L'any que ve a Jerusalem?

Fa temps que penso que els catalans vivim en un món de fantasia i il·lusió. Que ens preocupem per coses que no caldria i que, a l’inversa, no tenim cura del que és realment important. La nostra cultura política es un aiguabarreig del pactisme possibilista de tall protestant –bastant burgeset i conservador- i dels grans gestos de caire sionista –postures fortament atomitzades i irreconciliables més enllà del “l’any que ve a Jerusalem”- dels jueus d’abans de la creació d’Israel.

Voleu exemples? Home... que ens preocupin les retallades i el dèficit de l’administració espanyola a Catalunya –si, si, parlo de la Generalitat- en comptes de prendre els carrers i tancar les caixes si no es soluciona el dèficit fiscal amb Espanya, es incomprensible. Tant com que els independentistes es posin a discutir el nivell d’intervenció del futur estat català sobre l’economia del país, abans de saber com caram ens desempallegarem d’Espanya sense que ningú no prengui mal.

Es curiós aquest esperit suïcida dins l’àmbit de les persones que mostren interès per la cosa pública. Més enllà dels desembarcaments dels serveis secrets espanyols que, legítimament, intenten posar-nos pals a la roda de l’alliberament nacional, els catalans som uns mestres agafant un ideal i convertir-lo, a base de discussions bizantines, en un nyap inservible a cop de postura innegociable.

Avui, però, el tema no es la independència. Més que res, no vull afegir més llenya al foc de l’aquelarre col·lectiu que, entre tots, hem organitzat al voltant dels partits, els càrrecs, les cadires, els lideratges i els “contigonomajunto” diversos, després de constatar el 10-J que el poble vol caminar cap a la sobirania nacional plena. Serà que hi havia poder a repartir i entre tots es van posar més calents que un nano adolescent amagat al vestidor de les animadores de l’equip de bàsquet de l’institut.

La qüestió d’avui es la follia assembleària que us ha agafat a tots. A veure si ens aclarim:

Voleu fer el favor de callar?!

Ara... Era difícil que em sentíssiu en ple debat assembleari. Se’m sent?  Gràcies companys (i companyes, no fos cas)... He demanat la paraula per dir-vos que si tots demanem la paraula no ens entendrem! Ja ho va dir en Capri...

Catalans... catalanes... Tot això és molt maco! Ens reunim, debatem i podem marxar tots a casa després a treure’n conclusions! Això sempre ens ha agradat als catalans... Treure conclusions! Vas al quiosc al matí i en comptes de comprar La Vanguardia aquell dia compres l’Ara i pots notar com l’amo de la parada et mira i pensa... “mmmm... aquest li passa alguna cosa...” i comença... a què?... A treure conclusions!

Mireu... els voluntaris trotskistes, i els anarquistes, que varen anar al front de Saragossa l’estiu del 36 eren molt valents. Estaven molt compromesos amb la causa –la seva en tot cas-. No tenien res a perdre i molt a guanyar... Fins i tot tenien superioritat numèrica. I eren molt democràtics. Tant democràtics que les decisions tàctiques es prenien en assemblea i s’executaven només si comptaven amb l’aprovació, mitjançant estricte votació i recompte, de l’assemblea de milicians –i milicianes-. No cal que us digui que allò va acabar com el rosari de l’Aurora.

Ja ho sé que aquell grup d’allà a l’esquerra, els joves sobradament preparats i sense feina, no creieu en el sistema! Que dieu que no s’ha de votar i que cal l’acció directa... Es el que us toca! Afortunadament heu pres consciència i heu sortit al carrer. Felicitats! Nosaltres també ho varem fer! Es llei de vida... us he trobat a faltar tots aquests anys de play-stations, classes d’anglès i voluntariat a Palestina... Benvinguts a casa! Enfronteu-vos al sistema! Pareu la cara davant la policia i apreneu a respectar-vos a vosaltres mateixos perseguint un ideal! D’aquí uns anys, al voltant de la taula el dia de Nadal, us adonareu que no en podreu parlar de tot això... no fos cas que els vostres fills deixessin la universitat, es posessin un piercing al mugró i anessin a acampar ves a saber on, per tal de canviar el món. El vostre moment es ara! Gaudiu-lo!

