Jo els vull veure a la presó

Un servidor va fer l’examen de conduir “per lliure”, es a dir que només vaig fer les pràctiques a l’autoescola i em vaig presentar a la teòrica a la brava. Vaig aprovar i, per primer cop, vaig entrar en contacte amb l’administració. Els senyors de Tráfico em varen donar una paperet blanc amb requadres de color verd que era el meu “carnet provisional”, havia d’anar a buscar el definitiu al cap de sis mesos a l’edifici de La Campana.

Al cap de sis mesos encara no el tenien i em varen fer un altre de provisional –un any per fer un carnet rosa! Vaig dir-me... caram-. Al cap de tres provisionals em vaig queixar, i la funcionaria de torn em va dir que havia de fer un “expediente de extravío para obetener un duplicado”, allà a La Campana mateix. Apa, fes cua, troba el paperet corresponent, omple l’expedient i torna a fer cua. “Bien, ahora pase por caja y traiga el recibo que le facilitaremos su duplicado”. Tres-centes cinquanta pessetones de multa “por extravío” que vaig haver de pagar de la meva butxaca per tal que hem donessin el carnet definitiu. Era el 1983 i els que em van comminar a baixar el to de les meves protestes van ser dos guàrdies civils.

Qui dia passa any empeny, vaig estudiar, fer la mili, treballar, casar-me, reproduir-me, divorciar-me i tornar-me a casar. Mentrestant, els catalans anàvem donant lliçons de modernitat i tractàvem de portar la bona nova de la democràcia i el rigor dins l’administració per les Espanyes. Ens autonomitzàvem, fèiem uns jocs olímpics exemplars fins i tot pels jerarques del feixisme, ens descentralitzàvem i bastíem una administració propera al ciutadà, fruit de les polítiques socials i de la societat del benestar. La transició, la democràcia, què bonics que son els programes electorals oi? I varen passar trenta anys, així a l’engròs.

El meu fill gran, en Joan, ha estudiat tot el que havia d’estudiar per dedicar-se a allò pel que té talent. No te feina, està clar. Però encara s’esforça en poder treballar en el que es “lo seu”. Té una economia personal bastant ben estructurada, es estalviador i no gasta en xorrades. Fa unes setmanes ens diu que li falten quaranta quatre euros del compte corrent. Que ell no els ha gastat. Un cop preguntat el banc resulta que l’Ajuntament de Barcelona havia embargat els quaranta quatre euros a conseqüència de una multa contra un altre persona, però el número de carnet d’identitat corresponia al del meu nano. El banc no hi podia fer res, es tractava de una ordre executiva. I no cal que ho pregunteu, en Joan no es que no tingui cotxe, es que no té ni tant sols carnet de conduir.

Bé. La família ens varem prendre el cas com una qüestió de honor. I varem començar les passes que creiem que havíem de donar. Truquem doncs al 010. Aquí ja la varem vessar. Resulta que “ha de trucar l’interessat”, que “el protocol els marca que no donin informació a ningú que no sigui el ciutadà objecte de la queixa”. "I si té alguna queixa al Síndic de Greuges". Es a dir, que si la persona embargada injustament no se’n adona perquè no consulta els extractes del banc amb l’interès de un jove a l’atur, o bé no té el cap prou clar com per utilitzar personalment els serveis d’atenció al ciutadà de l’ajuntament aquesta colla de malfactors de l’administració ja li haurien robat els quartos de la multa amb tota impunitat. Però nosaltres encara no érem derrotats.

Hi va trucar en Joan. I doncs? Si vol recuperar els seus diners hauria de presentar-se personalment a les oficines de recaptació del Sheriff de Nottingham que estan a la quinta forca. Us ho torno a dir, per si no ho havíeu pillat: en Joan no té cotxe, ni moto... hi havia d’anar en transport públic –que no gratuït-. Aquest nou topall, -qui té temps i ganes de anar a l’altre banda de la ciutat a recuperar quaranta quatre euros?- suposo que fa que la majoria de ciutadans que es varen donar compte de l’embargament en l’extracte del banc i que han fet confessar al funcionari del 010 on poden anar a recuperar els seus diners ja ho donguin per perdut i desisteixen en aquest punt. No hi ha temps per collonades. Però... veieu quina paradoxa? Un jove a l’atur i els estudis acabats –no com altres senyora Ortega- no té altre cosa que fer que anar a recuperar la seva pastarrufa, collons!

Ben dutxat, amb el carnet a la boca i guardant-se els bitllets del transport públic –espero que no els llenci en l’esperança que em serveixin d’atenuant quan a mi se m’acabi la puta paciència i foti volar pels aires -metafòricament, es clar- l’Ajuntament, la Gene o la puta mare que els va parir a tots- en Joan va fer cap a les oficines aquestes de robatori públic, plenes de funcionaris indispensables pel bon funcionament de les polítiques socials i l’estat del benestar que ens volen arrabassar. Per fi! Quedava clar! No era un delinqüent! Era un error de l’Ajuntament! El nom de la família torna al seu lloc preeminent entre els qui segueixen treballant per mantenir a tot aquest grapat de polítics mentiders i de funcionaris al servei de l’Al Capone!

Això si... en Joan rebrà resposta -que no els diners de tornada al seu compte corrent, això ja ho veurem-, d’aquí a sis mesos. Heu llegit bé. Sis mesos, si fa o no fa el temps de fer-te un carnet de conduir definitiu l'any 1983. Quina barra oi? L’Ajuntament de Barcelona tracta al ciutadà com si fos un súbdit de l’edat mitjana... i perquè? Perquè aquí no passa res... perquè tot això es fruit de la cultura de l’ impunitat instalada al poder.

Impunitat. Per robar, malversar, abusar, fer favors, mentir, subvencionar els amics, tancar portes als enemics, assetjar, fer mobbing, cobrar comissions, fer oposicions a mida del candidat, extorsionar, utilitzar els recursos públics per coses particulars –el cotxe, la VISA, el servei de neteja, els edificis públics, els mitjans...- prevaricar, fins i tot per amenaçar de mort a una regidora. Vivim immersos en una situació de putrefacció del sistema, i tots en som culpables, i tots en som responsables, perquè el sistema hauria de ser nostre, no d'ells. Per mesells. Per covards. Per irresponsables.

Jo no penso callar. Els vull veure a la presó.