La Cooperativa España S.L. es un mal negoci

Qualsevol petit o mitjà empresari ho sap. Una pòlissa de crèdit es quelcom que està be de tenir, sempre i quan no la utilitzis pel dia a dia, per seguir obert. Es un recurs, un coixí conjuntural, un cartutx que ensenyar al teu pool bancari per deixar clar que no et poden collar amb les condicions perquè tens possibles. En el millor dels casos, fins i tot, pot ser una eina de finançament per endegar noves línies de producte no previstes en el curs regular del negoci, sempre i quan el retorn de la inversió sigui prou ràpid i permeti acotar el flux de diners que anem a buscar a la línia de crèdit, i els interessos que haurem de pagar, en una dimensió governable. En cap cas hem d’utilitzar la pòlissa per a pagar el lloguer i els salaris, o estarem morts. Sembla fàcil oi? Doncs anem a veure en quina situació està la Cooperativa España S.L. i el que pot passar d’aquí endavant amb els quartos que Europa posa a la seva disposició.

De sempre, la cooperativa ha estat dirigida per un conglomerat oligàrquic que respon als interessos dels alts funcionaris imperials, jutges inclosos, una banca on manen els amics i familiars dels primers, i unes empreses públiques privatitzades darrerament de la que viuen altres membres de les mateixes famílies esmentades o altres ex-alumnes dels mateixos col·legis privats. Tot aquest tou de gent, ni ells, ni els seus avantpassats, han sabut d’economia productiva, per dedicar-se a això han tingut els seus amics de les famílies industrials basques, que també viuen a la capital, i als esforçats descendents dels derrotats de la guerra de successió, als catalans, valencians i mallorquins, que a canvi de ser tolerats, dins d’un ordre, s’espavilen per tenir uns calerons extra un cop el fisc espanyol hagi passat el raspall degudament cada any.

La cosa ha anat així durant segles. Quan va morir l’últim dictador la cooperativa va moure els seus estatuts interns per tal que els socis tinguessin la sensació que decidien qui ho portava això de l’empresa, però tot estava lligat i ben lligat, i el conglomerat oligàrquic va dissenyar un sistema de partits amb llistes tancades, vots delegats, i gestoria única de validació de candidatures sota el seu control en forma de sistema judicial, ben controlat a cop de suborns, préstecs que es condonen regularment, garantint així la perpetuïtat del control de l’accés al poder.

Els partits i partidets, els gestors dels interessos d’aquest grup que controla la cooperativa ha anat fent la viu viu durant més de trenta anys. Al capdavant d’aquestes organitzacions no hi ha accedit cap líder díscol, han estat bons nanos que han portat la cooperativa pels camins dictats pels veritables amos. Els polítics es conformaven amb les engrunes dels vols privats, les subvencions a familiars, amics i coneguts, el 3% de les contractacions d’obra pública, fulanes i comissions vàries. En el procés varen aprendre a fer dues coses, a saber, guanyar eleccions repartint promeses i deute públic en forma de poliesportius, AVEs i ajuts a tutti plen amb diners de la caixa de la cooperativa, i a mentir amb total naturalitat, incomplint programes, promeses electorals, des del històric “OTAN de entrada NO” del PSOE, fins al “no subiremos impuestos” del PP fa quatre dies els partits han fet el que els hi ha sortit dels cuyong i aquí no ha passat mai res, de res, de res... Els “processos democràtics” des de d’alt ja ho tenen això, que son de fireta. Els pobres socis de la cooperativa, quan sentíem a parlar del “milagro español” per part dels amics estrangers, ens pensàvem que deien que ja vivíem en un país normal homologable a Europa, quan en realitat es referien a que la sortida de la dictadura no va comportar –per una vegada en la nostra història- un bany de sang.

I la cooperativa va començar a moure els calerons que els europeus ens donaven, i els polítics varen liberalitzar el sol a fi i efecte de crear riquesa a cop de crèdit als socis i d’especulació del totxo. No entrarem en el que ha succeït, prou que ho sabem tots, però resulta que la Cooperativa España S.L. està en fallida tècnica. Ara resulta que els que manen, aquest conglomerat de bancs, funcionaris de l’estat i constructores, han omplert el magatzem de la cooperativa de pisos que no poden vendre. Un producte que no hi ha qui se’l quedi al preu al qual pretenien endossar-lo. Els socis europeus, per tal de salvar les seves pròpies inversions i sistemes financers, ara deixen una morterada de quartos a la cooperativa que te la caixa buida, això si, els socis en son els responsables i s’ha acabat l’economat dels afiliats, les assegurances de salut, i els cursets de capacitació per als membres i familiars. Que haurien de fer els gestors ara?

