Vergonya

Es ben bé per esquinçar-se les vestidures, sinó fos que no ens queda roba per esparracar. En un procés de relacions financeres injustes, i que son de difícil explicar a qui no entén de lleis i tresoreries, l’estat espanyol a Catalunya -la Generalitat- ha de demanar un crèdit a l’estat espanyol central -el govern de Madrid- per tal de fer front els seus deutes. Perquè això es el que va passar ahir.

Sento vergonya davant els meus col·legues i amics d’arreu del món. Perquè per molts circumloquis que s’inventin tots plegats només cal llegir la premsa estrangera per constatar que el missatge pervers ha arribat: El deute de Catalunya enfonsa encara més a Espanya. Som l’epítom de la deixadesa financera espanyola. Els primers de la fila. Així ho han volgut vendre els deslleials, els mesquins, polítics i mitjans de comunicació espanyols, i així es com ho llegiran a casa seva fent un cafè els meus amics americans, britànics i europeus. Heu intentat explicar a un paio de Sao Paulo –per exemple- la història de Catalunya i la nostra relació amb Espanya? No resulta fàcil, oi? I jo que porto quaranta anys –des que em vaig aprendre de memòria el disc “Història de Catalunya en cançons”- bramant que soc català a tots els meus amics i coneguts de la guirilàndia global, no se quina cara posaré quan em mirin sospitosos amb cara de commiseració i condescendència. I ja veurem com afecta la llufa que ara per ara portem els catalans a l’esquena als negocis que tinguem amb estrangers, la fama de espanyols malversadors serà la nostra tarja de visita, amb els toros, la siesta, i la manca de seriositat. Com sempre. I encara queda algun empresari seriós a Catalunya que no vulgui engegar a mar la marca “España” que porta tatuada al clatell?

Sento vergonya de nosaltres perquè hem permès que els polítics i partits catalans al llarg dels darrers trenta anys hagin construït un perversa relació amb Espanya que ens ha portat fins aquí. Deixant-nos sodomitzar fiscalment mentre ells, magnànimament, ens permetien deixar-nos gastar uns quants duros en fer veure que érem alguna cosa més que una punyetera regió espanyola. I ara aniran a per les quatre canyes que ens hem pagat per demostrar-nos el nostre fet diferencial, la nostra identitat. Els espanyols ja han començat, doneu-vos una volta per les seves teles i ràdios, llegiu les piulades al twitter dels espanyols d’infanteria, hi trobareu tota la mala bava i l’odi que respiraven els pamflets franquistes en contra dels catalans durant la postguerra, i durant la guerra civil, i durant la dictadura de Primo de Ribera, i durant la Primera Guerra Mundial, i després de la pèrdua de Cuba, i... Perquè la barreja d’enveja i testosterona casernària, d’incomprensió cultural i complex d’inferioritat, de misèria i Imperio, les carrega el diable. I això els catalans ho sabem, però ens varem creure que amb pedagogia ho arreglarien els convergents, o que amb genuflexions al PSOE i un parell de ministres d’aquí ho solucionarien els del PSC, i no. I ho hem permès nosaltres, els catalans, per deixadesa, per no defensar-nos prou, per callar, per anar tirant, per covardies generals i egoismes particulars. No ens volen com som: o renunciem a nosaltres mateixos i som com ells, o bé renunciem a nosaltres mateixos i som com ells. Aquest es el pacte que ens ofereix Espanya per accedir a uns diners que son nostres i tenen ells: deixar de voler ser diferents, ser com qualsevol altre comunidad autónoma en dificultades rescatada con el dinero de los españoles, como las lentejas, o las tomas o las dejas. I encara queda algun català que mantingui vincles emocionals amb “España” més enllà dels estrictament privats?

Sento vergonya del que diuen els nostres representants electes. De tots. No se’n escapa ni un. Prenent posicions de cara a la propera cursa electoral, com si les nostres vergonyes no els fessin efecte. Penso amb la gent normal que s’ha trencat la cara pel país al llarg dels anys, i miro aquesta patuleia d’homenets, xixarel·los, cagamandúrries i manillars de bicicleta, de polítics de pa sucat amb oli i no trobo cap que ens pugui portar a la llibertat, i a la regeneració personal i col·lectiva que suposaria la construcció de un país nou. Ho sento. Uns partits farcits d’incapaços, sense experiència en el món real, arrapats a un poder polític minso, petit, esquifit, ridícul. Ganàpies que han escalat posicions dins el règim de lleialtats feudals que conformen les promocions internes de uns partits a sou d’una oligarquia empresarial i financera, que ells acaben contractant i pagant amb els nostres impostos, indultant-los quan cal obtenir una quita del deute històric del partit o permetent-los fer la seva sense inspeccions fiscals perquè cal assegurar-se el futur en els seus consells d’administració, perquè posats a perseguir i a fiscalitzar ja tenen als autònoms i els aturats de llarga durada, no fos cas. I això estem deixant que passi ara, avui, i passa a tots els partits i nosaltres no hem fet res més que escandalitzar-nos i donar-ho per sabut. I encara queda algun ciutadà que no vegi que cal estar a l’alçada del país i fotre’ls fora a tots?

Avui, perdó, sento vergonya. Molta vergonya. I la faig meva i m’agafo la part que em toca, vergonya de mi, de vosaltres, de nosaltres, del país. Per burros. Espero que el dia 12 de setembre la vergonya es converteixi en acció política i ciutadana. Perquè Catalunya no es mereix el que va passar ahir, ni la vergonya que sentim.