Junts, podem, fem-ho

Què més ens han de fer? Fins on deixarem que ens robin la cartera, el futur, les vides? Jo ja sé que els qui llegiu aquest bloc esteu més que convençuts de que la cosa no va bé, que sembla que va a pitjor i que alguna cosa hauríem de fer, però tinc la sensació que fora del nucli de persones que ja estem en estat d’alerta, la població en general viu en un estat de catatonia depressiva sense remei. Els catalans, un a un i una a una ja ho veuen que el món s’acaba, ja han arribat a la conclusió que manquen solucions i que la cosa està cada dia més fotuda, però han perdut l’esperança en que el final del túnel dels desastres nacional i econòmic tingui sortida.

Hi ha una mena de fatalisme que bloqueja les voluntats de la ciutadania. Ningú ja no es creu res, ni que siguem capaços d’assolir la independència, ni que podem sortir-nos de la dictadura dels mercats, existeix un escepticisme transversal que fa que la gent actuem quasi com robots, repetint rutines com si el món no s’estigués enfonsant al voltant nostre. I tot això adobat per la por i una mena de silenci covard i protector que molta gent tria com la solució ideal per a oblidar la mort de la vida que ens pensàvem que teníem.

El poder sempre actua igual. Busca el punt exacte fins el qual munyir la població sense que la cosa se li en vagi de les mans. Intenta mantenir la gent en un nivell de supervivència física i moral que la mantingui entretinguda dins unes vides sense grans sotracs. Mam, caca i non, com nens petits, com mascotes domèstiques. La gent el que vol es una feina i uns diners que els permeti comprar aquelles coses que els han dit que els farà feliços. Els joves volen gaudir de la vida i imaginar un futur quimèric i diferent, que amb els anys acaba sent normal i gris. Sexe, droga i rock’n roll, per acabar plens de criatures, responsabilitats i pors petitburgeses. I ens anem fent grans, i l’escepticisme va sedimentant-se i fent-se un lloc principal entre les eines que tenim per interpretar el món que ens envolta, i al final ja no creiem en res, ni en la humanitat, ni en la bonesa, ni en ningú, i esperem el trist fet biològic amb la satisfacció, si hem tingut sort, de poder mirar-nos al mirall sense recança.

Els poderosos han dissenyat un món fictici en el qual les persones tinguem la sensació que anem fent la viu viu, mentre ells van arreplegant les collites del sistema sense por que els trenquin la cara, els tallin les pilotes i clavin el seu cap en una pica, que això ja no s’estila. I sabeu el que es més trist? Que si al final tot peta, al cap de cinc minuts hi haurà un altre grup de gent construint vies de distracció per als mortals comuns mentre que ells es preparen per a prendre el relleu als decapitats de l’antic règim. Bé... això que he dit es ser molt optimista, normalment els que acaben per controlar-ho tot son mateixos que ho feien abans perquè el poble només va fer màrtirs als sues kapos i encarregats –us recomano que llegiu Les bienveillantes-.

De gent que vol ser l’amo del seu futur hi ha molta, quan només es coneix la crua realitat des de la protecció de la joventut, des de la immortalitat de la salut indestructible i el plat a taula. Els anys i l’experiència van reduint aquest grup a unes  poques persones entestades a fer que les coses canviïn. I aquests líders d’opinió o d’acció no sempre actuen empesos per l’altruisme i la fraternitat, per molt que així fos inicialment, la temptació d’actuar en favor del sistema es proporcional al preu que els que manen estan disposats a pagar per posar-los en nòmina i convertir-los en carcellers del poble.

Què més ens faran aguantar? Quants bous més ens passaran per bèsties grosses? Tant innocents? Tant acollonits estem de perdre exactament el què? Soc l’únic que mira les notícies i hi veu com l’amoralitat triomfa davant la impotència i el silenci dels anyells? No queda al món un home just?

