dilluns, 27 de febrer del 2012

De Oscars i doblatges

Nit de Òscars i catifa vermella. Una cerimònia que la meva marmota Florence gaudeix de forma especial, les imatges, els acudits, els vestits i les crítiques especialitzades –amb honroses excepcions- acostumen a ser intercanviables d’un any a l’altre, amb el qual el meu rosegador segueix la retransmissió amb gran alegria i l’auguri de tornar a celebrar el seu dia tant bon punt seu davant la tele.

La collita d’aquest any no es particularment espectacular. Tot i que, personalment, hagi vist i gaudit, en algun cas, de la majoria de pel·lícules a concurs no hi ha allò que podríem qualificar de un gran film que passarà a la història del cinema. Donat el fet que no soc un pirata informàtic, precisament, i que no em descarrego continguts d’Internet perquè ho trobo moralment execrable –ep! Cadascú arrastra la seva moral pels fangars que li don la gana- he fet allò tant passat de moda i tant català de veure-les pagandu, al Bosque dels Balañá, i en la llengua del Imperio.

Ara que ja us tinc a tots ben escandalitzats, puc dir-vos que al menys jo no me’n amago. El gruix de cine-adictes catalans veiem els continguts de Hollywood i europeus doblats al castellà i seguim engreixant els comptes de resultats del sector de la distribució cinematogràfica, Una indústria en mans de companyies i persones permanentment en peu de guerra en contra del català. Val a dir que tinc un run-run estomacal contrari a aquestes meves pràctiques antipatriòtiques, però resulta que vaig al cinema a veure pelis, en companyia de persones que els resultaria un esforç addicional titànic anar a veure-les en versió original –i si us soc sincer, a mi també em costa anar al cine a llegir subtítols- També es cert que es més difícil trobar una estrena en català que valgui la pena, en una sala a la vora de casa, que construir una alternativa electoral independentista única i transversal, que ja es dir.

La qüestió es molt fotuda. La indústria dels continguts es la fàbrica on es dissenyen les eines amb les que interpretem la nostra vida els ciutadans del món, de manera transversal i global. Hollywood, principalment, té la capacitat de vendre’ns prejudicis i de destruir-los amb una facilitat esparverant, i ho fa globalment. Construeix la realitat i els items culturals d’interès generacional que es converteixen en els lligams conversacionals i en les tendències de consum –tant ideològic com comercial- des de Seattle fins a Honkong, passant per Amsterdam i Moscú; de Tòkio a Johanessburg i de Buenos Aires a Vladivostok. Ara feu les triangulacions i compareu-les amb el nostrat “de Salses a Guardamar” i entendreu la magnitud de la tragèdia.

El cine ens ha ensenyat a ser intolerants amb el racisme i tolerants amb l’homosexualitat. Hem descobert les residències d’avis i els departaments d’assumptes interns de la policia. Les pel·lícules, en un món on el llegir sembla destinat a quedar reclòs al que hom pugui dir en un tweet, son els sermons moderns de un primer món acomplexat per la seva opulència i obsessionat per transmetre els seus valors com a universals, cosa que no es un factor aliè al rebot que porten determinades societats amb occident, donat que encara basen el seu comportament en textos religiosos de fa un grapat de segles i Hollywood els sembla l’encarnació de la pitjor Babilònia bíblica.

Sabent de la importància del pa que s’hi dona, la Generalitat, tant tripartita com convergent, ha tractat de posar tanques al camp. A cop de llei i de quotes els nostres governants han intentat -legítimament, que quedi clar- redreçar el rumb que porten les coses intentant rescatar el català com a llengua de transmissió dels valors èpics o quotidians que produeix el cinema. El resultat es conegut: emprenyada monumental dels distribuïdors i de les majors, en el que es pot considerar una intromissió en el que no deixa de ser un mercat i un entorn d’obediència estrictament privada. Un negoci, vaja. I si no ens la tornem a agafar amb paper de fumar, doncs tenen raó. Les lleis que produïm al Parlament de Catalunya a l’entorn de la llengua son una mena de crosses que de manera desesperada intentem posar a la supervivència del nostre idioma, unes accions que emprenem lluitant contra els elements i la legislació racista de l’estat espanyol, quan resulta que els qui estimem la llengua sabem que la millor Llei per prestigiar el català seria la declaració d’independència. Que quan un idioma té un estat al darrera no tot son flors i violes, però la situació canvia per a bé de forma substancial.

