Fart de la correcció política

Fa uns dies sentia l’Hereu promocionant el seu referèndum de la Diagonal declarant: “Als barcelonins i a les barcelonines que vagin a votar l’opció C –aquella que diu que no es toqui la Diagonal- els demanaria que es posessin a la pell dels minusvàlids, d’aquelles persones que tenen dificultats de mobilitat”. Res més. No donava arguments que validessin el fet que la reforma millorarà la vida dels discapacitats, però el missatge emotivament sonava bé, oi?

Aquesta tarda he sentit l’Herrera d’Iniciativa, dient que “cal establir un cordó sanitari que faci fora de la política qualsevol intent d’electoralitzar la immigració, fent el buit a tots aquells que des de la dreta pretenen legislar en termes discriminatoris”. Hom sent això i ràpidament s’identifica amb la víctima i blasma els poderosos que pretenen vulnerar els drets dels desfavorits.

Aquestes dues declaracions reafirmen i em serveixen per il•lustrar-vos la tesi defensada per Anthony Browne al seu espectacular llibre Ridículament Correcte –El perill totalitari de la correcció política-. Llegint-lo m’he adonat que potser no és bo callar quan es pensa diferent, que la por al què diran, a trepitjar ulls de poll, no justifica un silenci davant d’un argument fals, per molt políticament correcte que sigui l’argument i sorollós el meu silenci.

Definim les coses. Què és la correcció política? Segons l’autor, "és una ideologia que classifica determinats grups de persones com a víctimes que necessiten que se’ls protegeixi de la crítica, i que fa que els seus partidaris –de la correcció política, s’entén- tinguin la sensació que no s’ha de tolerar cap mena de dissensió". Va néixer als anys 20 a Alemanya, com una branca del marxisme cultural, i va ser adoptada als anys 60 per la contracultura en el seu afany –virtuós- de fomentar la tolerància i de trobar alternatives als valors conservadors de l’època.

El que va començar com una reacció a la ideologia dominant ha esdevingut la ideologia dominant. Tot el que no és políticament correcte esdevé polèmic. En gran part, ha substituït la raó per l’emoció, subordinant la veritat objectiva a una virtut subjectiva (com en l’exemple de l’Hereu). Al principi va ser molt beneficiosa, però amb el temps s’ha anat fent intolerant i dogmàtica fins a trair el propi liberalisme que l’havia impulsat. Diu l’autor que “el seu objectiu és redistribuir el poder i donar suport acrític, automàticament, a les víctimes, sense tenir en compte si se’l mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense parar a pensar si són benignes o malignes”. La culpa és d’Occident, dels Estats Units, de les multinacionals, d’Israel i dels homes blancs europeus o nord-americans. “La correcció política tanca la porta al debat i restringeix la capacitat de la societat de combatre els problemes que es presenten,” segons Browne.

Com diu Voltaire, “desaprovo el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. I quan he vist l’arenga del candidat d’Iniciativa a la presidència de la Generalitat, senyor Herrera, sobre prohibir el debatre sobre immigració en campanya electoral, he notat un calfred que Deu n’hi do.

Jo desconec la filiació política del tal Anthony Browne, i no conec prou la política britànica com per saber si tot el que diu és com ho explica, però us recomano que llegiu el llibre perquè convida a la reflexió. Crec que resulta imprescindible que els demòcrates, la gent normal, encetem un debat i ens mirem la realitat amb criteri. Destriant el que és empíricament demostrable del que no és més que l’opinió tova que tothom acceptarà si la diem; que determinem nosaltres mateixos el que és realment objectiu i el que és una virtut subjectiva.

Perquè permetem el sacrifici animal de la Hala’l i volem prohibir els toros o el correbous? La versió oficial sobre el 23-F que s’explica a les escoles diu tota la veritat? quin va ser el paper del PSC després del Tejerazo? No hi ha alguna cosa de sorprenent en el fet que el fracàs escolar afecti infinitament més els nens que les nenes? Els plans d’estudi i els valors a qualificar hi tenen molt a veure? I l’ensenyament mixt? I el servei militar –ara suspès però encara vigent-, hauria de tornar? Volem un exercit professional per poder enviar-lo arreu del món sense que la societat faci un debat? El subsidi d’atur és la millor solució pels que es queden sense feina? La societat ha de permetre els matrimonis de conveniència que practiquen les minories africanes a Catalunya? Saben els catalans que la Generalitat ens va ser retornada abans del pacte constitucional i que té tanta legitimitat com el Rei? Posats a fer, ho saben els espanyols? Per què els mitjans de comunicació varen oblidar i minimitzar l’acusació del 3% del president Maragall? I les declaracions a TV3 del president Pujol sobre “la pudor de ferum que faria tot si miréssim sota les catifes dels partits”? I tot això només a tall d’exemple. Polèmic? Al•leluia! D’això es tracta en democràcia, de debatre-ho tot.

Perquè si no ho fem els demòcrates, si no ens rebel•lem davant de tanta tonteria i tant de pensament únic, els que destruiran el castell de cartró pedra on viuen els nostres valors seran els reaccionaris de debò, els feixistes, i només els caldrà dir la veritat demostrable i no repetir el còmode discurs políticament correcte que ens encotilla.

Prometo fer-ho, més que mai... parlaré de tot, no em faran callar els censors de la correcció política, perquè tal i com diu una cita del llibre: No hi ha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencer ignorés (Thomas Jefferson).