Plany polític generacional

Recordo la campanya electoral de 1977. Tenia quinze anys, no havia tingut massa temps per aprendre, tot just despertava del joc dels infants i en tenia prou amb tres frases fetes. Un dia, la penya de la classe varem anar a fer campana al Parc Cervantes, o potser estàvem de vaga per alliberar el sapastre d’en Boadella –santa innocència- no ho tinc clar. Tant se val, ens veig allà espaterrats parlant de política i del que votaríem si tinguéssim edat per fer-ho. El PSUC arrasava.

No us penséssiu que fóssim fills de la classe treballadora, estudiàvem a l’Escola Thau, un cole elitista, burgeset i fàbrica de futurs alts càrrecs sociovergents. L’ambient que es respirava a les classes escolars extremadament polititzades de la transició no donava peu a pensar més enllà del fet que el PSUC representava els valors del poble, dels estudiants, de la justícia, de la recuperació de les institucions democràtiques, de manera seriosa i contundent. Hi havia en Soler Tura que era un profe que havia pencat molt per arribar on era. En López Raimundo, un lluitador mític de l’antifranquisme. CCOO era el sindicat perseguit per Franco i protegit pels capellans de xiruca i guitarra. I eren molt i molt catalans i trencadors amb el franquisme que nosaltres havíem viscut fins aleshores. I sobretot les ties més “alliberades” del Thau eren del PSUC, i als quinze anys “dos carretas” no ens interessaven en absolut.

Què se’n va fer d’aquells efluvis comunistes? On va anar a parar aquella tardana primavera del 68, aquella simbiosi d’estudiants i treballadors? On va anar a parar tot aquell bon rollo?

La història ens diu ara que els comunistes que van propiciar la transició es varen fer l’harakiri i passaren de 25 a 6 diputats al Parlament de Catalunya en una legislatura. Les causes son diverses i cadascú té la seva explicació. Suposo que l’electorat volia copiar sistemes com l’alemany, l’anglès o el francès, més que importar l’eurocomunisme italià. Suposo que les lluites internes entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes van passar factura. Suposo que les democràcies occidentals varen fer tot el possible –confessable o no- per garantir que a Espanya no hi hauria un partit comunista fort en plena guerra freda. Suposo que les contradiccions internes derivades de l’origen burgesot de molts dels líders va fer mal. I suposo que la societat volia mirar endavant i no endarrere. Suposo...

Aquells alumnes del 77 ens varem anar fent grans, i a l’hora de votar l’any 82 em consta que, amb l’excepció d’algun assidu seguidor il•luminat d’aquest blog, majoritàriament la gent es va decantar per CiU i PSC, amb diversos graus de compromís i satisfacció. Els fills de la burgesia endegaren la construcció d’aquests dos grans blocs monolítics dels “meus” i els “altres”, la Generalitat i l’Ajuntament, la política del “contigo no me ajunto”, “carrinclons” contra “botiflers”, la “conveniència” contra els “espanyolistes”. La nostra generació va parir un monstre de democràcia representativa on el que és important és que hi hagi possibilitat d’alternança, no tant les polítiques que duguin a terme els governs. Teníem tanta por de perdre la democràcia que la nit del 23-F ens vàrem empassar el Borbó, en Fraga i la lleialtat constitucional.

Han passat més de trenta anys. Collons! Es diu de pressa. Teòricament aquella generació estem voltant el zenit professional, ens hem construït –com hem pogut- una vida i una família. Hem passat per la tristor d’entomar els efectes de la heroïna entre els nostres amics, i el SIDA. Hem estat els conillets d’índies dels primers divorcis, de les custòdies dels fills, dels últims a fer la mili, dels primers a patir l’atur i a adonar-se que una carrera universitària no era sinònim de feina de qualitat i d’un bon sou. I no cal que us digui res sobre hipoteques i pisos. Els tios hem viscut sota la tirania de l’Informe Hite i les ties han hagut de fer equilibris per compaginar carrera professional i maternitat.

Pel camí ens han caigut tots els mites. El flower-power, el marxisme, els partits polítics, l’ecologisme, l’independentisme de saló i els d’ERC, els kibutz, l’Espanya plural, la lluita al carrer... en definitiva la bondat del sistema que volíem construir no la veiem enlloc. Em pregunto doncs... què pensem fer? Quedar-nos a caseta? Votar i deixar que ens maneguin els assumptes els de sempre, els de la sociovergència?

L’any 77 érem uns passerells, el comunisme en sí era tant difícil d’empassar llavors com ho és ara, però al menys teníem il•lusió, ara parlo amb els meus fills i no la veig per enlloc. Ostres! Alguna cosa haurem fet malament, oi? Fins i tot, en tinc un que vol ser funcionari! Encara no he tingut l’esma de dir-li a la cara que “no en volen de geperuts”.

Els qui vàrem veure i viure la transició com a espectadors i no com a protagonistes compartim molts valors que són per sobre de la política que ens ofereix el sistema. Si tots coincidim en què vivim en una democràcia de nyigui-nyogui, si estem farts que ens manin mediocritats, alliberats de partits o sindicats, i que la meritocràcia als partits hagi estat substituïda pels contactes, els enchufes, les llepades de cul i els interessos de casta, no seria del tot lògic que entre tots reconqueríssim el protagonisme polític? Jo no sé vosaltres... però jo no em penso empassar que el gran canvi a Barcelona sigui un senyor que ja era conseller de la Generalitat el 1988! Jo no vull un futur igual que el passat, amb uns polítics que es passin el dia dient-nos que “el que volen els catalans i les catalanes (sic) és això o allò”... Jo vull decidir. Ja em direu què voleu vosaltres.