Agulló, Ballvé, Batista, Bobes, Cabarroques, Canut, Castells, Colell, Cordomí, Dorca, Ehlis, Esperó, Espinach, Ferran, Font, Garcia, Gelpí, Gimeno i Gòmez. Igual me’n deixo algún. Segurament, perquè no em surten els números. Una classe de bàsica, per molt que fos abans de la massificació hauria d’arribar als vint alumnes, oi? Però aquests son els cognoms dels meus amics d’infantesa amb els que vaig compartir les lliçons que va rebre el grup A, de la nostra fornada d’alumnes de l’escola Virtèlia, per part de les mestres Cortada, Aymemí, Pedrell i Oliveres, i del mestre Galí.
Avui he llegit que ha sortit un llibre que parla de la que va ser la meva escola fins els 10 anys: Generació Virtèlia, el palau comú dels líders catalans del segle XX. I us en vull parlar.
Com pot ser que guardi records tant vius del meu pas per aquella escola entre 1966 i 1972? Recordo la llista de la classe. Els àlbums que fèiem els alumnes –encara els conservo-. La diada de Sant Nicolau -... obriu la portalada, que el fred es viu i es forta la gelada...-. Aquelles bates amb ratlles marrons, dels nens petits –en front de les blanques dels estudiants de batxillerat-. El senyor Llongueres –digne, majestàtic-, i la seva senyora –“no correeeeeu”-. El germà del senyor Llongueres, el mestre de dibuix conegut com “el Pusi”... imagineu-vos si en tinc de records que tinc com a meus els del meu germà gran, doncs jo no en vaig fer de dibuix amb en Pusi, però pel seu testimoni se que de tant en tant els deia als alumnes “amb aquesta mà vaig matar cinc moros”, parlant de la guerra.
En aquells temps, jo no en tenia ni idea que al Virtèlia hi havien estudiat dos futurs presidents de la Generalitat –Jordi Pujol i Pasqual Maragall-. Les meves preocupacions giraven a l’entorn de aprendre a escriure dignament amb ploma estilogràfica, entrar al “primer equip” de futbol de la classe com extrem esquerra –paradoxal, si més no- i ser escollit pel cor de l’escola que actuava regularment al Palau de la Música.
De fet, no podíem pensar que allò fos una forja de líders polítics, perquè d’això a Catalunya no n’hi havia aleshores. Manava en Franco i les classes, malgrat ser en català, quedaven traduïdes al castellà en els nostres escrits i exàmens. A mi em feia l’efecte que era membre de una mena de societat secreta, una comunió de juramentats, una Resistència a l’autoritat. Mai ens haguérem pogut examinar en el nostre idioma, doncs estava prohibit de fer-ho. Nens i nenes estudiàvem separats, de fet en edificis distints –el meu rendiment escolar va baixar espectacularment quan vaig passar a una escola mixta, testosterona ad portas-. El professor de gimnàstica era un militar i l’escola, per molt que ronsegés, havia de ensinistrar-nos en la Formación del Espíritu Nacional dels guanyadors. Eren altres temps, i difícils.
A l'escola dels germans Llongueres vaig apendre a estimar Catalunya. L’esclat últim de patriotisme es produïa a la petita capella quan cantàvem el Virolai, després dels sermons senzills, tendres, fets i pensats per criatures del mossèn Llumà que ens apropaven al país i ens donaven esperança de que els temps canviarien a millor. No us enganyo, jo no entenia gaire de què anava tot plegat, però les paraules dolces d’aquell home sempre em van tocar l’ànima. Ara llegeixo que va ser molt important en la formació de Jordi Pujol, no m’estranya.
La gravació del disc La història de Catalunya en cançons, per part d’alguns alumnes de l’escola, va acabar de encendre la meva imaginació impúber, i entre els records familiars fruit de l’imaginari carlí propi de la Garrotxa, barrejats amb la protecció secreta de la llengua, l’arxiduc, els almogàvers, Sant Jordi, i el Palau de la Música van acabar d’esclatar en una font multicolor de sentiments patriòtics que encara em duren. Sense lleis de normalització lingüística, ni subvencions, ni TV3. Així, a la brava.
Ser alumne de l’escola Virtèlia –del llatí, Virtut i Treball-, va ser un privilegi, mentre que va durar. L’any 72 el futur de l’escola no era clar, i vaig marxar a l’escola Thau... però això son figues d’un altre paner.
Els records d’infantesa em posen tonto. Els meus i els dels demés, perquè llegint els primers anys de vida de l’amic Miquel Giménez en el seu llibre “El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral•lel” vaig plorar i riure com si veies passar aquella Barcelona dels anys seixanta davant dels meus ulls. Aquell nen que mirava els Chiripitiflauticos, vibrava amb la càrrega dels confederats a Newton Station a Misión de audaces –en el meu món confús els sudistes havien de ser els bons si eren tant educats i a més havien perdut la guerra- i jugava a soldats per terra.
