Cuideu-vos dels Idus de Març!

Els ocellets que expliquen coses m’ho van xiuxiuejar a cau d’orella fa uns mesos: compte amb els idus de març, ara aniran al coll del President Mas.

I ja hi som. Llegiu els destí en els articles dels tebis, com si esbudelléssiu una gallina i en llegíssiu els signes. Quin fetge més brut, quants excrements als budells! Escolteu el que us porten les ràdios pels vents, com si fóssiu xamans... “diàleg... millora fiscal... temps de pressupostos... el govern espanyol suavitza posicions... entesa...”

Estan intentant dinamitar el procés d’alliberament nacional, movent els seus peons, i ens diuen que si ens deixen d’escanyar ens desmobilitzaríem i ja no caldria una consulta, perquè ens dirien que la perdríem i els independentistes de cap de setmana no voldrien fer el ridícul perdent un referèndum.

El Mundo diu que el peix ja està tot venut: Pacte fiscal i a fotre’ns la independència on ens càpiga. Escolto els sicaris del Godó (del pare), tots aquests opinadors, i tertulians, que ocupen els micros del país i tenen un missatge únic: “racionalitat”, “la gent amb un gest per part del govern espanyol en tindrà prou”, “la societat està exhausta“, “s’ha deixat podrir la relació amb Espanya i calen ponts de diàleg”.

Volen que aparquem la nostra dignitat a canvi d’uns mimitos. Que callem a canvi de pagar-nos la factura dels medicaments, amb els nostres diners!. Que oblidem el robatori sistemàtic, la permanent transferència de rendes catalanes als jardins de vots del PP i del PSOE. I ja hi ha a Catalunya qui frisa per sortir a la foto, per quedar com el desllorigador d’aquesta millora del finançament i de la relaxació de les tensions amb Madrid.

I a qui volen sacrificar a l’altar de la concòrdia a l’espanyola? Al President Mas. Van a per ell, des de fora, i des de dins. Quan el poble li havia d’haver fet costat, -nosaltres oh pecadors!- varem triar la puresa dels guardians de les essències de la Roma Republicana. Qui serà el Gai Treboni que impedirà que Marc Antoni –Oriol Junqueras- defensi al President, retenint-lo a l’entrada del Senat? Calgueren seixanta homes, i vint-i-tres punyalades, per abatre Cèsar. Qui serà el Cimbre que l’agafi per la túnica? Qui li clavarà la daga al coll com va fer Casca? “Ista quidem vis est?” –què significa aquesta violència?-.

I el poble? Lluitant mil guerres particulars, totes justes i urgents, en comptes de mostrar-se inequívocament al costat del President. La gent surant com pot, reivindicant la nòmina de funcionari, plorant l’IVA cultural, protestant pel tancament de la seva empresa –si, aquella que havíem mantingut oberta amb diner públic i fent la vista grossa a la merda que llançava al riu-, La gent al carrer o a les xarxes, mobilitzada pel pa o pel circ, en comptes de fer-ho per la salvació de la República. El poble és i serà el gran sacrificat en tot aquest moviment senatorial, com va passar a Roma, quan els patricis de tota la vida varen matar Cèsar en nom de la llibertat, i en nom dels ciutadans.

Fent-li el llit al President Mas ens l’estan fent a tots, Que no ho veieu? Venuts pels polítics i per l’establishment, un altre cop, i un altre, i van... Com voleu que la Generalitat suporti la pressió masoquista que provocaran les engrunes madrilenyes en forma de euros? Els calerons que acabaran amb tots aquests tràngols individuals, de les farmàcies, dels pagesos, o del PIRMI venen carregats de males intencions, de renúncies, de indignitat.

Tot aquest munt de drames que vivim dia a dia conformen un d’enorme, aquell que no volen entendre ni els sindicats, ni els col·lectius socials, ni la gent d’infanteria. El centre de tot, el veritable i únic problema és la constatació que de Sant Jaume estant, no hi ha res a fer perquè no som sobirans. I al pas que anem, si la traïció triomfa, ja podem anar preparant cadenes humanes que les qualificaran d’algarabías, mentre renoven les nostres de cadenes per a 300 anys més –com si aquest país ho pogués aguantar un altre cop-. I a més a més, l’hereu de Cèsar, aquell del qual ara no se’n parla, ni se’n sap el nom, Octavi, els riurà la gràcia.

 

Cuideu-vos doncs, dels Idus de Març.

 

Esperança a Roma

Sóc catòlic no practicant. I com carai preteneu que es practiqui dins d’aquesta església artrítica, naftalinosa i pederasta? Com voleu que vagi a missa quan la conferència episcopal que patim és una enemiga del meu poble? Com voleu que faci proselitisme i defensi les posicions de Roma sobre la homosexualitat, el paper de la dona a l’església o el control de la natalitat?