La realitat supera gairebé sempre la ficció, i aquí a casa suportem que només el 3% de les pel·lícules s’exhibeixin en la nostra llengua. Només, doncs, accedim al mainstream cultural imperant a través del castellà. Hi ha solució que no passi per la quota i el conflicte permanent? Doncs... per a mi si, n’hi ha: prohibir el doblatge! malgrat que quan he comentat aquesta possibilitat amb algun polític o amb gestors culturals s’han posat blancs i m’han contestat: ”Ui, es que això et posaria molta gent en contra!”, a la qual cosa els he contestat: “Tant me fa, jo vull ajudar la meva llengua, no guanyar eleccions”.

Si mirem els països del nostre entorn ens trobem que les nacions que ho doblen pràcticament tot son aquelles de passat feixista –els impulsava el control dels missatges perversos al igual que als dictadors actuals del món àrab- com Itàlia, Alemanya o Espanya, i la República francesa, que mai no ha deixat la seva particular guerra cultural contra el predomini de l’anglès. La resta de països amb llengües de dimensions mitjanes o petites no doblen les pelis, les subtitulen. Amb això, assoleixen dos efectes col·laterals: primer de tot, la població accedeix a l’anglès oral de forma natural, perquè els hi cal, no perquè ens entestem a pagar amb diner públic el seu aprenentatge per tal d’esdevenir cambrers (o queda algú que es pensi que amb el nivell que s’adquireix a l’escola hi ha prou per negociar en el globalitzat món de la presa de decisions empresarials?). El nivell d’anglès a Portugal, per no anar a Noruega o Holanda a buscar l’exemple, es galàctic comparat amb l’espanyol. No afecta a tothom, es clar, però el nivell mitjà dels executius i managers portuguesos es infinitament superior al dels seus homònims espanyols –i resulta que encara ho som-, i té a veure amb la tipologia de consumidor de cinema. Les coses clares, i la xocolata espessa.

La justificació per a no doblar les pel·lícules la podríem trobar en la pròpia legislació de la mare dels ous, es a dir: els Estats Units. Allà no es doblen les pelis per no afectar la creativitat del text ni la interpretació dels artistes. Penseu que perquè una producció europea (el Regne Unit es una colònia peculiar dels US a Europa) guanyi l’Oscar els francesos han hagut de fer una de muda: The Artist. Vull dir amb això, que fins i tot tenim totes les garanties de correcció política si decidíssim legislar que prohibim el doblatge dels films per a tal d’esser exhibits a casa nostra. Punt i final.

Que en trauríem de tot això? Mireu... d’entrada els Balañá tindríen un atac de ventre que es mereixen, a sobre ens perdríem l’oportunitat de veure cintes imprescindibles com “Resacón en las Vegas IV El Retonno” en espanyol, però... sobretot... les majors, que viuen del merchandisse associat a les grans superproduccions de Pixar, Disney, Marvel, etc... i que ara s’entesten a seguir-ho doblant només en castellà perquè total els catalans son bilingues (sigh) posarien el crit al cel. Ho farien, perquè si el públic no accedeix als continguts en el seu idioma, després no compra el cromo, la figureta, el DVD, el còmic, la disfressa ni el joc de la Play, que es on hi ha el negoci amb majúscules. Es així des de que George Lucas va cobrar els seus emoluments per Star Wars en forma de drets d’explotació dels productes associats, i es va forrar. Les majors ja s’encarreguen de doblar al neerlandès les pel·lícules amb potencial comercial, i no ho fan perquè siguin sensibles amb la llengua de Cruyff o perquè els empari cap esperit ecumènic... ho doblen perquè si no ho fan no hi ha companyies que vulguin pagar per obtenir llicencies de productes sobre la peli en qüestió. I es aquí on si tindríem la paella pel mànec: “Ah... senyors de Pixar... que diu que volen doblar Toy Story IV i no poden per culpa de la nostra Llei?. Cap problema, poden doblar-la al català, si volen. Farem una excepció tal i com diu la Llei en el seu apartat 34.7, però recordi que això inclou els drets d’emissió per a TV3 en el nostre territori i que el doblatge el paguen vostès, que nosaltres això ja no ho subvencionem, que estem de retallades”. I si no que tornin al cinema mut, que tot era molt més senzill, o no?

3 comentaris:

  1. Quina raça de gos es la mes intel.ligent?... el Jack Russell... per quan un Oscar per animalons?... (em refereixo exclussivament als no membres de la raça humana... d'aquests darrers ni ha massa que son animals professionals i no hi hauria color...)
    Florence fes quelcom... o no?

    ResponElimina
  2. De fet el que està insuportable es en POTUS, el meu Jack Russell. Té un atac patriòtic Jackrussellià rollo "la Roja" i va cridant pel passadis que els terriers no es dopen digui el que digui la Florence.

    ResponElimina