Els tres pactes de Joan Majó

Em deixeu que avui faci una reflexió tranquil·la i en contra de ningú? Ho dic, perquè arrastrats per aquest tsunami de males notícies no trobem temps per parar un instant, fer una foto del que passa, i seguir nedant per no ofegar-nos. La qüestió es que soc optimista de mena, si nois i noies es pot ser escèptic i optimista alhora i no detonar internament, i aquesta setmana hi ha hagut una entrevista que m’ha fet reflexionar en positiu.

L’entrevista podeu veure-la a Ara-TV i encara es viva a Internet, malgrat que als mitjans convencionals no hi apareix amb la força que li correspondria. Es tracta de la conversió paulina de l’exministre socialista Joan Majó a la causa per la independència. Anem a pams, ja se que deu estar fora dels òrgans de decisió del PSC, que ja es més un home d’empresa que un polític... el que vulgueu, el que es cert es que aquesta migració ideològica cap a la constatació que amb Espanya no hi ha res a fer, que no hi ha federalismes possibles i que sols ens en sortiríem millor, no ha de ser fàcil per les persones que varen creure que l’encaix era possible. Ho va ser per al President Pujol, de manera dolorosa, i ara ho es per Joan Majó, que descriu la realitat del país i el seu futur amb una lucidesa digna de ser escoltada.

Diu Majó que el camí que cal fer, en una esbós de proposta de full de ruta racional, es arribar a tres pactes: primer l’intern, i després amb Europa i Espanya. Si, ja ho se, el nucli dur dels que treballem per la independència creiem que no hi ha manera de arribar a cap pacte amb els espanyols i que ja n’hi ha prou de transaccions amb l’imperi, però de la mateixa manera que som conscients internament que sense CIU serà impossible fotre el camp hem d’assumir que en algun punt del procés haurem de seure a parlar amb Madrid.

El pacte intern crec que es a tocar. L’esquerra dura ha abraçat el discurs del d’acord però amb polítiques socials fortes; el món empresarial ha entès que el nostre mercat es el món i no Espanya i que dins de la dinàmica de la política espanyola que castiga Catalunya espoliant-la i no invertint-hi l’obliga a competir amb una mà lligada a l’esquena; el català normal, el d’infanteria, està fart de veure els continus greuges comparatius amb la resta de l’estat, per sobre de la llengua que utilitzi per viure el seu dia a dia. El consens intern es possible si la República Catalana garanteix unes bases socials, econòmiques, culturals i polítiques racionals, modernes i respectuoses amb tothom. No tinc cap dubte que la capacitat de pacte i negociació dels catalans pugui dibuixar un país nou al gust de la gran majoria dels ciutadans. No en tinc cap dubte, i homes com Majó –que no es precisament dels meus- es important que hi siguin en aquesta formulació. No noteu com la independència ha passat a ser un debat central dins la política catalana? Doncs, per alguna cosa serà.

Europa, ai Europa... es cert que “ens la imaginàvem més gran”, més honorable, menys plena de polítiques internes en clau electoral, però es el nostre entorn natural i hem de treure profit de la seva reformulació política imminent. Si els catalans som capaços d’arribar a un pacte intern, podem oferir a Europa un país nou, un país membre disposat a néixer amb les bases de cessió de sobirania vers la Unió Europea necessària i exemplar per a contribuir en la definició del futur polític del continent de manera generosa i racional. El fet que Catalunya estigui lliure de castes militars, d’indústria de l’armament pròpia, de monopolis estatals i alt funcionariat a defensar, ens faria renunciar de coses que no tenim envers una superestructura europea que cal que les construeixi de manera supranacional. La República Catalana tindria prou pes econòmic com per a pagar-se uns serveis socials superiors als que tenim en l’actualitat alhora que contribuiria al fons de compensació europeu, enlloc de xuclar dels pressupostos de la Unió. Podria convertir-se un clúster de productivitat al sud d’Europa, i –per fi- amb bones connexions ferroviàries una porta d’entrada al mediterrani motor de comerç. Caldria pactar amb Europa les bases constitucionals del primer estat membre lliure de motxilles absurdes i herències casposes –més enllà d’Abertis-. Per Europa, la independència de Catalunya es i ha de ser una oportunitat, racional, de redefinició d’objectius polítics generals, i hem d’aconseguir el seu suport pactant-hi.