Qualsevol petit o mitjà empresari ho sap. D’entrada, convertir en líquid l’estoc al preu que estigui disposat a pagar el mercat. Es a dir, baixar el preu del totxo que tenim al magatzem i treure’n pasta. Que pel camí hi ha clients que han acumulat massa producte i ara perdran quartos? A veure... una pregunta... algú els va obligar a compra’ls? No, oi? Doncs aquestes son les conseqüències de l’economia especulativa, es guanya i es perd. I els socis que es pensaven que el seu pis valia un colló de mico i resulta que val quatre duros? Doncs mireu... ja ho va dir Valls i Taberner en una magnífica entrevista a la televisió fa vint anys: la gent que es pensa que el pis en el que hi viu es patrimoni té el cap ple de pardals, si hom en fa ús per a residir-hi no ho es de patrimoni... caps de suro! Però aquí els socis de la cooperativa es varen pensar allò que “el totxo no baixa mai de preu”, i així ens ha anat a tots plegats, fins i tot als pobres tontos que no varem especular i ara hem de solucionar, amb els quartos que potser guanyarem els propers anys, la incompetència dels polítics i l’avarícia dels espavilats que ara no poden fer front a les hipoteques perquè l’atur els va enxampar de vacances a Cancun.

La segona cosa que haurien de fer els gestors aquests, els Rajoys i Rubalcabas, es donar confiança als inversors. La pòlissa de crèdit no es més que oxigen, no soluciona els problemes sistèmics. Cal invertir en noves línies de negoci que ens facin competitius, canviar estructures, revisar departaments, canviar gent de lloc de treball, deixar de gastar en campanyes inútils d’imatge i cercar nou producte i nous mercats, i sobretot no gastar-se la pasta en mantenir una cosa que no funciona. Els gerents han d’aportar un pla de viabilitat que calmi als bancs europeus i als inversors que no hi treballen dia a dia en la cooperativa, perquè sinó marxaran amb els seus quartos a un altre banda. Aquest era l’escenari dissabte, el dia que es va anunciar el rescat.

I que varen fer els polítics espanyols? El que saben fer, el que els han ensenyat a fer, de tant ensinistrats que estan ni se’n adonen quan ho fan: varen mentir, negant la major, disfressant la realitat i destruint tot bri de confiança que hagués pogut generar la liquiditat de la nova línia de crèdit. Ras i curt, son uns incompetents. Tots i cadascun dels polítics espanyols. Mentre Europa no mirava han anat robant i mentint i malversant i enganyant i mantenint la gent idiotitzada amb La Roja, les Açores o l’Aliança de civilitzacions, tant fa. Ara, han seguit mentint i cada cop que obren la boca puja el pa. Son una colla d’irresponsables i uns ineptes que no saben fer la O amb un canuto. Els encarregats ineptes dels bancs i les empreses heretades del franquisme que encara es pensen que podran mantenir controlades. El país aquest on som, senyores i senyors, aquesta Cooperativa Espanya S.L. se'n va a la merda a velocitats insospitades fins fa 48 hores. Ara buscaran l'enemic intern, i de fora diran que Espanya no es capaç de ser un país seriós sense l’ordeno i mando militar, que aquests pollosos del sud només entenen la mà dura, i ja us imagineu a qui li tocarà el rebre, no? I els europeus tindran raó, perquè ho hem permès, i haurà estat per culpa d'aquesta moral espanyola de la picaresca, la ganduleria, la siesta i el “que inventen ellos”. I els socis per obligació de la cooperativa que vivim a Catalunya ho sabíem i no hem fet res, ens conformàvem veient com el Barça de Guardiola els feia 6 al Bernabeu. Babaus... ens hauria de caure la cara de vergonya si no aprofitem l’avinentesa i ens muntem el nostre propi xiringuito. Perquè qualsevol petit o mitjà empresari ho sap, de fet qualsevol català s’ho ensuma, la Cooperativa España S.L. es un mal negoci i està a punt de plegar.