Segons els qui tenen segrestats els evangelis, vaig quedar fora de l’església al divorciar-me i definitivament condemnat als inferns més xunguetis quan em vaig tornar a casar pel civil amb un altre catòlica divorciada i, per tant, pecadora com jo. Tot i això, no puc negar la meva Fe, ni les meves creences. Per molt que els ensuma capellans del Opus Dei o els feixistes dels Legionarios de Cristo campin per les Copes i les Fundacions Francisco Franco o FAES, per molt que el missatge oficial del Vaticà sigui antic, tronat i vell, no puc negar el que sóc ni penso renegar del missatge de Crist.

Intento mantenir, fins allà on puc, la rectitud moral, la fraternitat amb la humanitat, i la tolerància i comprensió fins allà on em deixa la raó. I ho faig per saber-me membre de l’església catòlica, no perquè vulgui fer-me una religió a mida de les meves necessitats, com varen fer els bàrbars protestants al segle XVI  no suporto aquest eclecticisme del ara m’agafo un tros de taoisme, ara un xic d’hinduisme i ara aquest últim llibre de superació personal a través del vegetarianisme i l’esport, em faig un totum revolutum i aire que va dir Voltaire.

Ahir a Roma el conclave va triar un jesuïta llatinoamericà com a Papa. Jesuïta! Jo que he estat batejat, casat, confessat, aconsellat per un pare jesuïta tota la vida –el mateix que va donar els darrers sagraments a mitja família-. El Papa Francesc és un home que ha denunciat l’enriquiment dels amics de la nova Evita argentina, que ha renunciat a la pompa i circumstància lligades al càrrec d’arquebisbe de Buenos Aires. Un home acostumat a treballar amb els humils, amb les prostitutes, amb les dones maltractades, i que compren l’existència de l’homosexualitat i la importància irrefutable de l’ús del preservatiu.

Que està en contra de l’avortament? Es una qüestió de Fe. Jo estic a favor de l’avortament, però conec casos de qui l’ha utilitzat reiterativament per esquivar les conseqüències de les seves cavalcades nocturnes i no hi puc estar-hi d’acord.. 

Que està en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe? Només faltaria que un bisbe catòlic hi estigués a favor. A mi no m’ofèn en absolut el matrimoni entre gent que s’estima siguin del sexe que siguin, les persones tenen dret a ser felices. Està absolutament en contra de l’adopció per part de parelles homosexuals? Normal en el seu cas. I si em pregunteu a mi us diré que el que es important es que els nanos siguin feliços, que el que importa es que se’ls estimin, siguin qui siguin els pares o mares. Però que com a essers lliures i individus únics que són, no es poden convertir en símbol de res ni en armes ideològiques. Una parella homosexual pot ser tant dolenta per un crio com una d’heterosexual, no fotem, és una cosa que funciona en ambdues direccions.

Francesc te un passat dins la dictadura de Videla. Era el provincial dels jesuïtes a Buenos Aires quan tenia trenta anys i l’església de la jerarquia demanava sang i repressió. Pel que he llegit, si d’alguna cosa se’l pot acusar més que de col·laborar amb el règim és de no haver-s’hi enfrontat heroicament. Curiosament l’esquerranisme patri s’ha posat les piles i ha començat a parlar del que ells anomenen connivència amb la dictadura. Caram! Una crítica liderada pels mateixos que eren rebuts fa quatre dies a Síria –i hi anaven lliurament que ningú no els obligava- per Bashar al-Assad, l’amic del poble, oi? Doncs ara resulta que els mateixos que es declaren amics de teocràcies com la iraniana volen donar lliçons de modus al nou Sant Pare. O tempora o mores, aquells que ja ens han bombardejat per Internet escampant la idea que Jorge Bergoglio és un carca, són els mateixos que no diuen res quan cremen les cases dels cristians a Nigèria o al Pakistan

També ha estat acusat per part del peronisme d’haver estat implicat amb els casos de segrest de criatures durant la dictadura, també curiosament l’endemà de denunciar el robatori de diner públic per part dels Kirchner i els seus amics apandadores. Investigat per ambdues causes no ha estat processat per cap d’elles, i penseu que Argentina ha portat a la presó generals i torturadors –no tots, cert- i que es va carregar la Llei de Punto  Final –allò que aquí anomenem Constitución-, que aquí a Espanya hi ha criminals de la transició que encara treballen per l’estat.

Estem rodejats d’oclócrates, els qui volen el govern de la multitud, els qui comparteixen missatges descontextualitzats per Internet i pretenen guanyar la batalla de la percepció a cop de copy-paste d’informacions no prou contrastades i sempre descontextualitzades. L’altre dia llegia com la gent de bona fe s’apuntava a fer explotar pels aires l’estàtua del Marqués de Comilles perquè la seva fortuna va procedir del tràfic d’esclaus, com si fóssim talibans afganesos ara volen engegar a dida la nostre història perquè no els agrada com quedem retratats. Si descobríssim que Ramon Berenguer III al segle XII pegava la seva muller també voldrien dinamitar el seu monument? Vaja... doncs aquesta nova patuleia d’indocumentats del Face-Book i el m’agradafacilisme ara han decidit anar pel Sant Pare. Sic transit gloria mundi.

