada cop més a refugiar-se en la no-ficció, aquest espai de caire més científic encara no ha resultat emasculat per les tisores de pacifistes de saló, feministes del 68, ex-banderes-roges i altres hippies impresentables. I, per si no en tenien prou amb el contingut dels llibres ara estant dinamitant el de TV3, prohibint la violència a les series d’animació infantil, programant rollo multy-culty i Les tres bessones –Bola de Drac és impensable avui en dia a la seva programació- i empenyent els nostres infants al consum de series d’animació en castellà a Antena 3, Televisió Espanyola o als canals digitals... Molt bé macos! Zero a dos a favor dels dolents!

Lo fotut de tot això, és que la majoria de les editorials d’aquest sector són d’obediència catalana! Norma, Devir, Planeta, Panini, Glenat... editen en castellà, i només de tant en tant en català. Perquè? Números canten! La majoria dels títols amb prou feines arriben als mínims de rendibilitat en castellà, si els escapces un 25 o un 30 per cent del mercat, tururut. No és només que les vendes en català no justifiquin la seva edició, és que moltes vegades també es posa en perill la versió en castellà.

La solució dels polítics seria subvencionar... Ja us dic ara que aquesta no és la solució. Les subvencions provoquen clientelisme, joc brut, amiguisme i corrupció. Potser fer polítiques que afavorissin el sector d’una manera genèrica, campanyes de sensibilització, canvis en les lectures recomanades a l’escola, ajuts amb l’IVA... però coses que ajudessin tothom, que no haguem d’esperar que un grup editorial proper al conseller de torn rebi una morterada de pasta per editar còmics i novel•la de gènere en català i de pas enfonsi les empreses que ja existeixen ara i que fan el que poden. Cal fer alguna cosa, però espero que el govern no ho faci d'esquenes a la indústria, com fa sempre.

Buf... m’estic allargant massa i em falta parlar dels jocs... que és el que més m’agrada... sabeu què? Ho deixo per un altre post... És massa llarg d’explicar ara i el perill molt més gran. Perquè en el món dels jocs alguns enemics –els multy-culty correctes també hi sortiran- són els mateixos, però n’’hi ha un de molt més poderós que el castellà: l’anglès.

Converses d'estiu

2010-07-24T20:09:00.006+02:00

He tornat de la setmaneta de vacances i resulta que la cosa de la política no ha parat de donar salts, provocar estirabots, escenificar xocs de trens, i de fer el dragonkhan. Alguna cosa es deu moure digui el que digui l’enquesta teledirigida d’El Periódico.

Que jo recordi hi ha hagut la presentació de la Solidaritat Catalana d’en Laporta; el Museu d’Història de Catalunya ha demanat la pancarta perquè serà un tresor nacional d’aquí uns anys; els partits catalans varen marcar paquet propi a Madrid oblidant el mandat del poble; el PSC ens va recordar que el PSOE és pel davant de Catalunya; Tura, Castells, Nadal i Maragall han remugat sense ensenyar massa les dents; en ZP ha passat de l’”objetivo cumplido” al “ui, ui, ui, però si jo us estimo molt”; CiU i ERC han passat d’apropar-se a una candidatura transversal no fos cas que perdessin la mamella; Montilla ha anat a Madrid a fer de super-heroi, a renyar el govern i a demostrar la seva “audàcia”; en Joan Ferran del PSC va fer unes declaracions dient que “abans socialistes que catalans” i que els polítics socialistes han de fer el que diu “la direcció”, que semblaven tretes d’un discurs de Lenin, una circular als grups d’asalt de Rohm o les memòries de Bèria; el Tribunal de la Haia fa detonar els preceptes profilàctics espanyols anti-independència i la premsa i els polítics vinga a aclarir que això no té res a veure amb Catalunya, no està malament per a una setmana de juliol, no?

Aquests dies de sol i platja he pogut revisar amb una mica de distància els arguments que fan servir els qui intenten avortar les passes cap a la independència que hem començat a donar. Bàsicament són dues tàctiques complementàries.

La primera és negar l’evidència. Aquí no passa res. La gent vol federalisme. CiU ho té guanyat. Els espanyols trobaran la forma de satisfer-nos fent-li un dribling al constitucional. El que importa és fer un govern d’esquerres i aturar la dreta. Els independentistes varen apropiar-se de la manifestació però són quatre i mal avinguts. No us penséssiu que aquests arguments vinguin de Madrid, de l’estat... No. Vénen d’aquí. Són dissenyats pels caps de campanya dels partits autonomistes i amplificats ara per La Vanguardia, ara pel Periódico. Pim, Pam. Us ho dic de debò... sort que vaig anar a la manifestació! Si no, diria que érem 60.000 i que uns grups de violents professionals de les manifes varen tergiversar la voluntat majoritària que era la defensa de l’estatut.

