El burca i altres símbols

Els símbols són importants, i tant. Malgrat que ens entestem a dir que les banderes, els himnes nacionals o les festes de Nadal són elements del passat, coses que separen en lloc de sumar, la pervivència de la tradició i dels signes d’identitat sovint són imprescindibles per saber qui som i d’on venim.

El nostre bonisme suïcida ens empeny cap a l’harakiri cultural, a renegar de les arrels per tal de no molestar i fer-nos els simpàtics i els moderns. Durant molt de temps hem vist créixer aquest nou dogma de la multiculturalitat, on es confon la velocitat amb el tocino, segons el qual Europa, Catalunya, ha de caminar cap el mestissatge, la barreja, per tal de sortir-ne més forta culturalment, més dinàmica i viva, ens diem autoconvencent-nos.

Tot això està molt bé, per definició les cultures s’enriqueixen amb l’arribada de noves influències forasteres que somouen la gastronomia, la música, la tecnologia, les aficions… Cap cultura per sí mateixa pot evolucionar tota sola, dins un compartiment estanc, i així hem incorporat valors d’origen cultural divers dins dels nostres paràmetres per interpretar el món. Fins aquí tot és fantàstic, la patata suma, la salsa i el son cubans sumen, els ordinadors també, fins i tot el futbol. Però de sobte, patapam, ens arriba el burca i els matrimonis concertats i el nostre discurset assimilador se’n va a fer punyetes.

Deia al començament que els símbols són importants –mireu si ho són que la catatònia del Tribunal Constitucional deriva bàsicament dels símbols nacionals a l’hora d’aprovar o no l’Estatut del federalistes asimètrics-, i ha calgut l’arribada de mig milió de musulmans i sis burques per tal de fer-nos despertar del somni del bon rotllo. Si nosaltres hem estat capaços d’enfotre’ns dels sardanistes, canviar vacances de Nadal per vacances d’hivern, destruir la cuina tradicional a cop de reduccions de petit-pois, permetre que els turistes es pixin al carrer i entrin a la catedral pràcticament en boles, com és possible que sis dones no vulguin, o no puguin, deixar de vestir el burca que tant ens ofèn? Perquè els símbols són importants i la religió encara més.

Hi ha un run-run al ventre de la democràcia laica occidental davant de la immigració musulmana que no pensa canviar els seus costums i la seva escala de valors. A la seva entrevista a TV3 el M.H. senyor Pujol citava el desaparegut ministre Fernández Ordóñez que va dir fa molt de temps que ho teníem perdut: “ellos creen en algo y nosotros ya no creemos en nada”. Ho feia palès l’Oriana Fallaci quan explicava que una nena de parvulari, italiana, havia convidat a unes croquetes al marsala –fetes per la seva avia- els alumnes de la classe i que el pare d’una nena musulmana havia muntat un pollastre terrible pel fet que la seva filla havia pres vi tot menjant el piscolabis, un merder tan important que va fer canviar la llei italiana que fa referència al càtering escolar. De forma directa i sense embuts ho va dir un dels meus filòsofs de bar favorits després de l’atemptat de l’onze de març “si les nostres esglésies fossin a rebentar cada diumenge no haurien tingut els pebrots de fer-ho”.

La nostra hipocresia, però, si que té proporcions bíbliques. Jo recordo que a Israel l’integrisme salafista ja havia provocat atemptats sagnants i que a Barcelona ja hi havia burques. Les portaven les dones d’algun sheik àrab folrat de pastarrufa i anaven pel carrer Muntaner avall, sortint de can Barraquer per exemple, aleshores encara els rèiem les gràcies ja que els comerciants ens deien que gastaven prop d’un milió de peles per burca cada cop que venien a fer-li una revisió oftalmològica al marit.

El cert és que endegar un debat civil sobre els costums dels musulmans que han vingut a buscar-se les garrofes a casa nostra és producte de moltes coses. Hi ha un interès electoral deplorable, per una banda. També hi ha una mena de perplexitat dins el col•lectiu de dones catalanes que porten tota la vida barallant-se amb tothom per fugir de la mantilla, treballar en igualtat de condicions que els homes o poder anar a fer un cafè soles i fumant sense que les tractin de putes, perquè ara es permeti una manera de vestir denigrant o els matrimonis concertats amb menors, mentre el poder polític o les associacions en defensa de la dona, enlloc de posar-hi remei es dediquen al funambulisme retòric de la ideologia multi-culty. Els homes que hem cregut en la igualtat de la dona malgrat les injustícies legislatives en contra nostra –com el fet de perdre d’ofici la custòdia dels fills en cas de divorci sols pel fet de tenir penis- també ens sentim insultats quan una nena és obligada a casar-se amb un paio que no coneix i li dobla l’edat. Els mascles europeus també hem col•laborat a carregar-nos el culte al patriarcat, i hauríem d’estar orgullosos d’haver-ho fet. La resposta ha de sorgir de la radicalitat democràtica, perquè si no ho fem, la resposta la faran els fatxes.