Aquell altre grupet d’allà... Si, vosaltres... els d’ERC.  Encara no heu aprés que les assemblees només porten que disgustos? Doncs que hi feu aquí? Aneu-vos-en a la super-seu del partit, canvieu els estatuts tant com calgui, decidiu si sou Macià o Companys, plantegeu-vos que voleu ser quan torneu a ser grans –si es que encara creieu que hi ha vida després de la mort- i ens retrobem d’aquí deu mesos a les generals. Recordeu portar un nou líder al qual crucificar d’aquí quatre o cinc anys! I ara marxeu plegats i sense barallar-vos... gràcies.

En queden de reagrupats per aquí? Ah si! Ara els veig... Allà dispersos els uns dels altres i ajuntats els uns amb els de SI, els altres amb els de CiU, més enllà uns amb els d’ERC i el PSC...  Ho veieu com no us havíeu de presentar a les municipals? Ara què? Que votarem quan us votem? Quina ideologia? Quina idea? perquè de la independència no en teníeu pas l’exclusiva l’endemà del 10-j! No em digueu que “les candidatures a les municipals varen ser decidides en assemblees locals per part dels militants de cada agrupació”... Guaiteu... us explicaré un secret... Els errors si es decideixen per votació no deixen de ser-ho. Es dur d’admetre... però tot aquest rollo de la democràcia interna i les bases del partit decideixen ja ho varen provar els d’ERC i està més que demostrat que NO funciona. Potser si en Carretero hagués dit que si, que era un líder messiànic i que havia tingut una revelació de la moreneta per tal de liderar el poble a la terra promesa us hauria anat de un altre manera, oi? Però es ben fotut fer política a l’hora que te l’aguantes amb paper de fumar. Trist, però cert. I ara... tots a caseta, vinga.

Que n’hi ha de sociates per aquí? Caram! Si en sou molts! Que? Ara que no hi ha menjadora ara toca venir aquí a controlar l’assemblea? Estic fart de sentir-vos últimament... que si les retallades... que si la dreta... que si les polítiques socials... que si sou els representants de les classes subalternes... Escolteu, corregiu-me si m’equivoco... No sou vosaltres els qui heu governats Espanya, federats amb el PSOE, vint-i-un dels últims trenta anys? I ara ens veniu aquí a donar solucions? Apa... aneu-vos-en també a la seu de Nicaragua i decidiu si us estimeu més el papa o la mama. Trieu un nou líder, una nova direcció, i sobretot no feu més el ridícul que el país no s’ho pot permetre.

Ja acabo companys i companyes ja acabo...Anava a donar-li un consell al Laporta però veig que no ha vingut, deu ser sopant al Drolma...

Només em queda doncs adreçar-me a la majoria silenciosa d’aquesta assemblea... als pares preocupats pel futur del seus fills, aquells que viuen del salari... que us pensàveu que éreu rics i resulta que no i que esteu aterrits, cagats de por... us parlo a vosaltres, votants de convergència... Que hi feu aquí reunits en assemblea? No ho veieu que teniu altre feina? Això no es per vosaltres!

Què em dieu? Que voleu saber què passa? Ara? A aquestes alçades?  Doncs que com que sembla que us vareu saltar la classe d’ètica sobre el Tribunal Constitucional, la de mates sobre el dèficit fiscal i la de història sobre com acaben els pactes amb Espanya ara ens trobem reunits en assemblea en comptes de anar a estudi i a treballar... No patiu, no us penso renyar, que això ja ho fa el President Pujol. Només us demanaré una cosa... estigueu a l’aguait! Que no us fotin més gols! Desperteu del somni... La Generalitat es l’estat espanyol a Catalunya, no es el govern lliure dels representants polítics dels catalans! NO, ho sento, no ho es. Ens han omplert el cap de tants de símbols, Creus Sant Jordi, Onzes de Setembre i mossos d’esquadra amb espardenyes que ens hem pensat que érem qui sap què.

Si voleu saber el que passa us ho diré: Mentre Espanya ens roba i té líders de tots els colors disposats a seguir fent-ho, nosaltres –els catalans i catalanes- som aquí, reunits en assemblea barallant-nos i decidint –en respectuosa votació- si som d’esquerres o de dretes, si la culpa del dèficit es de fulanu o de menganu, debatent democràticament sobre el sexe dels àngels... Així que us demanaré que tingueu un darrer gest de seny i marxeu també a casa a reflexionar si no ens hem equivocat tots plegats... penseu en que hauríem de votar d’aquí deu mesos... reflexioneu sobre quins líders ens calen... i sobretot... no busqueu conclusions perquè no hi ha més que una: si seguim reunits discutint mai no ens retrobarem a Jerusalem.