Aquesta tàctica dóna, malauradament, els seus fruits. Anar de vacances també significa canviar per uns dies de tertulians. Deixar enrere aquelles persones amb qui tens contacte regular i trobar-te altres amics que fa temps que no veus... i que no beuen la informació de la mateixa font que tu. Ostres! Em vaig quedar astorat del mal que fa la premsa i els seus clixés! Us parlo de gent compromesa amb el país, eh? No us penseu que sopo amb qualsevol indocumentat! Però el cert és que la gent encara no s’ho creu! No veu el que està passant! Ni de bon tros! Potser caldrà que sortim més a parlar amb tothom i deixem d’agradar-nos tots tant dins del món virtual d’Internet... la cosa està verda encara per a molta gent, gràcies a l’anestèsia que genera el sistema.

Com podem fer-hi front? Parlant amb la gent, amb els amics, la família, als bars... Deixant clar que no votarem més partits autonomistes, que la cosa va de veres. Militant, militant on sigui però militant. Donant-nos d’alta al Cercle Català de Negocis. Repartint pamflets. Donant pasta per a la campanya. Tornant al carrer. I, sobretot, no deixant-nos trepitjar en les converses, documentar-nos i fent despertar a la bona gent. És possible. Jo ho provo de fer i resulta difícil, però és possible.

La segona tàctica, perillosíssima, és la de la fractura nacional. Tot el tema de la Roja ha estat instrumentalitzat de forma barroera, i us diré que hem sigut una colla d’imbècils perquè ens hem deixat fer un gol. Amb la nostra desafecció esportiva hem donat minuts de glòria als fatxes de la plaça Artós i als fills de la immigració que volen diferenciar-se dels nou-nou-vinguts a crits de “yo soy español, español, español”... I nosaltres, catalanets sense equip però amb una cultura futbolera ancestral, al bell mig del sarau, recolzant Holanda i patint pel Xavi i els seus col•legues... quanta esquizofrènia oi?

El cert és que el triomf de la Roja i la Cale Borroka posterior dels violents de sempre han provocat un fenomen pèrfid, una trampa en la qual tots els opinadors catalans han caigut de peus... que si l’audiència de TV... que si les banderes... En aquest procés encara ningú no ha comparat l’audiència de la final de la Copa del Món amb l’audiència de la de l’any 2006! Tanta diferència hi havia tenint en compte que hi jugaven sis catalans? Jo vaig veure la final del 2010 i no la del 2006... Això em converteix en votant de Ciutadans? Ostres tu, no fotem! Els que manen volen dir-nos que “Catalunya és diversa”, “que no és uniforme”, subliminalment ens diuen que la independència portarà a un conflicte civil. Té molt mala llet i apel•la als nostres sentiments i a les nostres pors més amagades. I a més a més... no és veritat i la Roja és un cop cada dos anys... Catalunya és aquí amb nosaltres sempre.

Us deia que he parlat amb persones amb qui no tinc el plaer de poder xerrar una estona en profunditat al voltant de la política. Creieu-me o no... però he pogut fer-ho amb la meva dona i els fills! Pobrets... perquè sóc allò que en diuen un “rollo” en les distàncies curtes... De fet, els meus nois, tot i que naveguen una mica desorientats en això de la política, han fet una aportació vital –al menys per a mi- per entendre el concepte de la centralitat en la vida social de la idea de la independència.

Als patis dels instituts, i als bars de les facultats... “tothom és indepe” –endeguen aquest “tothom” amb la seguretat de la joventut, és clar- Vaig dir-me ostres! Com als anys 70! Durant la meva adolescència “tothom” estava contra el règim! No? Però els pares... els profes... les tietes... quan Franco era viu anaven molt en compte! I els franquistes? I els de Falange? Per què es varen fer l’harakiri? Ara ho entenc! Als anys 70 jo no podia entendre-ho perquè no era pare! Però és evident!

Els homes i dones que varen abandonar el franquisme per portar a la normalitat política allò que era normal al carrer –com va dir en Suárez, crec- ho van fer pels fills. Com pots anar en contra del que volen les teves criatures? Una idea em balla pel cap des d’aleshores... és possible que els papis convergents acabin per no enfrontar-se als seus fills? Els immigrats amb fills indepes –que n’hi ha un tou- acabaran per votar pels seus fills en comptes de votar pels seus familiars del poble? Els sociates podran seguir defensant en ZP i el federalisme davant dels seus fills adolescents a l’hora de sopar?