 
Cal reformar i modernitzar l’església, no hi ha dubte, i el Papa Francesc -alternativa a l’antic i conservadoríssim Papa Ratzinger en el darrer conclave- te pinta de propiciar un Concili que ho faci. Cal revisar el paper de la dona i el sacerdoci, cal repensar les polítiques de natalitat, cal pensar en com entomar la realitat del divorci, cal obrir l’església a la diversitat sexual, cal construir una església pel segle XXI o el missatge de Crist acabarà secularitzat com si fos un trist llibre d’autoajuda. Jo ho espero en l’esperança del qui no vol viure en la contradicció de saber que és catòlic, però que també sap que amb l’església del immobilisme i la derechona no hi pot combregar. Potser sí que això meu es tenir massa Fe, potser si.

Victus? Invictus!

Catalunya és un país de bons escriptors menyspreats i lletraferits santificats. L’últim cop que ho vaig consultar, la tirada mitjana d’un llibre de poesia en català estava al voltant dels 1.000 exemplars, dels quals amb prou feina se’n ven més o menys la meitat. No passa res, que la resta la comprem entre tots per omplir les prestatgeries de les biblioteques públiques. La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè resulta que hi ha més de mil “poetes” catalans publicats vius! Es a dir, que ni entre ells tenen el detall de comprar un exemplar del que escriuen els seus col·legues! La culpa deu ser de les retallades, o de la pujada del IVA, o bé, directament, que no tenen vergonya.

Els qui heu llegit sovint aquest bloc, ja sabeu que n’estic fart dels Esprius, les Rodoredes, els Foixos i els Porcels. Bastir un corpus literari català només amb “els tendres vols de la cadernera al mes de maig”, i similars, es com intentar tenir un teatre nacional cosit i apedaçat tant sols d’obres experimentals, -si, d’aquelles pensades perquè els tontos tinguin tema de conversa-.

Això si, quan fa cent anys del naixement d’alguna d’aquestes patums il·legibles si no vas fumat o surts de missa, entre tots ens marquem el detall de pagar-li una fortuna a alguna patumeta peticionària i propera al partit -123.000 euros al Bru de Sala per l’any Espriu en any de retallades- per tal que faci de comissari de les exèquies commemoratives de la mòmia literària corresponent.

Com a bon snob que sóc, vaig pel món dient que segueixo el consell de Josep Pla que diu que l’home que segueix llegint ficció a partir dels trenta anys deu de tenir el cap ple de pardals. Si bé és cert, també ho és que després d’anys i panys de queixar-me que els autors catalans no facin bona literatura de gènere –i no parlo de sexes, colla de politicament-correctes!- era lleig que no m’endrapés el Victus d’en Sànchez Pinyol.

Penitentia agite! Vaig caure en el parany de la polèmica de rajolí prim, de que si estava escrit en castellà, de que si quina pena en Pinyol que no honora els morts del fossar de les moreres traint la pàtria per a tenir més mercat, i tota aquesta mena d’arguments vomitats per crítics sense talent, opinadors dels de pilot automàtic i tira pel dret, i polítics desnonats del cotxe oficial que ara pretenen ser àrbitres del que és literàriament correcte. Si li havia agradat a l’Arturo Pérez Reverte no podia ser bo per Catalunya! Tones i tones de paper de fumar per tal d’agafar-nos-la per anar a pixar és el que ens mereixem tots plegats!

Victus és un senyor llibre. Una font on anar a buscar l’ànima d’aquest país, petit i contradictori. A les seves pàgines s’hi explica el perquè d’aquella tossuderia forassenyada dels catalans d’infanteria que varen declarar la “guerra a ultrança” a Espanya i França alhora, d’una tacada, amb dos pebrots. Els personatges i els fets històrics hi surten retratats amb total cruesa i justa ironia.

Permeteu-me que no us en faci cap spoiler, perquè espero que us el llegiu –que ara que surt en català ja no us sentireu com si us compréssiu un disc de la Trinca en espanyol-, però maleeixo els mesos que m’he passat fent veure que no el veia quan el pobre Victus em mirava des l’aparador de la llibreria del barri.

Per fi ha caigut. Gràcies senyor Sànchez Pinyol... la lectura de Victus és vitamina per l’autoestima dels catalans del 2013. Envoltats com estem d’estudis sobre l’espoli fiscal, bombardejats d’articles ploramiques en contra d’en Montoro i la sacrosanta Constitució, ens calia una mica d’èpica a tots plegats, collons!

I jo que ja no llegeixo ficció – ja – però que de petit i de més gran m’he embriagat amb l’Sven Hassel a Rússia, he carregat contra els protestants amb l’Alatriste a Flandes, he plorat amb en Pierre Bezukhov a Borodino, he desertat amb l’Henry Fleming davant dels confederats... mai no havia plorat els morts que queien al voltant d’aquestes històries, d’aquestes aventures, com si fossin meus, els meus ancestres, la meva família, el meu poble.

Victus fa que el nostre relat nacional sigui més entenedor. Friso per tenir a les mans les seves traduccions en bàrbar per tal de començar a repartir la bona nova amunt i avall de les meves amistats estrangeres! I a més a més, la nostra cultura esdevé més normal, més amena, i ens fa trempar! Que carai de Victus! Invictus!