L'escut de la gallina i el conseller Saura

Resulta que a capitania han tapat la gallina franquista amb un gran pedaç que mostra l’escut de la Casa Reial. Quina metàfora!


Els signes de la dictadura franquista han trigat quaranta anys a anar desapareixent del camp visual dels ciutadans de Catalunya. Més o menys, fa poc encara es veien jous i fletxes a moltes façanes de la ciutat, recordant-nos, al menys a mi, els planes de desarrollo, el pluriempleo, i l’Alberto Closas de La gran familia (“Cheeenchooo, Cheeencho!”). Tot plegat bastant caspós, un cop superat l’inevitable sentiment de nostàlgia que diu que contra Franco almenys se sabia contra quin enemic es lluitava.

Ara, sota el marcial comandament de una ministra catalana, molt amiga d’en Salvador Sostres, la memòria del general pateix una darrera derrota als despatxos del Ministeri de Defensa. L’àliga imperial deixa de sobrevolar Barcelona i queda engabiada sota el mantell protector de Joan Carles I, amagada dels susceptibles ulls de la ciutadania, però encara present, arrelada, amb les urpes ben endinsades a l’estructura de l’edifici més important que li queda a Espanya al cor de la capital de Catalunya.

He arribat a un punt on la meva perplexitat no em deixa destriar entre el que cal, el que convé i el que s’hauria de fer. Quan llegeixo als diaris que la desaparició dels símbols franquistes és “particularment necessària” a casa nostra, per una banda tinc la certesa que sí, que el franquisme va fer tot el possible per destruir la nostra identitat nacional amb tots els mitjans que tenia al seu abast. Em pregunto, però, si no fa el mateix la gent que defensa l’escut que utilitzen per tapar el franquisme, no des d’ahir, si no des de fa trenta-cinc anys. Una operació de maquillatge digne d’un “plan Ponds, belleza en siete lustros”.

Per altra banda, aquesta unanimitat als mitjans de comunicació catalans sobre el fet que la gallina és més ofensiva pels catalans que per altres derrotats pel franquisme arreu d’Espanya, només atia el mite segons el qual a Catalunya no hi va haver-hi una guerra civil, sinó que tots els catalans van defensar la República, cosa que, diuen, equivalia a defensar Catalunya. Amb perdó de l’expressió... i uns collons! Probablement fou a Catalunya on més es va poder sentir, i experimentar, el brot d’odi fratricida més brutal, irracional i injust de tota la guerra. I, a sobre, ens va tocar patir la doble repressió, la feixista i la nacional, per burros.

És curiós, però últimament hi ha signes d’esquizofrènia militar i de revisionisme històric políticament correcte arreu. Dins d’aquesta onada d’estupidesa, cara dura i altres oxímorons, la setmana passada el conseller Saura, al meu entendre hereu de la més rància i demagògica tradició comunista, inaugurava l’Espai Memorial Democràtic. Esperem que de les aules taller en puguem treure resultats, com per exemple saber què se’n va fer de l’Andreu Nin, oi conseller? Una menjadora dotada amb un pressupost de 3,7 milions d’euros anuals pagats per tots els catalans, l’operació de maquillatge de l’exèrcit espanyol ens sortirà molt més barata. I tot això a la Via Laietana, només a uns centenars de metres de Capitania, a tocar del lloc on la meva família va perdre el rastre del meu besavi l’estiu del 36, en mans dels carrabiners: era ric i anava a missa.