No sé si ho recordeu... jo sí. Però... algú hauria dit l’octubre de 1975 que al juny del 77 hi hauria eleccions quasi-lliures i es podria votar el PCE? Ningú, oi? Els propers mesos fliparem, ja ho veureu! I tot anirà molt millor del que podem pensar ara, sobretot si els catalans despertem de les anestèsies i fem cas dels nostres fills, i de les converses d'estiu.

Generositat

2010-07-16T13:01:00.003+02:00

Avui, al Parlament de Catalunya, els representants dels partits polítics –em nego a dir que representin la ciutadania que es va manifestar dissabte passat- escenifiquen la paròdia de l’últim intent de fermesa institucional davant de l’agressió d’Espanya a la nostra dignitat. No tinc cap mena d’esperança que arribin a cap acord de mínims nacionals, tret del de defensar el seu status quo com a interpretadors de la voluntat del poble segons els seus interessos particulars.

Els ciutadans de Catalunya vàrem fer una demostració de força de proporcions homèriques i ara volem uns representants polítics que ens defensin sense embuts, tacticismes i picabaralles. Tots dubtem, els fets ens donen la raó, que uns polítics atrapats per la corrupció, la crisi econòmica, el xantatge dels poderosos, la por de perdre la feina i la subordinació a la política espanyola, siguin capaços de fer alguna cosa més que el ridícul. No entenc com pot ser que no trobin postures unitàries! Podrien començar amb l’amor a la cadira, l’arrogància davant els electors i que són dels pocs catalans a qui els bancs, de tant en tant, els condonen el deute perquè puguin anar fent –perdoneu-me l’exabrupte, però quan parlen de condonacions de deutes als partits, no puc fer més que pensar que si els progenitors de tots aquests polítics venuts haguessin fet ús de condó estaríem tots molt millor.

Però aquesta gent no m’interessa, se me’n refot el que decideixin, les seves mancances i la seva ignomínia. A mi el que em fa patir és l’estructuració de la candidatura unitària per la independència del meu país. Queden 100 dies per a les eleccions i ens hi juguem tots molt, de fet tot.

Què ens diu la història? Els dos precedents que haurien d’inspirar la candidatura unitària per la independència són la Solidaritat Catalana, de 1906, i ERC al 1931. Dos moviments improvisats a pocs mesos de les eleccions, a conseqüència de la buidor del sistema anterior, les agressions de Madrid, i de la generositat dels qui els varen construir. La Solidaritat Catalana -aplegava fins i tot carlins i republicans que estaven matant-se entre ells tot just feia vint anys- va assolir 41 dels 44 escons en joc, amb un 68% dels vots. ERC va aconseguir el 70% dels regidors triats a Catalunya a les municipals del 31 que varen fer caure la monarquia. El dia abans d’ambdues eleccions ja hi havia un run-run estomacal que deia als nostres avis i besavis que s’acostava un canvi substancial. Com ara. Aquest hauria de ser l’objectiu d’una candidatura amb cara i ulls, i per això intentaran destruir des de fora i des de dins totes les passes que endeguem en aquesta direcció, perquè si anem junts ho fotrem tot cap per avall.

Qui està en contra de la unitat d’una candidatura independentista unitària? Espanya? Sí. Els poders fàctics de la mamella? També. Els partits polítics catalans? Sobretot. Però tenim altres enemics: nosaltres mateixos.

En Laporta no pot fagocitar l’esforç de tanta gent durant tants anys tantsols per ser una figura coneguda. És benvingut per haver donat la cara, per haver rebut els atacs personals que ha rebut, per valent i no deixar-se trepitjar. Però cal que sigui generós.

Reagrupament no pot pretendre que tots els independentistes hagin de militar a la seva organització. Però tothom ha de reconèixer que són els únics que han fet els deures, han fet un congrés, han fet una proposta política, han redactat una Constitució de Catalunya i han trepitjat el país portant la bona nova durant més d’un any i de forma organitzada. És un capital polític de primer ordre, i espero que mantindrà la seva oferta d’obrir les seves llistes electorals a noves incorporacions, vinguin d’on vinguin, i de formar coalició amb altres partits sota un sol paraigües. Cal que Reagrupament sigui generós, i crec que ho serà.