El que amaga el burca és bàsicament la por. Les nostres pors. No tant al terrorisme com a retrocedir en la història. Ens atabala que el nostre discurs de tolerància no funcioni amb qui no es deixa alliberar. No entenem que hi hagi persones que no vulguin ser com nosaltres i adoptem una actitud paternalista que, a part de no portar enlloc, és del tot incomprensible per una cultura que té els valors propis com els únics veritables. Tenim tanta por que ara ens posarem a legislar sobre l’ús del burca quan en realitat la llei ja prohibeix determinades vestimentes i el seu ús en espais públics, i si no us ho creieu, proveu d’entrar al Parlament de Catalunya despullats o a anar a fer la declaració d’Hisenda amb el casc posat.

Arribats doncs a aquest extrem, un cop descobert que ara el debat ja no és contra el Halloween que vol desplaçar Tots Sants, ara que va de veres i que allò que se’ns pretén fer assimilar, el burca per exemple, és del tot inacceptable perquè atempta contra les nostres llibertats, contra la separació de vida pública i vida privada, contra els nostres costums i els nostres símbols, hem de reaccionar. Hem de respondre als símbols amb símbols, que serveixen bàsicament per això, per fer-se entendre. Al meu parer tenim tres solucions carregades de simbologia.

La primera no fer res, així tothom entendria que la cultura occidental derivada de la grecoromana, la judeocristiana i de les revolucions francesa, russa i del 68, ha claudicat definitivament i deixa els símbols en mans de la iniciativa cultural privada sigui o no d’importació, sigui o no fruit dels nostres valors. Ens direm que “total dos mil anys d’història només ens donen arguments per estar absolutament penedits pel mal que hem fet arreu on hem anat els europeus, estem avergonyits d’haver parit Carlemany, Bonaparte, Da Vinci, Kant o Chaplin”. Aquesta és la opció més o menys dominant, els polítics ens diuen que “sis dones amb burca no són un problema”, recordeu sempre aquest tipus de declaracions irresponsables –les hemeroteques són molt cruels amb els personatges públics, la pena és que ningú no les consulta-, vull veure què diran quan una nena catalana es suïcidi perquè la volen casar o algun impresentable desfiguri amb àcid la seva dona o la seva germana catalano-musulmana per no obeir.

La segona opció seria expulsar temporalment a un paradís de la tolerància com Iran, el Iemen, Gaza o l’Aràbia Saudita, a tots aquells que tenen la barra de dir-nos que el xoc cultural amb l’Islam que deriva en incongruències legals no és important. Què hem de respectar la seva diversitat. Que hem de ser tous i mirar cap un altre banda. Que les dones que viuen sota el jou del patriarcat ho fan de forma consentida. Que hem de ser ecumènics i entendre i acceptar els seus costums. És una solució caríssima, perquè hauríem de fotre fora centenars d’opinadors, polítics, periodistes i enxufats. A més a més entre la crisi i les caravanes solidàries, pagades de l’erari públic, a països dictatorials que no fan escarafalls a mantenir els seus valors culturals i religiosos com a símbols de cohesió nacional, no queda un duro. Potser en aquests països trobarien la solució més tolerant per fer front a la diversitat i la podríem importar a fi i efecte d’incorporar-la a la nostra cultura en un aquelarre de satisfacció del mestissatge.

L’altra seria enviar un missatge clar als musulmans que vulguin establir-se a casa nostra. Si aquestes dones que viuen a Catalunya posen pel davant la seva religió, costum, cultura, o digueu-li com vulgueu, del que és la moralitat del país d’acollida haurien de saber que no són benvingudes. Les nostres tradicions ens impedeixen acceptar que les catalanes, independentment de la seva religió, quedin subjectes a la submissió al mascle, i farem les lleis que calguin per garantir que això no passi. Hem de dir: podeu venir a viure a Catalunya quan vulgueu i sereu ben rebuts, però heu de acceptar la nostres regles a casa nostra com nosaltres fem a la vostra. Si voleu ser catalans hauríeu de saber que, per a nosaltres, els símbols també són importants.