Que hi ha algú més?!!

Escolto les tertúlies de les ràdios com a música de fons. Es la banda sonora quan baixo caminant fins al despatx. I penso que visc immers en un dejà vu continu, sense fi, el punyeter dia de la marmota. Jo no se vosaltres, però tinc la sensació que la manca de lideratge no es patrimoni exclusiu dels polítics, els analistes i factòtums de les ones hertzianes ens venen el famós melic de la política catalana quan en realitat sobre la taula hi tenen un altre orifici menys noble, però del qual tots en fem ús més o menys regularment. I no me’l feu dir, si us plau.

Pel que entenc del que llegeixo, escolto i em diuen, per una banda tenim un govern de la Generalitat que no té un duro, ni més expectatives de tenir-ne que la caritat del PP de Catalunya, en tant en quan l’Alícia en tregui profit als telenotícies i presenti el seu partit a la societat catalana com el que veritablement pot desllorigar el finançament de l’administració catalana. M’ha sortit una frase massa llarga, ja ho se. Ho repetiré més fàcil: Els funcionaris catalans només rebran les nòmines regularment quan el PP català pugui escenificar que es gràcies a la seva acció davant el govern de Rajoy, erigint-se com a facilitador de l’autonomia i l’estat del benestar. I el govern legítim dels catalans s’ho mira, fa gestos i amenaça amb noves vies cap a la sobirania –els caps de setmana-, però no hi pot fer res que no posi en perill la legalitat.

Aquest escenari de legitimar el PP dins la política catalana, em recorda el que va fer esquerra amb el PSOE. Es cert que hi ha diferències, el PP no té un sector catalanista –permeteu-me la ironia de seguir la broma aquesta de que el PSC en té, més enllà d’alguns votants i militants de bona fe-; el PP actua lluitant per aquest espai de foto, mentre que ERC directament li va regalar la Presidència de la Generalitat a un senyor que ara farà de senador espanyol, pensant-se que era un moviment nacionalment intel·ligent! La conseqüència de donar espai al baixllobregatisme a les institucions catalanes foren vint-i-cinc (25!!!!!) diputats, encapçalats per la fil·loxera de la Chacón i la derrota electoral d’ERC a les eleccions espanyoles. CiU està encetant un camí que porta al mateix resultat... perquè es sabut que els electors entre l’original i la còpia voten l’original. I si no... ja ho veureu.

La lectura que en faig, permeteu-m’ho, es que les estructures polítiques de Barcelona, i de Madrid també, intenten ajudar-se mútuament a tapar el forat del dèficit, a no fer sang de les retallades de l’altre ni de les pujades d’impostos, ni de una futura pujada de l’IVA, ni de res de res. Fixeu-vos que fins i tot patronal i sindicats, que tant els uns com els altres no se ben bé a qui representen –a mi no- arriben a un acord previ per la reforma laboral que el que garanteix es que ells seguiran ostentant la legitimitat negociadora, això si, però que pel que he llegit no aporta cap mesura imaginativa per revifar el mercat laboral i la contractació. Polítiques petites, lideratges minsos, receptes copiades, no saben que fer, ni els partits ni els agents socials.

Entre tots ens estan portant al desastre. El deute públic que hem de pagar els ciutadans s’ha convertit en l’únic factor a resoldre. Es cert que es important, no ho nego. Però les solucions aportades van en dos direccions: més impostos i menys despesa, o el que es el mateix menys consum i menys inversió pública. Ara van a per la reforma laboral, del tot necessària, però algú pensa que vindran amb mesures imaginatives o pensades pel tipus de economia i teixit empresarial que té el país? Tinc la certesa, digueu-me malcontent, que aniran als manuals i copiaran el que ha fet aquest o aquell país. Espanya farà com va fer al segle XIX quan va copiar de França les províncies, la funció pública i el jacobinisme: copiar les formes i deixar de banda els continguts... la meritocràcia, la igualtat o la separació d’església i estat.    

Els empresaris que conec, de petites i mitjanes empreses, segueixen oberts i posant-hi diners en molts casos, per pura responsabilitat amb treballadors i proveïdors. He parlat amb editors, farmacèutics, exportadors, distribuïdors o petits industrials. I tiren endavant per no fotre al carrer la gent i, diguem-ho tot, perquè amb el que ha costat muntar l’empresa o mantenir-la si és heretada no saben com s’ho faran ells mateixos si pleguen del sector.

Vosaltres creieu que aquests empresaris, que constitueixen el 78% del PIB, delmen per una reforma laboral que els permeti acomiadar a la Mercè, en Juan Antonio, o en Garcia? Gent que porta vint anys a l’empresa, que estan formats, coneixen la feina i la fan bé? Per molt que tinguin més de cinquanta anys i els sous siguin més cars del que els hi costaria un immigrant il·legal? Rebaixar les indemnitzacions a una tercera part pot ser temptador en casos de treballadors ineficaços, ganduls o conflictius, que n’hi ha. Cert. Però això es anecdòtic. El que li cal a l’empresari son altres coses... Que els bancs no els facin plegar, que l’administració els pagui quan toca, que no hagin d’avançar l’IVA facturat quan encara no han tocat els calés, que les legislacions no els ofeguin a paperassa, i... potser si... que fer-li un contracte fix a algú no sigui com casar-s’hi, que resulta infinitament més fàcil divorciar-se que acabar una relació laboral.

Polítics, sindicats i patronal, no estan liderant el país, ni la seva economia. Aplicaran fórmules al dictat dels mercats, dels alemanys o de l’FMI. Solucions que no tindran en compte les especificitats del mercat espanyol o català, però això als polítics, sindicats i patronal tant se’ls en fot, perquè la seva missió es mantenir-se a la banda correcta de la societat, la que remena cireres mentre es tapa les vergonyes solidàriament.

Volen recaptar impostos? Que acabin amb l’espoli de companyies com Google que ha pagat exactament 26.000 euros d’impostos a l’estat espanyol per les seves activitats empresarials al país, gràcies a la conyeta aquesta –fusió de tril·lerisme i pirateig- de tenir seu a Irlanda, els comptes corrents a Holanda, la vergonya  a casa i la casa ben lluny. Voleu fer aflorar economia submergida? Doneu exempció fiscal a les companyies unipersonals que facturin menys de 100.000 euros l’any, o feu-los pagar un 5% pla, i un únic cop. Voleu retallar serveis? Quants empleats dieu que té l’INEM? Quants milers? I un ratio de èxit de col·locació en noves feines de quan? Del 2%? Passeu-me unes estisores i si us plau aparteu les criatures que m’hi poso a retallar despesa ara mateix. 

Ja se que clamo al desert... o millor com el paio aquell que penja d’un penya segat i demana ajut. De cop sent una veu que li diu:
-“Hola soc l’arcàngel Gabriel... deixa’t anar i baixaré volant i et colliré abans que toquis a terra”.
-Que hi ha algú més?!!