Jo abjuro

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una Constitució que es producte de la por als sabres; una Constitució que es filla de Franco i de la por; una Constitució de reforma impossible per algunes coses i de reforma de broma quan convé als quatre de sempre; una Constitució que consagra el poder de l’exèrcit de garantir una unió de territoris i pobles imposada per drets de conquesta; una Constitució que es interpretada sempre al gust del mateix consumidor; una Constitució que no he votat.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una democràcia on voten els kilòmetres quadrats en comptes de les persones; una democràcia que té una càmera de representació territorial que no serveix de res; una democràcia que es reparteixen dos partits que no em deixen parlar en el meu idioma al Congrés de Diputats; una democràcia que té com a cap d’estat una institució opaca de la qual no podem saber ni tant sols en que es gasta els nostres diners; una democràcia que empara la corrupció dels partits amb lleis de finançament laxes pensades per tapar-se les vergonyes els uns als altres; una democràcia que genera polítics incompetents en tot allò que no sigui guanyar eleccions i elaborar discursos demagògics.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meu un sistema judicial on tothom sap que la justícia no es igual per a tothom; un sistema judicial que dona suport als desnonaments i indulta polítics i banquers condemnats per corrupció; un sistema judicial que està pel darrera de Turquia en garanties processals; un sistema judicial en mans de castes polítiques i familiars que es mofen de Montesquieu; un sistema judicial on has de parlar en castellà segons el jutge que et toca, per por, per fer-te el simpàtic i no molestar; un sistema judicial que manté un tribunal de justícia especial d’inspiració feixista i hereu del Tribunal de Orden Público de Franco; un sistema judicial en el que ningú hi confia i que ningú respecta.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una hisenda pública a la que he donat més de la meitat del que he guanyat i generat amb la meva feina i que em diu que s’ho ha gastat tot; una hisenda pública que em colla i no em retorna uns mínims serveis; una hisenda pública que recapta els diners de la  classe mitjana per tal de salvar els bancs que mantenen els polítics que s’han gastat els nostres quartos en el poder; una hisenda pública que perdona als defraudadors cada deu anys; una hisenda pública que només persegueix a la gent honrada i no s’atreveix amb els poderosos; una hisenda pública que es vergonyosa, prepotent i maligna en comptes de ser transparent, justa i defensora de l’equitat.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meu un deute públic espanyol producte de la mala gestió, de l’electoralisme, de la irresponsabilitat  i de la demagògia; un deute públic fill de la compra de un material bèl·lic innecessari, comprat per a sortir a les estadístiques i que Espanya no pot fer anar per falta de recursos, com si fos un estat del Golf Pèrsic que es vulgues donar pisto; un deute públic generat a base de fer obra pública que no es pot mantenir, però que va repartir diners a dojo a l’entrellat de constructores que financen partits i carreres polítiques particulars; un deute públic construït amb despeses faraòniques i AVEs que no duen enlloc, en trens francesos que pagàvem tots per assolir la lleialtat gabatxa en la persecució del terrorisme; un deute públic farcit de nòmines destinades a menjadores per a polítics fracassats però lleials i silenciosos; un deute públic que ha comprat voluntats electorals creant empreses públiques que han fet competència deslleial a les pròpies empreses privades que finançaven l’estat.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una administració espanyola ineficient i tramposa; una administració espanyola que té mil cares i que té en l’estat autonòmic la més vergonyant de totes. Unes autonomies sense diners ni poder legislatiu construïdes per fer-nos callar la boca a catalans i bascos i que sacralitza el fet que tota la sobirania deriva de l’estat. Per molts mossos amb espardenyes que fem passejar pel pati dels tarongers. Per molta solemnitat amb la que despleguem la bandera catalana l’Onze de Setembre; una administració espanyola amb cara de poder polític i peus de fang autonòmics que faria riure si no fos que fa plorar.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meus uns partits polítics podrits que pretenen actuar en el meu nom; uns partits polítics on només sobreviuen els que son fidels com gossos –perdona’m Potus-; uns partits polítics on es valora la joventut perquè es la manera de comprar la lleialtat dels qui no tenen altre futur que la política professional; uns partits polítics que prometen actuar contra la corrupció i no fan res, res, res i res; uns partits polítics amb dirigents imputats als jutjats per amiguisme, per robar i per prevaricar; uns partits polítics que es posen la disfressa de la democràcia interna en forma de primàries i assemblees on tot el peix està venut d’antuvi; uns partits polítics que els mitjans ens venen com úniques vies d’expressió de la nostra voluntat, això si... només un cop cada quatre anys en la tifa de festa de la democràcia en que s’ha convertit la jornada electoral per a vergonya dels qui es varen trencar la cara pel sufragi universal.

Em declaro un home lliure. Abraham Lincoln va dir: “Cap home no es prou bo com per a governar un altre sense el seu consentiment”. Jo abjuro, renego i no reconec aquesta trampa virtual en la que s’ha convertit el contracte social que em pensava que havia signat amb l’estat. Hi havia la condició que seria respectat per les dues bandes. No ha estat així. No teniu el meu consentiment i treballaré per a que això canviï quan abans millor. Espero no trobar-m’hi sol en aquesta lluita, i no tant sols perquè un sol home lliure no pot contra tot i tots, si no perquè la befa que ens fa aquest sepulcre blanquejat de sistema democràtic que tenim ens afecta a tothom.