La xocolata del lloro

L’Antonio es un català nascut a Andalusia. Tenia un colmado de barri fins que va donar el pas i va muntar una carnisseria. Quan a quarts de set porto en Potus a deixar la nostra opinió sobre el món, en forma regalets que collo amb un paper de cuina, l’Antonio ja es a peu del canó. Tant se val que sigui dissabte o diumenge. Obra fins quarts de deu del vespre. L’altre dia em va encolomar un filet sencer que jo no volia, que no està la cosa per roast-beefs fora de dies assenyalats. Va insistir tant que li vaig comprar, a bon preu, però em va demanar que li pagués en efectiu que havia de pagar un proveïdor que li venia abans de les nou. Heus aquí el secret de la seva insistència. L’Antonio paga els proveïdors, i els impostos, que em consta. L’Antonio es honest.

En Ruí es director general de una multinacional de butxaca de caire familiar. Porta l’empresa a Portugal i la situació es desastrosa. En Ruí parla sis idiomes, entre ells el català per simpatia amb la delegació de Barcelona. Fa quatre mesos va dimitir perquè li feia vergonya cobrar un sou forassenyat per les condicions del mercat i l’aportació al negoci del grup. No li va ser acceptada. En Ruí es honest.

Aquests exemples de ciutadania paguen religiosament una estructura que tant a Espanya com a Portugal fa possible la vida de tot un grapat de golfos apandadores que no tenen cap mena de vergonya. Parlo de tot aquesta colla de enxufats a canongies diverses, de tota aquesta gent imprescindible que viu dels nostres diners en forma de càrrecs, sous i dietes, de consells d’administració d’empreses sense activitat coneguda més enllà de posar el plat a taula a tota mena de polítics sense càrrec, empresaris improductius i altres amics de la mamella.

Per molt que jo no sigui gens dubtós de sentir cap mena d’admiració, respecte o proximitat amb un govern espanyol i a més a més del PP, es just reconèixer  les decisions intel·ligents i moralment respectables encara que les faci l’adversari. El govern espanyol, en un gest de vergonya torera o de imperiosa necessitat, que tant se val, va carregar-se la setmana passada tot un conglomerat d’empreses públiques que no feien cap servei ni a la societat, ni a Espanya, ni al sum sum corda, que l’administració anava mantenint per pagar amb dinades i sous de tapadillo a ves a saber qui. I això es el que vull. Saber qui.

Qui carai ha estat cobrant del Barcelona Holding Olímpic, que te la seu al carrer Ciutat de Barcelona... vull dir que algú de l’Ajuntament ho deu saber, oi? Busques a Internet i et trobes amb el topall de l’impossibilitat d’anar més lluny que conèixer les empreses, o institucions, o consorcis, o firmes comercials de buffets d'advocats, que formaven part del consell d’administració. Vull noms de persones físiques! El senyor tal i la senyora pasqual... M’agradaria fer-los públics aquests noms. Saber qui son. Quins funcionaris hi han treballat, també. Son càrrecs de confiança? Han passat unes oposicions per treballar en una empresa fantasma? Quan cobraven? I si no hi havia funcionaris... ningú, repeteixo ningú de l’administració sabia que es passaven uns quartos a una cosa que no servia per a res? Hi ha polítics i gestors amb plaça de la cosa pública als qui la mena de retallades que se’ls hauria d’aplicar no haurien de fer només referència al sou. No se si m’explico.

L’Antonio, en Ruí, tots nosaltres, paguem uns impostos que després van a farcir els pressupostos del que els polítics i administradors del nostre present –i futur si no fem res per evitar-ho- anomenen “la xocolata del lloro”. Son uns quartos nostres que ells destinen a mantenir el nivell de vida dels polítics que han prestat un bon servei a les seves causes particulars i que s’han quedat sense sou. Patapum... directes a la canongia de torn. Son unes peles que sempre es reparteixen els mateixos, gent de segona fila, els típics peticionaris de lobby de Washington però en versió de via estreta. A vegades ens preguntem... i tots aquests que apareixen sempre a les llistes de les candidatures a la Cambra de Comerç, al consell de la Fira de Barcelona, al consorci de la Zona Franca, de que viuen quan no tenen càrrec conegut, ni ofici, ni benefici? Com menjen les seves famílies? On es guanyen el pa? Doncs a les menjadores com aquestes empreses que la Soraya i els seus sequaços s’acaben de carregar. De la xocolata del lloro que paguem els Antonios i els Ruís. Una màfia bastida en la impunitat de una democràcia de fireta, opaca i pudenta, una gran tifa rollo Potus però king size construida amb la complicitat de tots els partits, del primer a l’últim, que tenen per divisa transversal un “Oi que no ens farem mal?” gravat en les lletres daurades del silenci.

Jo en vull saber els noms d’aquesta gent, perquè els sapiguem tots. Tots els colmaderos, carnissers i executius que els paguen el salari. Si, aquests si. Però també els seus amics, els seus fills, les seves mares i les amigues de les seves mares amb pensions de 400 euros, els companys d’escola d’ells que no cobren de l’administració i els amics de classe de les seves criatures. Com si fossin pederastes o violadors. Vull la seva foto a la portada dels diaris. Per lladres, per no tenir vergonya, i per deixar-nos sense xocolata i sense lloro. Colla de pocavergonyes. Collons!