Empresaris per la Independència

El megàfon del Gran Hermano de la Caixa i en Godó brama als quatre vents que els empresaris catalans son contraris a la independència. I jo em pregunto... Quins empresaris? Han fet algun tipus de consulta? Els empresaris catalans no tenen fills sense futur a la universitat o a l’atur? Els empresaris troben normal seguir mantenint una Espanya que ha estat incapaç de fer ni tant sols una reforma agrària que alliberi els nostres impostos de pagar el Plan de Empleo Rural, PER in eternum?

A voltes, a resultes de fotre’ns cops de La Vanguardia al cap acabem confonent la velocitat amb el tocino. Un empresari es una persona que construeix i tira endavant un negoci. A Catalunya, normalment, una petita o mitjana empresa que treballa el mercat local, o el català, o l’espanyol, o que directament exporta producte, talent o seveis, arreu del món.

Un empresari no es un ex-alumne de les nostres escoles de negocis, al menys necessàriament. Ludwig von Mises –pare de l’escola austríaca del pensament econòmic liberal- va dir: “Per tenir èxit en el món dels negocis no es requereix cap mena de títol acadèmic. Les escoles i universitats preparen a gent subalterna per a fer tasques rutinàries. Però no produeixen empresaris; no es pot ensenyar a ser empresari. L’home se’n fa traient profit de les oportunitats i omplint buits. El judici precís, la previsió i l’energia que la funció empresarial demana no es troba a les aules”. No va dir que per a ser empresari calgués haver escalfat la cadira vint anys en organitzacions empresarials com Foment o PIMEC, ni que per poder erigir-se en la veu del teixit productiu català calgués treballar per La Caixa o per la seva xarxa de legítims interessos corporatius, que no generals.

“Catalunya es un país d’encarregats”, va dir Pla, i amb això ens hem quedat. I a força de repetir-ho, els mitjans han convertit en sacerdots de l’opinió empresarial catalana a la gent a sou de l’oligopoli d’empreses catalanes que porten tota la vida fent-se els simpàtics a Madrid per tal de tocar cuixa. Les organitzacions i empreses que en trenta anys de democràcia no han fet res, res de res, per aturar un espoli del país que hores d’ara està a punt de destruir el teixit empresarial català que ells diuen defensar. Les empreses que varen callar fins i tot quan Espanya els va negar el dret de comprar ENDESA pel fet de ser catalans, contravenint les més sagrades lleis del lliure mercat, en una decisió de caire polític i fons nacionalista, per no dir directament racista que convertia als “espanyols” de Catalunya en ciutadans de segona també a l’hora de fer una OPA. Quina vergonya!

Pretendre que aquests pàjarus que viuen del diner públic o bé en forma de subvenció –els dirigents de PIMEC o Foment- o bé en forma de contractes i favors polítics –poseu-hi la gent del Ecuestre i del Pont Aeri- representen al jove empresari que ha muntat una empresa de serveis informàtics, als pagesos que han creat una cooperativa per a comercialitzar localment la seva llet, la dona espavilada que ara té una xarxa de perruqueries al Baix Empordà, o a l’innovador que produeix alta tecnologia i la ven a Europa, es de boixos.

Vosaltres creieu que els clubs de futbol catalans que son membres de la Lliga de Futbol Professional representen l’esport català? No, oi? L’esport català el fa el pare que es lleva a les 5 del matí per portar els nanos a jugar hoquei patins a Vic, la gent que es lleva d’hora per anar a entrenar i tenir temps d’anar a la feina, la Penya, el Club Natació Sabadell, i l’escola de Rugby de la Santboiana o del Cornellà. Res a veure, oi? Doncs amb el món empresarial català passa el mateix, els empresaris d’infanteria que signifiquen el 90% dels llocs de treball a Catalunya, la petita i mitjana empresa, no te res a veure amb els qui diuen representar-los perquè el sistema els posa un micròfon al davant. Jo li dic la Catalunya dels Rossells, la del Sandro i la del Juan, tanto monta, monta tanto.

