Senyores i senyors plego. Ja us vaig avisar fa un temps que
això s’acabava i noblesa obliga, aquest es l’últim post d’en Savalls. I, per
què? -com diria la Terribas-. Doncs perquè crec que ja he deixat per escrit el
que penso que son els grans problemes de país i del nostre entorn més proper en
tant en quan societat occidental. I tampoc em vull fer repetitiu.
Catalunya ha canviat molt en tres anys. Als catalans se’ns
ha caigut la bena dels ulls i qui més qui menys ha reconegut que amb Espanya no
hi ha res a fer. I ara no cal que poseu aquí sota cometaris d’aquells “jo ho
vaig veure l’any 86!”, “jo soc més independentista que ningú!”... no cal.
Aquest no es ni el problema ni la discussió. La qüestió es la mediocritat dels
polítics en general, la volada curta, el rajolí prim, la incapacitat del
sistema de partits actual per atraure talent. I això no canviarà per molt que
jo brami en aquest bloc.
Les converses i els posicionaments dels partits cara la
legislatura que ara s’inicia són patètics. Un PP atiant perillosament el
conflicte civil des del govern espanyol, un PSOE enrocat amb una Chacón que
sobrevola el PSC –si, si, aquella que no va venir pel 10-J perquè tenia un
casament a Castella-, una esquerra dogmàtica i antiga que no aporta més solució
per sortir de la crisi que cridar que cal apujar impostos a una societat
espremuda fins l’extenuació, una ERC més preocupada per gestionar la seva
imatge de nova esquerra hegemònica que de fer viable la governabilitat, i una
CIU immersa en la contradicció d’haver de suportar en Duran aneu a saber per
quines raons. Quina pena.
M’he apropat a la societat civil aquesta que “vigila el
procés”, i me la he trobat farcida de capelletes, de “amb tu no m’ajunto”, de
“si hi va aquest jo no hi vaig”. Política petita, de comitè sindical de tercera
fila. Cap sentit de la grandesa del moment, més enllà del imaginar-se com m’ho
faré jo, o aquest, o aquell per remenar les cireres quan assolim la
independència. Sense professionalitat, per molta bona fe i més empenta dels qui
es mullen i treuen temps d’allà on faci falta per portar la bona nova als
barris més complicats de convèncer dels aventatges de l’alliberament nacional.
Quina destrempada.
Ens cal marxar d’Espanya, cert, però no només per acabar amb
l’espoli o salvar la nostra cultura, ho necessitem per crear les condicions
democràtiques que acabin amb aquest sistema que entronitza les fidelitats
feudals dins els partits, per sobre dels interessos del país, amb una Llei
electoral nova, neta i intel·ligent; ens cal ser lliures per definir un nou
model de finançament dels partits polítics que allunyi la temptació d’anar a
buscar diners pel partit fent ús de les institucions públiques, unes pràctiques
que fan que al país sigui més important saber amb qui s’ha de parlar que
conèixer el que diu la Llei; i es imprescindible una reforma de l’administració
pública, perquè al darrera de la gran feina diària de metges, personal
sanitari, mestres o bombers, s’amaga una casta de funcionaris que torpedinen
l’acció de govern dels càrrecs electes o de designació directe fins a fer
impossible cap reforma donada la seva invulnerabilitat laboral, i qui no ho
vulgui veure que es faci d’Iniciativa. Tenim un país col·lapsat
institucionalment per gent que es defineix a sí mateixa com un 26 o un 28,
buròcrates enquistats en l’amiguisme i la ganduleria.
Perquè mireu si han passat de coses en tres anys, però els
partits no han fet res per canviar el model de democràcia de fireta que patim
tots plegats, i quan hi ha una reunió d’aquestes de les “forces vives” i ens
l’ensenyen per TV3, les cares són les de sempre. Fins i tot hi reconeixem els
vells amics del fangar i la corrupció, aquests pròcers de la pàtria durant anys
i panys que malgrat els processos judicials i els indults governamentals -independentment
de la seva filiació- segueixen allà arrapats al poder i a la mamella a canvi de
no obrir la boca. Com voleu que no hi hagi frau fiscal si aquesta casta ha
disposat i disposarà dels nostres diners com si fossin seus, i aquí no passarà
res?
Doncs bé. Encara que les solucions les tenim tots clares, no
veig per enlloc ningú que vulgui o pugui portar-les a terme. Jo plego. Us deixo
solets, no us en refieu dels tòtems com la Unió Europea –ni és clar que ens
convingui, ni és clar que faci res per ajudar-nos-. No accepteu el que
repeteixin els diaris com si fos veritat –de la mateixa manera que menteix El
Mundo també ho fa El Periódico, l’Avui o l’Ara, de la Vanguàrdia millor ni en
parlem- perquè no hi ha independència a la premsa, ni a la televisió, ni a les
ràdios, ni al Facebook –val a dir-. Tots i cadascú de nosaltres estem sols
solets davant un status quo que es defensa a peu i a cavall, només ens queda el
criteri propi, llegir i “anar a la font” dels clàssics, perquè els nous
problemes acostumen a tenir solucions antigues i senzilles.
Dit això, me’n vaig a fer fotos amb la senyora Savalls que ella
sí que m’alegra l’existència. Me’n vaig a voltar pel país. Marxo del bloc i
passo a dedicar temps al meu ofici, des del qual tinc la sort de poder ajudar
Catalunya sense que els mediocres, els funcionaris o els polítics hi
interfereixin més enllà de no deixar-me surar a cop d’impostos.
I aquí us deixo, gràcies per haver-me aguantat durant tant
de temps. I com va dir aquell... “Passi-ho bé senyor Savalls”.