Ara veureu què té a veure el llibre d’en Giménez amb el Virtèlia, apart de ser coetanis i estar separats, entre moltes altres coses, per la Diagonal. Resulta que jo soc un desastre amb l’agenda. Gestiono fatal el meu temps. I no havia anat a cap presentació de les moltes que en Miquel ha tingut ocasió de fer en referència al llibre –que per cert us recomano per Sant Jordi-, quina vergonya!. Finalment, vaig poder assistir a una a la llibreria Bertrand. El món es un mocador, això es un país petit i Barcelona encara ho es més. I si no, fixeu-vos en l’anècdota.
Tant bon punt arribo a la presentació del llibre, em trobo de morros amb en Ricard Vaccaro. Pintor, escultor, bona persona i millor mestre de plàstica al Thau. Us ho diu un alumne que va ser suspès per ell sistemàticament els anys 74, 75 i 76. Després de les abraçades rituals i de compartir elogis en referència al Miquel em va explicar una història que acaba de entortolligar amb un lligam místic indestructible la meva infantesa amb la realitat d’avui en dia.
En Ricard forma part d’aquell altre professorat, el del Thau dels anys 70. Conjuntament amb la Quima Romagosa, les germanes Cassulleres, o en Jordi Sisquella... varen acompanyar a un grapat d’alumnes adolescents en el procés de democratització del país. Anys de vagues, manifestacions, pamflets subversius, voladura d’en Carrero Blanco i mort vergonyant de Franco al llit. Mereixen un post apart. Us diré, però, que quan l’afer Boadella i el consell de guerra a resultes de La Torna –els més jovenets podeu consultar la wikipèdia-, un grup d’alumnes de Thau ens varem posar al capdavant de la vaga i la manifestació per la llibertat d’expressió –Déu meu, si teníem quinze o setze anys!-. Varem declarar-nos en vaga i jo mateix, acompanyat d’alguns companys, anàrem al Virtèlia a demanar que s’hi afegissin. Els meus amics deien que segur que no ho aconseguiríem perquè a can Virtèlia eren uns fatxes... Ens va rebre el senyor Llongueres, hi vaig parlar per primera i última vegada... i es va sumar a la vaga, gràcies mestre. Guaita per on les accions de l’impresentable d’en Boadella, per un cop, varen tenir un resultat patriòticament positiu.
Prou de divagar i tornem a la presentació del llibre... Com us deia, en Vaccaro es escultor. Escultor i sociata –ningú no es perfecte, diuen-, però d’aquells que ara ja no combreguen amb “l’aparell”. Ha begut oli. Ara resulta que el “senyor” Garcia Bragado, tinent d’alcalde de Barcelona, peseceru de pro, aparatxik pota negra, imputat en temes tant macos com l’Hotel del Palau de la Música on cantàvem els virtelians –ho veieu com es tanca el cercle?- i altres temes no provats, no vol acabar de pagar, ni acabar de posar el seu lloc l’última escultura feta per en Ricard. De fet, l’Ajuntament ja ha pagat part, i ha instal•lat la meitat –per tant l’obra es mostra inacabada, mutilada-. No es un tema de diners, perquè pasta per posar altres escultures més polèmiques –no se si finalment al davant de la Sagrada Família o a la Ciutadella- si que n’hi ha hagut. Es un tema de càstig polític? Segurament. I què té a veure amb el Virtèlia tot això?... Ai...: Que el monument en qüestió està dedicat a Wagner i sí, ho heu endevinat, al mestre Joan Llongueres.
Vergonya! Fàstic! Vòmit! Un país petit, sí. I ple de misèries humanes, també.
Us prometo fer-ne un seguiment.
Gràcies, Quim! Si fa no fa, tots venim del mateix lloc i tots patim els mateixos camàndules. Visca Catalunya Lliure!
ResponEliminaRecods?... sera Records... ha ha ha ha ha!!! Prego modifiquis el lapsus.
ResponEliminaNo es per ser torracollons... pero un article o post sobre on vas aprendre a llegir i escriure no pot començar aixins!...
Seriosament, podria aburrir (bore to death) als lectors d'en Savalls sobre el Virtelia i posteriorment la ETSAB de la Politecnica... pero serveixi aquesta petita nota per agrair-li al germa petit del Llongueres "dire"... dit "PUSI" las sevas magistrals classes de dibuix... sense ell no hagues estat mai arquitecte (amb minuscula... nomes Gaudi i tipus aixi mereixen la majuscula),,, encara tinc lamines amb l'escut aquell de l'estel i la oreneta... potser volia dir que tornariem a trobar el Nord?...
Nomes mossen Lluma es l'altre personatge del que guardo bon record. I amb deu anys mes que en Savalls a las costelles sermolt be el que dic...
Els professors tenien un nivell generalment per sobre de la mitjana i molta paciencia... salvat d'algun energumen que n'hi ha a tot arreu.
Lamentablement els sopars d'ex alumni sempre son evitats per mi... vist que vaig perdre el contacte amb ells el 1969... i prefereixo recordar-los com eren fa mes de quaranta anys!...