Els rebotats per dignitat dels partits de l’establishment, López Tena de CiU, Bertran d’ERC, i –si us plau Tura, Castells, Maragall... ja sé que no em llegiu, però amb gent sortida del PSC seríem imbatibles- han de tenir cabuda al capdavant de les llistes. Ens agradi a tots o no. L’objectiu no és governar, sinó desfer-nos de l’estat que ens menysprea i pretén destruir-nos, i en aquesta causa hi cap tothom. No munteu més paradetes. A tots aquests també els demanaria generositat, per favor.

Altres grups independentistes, i altres patriotes solitaris, hem treballat anys i panys pel país. Ho fèiem quan aquesta aposta no ocupava la centralitat política catalana com ho fa ara, eren temps difícils. Jo mateix em considero part d’aquest col•lectiu. Hem de ser conscients que tenir un web molt visitat i ser capaços de fer sopars de dues-centes persones no ens dóna dret a reclamar una quota a les llistes. Trist? Injust? No. Tenim l’oportunitat d’assolir el nostre objectiu nacional, la nostra feina és treballar per arrasar a les eleccions de la tardor. Podem militar a partits i associacions tan incorruptes i defensores de l’essència nacional com vulguem, discrepar el que calgui, però és imprescindible que siguem generosos, i ho serem si no volem fer-ho petar tot.

Em direu... I les llistes què? Doncs us diré que a mi com si volen fer-ho a palletes o per sorteig. Bromes apart, el que ja seria una hemorràgia de satisfacció fora convidar als catalans a unes primàries per decidir els quatre caps de llista. Donaríem exemple de participació i aconseguiríem que tothom conegués els nostres candidats. Em direu que soc un ximple, un il•lús i gens realista. Tindríeu raó. Per això resulta més fàcil demanar generositat a tots els implicats. Els catalans no entendríem que l’alternativa als partits vergonyants que ens representen avui tampoc fos capaç de trobar la tan desitjada unitat.

De transicions i revolucions

2010-07-14T11:57:00.001+02:00

Amics meus, només ha calgut que passessin tres dies perquè el poble que es va manifestar unitàriament el dissabte vegi com els partits són incapaços d’arribar a un acord de mínims en defensa de la sobirania catalana. No només això, sinó que en una renovada demostració d’incompetència i covardia, els nostres representants polítics varen convertir el dia d’ahir en un dia d’infàmia nacional, d’ignomínia, aturant la iniciativa popular per un referèndum per la independència.

Jo acostumava a fer una entrada en aquest bloc només de tant en tant, però ja fa unes quantes setmanes que tinc la sensació d’estar fent la crònica virtual d’uns fets històrics cabdals en la història de Catalunya. Suposo que en John Reed –imprescindible llegir un cop a la vida Deu dies que sacsejaren el món, que aquest home si que escribia bé- va tenir la mateixa sensació a l’estómac quan relatava la revolució russa.

Us parlo de revolució, i d’en John Reed, perquè sóc dels que creuen que aquest país ha tingut massa polítics advocats o filòlegs, i molt pocs polítics historiadors. Qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la, mentre que qui la coneix sap per què hi ha coses que es repeteixen. Que no és el mateix. Intentaré doncs compartir amb vosaltres algunes perles de la història, no fos cas que les oblidéssim.

De transicions

Els partits de pretesa obediència catalana –si més no els bancs, les caixes, el diner públic, els prohoms i els Millets que els financen ho són, de catalans-, ERC i CiU, estan intentant vendre una nova moto. Una altra camama, que pretén dir-nos que entrem a la segona transició, estigueu a l’aguait que serà beneïda qualsevol dia d’aquests pels seus “palmeros” a La Vanguardia, Vade retro transició!

Les transicions les fan les elits que toquen poder per no ser descavalcades de la mamella a resultes del canvi necessari que demana el poble. Els qui toquen cuixa, de sobte se n’adonen que el poble va per davant d’ells i adopten les mesures de maquillatge que calguin per dir a la gent que tot serà diferent. El príncep de Lampedusa ho resumeix a Il Gattopardo: "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi!".

Hi ha transicions que acaben com el rosari de l’aurora.
La Revolució francesa va començar com una transició amb la convocatòria dels Estats Generals –les corts franceses- que feia més de un segle que no es reunien. La revolució d’octubre a Rússia va ser precedida per la de febrer, que pretenia reformar la monarquia endegant un procés de transició democràtica. Tots sabem que la cosa no va colar, i que el poble els va passar per sobre –a la brava, com es feien les coses abans que hi hagués la tele que ens adorm i el Barça que ens esbrava-.

