Havanera

Com molts catalans, com molts de vosaltres, el meu besavi va ser un indiano, un d’aquells homes de ferro colat, que empesos per la misèria, la fil·loxera o les carlinades varen enviar-ho tot a dida i marxaren a Cuba, terra de promissió. L’avi Salvador, com el coneixia el meu pare, va marxar de Riudaura, i va anar a petar a Sant Feliu de Guíxols. Allà va treballar de fuster, fent vaixells, té nassos! Per no saber del mar no sabia ni nedar. El seu amo va oferir-li un passatge a l’Havana com a pagament, i s’hi en va anar.

A Cuba, literalment, es va posar a fer carreteres. Primer per compte de un altre, més tard contractà la seva pròpia quadrilla i a cop de mall i de suor va acaba per tornar a Catalunya, carregat de duros. Potser per això al meu pare, i als meus oncles els agradava tant el so de l’Havanera. Cantaven –molt malament, val a dir-ho- les més tradicionals, en castellà, com les havien aprés a casa. Conservo cartes del besavi, en un català no normatiu, d’abans d’en Fabra, un idioma viu i contundent, per molt que portés del Carib les lletres sensuals i melangioses cantades en castellà. Serà que per estimar la fusió de cultures i el mestissatge no cal inventar-se una conselleria ni subvencionar menjadores als àrbitres de la correcció política.

Cuba i l’avi Salvador sempre havien sobrevolat la família. Potser per això, quan el meu pare va decidir que passéssim els estius a Llafranc el cremat i l’havanera es varen instal·lar a la meva infantesa de una forma tant natural. Us parlo de un Llafranc sense port esportiu, amb quatre hotels mal comptats, i gairebé lliure de turisme no familiar. Els marinos, els pescadors, les nits d’estiu cantaven ara a El Cau, ara davant l’Hotel Levante... Cançons de tota la vida que havien aprés dels seus pares, dels avis.

Franco no era mort que es va començar a organitzar la Cantada d’havaneres a Calella. Hi anàvem en barca. Primer amb la família, més tard amb els amics i les novietes d’estiu. Bé... donat que la cantada era a primers de juliol, de novietes encara res de res... projectes, projectes... I el ritme dolç del carib, les lletres picants, i unes quantes tassetes de cremat si no conduïen directament a l’amor passional i carnal de les mulates, al menys despertava les nostres imaginacions d’adolescents. Recordo que no tots els estiuejants hi assistien, tot això del “visca Catalunya i visca el català” feia que el sector pijo ho trobés provincià i separatista, i amb els anys alguns amics no tant de Pedralbes també varen deixar de venir, no fos cas que s’encomanessin de catalanisme carrincló i caspós.  

Malauradament vaig deixar de pujar a la Costa Brava durant anys, però el primer que vaig fer quan l’estupenda senyora Savalls va entrar a la meva vida -arreglant-la, donant-li sentit, i fent-me feliç per sempre- fou tornar a Llafranc els estius, però aquest cop amb la meva de família. A la cantada no hi volíem anar, malgrat haver compartit plegats platja de Port Bo els anys 70. Calella havia caigut sota el poder dels Audi, els xaves, la cirurgia estètica, i ara els fatxes que no volien anar a seure a la sorra a cantar “El llop de mar” omplien les primeres files del concert.

Però quan es tanca una porta Déu obre una finestra. A la banda de Venècia, a Llafranc, va haver-hi una cantada d’havaneres. Molt autèntica. Hi cantaren uns xicots de Palafrugell: Els Cremats. Es veu que ara han crescut i tenen certa fama, aquella nit els hi varem comprar els dos CDs que s’havien auto-editat. Aquelles cançons varen sonar dins el cotxe durant anys, mentre pujàvem i baixàvem amb els nens a la Costa Brava o a Olot, o els pocs caps de setmana que he pogut gaudir amb l’estupenda senyora Savalls de uns dies sense criatures. Una de les cançons forma part del nostre món més íntim i compartit, es part de la banda sonora del nostre amor: Vestida de nit. Era una havanera que jo no havia sentit mai fins aleshores, per tant no entenia de on havia sortit. Ara ja ho se, vaja ja ho sabem tots...

L’altre dia una de les meves cantants favorites –no es d’ara- va cantar-la a Calella: la Silvia Pérez Cruz. Una interpretació que corre per la xarxa a una velocitat increïble, plena de sentiment, emoció i carinyo. Sabia que el pare de la Silvia era músic i que havia mort feia poc... a cop de click he confirmat el que sospitava: la música de Vestida de nit es del seu pare, Càstor Pérez i la lletra de sa mare, Glòria Cruz. Tot plegat em resulta increïblement emocionant. Per primer cop em sap greu no haver tornat a Calella, a la cantada... Gràcies Silvia per aquest moment que ens has regalat a tots els qui estimem l’havanera. Mereixo la vergonya d’haver-me d’empassar l’arrogància del qui es pensa que ell es autèntic i la resta del món una colla de nou vinguts. Espero no fallar més i tornar a Port Bo, quan abans millor, a escoltar i a cantar La bella Lola –malgrat canti tant malament com ho feia el pare, o més-