I Espanya? Joan Majó diu que pactar amb ells serà difícil, però que si tenim el pacte intern fet i som capaços d’arribar a un acord amb Europa, Madrid haurà de pactar. Jo soc dels que penso que poden ser bons veïns, de fet segur que seran millors veïns que colonitzadors, però la negociació obligarà a fer renuncies a les dues parts, i això portarà problemes aquí i allà. No podrem condemnar als espanyols a convertir-se en una mena de “Banc dolent” en permanent estat de rescat per part d’Europa, es possible que haguem de paga’ls un fons de compensació tutelat per la Unió Europea durant un temps –que evitaria que contribuíssim a les finances europees durant el primer període independent, es clar-. Ells tenen coses que es voldran quedar i que son tant nostres com d’ells, i parlo de patrimoni comú a l’exterior, reserves d’or, la caixa de la seguretat social, de les pensions, o el material militar. Som propietaris al 16%, si tenim en compte el pes de la nostra població de manera estadística. Ho deixaran anar tot això? No crec, o si, però com que negociant una cosa va amb l’altre, si no hi tenim dret a reclamar-ho, per la mateixa regle de tres la República Catalana neix sense deute públic i sense funcionaris, que el deute espanyol es espanyol com les reserves d’or, i l’administració pública a Catalunya es de titularitat espanyola com els tancs Leopard o els edificis de les ambaixades arreu del món. Hi ha camp per córrer i coses a pactar, ens agradi o no, hi haurem de parlar i arribar a acords.

Jo crec que tot això no ho para ni Déu, al menys si som capaços d’arribar al primer pacte de tots, l’intern. Es el més fàcil i el més dolorós, perquè –com sempre- aquelles persones que han estat tirant del carro del país mentre que els qui s’aprofitaven del pont aeri se’n fotien del independentisme, veuran –hauria de dir que veurem- com a la taula del pacte català rebaixarem d’aquí i d’allà, s’hi seurà més d’un impresentable i potser els ciutadans de la República Catalana hauran de seguir pagant peatges per anar a la platja, per dir un exemple a l’atzar. I no us poseu nerviosos a la primera! Jo no se si ens convé tenir una sanitat universal amb uns nivells d’excel·lència meravellosos i un ensenyament personalitzat i del segle XXI, a canvi que els espanyols paguin peatge quan passin per Catalunya per anar a França a badar, o no, però en definitiva el rescat dels peatges serà una decisió política que podrem votar o no al nostre parlament. Com quedarà reflectit el respecte i l’ús públic de la llengua castellana? com a patrimoni que es de Catalunya? Com a residual? Posarem temps de carència en el seu ús amb l’administració? Afegirem el francès, l’anglès i l’alemany com a llengües per adreçar-se a l’administració? Hem de parlar-ho entre catalans i trobar sortides imaginatives que no complauran a tots, ja ho sabem.

El pacte intern es la fita inicial i es indispensable. Aneu empassant-vos que els que més patirem som els fire-eaters, igual que tots els patriotes que han iniciat totes les revoltes i tots els processos de independència, els qui han portat la flama durant la travessa del desert serem engolits per la dinàmica de l’acord intern. Caldrà molta dosi de generositat per part de molta gent, haurem de seguir empenyent el procés cap a la suma de voluntats, i ens hi deixarem moltes amistats i moltes posicions innegociables pel camí, però els qui ens hem cregut Catalunya quan ningú més ho feia hem d’entendre que si volem la seva supervivència i donar-li un millor futur, a la fi de l’espectacle molts de nosaltres ens haurem d’immolar. Cal que gent com Joan Majó, que no hi eren quan Catalunya estava a punt de perdre’s en la història, que vivien la fantasia de la transició espanyola, seguin a la taula del pacte intern i diguin la seva. Serà fotut d’entomar, prepareu-vos per a moltes frustracions, però serem independents i Catalunya tindrà un futur, i jo personalment seré una ciutadà orgullós del meu país i feliç de que siguem finalment lliures.