Esperança a Roma

Sóc catòlic no practicant. I com carai preteneu que es practiqui dins d’aquesta església artrítica, naftalinosa i pederasta? Com voleu que vagi a missa quan la conferència episcopal que patim és una enemiga del meu poble? Com voleu que faci proselitisme i defensi les posicions de Roma sobre la homosexualitat, el paper de la dona a l’església o el control de la natalitat?

Segons els qui tenen segrestats els evangelis, vaig quedar fora de l’església al divorciar-me i definitivament condemnat als inferns més xunguetis quan em vaig tornar a casar pel civil amb un altre catòlica divorciada i, per tant, pecadora com jo. Tot i això, no puc negar la meva Fe, ni les meves creences. Per molt que els ensuma capellans del Opus Dei o els feixistes dels Legionarios de Cristo campin per les Copes i les Fundacions Francisco Franco o FAES, per molt que el missatge oficial del Vaticà sigui antic, tronat i vell, no puc negar el que sóc ni penso renegar del missatge de Crist.

Intento mantenir, fins allà on puc, la rectitud moral, la fraternitat amb la humanitat, i la tolerància i comprensió fins allà on em deixa la raó. I ho faig per saber-me membre de l’església catòlica, no perquè vulgui fer-me una religió a mida de les meves necessitats, com varen fer els bàrbars protestants al segle XVI  no suporto aquest eclecticisme del ara m’agafo un tros de taoisme, ara un xic d’hinduisme i ara aquest últim llibre de superació personal a través del vegetarianisme i l’esport, em faig un totum revolutum i aire que va dir Voltaire.

Ahir a Roma el conclave va triar un jesuïta llatinoamericà com a Papa. Jesuïta! Jo que he estat batejat, casat, confessat, aconsellat per un pare jesuïta tota la vida –el mateix que va donar els darrers sagraments a mitja família-. El Papa Francesc és un home que ha denunciat l’enriquiment dels amics de la nova Evita argentina, que ha renunciat a la pompa i circumstància lligades al càrrec d’arquebisbe de Buenos Aires. Un home acostumat a treballar amb els humils, amb les prostitutes, amb les dones maltractades, i que compren l’existència de l’homosexualitat i la importància irrefutable de l’ús del preservatiu.

Que està en contra de l’avortament? Es una qüestió de Fe. Jo estic a favor de l’avortament, però conec casos de qui l’ha utilitzat reiterativament per esquivar les conseqüències de les seves cavalcades nocturnes i no hi puc estar-hi d’acord.. 

Que està en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe? Només faltaria que un bisbe catòlic hi estigués a favor. A mi no m’ofèn en absolut el matrimoni entre gent que s’estima siguin del sexe que siguin, les persones tenen dret a ser felices. Està absolutament en contra de l’adopció per part de parelles homosexuals? Normal en el seu cas. I si em pregunteu a mi us diré que el que es important es que els nanos siguin feliços, que el que importa es que se’ls estimin, siguin qui siguin els pares o mares. Però que com a essers lliures i individus únics que són, no es poden convertir en símbol de res ni en armes ideològiques. Una parella homosexual pot ser tant dolenta per un crio com una d’heterosexual, no fotem, és una cosa que funciona en ambdues direccions.

Francesc te un passat dins la dictadura de Videla. Era el provincial dels jesuïtes a Buenos Aires quan tenia trenta anys i l’església de la jerarquia demanava sang i repressió. Pel que he llegit, si d’alguna cosa se’l pot acusar més que de col·laborar amb el règim és de no haver-s’hi enfrontat heroicament. Curiosament l’esquerranisme patri s’ha posat les piles i ha començat a parlar del que ells anomenen connivència amb la dictadura. Caram! Una crítica liderada pels mateixos que eren rebuts fa quatre dies a Síria –i hi anaven lliurament que ningú no els obligava- per Bashar al-Assad, l’amic del poble, oi? Doncs ara resulta que els mateixos que es declaren amics de teocràcies com la iraniana volen donar lliçons de modus al nou Sant Pare. O tempora o mores, aquells que ja ens han bombardejat per Internet escampant la idea que Jorge Bergoglio és un carca, són els mateixos que no diuen res quan cremen les cases dels cristians a Nigèria o al Pakistan

També ha estat acusat per part del peronisme d’haver estat implicat amb els casos de segrest de criatures durant la dictadura, també curiosament l’endemà de denunciar el robatori de diner públic per part dels Kirchner i els seus amics apandadores. Investigat per ambdues causes no ha estat processat per cap d’elles, i penseu que Argentina ha portat a la presó generals i torturadors –no tots, cert- i que es va carregar la Llei de Punto  Final –allò que aquí anomenem Constitución-, que aquí a Espanya hi ha criminals de la transició que encara treballen per l’estat.

Estem rodejats d’oclócrates, els qui volen el govern de la multitud, els qui comparteixen missatges descontextualitzats per Internet i pretenen guanyar la batalla de la percepció a cop de copy-paste d’informacions no prou contrastades i sempre descontextualitzades. L’altre dia llegia com la gent de bona fe s’apuntava a fer explotar pels aires l’estàtua del Marqués de Comilles perquè la seva fortuna va procedir del tràfic d’esclaus, com si fóssim talibans afganesos ara volen engegar a dida la nostre història perquè no els agrada com quedem retratats. Si descobríssim que Ramon Berenguer III al segle XII pegava la seva muller també voldrien dinamitar el seu monument? Vaja... doncs aquesta nova patuleia d’indocumentats del Face-Book i el m’agradafacilisme ara han decidit anar pel Sant Pare. Sic transit gloria mundi.

 
Cal reformar i modernitzar l’església, no hi ha dubte, i el Papa Francesc -alternativa a l’antic i conservadoríssim Papa Ratzinger en el darrer conclave- te pinta de propiciar un Concili que ho faci. Cal revisar el paper de la dona i el sacerdoci, cal repensar les polítiques de natalitat, cal pensar en com entomar la realitat del divorci, cal obrir l’església a la diversitat sexual, cal construir una església pel segle XXI o el missatge de Crist acabarà secularitzat com si fos un trist llibre d’autoajuda. Jo ho espero en l’esperança del qui no vol viure en la contradicció de saber que és catòlic, però que també sap que amb l’església del immobilisme i la derechona no hi pot combregar. Potser sí que això meu es tenir massa Fe, potser si.