Empires in arms

El proper pollastre europeu que ve es de dimensions considerables. Tant, que es possible que les qüestions derivades del desfalc de les arques públiques dels estats meridionals passi a un segon pla de la discussió. Europa està en una cruïlla històrica en la qual haurà de decidir si avança cap a la integració política i fins a quin punt, sortejant el pes de la història per superar  el dèficit democràtic que suporten les seves actuals estructures.

Si alguna conclusió es pot extraure de la crisi que viu el continent, es que el model actual d’integració només a través de la moneda única no funciona. Jo no puc entendre com una cosa que sembla ara més que evident, que sense polítiques fiscals i de despesa social iguals, similars o al menys homologables a un patró a tots els països de la zona euro la unió monetària no funcionaria, no hagués estat prevista per la classe política que va propulsar l’actual estructura. Aquest es el paradigma que cal visitar per tal d’arreglar-lo: quines pressions fiscals han d’haver i en que haurien de invertir els estats membres de la unió. En definitiva, la gestió de la res publica, el moll de l’os que fa que els ciutadans triem una proposta política o un altre.

A dia d’avui, qui ha estat pagant la festa mitjançant els fons de compensació europeus, els països del Nord d’Europa amb Alemanya al front, i França de convidada, han descobert que els dirigents dels països del sud s’han gastat els diners que els han donat en guanyar eleccions, en comptes de modernitzar el país. Ras i curt. Es clar que les classes polítiques meridionals, per tal de obtenir aquestes inversions a fons perdut europees varen desballestar els seus territoris, la mineria havia de plegar per no perjudicar als alemanys i als valons, l’agricultura havia de funcionar a cop de quota i límit per no emprenyar francesos i italians, tancar les drassanes que fèiem els vaixells massa bons per pocs diners... Sota l’esperança sentimental que quan més gran millor, que si l’apertura de mercats, que si la modernitat, els països del sud varen engegar en orris la poca industria que havien construït en cent cinquanta anys de proteccionismes varis i les exigües patents i marques d’obediència local, per passar a ser els encarregats colonials de les delegacions mediterrànies, de complexos industrials i multinacionals estrangeres. Tant se valia si el cafè havia passat de valer cent pessetes a un euro, teníem la Siemens, l’Aerospatiale i la Ferrari al nostre costat. I la realitat es que el concepte Europa es redueix a l’Erasmus, la Champions League, i a una burocràcia de patums de segona fila que des de les institucions europees es permeten dictar ordres als polítics triats democràticament. Els països que paguen han dit que ja n’hi ha prou, i així estem.
Quin es el proper pollastre? El de sempre. La guerra no declarada entre les polítiques homogeneïtzadores continentals –que lideren Alemanya o França, depèn del segle i sovint per la força bruta- contra la disgregació d’Europa en petits països més o menys pròspers i feliços, de voluntats nacionals sòlides enverinades per l’euroescepticisme promogut des de la Gran Bretanya. Per una banda, un pretesament sòlid gegant europeu que haurà de tenir arrels democràtiques –inexistents ara per ara- i de respecte per les diferències o mai se’n sortirà; enfrontat a la política de protecció de la democràcia local i els interessos particulars, de les sobiranies nacionals històriques, sota el mantell protector de la Gran Bretanya. Com sempre.

Un dels millors jocs de taula mai fets, i jugats per un servidor, es un joc diplomàtic per a set jugadors, amb un toc de joc de guerra, que es diu Empires in arms. Tracta de les guerres napoleòniques entre el 1805 i el 1815. França es el gall que domina els camps de batalla continentals, i fàcilment pot acabar amb qualsevol de les altres potències –Àustria i Rússia-, fins i tot si estan aliades entre si. Els altres jugadors –Prússia , Espanya o Turquia- navegaran pels perillosos mars de la diplomàcia per no emprenyar el francès alhora que treballen secretament pels interessos britànics. En definitiva, el joc pot ser guanyat per més de un jugador, cosa que el fa que les aliances serveixin més enllà de l’aspecte militar. Tots poden sumar punts de victòria al llarg dels anys, cada país te un nivell d’exigència en quan a punts proporcional al seu pes militar i territorial, a França li caldrà sumar més punts que a cap altre país, seguida per Rússia, Àustria... I com guanya Anglaterra? Us preguntareu... El Regne Unit de  la Gran Bretanya guanya si França no ho fa. Queda clar?

Els anglesos ja hi tornen. L’altre dia sentia a Nigel Farage, punta de llança de l’estratègia comunicacional britànica al Parlament Europeu a fi i efecte de destruir la Unió Europea. Alguns de vosaltres ja sabeu de qui parlo, i sinó busqueu les seves intervencions a Estrasburg perquè valen molt la pena. Entre altres coses diu que la Unió Europea no te res de democràtica i que si als seus pobles se'ls priva de la democràcia només hi queda nacionalisme i violència, un argument inteligent, oi? Us deia que vaig sentir-lo, i ho vaig fer en una entrevista a la Fox –línia republicana neocon americana, ja ho sabeu- i Farage assenyalava, amb raó, que aquest setembre serà crucial pel futur o no de la Unió Europea: hi ha eleccions a Holanda i els partits favorables a abandonar l’euro i la Unió representen més del 50% en la intenció de vot. Perquè aquesta es la possibilitat que està atiant la diplomàcia britànica, convèncer als països rics i petits del nord d’Europa que ells paguen el desfici mediterrani, però qui mana son els alemanys! I els noruecs, els finesos, els holandesos, se’ls escolten.

Fixeu-vos hi... Els països que parlen de fugir de l’Euro per sota son Portugal i Grècia, dos estats que varen néixer i sobreviure al segle XIX i XX pel fet de tenir al darrera la Home Fleet britànica i ser amics i aliats de Sa Graciosa Majestat. I els qui volen sortir per d’alt son països històricament aliats d’Anglaterra en contra dels alemanys, encapçalats per un país topall a la desembocadura del Rin que es diu Holanda que sempre ha tingut Londres com a paraigües en els seus interessos al pacífic i a l’Àfrica subsahariana, i sinó pregunteu pels holandesos a Nigèria.

Roda el món i torna al Born. Empires in arms, o com dèiem quan teníem més temps per jugar-lo, Los imperios la arman. Llàstima que els nostres polítics triessin jugar a fer construccions megalòmanes amb Lego i a acumular diners de mentida en el Monopoly, en comptes de jugar wargames, quina colla d’incompetents! Però nois i noies, resulta que jugar a jocs de guerra era políticament incorrecte? doncs així ens va.