En la meva defensa (i la del "cole") dire que al menys jo no vaig volguer mai esser politic!... imagino que els meus pares van fer be de donar-me una bona educacio... curiosament jo vaig triar els Salesians pels meus fills (i el meu fill gran pels seus...).
ADB
Com un ruc he comprat i llegit l'infumable llibre "Generacio Virtelia"... una oda a Jordi Pujol I l'infalible... (tot i que no va anar al Virtelia)... ens explican molt per sobre els dels anys 40... i els dels 50 i 60 no existim simplement... vaig anar al Viretelia des de petit (segon grau) fins al PREU (que tothom feia fora del cole (a la Graner o la Penyalbert... fins i tot la meva dona va fer el PREU fora del cole!!!... jo no... fins al final... i nomes potabam bata blanca els de Preu (l'any 1968)... Maig del 68... quina patacada!... sous les llambordes la plage! etc.
ResponEliminaJa feia temps que eram rebels (Beatles etc) dels 14 als 17 anys els "valors virtelians" varen esser ultrapassats per la societat civil a tota castanya...
Podria ser mes cruel pero no val la pena.
L'autora del panflet a mes gloria d'en Pujol hagues pogut parlar una mica mes amb els alumnes dels 50 i 60...
De fet sembla que Catalunya comenci i acabi amb el dit JPS... ara que es independentista! el fenomen!.
Patetic... aixo si teniam un cor de nassos. I feiam caure el guix del sostre del Palau molt avans que en Millet & Co.
Recomano que passeu del llibre i parelu amb qualsevol ex-alumne.
No havia llegit tanta carrincloneria junta des de feia temps!
Aleix Dorca Bis Arquitecte Urbanista (ex alumne del Virtelia 1958-1969)
M'ha emocionat tornar a llegir cognoms dels que des del 1962 fins el 1970 havien estat els companys i finalment amics, de la meva infantesa i adolescència. No crec que coincidís amb cap Savall, potser la memòria em traeïx, o bé era de la classe a partir de la lletra M, però recordo els inicis de la llista de classe: Arán, Almeria, Augé, Beneseit (jo mateix), Bohera; i després ja no recordo gaire: Cardona, Cirici, Civit, Cordomí, Dorca (l'arquitecte?), Español (el Piti), Jori (el magistrat de l'Audiència de Barcelona), i molts més, Manobens, Griera, Guilera, Mateos, Montagud, Vilardaga, Oliveras, Playá.
ResponEliminaI els professors, senyoreta Pedrell, Oliveras, mossen Gumà, el Pusi (que li agraeixo els seus 10 a les meves làmines de dibuix, i aixó que no pinto res), el profe d'història Badia, el senyor Badal sempre tan rigurós, l'Espinach, la professora de grec a Preu (autoritat en la matèria, però no recordo el nom)
No sé si ha estat famosos o tan significatius com per aparéixer en un llibre, però son els que van escriure el llibre de la meva vida.
S'agraeix el teu post.
Alex Beneseit
Francesc Aran, del mateix curs d''en Beneseit
EliminaJo afegiria els noms del Srs Dotras i Vilardaga
Han pasat molts anys i nomes ara hi llegit aquest post.
Des de la llunyania de Brasil, sento la nostalgiadels anys viscuts a Virtelia.
Apreciat Sr. Beneseit (un curs per darrera del meu crec) perque l'interrogant darrere arquitecte?... quan signo Aleix Dorca Arquitecte es perque tinc la corresponent titulacio... Si no estic (ara... ho vaig estar 25 anys) col.legiat a Catalunya es per la senzilla rao de que vaig esdevenir andorra... i per tant col.legiat al COAA (del que vaig tenir l'honor d'esser el Dega durant dos mandats consecutius).
ResponEliminaPer la resta d'acord.
Cordialment
Aleix Dorca Bis Arquitecte Urbanista
Totalment d'acord amb en Dorca, de qui crec recordar, com a mínim, el cognom: http://www.morsadice.com/newinstall/index.php/dias-de-libros-musica-cine-y-vino/772-el-chasco-de-la-generacio-virtelia.
ResponEliminaAlex i Savalls: (no us recordo, segurament sou massa petits (:-)): Primer cop, no obstant, que sento els noms dels profes que vaig tenir... Jo afegiria Pidelaserra...
Quan deies Font, Garcia... creia que eres de la meva classe.
J. M. Garcia Ferrer
Como Virteliano he de decir sólo cosas magníficas de la escuela.
ResponEliminaTal vez en ciencias flojeaba...el Cou lo hicimos en otros lugares ya que no lo impartían ( era el primer año).
Las reuniones de ex alumnos, unos pocos en relación al total de la clase.
A mi modo de ver el "proces" estropeó ese compañerismo como otras tantas cosas en la sociedad catalana de estos tiempos. El amor a Catalunya que yo sentí durante 10 años en las Escuelas Virtelia, no tiene nada que ver con lo experimentado estos últimos años, una pena. Companys no es aixó.