La bèstia es defensa

Després de trenta tres dies de setge, el comandant de la guarnició colpista de la caserna de Simancas a Gijón, veient els milicians fent l’assalt definitiu va demanar al creuer Almirante Cervera que els donava suport des del mar: “disparen sobre nuestra posición el enemigo está dentro”. Em direu, però què carai te a veure l’atac de bogeria i valor de un militar davant la mort amb la voluntat dels catalans de ser lliures? Doncs amb ell res, només que “l’enemic es dins”. I avui no parlarem de les baralles entre independentistes, sinó de una cosa molt més seriosa: la bèstia es defensa.

Ahir mirava la proclamació de Sant Pere de Torelló com a primer municipi català lliure d’Espanya, i hi veia un txaval, un nano mirant-se son pare a l’exterior de l’Ajuntament quan el poble cridava independència. Mare de Déu! Amb els ulls encesos i la boca oberta veia com el papa feia un gest de dignitat, sense por i amb la cara plena d’esperança. Això es el que Catalunya està experimentant a dia d’avui, un projecte que pot fer-nos sortir de la foscor i del menyspreu, segur que de la caspa i potser de la crisi, perquè els ciutadans veuen en el procés una oportunitat, quelcom que depèn d’ells i no només dels polítics que ens han portat fins aquí.

Doncs això també ens ho volen arrabassar. I no parlo dels brams de la caverna espanyola, d’esquerres i de dretes, que està en el seu legítim dret d’oposar-se tant com pugui a la independència de Catalunya i amb qui, al cap i a la fi, al final haurem de seure a parlar. Em refereixo a l’exèrcit mercenari de polítics sense currículum, tertulians a sou, i mitjans de comunicació catalans al servei de l’oligarquia del Pont Aeri i els emissors de les meravelloses participacions preferents. L’adversari es a Madrid, però l’enemic es dins, a Catalunya.

Ja ens ho varen fer quan les consultes per la independència. Recordo una velleta d’Arenys, que després d’emetre el seu vot declarava a TV3 “jo no se si ho veuré, però jo ja he fet el que he pogut”. Una senyora d’aquelles que mentre la vista ho permeti seguirà fent aplicacions de ganxet pel cobrellit de la neta que es casa el mes de juny... la notícia següent eren les declaracions de l’alcalde socialista de Barcelona, l’ínclit Hereu, que amb un somriure cínic diluïa la importància del moviment perdonant-li la vida –per cert, on l’han enxufat en aquest?-. Ara ho volen repetir, barrejant la velocitat amb el tocino, enganyant-nos i fent titelles amb altres “problemes que de veritat importen a la gent”, com la tristor de Cristiano, l’Ecce Homo de la senyora Cecília o les rodes de premsa de la Moncloa.  

Hi participen els uns i els altres. Els Durans jugant a salvar Espanya, a fer-se el simpàtic amb Madrid i amb el PP, per salvar els seus negocis enganxats amb Araldite al poder i a la corruptela de pitjor estofa que vigilaran als seus que assisteixin a la manifestació; els sociates de la Blackberry com en Collboni, al qual l’altre dia li vaig sentir a dir que ell el que fa l’onze de setembre es “commemorar la figura de Salvador Allende”, -el qual em mereix tots els respectes perquè ens va fer veure que els Estats Units podien no ser tan bons com ens pensàvem- recordant així un episodi fosc de la guerra freda i regust de naftalina i L.P. de vinil d’en Víctor Jara en comptes de defensar la nació catalana al costat del poble; s’hi abonen també els convergents quan discuteixen lemes, banderes, recorreguts, velocitats nacionals i crits a cridar al carrer, jo soc dels que crec que l’electorat convergent serà a la mani en bloc i que reivindicarà la independència, només faltaria, per sobre del partit, el govern i els càrrecs i carreguets; i, finalment, els sindicats i l’esquerra agro-comunista, que volen i dolen, els primers callen i no convoquen la seva gent al carrer, i els segons que diuen que vindran però que seran al carrer en contra de les retallades, i no es el dia camarades, no ho es.

Totes aquestes reaccions de l’establishment polític es produeixen perquè la convocatòria de l’ANC ja ha triomfat, ja ho ha fet. Ara els qui viuen dels nostres impostos han de prendre posicions, treure pit, posar-se la medalleta, per poder usar els diaris i les ràdios l’endemà per fer com a les nits electorals i explicar-nos que en realitat tots han guanyat el carrer, diluint en el vòmit institucional l’esforç i les esperances de centenars de milers de catalans. Millor que us prepareu pel dia dotze, perquè es el que ens trobarem, perquè la bèstia es defensa i lluitarà panxa enlaire per defensar la seva vida i els seus interessos. I ho farà per sobre de la voluntat de la majoria dels catalans, mentre no ens articulem políticament, que espero que ho farem.

Els polítics, dins de tot i de les seves misèries, els entenc. Es molt més greu el que vaig sentir a dir a l’hereu de la pretesa bonhomia i seny d’en Carles Sentís als mitjans de comunicació: en Lluís Foix. Escoltant RAC1 ahir a la nit, l’escoltava i no em podia creure que algú podés tenir tanta mala llet contra els seu poble, ho dic de veritat.

Mireu, no cal que citi Shakespeare, la Bíblia, o la mitologia clàssica per trobar els models de comportament d’aquesta mena de gent com en Foix. Aquesta colla de patums son com el Hyman Roth de El Padrí II, que tothom dona per jubilat i està en plena guerra pels seus interessos o com el Don Altobello de la tercera part de la saga, que intenta fer-se amb el poder a una edat provecta. Un bon amic em deia que el seu avi, passejant amb ell per les Rambles de Barcelona, un dia s’aturà i li digué: “veus aquells vellets asseguts allà?”, el meu amic li respongué afirmativament, un grupet de senyors grans prenien el sol i feien un cigarret pausadament, “els conec, l’any 36 cremaven convents”. La vellesa no es sinònim de res més enllà dels nostres mites d’infantesa, i no perdona trajectòries ni canvia formes de veure el món, més aviat les aprofundeix. En el seu paper de vell simpàtic i despistat, Lluís Foix carrega contra les llibertats nacionals amb la potència d'un jove de vint anys.

Amagats sota les creences benintencionades de la gent normal, segons les quals els vells son savis i volen el millor per la família, en aquest cas Catalunya, els qui ahir varen sentir en Foix a la ràdio podien pensar que el seu amor pel país el feien dir animalades com: “la política no es fa al carrer, sinó als despatxos”, “no es pot demanar un estat nou i demanar si us plau ajuda a Madrid per pagar les nòmines”... i no segueixo per vergonya aliena. Ella, ferida, es defensarà amb ungles i dens, a peu i a cavall, utilitzarà tots els recursos que té a l’abast per minimitzar-nos, per escombrar-nos de la història i fer-se’n ella la protagonista, com sempre ha passat. Mitjans afins, tertulians sense vergonya, polítics lleials als qui paguen les misses... i davant d’ells les persones que han perdut la por, la Catalunya que diu prou, que sap que te l’enemic dins i que lluitarà la bèstia fins a vèncer .