I no us penséssiu pas que una manifestació i una assemblea ens trauran de l’atzucac. Si no abandonem aquest infantilisme del entre tots ho farem tot no arribarem enlloc. I si deixem els carrers als grups violents organitzats i pagats pels qui manen, a sobre els donarem l’excusa perfecte per callar-nos la boca als profetes de pa sucat amb oli com jo mateix. Ho estan desitjant i no els hem de donar arguments sinó estem decidits a guanyar, sinó ens veiem prou forts i organitzats. I no ho estem.

Ells estan units, nosaltres no. Els interessos petitets de partidets, sindicatillos i patronaletes treballen contra nosaltres, tot podrit Les batalletes ideològiques de que si les classes populars i els burgesos, que si la dreta i l’esquerra, que si el socialisme o el liberalisme, que si la moral, que si la religió, que si els meus valors son millors que els teus... Totes aquestes baralles no tenen raó de ser si no es viu en una democràcia neta, amb forts controls de la corrupció, una justícia on la igualtat davant la Llei sigui la norma i no l’excepció, on el vot dels diputats no es subhasti entre els lobbies, amb un finançament dels partits transparent, uns agents socials que no visquin del favor i els diners del sistema... Coses que no son d’altre món, car son comunes als països del nostre entorn, solucions que podríem construir d’arrel, de nou, per posar fre a la immunitat amb la que es mouen entre nosaltres aquells que tiren dels fils dels ninots, de les titelles de representants públics que tenim.

Si en un entorn de robatori professionalitzat i sistemàtic del nostre futur, els ciutadans no som capaços de superar la por i l’escepticisme i fer front a aquesta presa de pel, perdrem la poca dignitat que ens queda després d’haver permès que hagi passat el que està passant. Parlo amb un dels meus fills, i em diu que els seus amics pijoprogres encara estan més preocupats perquè “no es just” –infantilisme- haver estudiat tant per acabar no trobant feina de megaexecutiu abans dels trenta o del “problema palestí”, que de les pensions dels seus pares que ara els mantenen o de l’espoli fiscal. Parlo amb la meva dona i em diu que torna de un dinar amb nou persones cultural i sociològicament idèntiques a nosaltres que ni es plantegen que la independència sigui cap mena de solució, però no aporten cap altre.

El 15-M es converteix en un record i els independentistes només son forts al Facebook i a la blocosfera, desactivats pel bombardeig de notícies cada cop més increïbles, per la manifesta incapacitat dels polítics d’oferir solucions i per la constatació final de que les promeses electorals ja no els cal maquillatge per ser traïdes. Ningú es refia de ningú, la teranyina de mentides i distraccions ens empeny a amagar-nos al darrera de un teclat i a fer crides que tothom aplaudeix des la seguretat de l’ordinador personal i l’anonimat d’un pseudònim internauta.

Cal que diguem prou però que no només diguem prou. Cal que fem pedagogia aquí, a Catalunya, i cal que despertem als qui tinguem més a la vora i ajudar-los a sortir d’aquest Matrix de democràcia de la senyoreta Peppis. Cal que ens posem d’acord molts, no podrà ser tots, però molts i que constituïm una alternativa de regeneració política que vulgui manar i canviar tot això. Una opció amb voluntat de capgirar-ho tot sense manies que sigui l’eix de la construcció nacional, de la independència i que lideri la revolució de la gent normal utilitzant els minsos recursos democràtics al nostre abast. Ni puc prendre’m seriosament a partits endeutats fins les celles amb els bancs, i ho estan tots, ni acceptar la dinàmica de la regeneració espanyolista mitjançant la nostàlgia de la tricolor republicana perquè em consta que no hi ha Espanya que sigui bona per Catalunya. La independència es la gran oportunitat per a canviar les coses, i cal que ho expliquem, a tothom.

Els catalans, les catalanes, hem d’abandonar aquesta infantesa política, aquest silenci vergonyós, hem de redescobrir que mai hem deixat de ser dignes de decidir el nostre futur i les institucions que ens han de governar. Que es això de demanar les coses? De demanar consensos impossibles previs? Ens amenacen amb la fractura? Demostrem unitat. Només cal que ens ho creiem. Som capaços de construir un país nou, en tots els sentits. La independència es la millor palanca per donar-nos un sistema democràtic de debò. Junts, podem, fem-ho.