Pinten bastos

Tinc per costum escoltar els arguments de l’enemic. No, no... no em martiritzo amb els frikis de Intereconomia, em sobra amb sentir la COPE per la nit. Pensareu que estic boig i que no cal, però es una manera directe de conèixer l’argumentari dels qui manen sense haver de passar necessàriament per les editorials d’en Pedro J. Per a ells, l’onze des setembre el  va muntar convergència, els catalans estem lobotomitzats, en Mas va convocar eleccions per tapar la seva mala gestió econòmica, Espanya paga i nosaltres ens ho gastem amb ambaixades i les eleccions demostren que la majoria dels catalans estem en contra de la independència. No es que estiguin bojos, saben el que es fan, convencen al seu poble que als catalans ens convindria que Espanya posés ordre a Catalunya, perquè som presoners d’uns incompetents corruptes. Justificant d’antuvi la intervenció de la Generalitat, la seva suspensió o, qui sap, la intervenció militar.

El discurs no es sempre el mateix. De tant en tant, per exemple l’endemà de les eleccions, parlaven de asimetries, de buscar un encaix específic per deixar de sentir-se a dir això del dèficit fiscal i aprofitaven per bramar contra el concert basc. La senyora Savalls te clar que un cop acabat el tema del terrorisme d’ETA, Madrid necessita de un discurs aglutinador amb un enemic intern que tapi la intervenció de facto del seu govern per part de la Troika, tal qual una Argentina qualsevol, un país segons ells de tercera del qual se’n foten amb insultant regularitat. Aquest enemic intern, l’ase dels cops, torna a ser Catalunya, es clar.

Dins d’aquest context el ministre Wert es treu del barret una llei d’educació i que contradiu al Parlament, l’Estatut, la transició, la història, l’esperit de la Constitució, la immersió lingüística, la convivència a Catalunya... tot, vaja, i la COPE aplaudeix. Fins aquí tot normal dins un país on sobrem, on parlem català per molestar, i que pensa que el castellà es un idioma de comunicació –un concepte ben estrany, per redundant, però que curiosament comparteixen tots els espanyols d’esquerres i de dretes- i el català una molèstia. Sentia necessitat de saber quins arguments racionals intentava la COPE introduir en l’imaginari dels seus oients, per tal de legitimar la destrucció d’un model que funciona i que es exemple arreu del món per la seva eficàcia com és el model de immersió lingüística de l’escola catalana.

L’explicació la va donar un dels tertulians, no recordo qui perquè tots tenen noms similars del tipus Fernández Toledo, González-Bargallón, o Dosantos de la Reguera. L’home en qüestió va fer una descripció del seu cas particular que demostra, si més no, una visió extraterrestre de la realitat.

El paio va començar per explicar que ell havia estudiar primer medicina i després periodisme a Catalunya, i que va aconseguir dominar prou el català com per poder retransmetre esdeveniments esportius per la SER. No va explicar si va ser discriminat per ser castellanoparlant a la facultat de Ciències de la Informació, el que us puc garantir que jo que vaig estudiar als anys 80 (suposo que amb aquest senyor que parlava a la COPE) em vaig trobar amb molt poquetes classes en la llengua de Fabra. Però això es lo de menys, el comentari que va despertar les meves alarmes va ser el que va fer sobre l’ús del castellà al carrer. Més o menys va dir: “en Cataluña se vive el bilingüisme de forma natural, y uno puede desenvolverse perfectamente en castellano, ya que los catalanes acostumbran a responderte en este idioma con normalidad porque son educados, aparte de una minoria radical que insiste en contestarte en catalán”. Es pot ser més sibil·lí –per no esplaiar-me amb qualificatius més escaients a la seva baixesa moral-?

Es a dir, el català es com el Kuzdul que parlen els nans de Tolkien, un idioma secret que parlen entre ells per tal que ningú els entengui. I aquest cabestro va estudiar a Bellaterra? Tots sabeu que a Barcelona es impossible viure en català al 100%, però no cal que us convenci, no? Jo sóc dels qui canvia d’idioma perquè no soc un curset del Digui digui amb potes, però també sóc dels qui mai contractaria ningú que no podés adreçar-se als clients en català. I es per aquí que plora la criatura.

Anem a pams, i seguim amb el tertulià que va passar per aquí sense entendre res. Segons ell: “Si el ABC me envia a Barcelona por un par de años a dirigir la delegación catalana, yo no tendré inconveniente en editar un suplemento Periódico en catalán, naturalmente, es un idioma cooficial, pero ¿mis hijos tienen que aprender catalán porque yo pase dos años de vida professional en Barcelona cuando el espanyol es oficial en todo el territorio?”. Aquest argument, que es desmunta dient-li que faci com els meus amics que treballen a Madrid, que viuen al AVE i al Pont Aeri i tenen la família a Catalunya mentre que ells treballen a la cort –com en Duran, vaja, però guanyant-se el sou honradament- l’he sentit un munt de vegades, a Barcelona. La pijeria autòctona també l’utilitza, que això dels pronoms febles es massa complicat i que total a Esade i a les universitats americanes no serveix de res.

Es un argument... però el que amaga es el següent: Amb la Constitució del 78 a la mà, les classes dirigents espanyoles de Madrid o de Pedralbes pretenen estalviar als seus fills l’esforç de fer classes en català i aprendre l’idioma, encara que condemnin als fills de la immigració castellanoparlant al analfabetisme funcional, a la ignorància de la llengua del país, la qual els resulta imprescindible com a eina d’ascensió social a Catalunya. Perquè qui no sap català i viu aquí, o ja te peles de sortida, o queda condemnat a l’atur, o a feines sense futur i de baixa qualitat. Però a ells tant se’ls en fot, i si això provoca més distància social, si això el que porta es la ghettització del Baix Llobregat o del Barcelonès Nord, o dels barris obrers arreu Catalunya, per a ells millor! Busquen com sigui la radicalització de postures, la divisió, la fractura de la que ens parlava profèticament Malícia Sánchez Camacho durant la campanya electoral... i ho feia amb coneixement de causa, perquè es el que volen:  destruir-nos dividint-nos per l’origen i per la llengua, i si durant el procés algú perd els nervis i hi ha garrotades o sang, hauran guanyat definitivament, i tindran nous arguments per enganyar als oients de la COPE, i als lectors del País –que allà ningú es salva del nacionalisme espanyol-.

Com de manera oportuna ens va fer saber la Moritz quan la Llei Wert va sorgir del fang fa uns dies: Keep calm, speak catalan, tothom tranquil i fem la nostra. Hem de marxar com sigui, quan abans millor, esperem que els polítics catalans no es perdin aquest cop en discussions bizantines, perquè l’adversari no es imbècil com voldríem pensar, te un pla d’acció i pinten bastos.