Unitat

El dia 10 de juliol toca anar de mani. Fa uns dies, en aquest bloc, us parlava de l’emoció que vaig sentir en veure un patriota involucrat repartint pamflets a la porta de la universitat, sembla que d’aquí uns dies toca sortir al carrer, a tothom.

Sóc conscient que aquest bloc que faig el segueix gent majoritàriament de la corda, i que per això m’envieu mails de suport, i que per això us sentiu acompanyats en la dissort de la nostra catalanitat, i que plegats tenim la sensació de donar passes endavant encara que sigui dins del món de la virtualitat d’Internet. Avui m’agradaria contribuir perquè la defensa de les nostres essències no ens la faci vessar el dia de la manifestació.

Hores d’ara ja hi ha un grapat d’il•luminats suïcides que, fent de la intransigència i de la puresa dels seus plantejaments independentistes una bandera del ressentiment, posen en discussió anar en processió reivindicativa urbana al darrera d’en Montilla i en Mas. Se que molts de vosaltres teniu aquest sentiment, una escudella de vòmits emocionals, de ràbia i d’al•lèrgia ideològica, jo també el tinc. Haig de demanar-vos, si us plau, que deixeu les emocions de banda. Us prego que feu ús de la raó, del seny –sembla mentida, oi?-, perquè si la independència és a tocar és perquè suma, perquè ja no cal fer bandera ni de la història, ni de la llengua, ni dels sentiments. La solució és un estat propi perquè la racionalitat ens empara, perquè Espanya no ens considera subjecte de sobirania, és a dir una nació.

En Miquel Iceta, del PSC, feia un símil amb el bàsquet dient-nos que el PP havia perdut 114 a 14 –referint-se als articles que han passat el sedàs-, en una mostra més de la banalització del fet nacional per part dels socialistes. Aprofito el seu símil esportiu traslladant-lo al futbol per dir-vos que Espanya ha centrat perquè nosaltres rematem de cap. Si ens diuen que no hi cabem, tard o d’hora marxarem. Suposo que dins de l’esquizofrènia ideològica del PSOE hi haurà molts dels seus al capdavant de la manifestació, i molts d’altres que vergonyosament s’amagaran –com la Chacón, que suposo que no tindran collons de presentar com a candidata a la Generalitat ara-. Els socialistes que vindran sumen per dir al món, i a la CNN, que Som una nació, benvinguts.

L’Artur Mas creu que els catalans no som prou madurs per segons què, ara considera que la solució és el concert econòmic, en el seu afany per assolir la majoria absoluta hom no sap si és independentista, autonomista, regionalista, federalista o cap de colla. I què? Va descobrir el nacionalisme quan va començar a treballar a la Generalitat? I què? CiU ha fet de perdonavides amb els independentistes fins fa deu minuts? I què? Hi ha una cosa per sobre de tot això: Convergència i Unió, els seus votants, els seus militants, els seus dirigents, tenen clar que Catalunya és una nació. La manifestació del dia 10 de juliol és una manifestació de reafirmació nacional. Sobirania no és incompatible amb considerar que hem de seguir negociant amb Madrid, com creu que hem de fer CiU. I què? El moment de deixar les coses clares als senyors Mas i Duran serà el dia de les eleccions al Parlament.

Catalunya no es mereix que els catalans ens quedem a casa o que marxem a fer una paella el dissabte de la mani. Els que ja hem decidit apostar per la independència com a sortida lògica de supervivència cultural, econòmica, social i nacional, hem de ser més generosos que mai. Hem de donar la mà a tots aquells catalans que es manifestaran amb nosaltres per tal de deixar clar que res no pot estar per sobre de la voluntat democràtica d’un poble. L’ús que farem en el futur de la nostra capacitat per decidir son figues d’un altre paner, com diria qui tots sabem: “ara no toca”. La dignitat de la pàtria mereix unitat, cal que enviem un missatge clar al món, a Europa, a Espanya i sobretot a nosaltres mateixos: Catalunya és viva i és forta.

Es cert que pel camí hi ha molts paranys. Els autonomistes i els federalistes que queden ens voldran vendre la moto que cal tornar a negociar, que cal refer el pacte amb Espanya o reformar la Constitució. Tenen el seu dret a defensar aquesta postura, encara que només sigui per defensar el seu lloc de treball, encara que només sigui per no admetre que han fracassat i que s’han equivocat durant cent cinquanta anys. Les eleccions al Parlament són aquí mateix, aleshores serà el moment d’explicar tant als regionalistes regeneradors de la pell de brau, com als federalistes igualitaris d’esquerres, que els seus projectes son caducs. Ara no ens podem permetre desavinences que alimentin la caverna i el discurs del nacionalisme espanyol que pretén dividir-nos. Cal que el poble de Catalunya torni a demostrar que hi ha una cosa per sobre de tots els tacticismes polítics: Som una nació i –per tant- nosaltres decidim.