Quo vadis Europa?

Llegeixo als diaris que els especuladors ataquen el deute públic espanyol i portuguès, posant en perill l’estabilitat de la zona euro, intentant produir un efecte contagi de les economies del sud d’Europa repetint el fenomen grec. Els governs francès i alemany busquen maneres de garantir que el xec de 30.000 milions d’euros que preparem per Grècia no s’esmerci en un pou sense fons.
Jo no sé vosaltres, però jo no entenc res davant d’aquest tipus d’informació. Però és portada a tots els diaris, i la població torna a estar alterada pensant en que s’acosta una nova crisi que encara ens deixarà més fotuts del que ja estem.

Per una banda, coneixent economistes i periodistes ens trobem amb articles que són el resultat de la suma de “saber demà perquè hom s’equivoca avui” dels primers, i de la proverbial manca de documentació, frivolitat, i servilisme dels segons. Uns textos indesxifrables i alarmistes fruit d’haver llegit massa notícies d’agència, a la recerca d’un bon titular que faci vendre més diaris i compleixi amb el sacrosant deure del periodista econòmic en qüestió, que no es altre que fotre-li galetes al govern o deixar clar que no és culpa d’aquest segons qui paga la seva nòmina.

De tot el que està passant, però, es fan evidents alguns paradigmes espectaculars. Resulta que la Unió Europea té un President del Consell que no pinta res en tot això. És un senyor belga que es diu Herman Van Rompuy (ho he hagut de buscar a la wikipèdia), que els polítics europeus varen col•locar després d’interminables reunions i consensos més propis de la tria d’un nou abat al segle XI que d’una democràcia moderna. Bé, doncs resulta que aquest bon home no hi pinta res en tot aquest desgavell, tindrà altra feina, o el que és més segur, no té ni poder ni atribucions per resoldre res. Em pregunto de què serveix, digueu-me tiquis-miquis.

Els europeus també tenim un president de torn de la Unió, i resulta que es l’àliga de les finances i amic de Catalunya, el senyor Zapatero. Doncs tampoc. Aquest tampoc pot fer res per solucionar els atacs al deute públic grec, i sembla que els seus socis europeus li demanen que arregli el desgavell de les finances espanyoles ja que, com deia Margaret Thatcher, “lo dolent del socialisme és que eventualment s’acaben els diners dels altres”.
A qui mira Europa per solucionar el problema de l’euro es a Alemanya i a França, els veritables amos del pati de veïns.

Soc un europeista convençut, però em varen vendre una cosa que no és. La Unió Europea havia de ser un exemple de democràcia, un ens que vetllés per l’acompliment de normes legislatives modernes per afrontar els reptes del segle XXI. Una organització supranacional i democràtica que tingués cura de la riquesa cultural i el potencial de treball, investigació i millora dels seus pobles i ciutadans. Resulta que no, que per ara, per no haver no hi ha ni una opinió pública transnacional, als europeus només ens uneix la Champions.

El cert és que no hi ha una política econòmica comuna, hi ha una unitat monetària que ha creat un gran terreny adobat pel triomf de les grans multinacionals de distribució franceses, les grans marques alemanyes d’automoció, o les grans operacions financeres dels bancs de primera divisió. A canvi de renunciar a part de la seva sobirania nacional –sense que el Tribunal Constitucional es passés quatre anys debatent-ho- els polítics dels estats menors supeditats a la voluntat de l’eix París-Berlín, poden seguir manegant els seus pressupostos interns per fer el fatxenda a Madrid, Varsòvia o Atenes. Per pagar favors als empresaris locals, legislar en favor dels seus jardins de vots i, en definitiva, per continuar follant-se la rossa de torn es digui Paloma, Irina o Helena. Només hi ha una condició: que no la vessin massa o estirin més el braç que la màniga, com sembla que han fet els grecs.

Entenc que trigarem anys, però el nou repte democràtic i de futur que afrontem els europeus és el de superar aquesta Europa de nyigui nyogui construïda per satisfer els interessos d’uns quants, aquest superlobby multinacional, i construir una estructura de poder polític europea basada en aquelles coses que ens uneixen: la diversitat, el cristianisme, els valors de la revolució francesa, i el futbol, és clar.