Els catalans, des de les nostres companyies i negocis ens trobem treballant per a sostenir amb impostos un estat en fallida que no garanteix la nostra prosperitat i que ha malversat els esforços dels catalans, en general, i el producte del nostre treball en particular, fins al punt de no poder garantir les mínimes polítiques redistributives que son la base de la pau social. Una Espanya que no reverteix a Catalunya en forma d’infraestructures els diners que els enviem, ans al contrari, potencia en clau política i electoralista als nostres competidors d’altres circumscripcions electorals més proclius a donar suport a les seves formacions polítiques nacionalistes, el PP i el PSOE.

Si fem un anàlisi rigorós dels números dels nostres negocis, trobarem que patim una pressió fiscal escandinava, i rebem a canvi el tractament reservat a una colònia díscola. Això ens afecta a tots per un igual, als qui tenen Espanya com a principal client, com a tots aquells que només treballen el mercat català, com els qui han tingut la sana previsió emprenedora de buscar mercats arreu del món, reduint el pes del mercat espanyol a les seves comptes d’explotació. No  per conegut, havíem de deixar d’esmentar el deslleial dèficit fiscal i d’infraestructures que patim, perquè es un element indestriable del fet que Catalunya, tristament, sigui líder en ERES i en concursos de creditors.

Els “encarregats” de la Caixa son actius en contra de la llibertat nacional. I ens volen fer por. I jo em pregunto, hi ha algú a la sala que hagi pretès trobar finançament als nostres bancs i caixes a partir únicament de la seva catalanitat? Aquest grapat d’empreses que viuen dels grans contractes amb l’estat, que estan atrapades en un entrellat polític d’una Espanya que s’enfonsa, en comptes de posar pals a la roda haurien de convèncer als seus socis de Madrid que la independència de Catalunya no signifiqui la sortida de la Unió Europea ni el boicot envers les companyies catalanes, perquè son les seves empreses, les del Pont Aeri, les que hi tenen més a perdre.

Afortunadament, des de l’ANC, ha nascut Empresaris per la Independència, la sectorial dels emprenedors catalans, amb la voluntat de sumar l’empresariat català al procés de independència, sota els criteris de racionalitat, d’oportunitat i de futur. Segons ells:

-Cal un país nou on la legislació i la fiscalitat estiguin adreçades a l’aparició de capital risc. Una nova llei de Fundacions que haurà d’afavorir la creació de nous projectes empresarials, acadèmics, socials o culturals, fent atractiu als inversors el retorn a la societat dels seus beneficis en forma de més prosperitat pel país.

-Cal un país nou on les lleis laborals i la interlocució entre els agents socials fomentin la contractació sota premisses derivades de la justícia i la feina ben feta, que protegeixi al treballador sense posar en risc la supervivència de les companyies en temps difícils.

-Cal un país nou que en comptes d’afavorir des del govern un sector o un altre mitjançant ajuts i subvencions -segons el criteri polític del partit de torn- deixi de sagnar a impostos les empreses per tal que aquestes puguin generar riquesa i prosperitat i retornar-la a la societat.

-Cal un país nou que estructuri una administració pública moderna, àgil i propera, que simplifiqui els processos de constitució de una companyia o d’altres canvis dins les empreses. Un nou model que defugi la burocràcia, àgil i adaptable a les noves situacions que generen els mercats al segle XXI.     

-Cal un país nou que tingui polítiques decidides i profundes per impulsar que la investigació que duu a terme el nostre món acadèmic pugui surar i sortir als mercats en forma de productes i serveis. Els empresaris hauríem de poder parlar més amb les Universitats i menys amb els polítics.

-Cal un país nou que apropi les nostres empreses a la Formació Professional de les noves generacions de catalans, sota criteris de proximitat territorial, oportunitats de futur laboral i col·laboració amb el personal docent.

-Cal un país nou que inspeccioni als responsables del 75% del frau fiscal, que son les grans empreses i les grans fortunes, i deixi de perseguir als emprenedors, als petits i mitjans empresaris i als autònoms com si ells en fossin els únics responsables..

Animo a tots els empresaris que em llegiu a apuntar-vos-hi. Ens voldran fer por en base a mentides, com sempre, i cal que tots donem un pas endavant, perquè els empresaris catalans mengen aquí, a Catalunya, no a Madrid amb el Borbó.