Els catalans tenim la nostra, de transició. Els poders del franquisme varen pactar seguint fil per randa el guió de Lampedusa. No seré jo qui digui que l’oposició al franquisme es va equivocar, o que hauria pogut fer més del que va assolir davant l’amenaça real de l’exèrcit franquista i de la por a la involució en un marc històric determinat per la guerra freda. Els fills bords d’aquelles pors, d’aquell possibilisme poruc varen ser la Constitució del 78 i l’Estatut de Sau. Aquesta Constitució que ara fan servir els qui aleshores no volien democràcia per fer-nos callar.
No contents amb això, els poders fàctics varen provocar el cop d’estat de 1981. Una conxorxa mai aclarida i sospitosa de ser una orquestració justificativa del tancament del procés democràtic, i sobretot de la castració de les aspiracions nacionals de catalans i bascos, amb la connivència vergonyosa del PSC votant a favor de la nostra emasculació com a nació en forma de LOAPA. Hi ha gent que ho ha oblidat, jo no.

ERC i CiU volen endegar una segona temporada de transicionisme? de trenta anys més? No gràcies. No en el meu nom. Quan penso en ells recordo una escena de Braveheart on els nobles escocesos pretenen tenir tot el peix venut per mantenir els seus privilegis pactant amb Eduard I –martell d’escocesos-, i al poble ja li ho explicarem després.

De revolucions

Què és una revolució? Anar a cremar convents? Matar burgesos? Esquarterar el virrei a la platja de la Barceloneta? Depèn. De vegades les revolucions són socials com el maig del 68, d’altres nacionals com l’americana. Poden ser involucionistes com la iraniana o bé progressistes com la francesa. Hi ha revolucions violentes com la russa i n’hi ha de incruentes com l’anglesa, però totes tenen dos denominadors en comú:

- Una revolució la fa el poble, no els polítics.

- Una revolució és la substitució d’una elit –política i de tota mena- per una altra de diferent.

Sento comunicar als meus estimats lectors que si volem recuperar els nostres drets nacionals, la nostra sobirania, ens enfrontem a una tria històrica entre transició i ruptura, entre reforma o revolució. Fa por, oi? Hi estem disposats?

Es evident que el context històric on ens movem no té gaire a veure amb processos violents, i que per vies democràtiques podem assolir el nostre objectiu. Espanya és un país membre de l’OTAN i la Unió Europea, difícilment podrien aturar la voluntat dels catalans a base de l’ús de la força. La Constitució diu que l’exèrcit és el garant de la unitat de la nació espanyola, i aquest argument ens caurà al damunt qualsevol dia d’aquests. De tota manera us diré que el Tribunal Internacional de la Haia ha determinat que les accions militars sèrbies en contra de la independència de Kosovo són ilegals digui el que digui la seva carta magna, interpretant que la “integritat del territori” afecta només al cas d’una agressió externa, no de la voluntat de secessió d’un poble.
Per altra banda, els catalans hem tingut el seny, tàctic i étic, de no anar mantenint un procés de lluita armada. Almenys darrerament, perquè si ens mirem la nostra història veurem que aquest país nostre ha estat sempre terra de garrotades –en aquest cas, us recomano la lectura de la magnífica Història militar de Catalunya d’en Xavier Hernàndez.

Estarem tots d’acord doncs que hem d’inspirar-nos en la Revolució de vellut del novembre de 1989 a Txecoslovàquia i en la Gloriosa del 1688 a Anglaterra, revoltes, insubmissions pacífiques i incruentes.

Què hem de fer?
La resposta és fàcil i està als llibres d’història: el canvi ha de protagonitzar-lo el poble i no els polítics, i hem de substituir una elit política per una altra de nova.

Com ens ho fem?
Utilitzant les eines al nostre abast. Mobilitzant-nos. Impedint que els polítics s’apropiin del procés. Concentrant-nos al davant del Parlament de Catalunya quan es reuneixin d’aquí uns dies per tornar-nos a trair. Cridant que som una nació i que nosaltres –no ells- decidim. Convertint Internet en una barricada en contra de les mentides, del soma i de l’anestèsia que començaran a vomitar els mitjans de comunicació. I, sobretot, vivint nacionalment i votant. No us deixeu entabanar pels qui diuen que res no canviarà. El vot és l’única eina que tenim que els fa por. Sense el nostre vot no són res. Ajudem, fem tot el possible per construir una candidatura transversal per la proclamació de la nostra independència. Treballem perquè l’alternativa del poble escombri aquesta colla de venuts. No oblideu que si el poble vol, res és impossible. Podem fer-ho, doncs fem-ho.